Obre el menú principal

Festival de la Cançó d'Eurovisió

concurs musical anual
(S'ha redirigit des de: Festival d'Eurovisió)

Vegui l'edició actual: Festival de la Cançó d'Eurovisió 2020

Vegui l'edició anterior: Festival de la Cançó d'Eurovisió 2019

Infotaula d'esdevenimentFestival de la Cançó d'Eurovisió
Eurovision Song Contest logo.svg
Eurovisión stage.jpg
Eurovision countries expanding.png
Tipus esdeveniment recurrent
festival de música
seqüència d'esdeveniments de festival de música
competició
Vigència 1956 –
Data 24 maig 1956 –
Basat en Festival de la cançó de Sanremo
Continent Europa
Organitzador Unió Europea de Radiodifusió
Participant
Idioma anglès i francès
Gènere concurs de televisió i concurs musical
Guanyador
Condemna
Emissora original Eurovisió
Altres dades
Països al Festival de la Cançó d'Eurovisió

Lloc web Lloc web
Facebook: EurovisionSongContest Twitter: eurovision Instagram: eurovision Youtube: UCRpjHHu8ivVWs73uxHlWwFA
Modifica les dades a Wikidata

El Festival de la Cançó d'Eurovisió és un concurs musical televisiu, que té lloc anualment, des de la seva creació l'any 1956, i que està produït per la Unió Europea de Ràdio i Televisió (EBU - UER), a través dels ens públics de televisió que hi actuen com a membres actius d'aquesta organització. Al festival hi participen els països d'Europa, Austràlia i Israel. El 2019 va tenir lloc a Tel Aviv del 16 al 18 de maig, i va guanyar Duncan Laurence dels Països Baixos.

Cada televisió escull un artista o grup que la representi amb una cançó, que haurà de ser interpretada en directe durant el concurs per tots els canals de televisió que hi participen. Un cop han actuat tots els representants, es dóna un període per tal que els teleespectadors votin la seva actuació preferida; des de 2009 els països també empren jurats que decideixen el 50% de la votació final. Els vots es recompten a cada país de forma independent, i s'organitzen en 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8, 10 i 12 punts, corresponents a les deu actuacions més votades a cada país pel conjunt del seu jurat i el seu televot.

El concurs s'ha celebrat ininterrompudament des de 1956. L'octubre de l'any 2005 se'n va celebrar el 50è aniversari amb un show en què es va recordar la memòria de l'esdeveniment i es va escollir quina havia estat la millor cançó de la seva història (Waterloo del grup suec ABBA). Aquest bagatge i els èxits que ha anat assolint, han produït la creació del moviment "eurofan", que actualment compta amb una gran quantitat de llocs web dedicats al Festival i permeten el seu seguiment durant tot l'any i no només les setmanes prèvies a l'esdeveniment, com passava anteriorment.

El Festival d'Eurovisió actualment serveix a molts països per obrir-se al món i donar-se a conèixer. Això fa que a la darrera dècada s'hagin enregistrat moltes noves incorporacions, fins a assolir la xifra rècord de 43 participants en les edicions de 2008 i 2011. L'any 2015, la UER va convidar a participar per primer cop una televisió de fora del seu àmbit de radiodifusió, la SBS australiana.

Reglaments del FestivalModifica

Cada ens públic estatal que sigui membre actiu de la UER pot participar-hi. L'únic requisit previ i indispensable és que cada televisió participant es comprometi a retransmetre en directe la semifinal on participa i/o vota, i la gran final. Cada televisió interessada a participar envia la seva preinscripció a la UER durant la tardor prèvia al Festival, amb l'opció de retirar-la abans del termini establert, que sol fixar-se pels voltants de Nadal. Un cop passat aquest termini, la UER fa pública la llista definitiva de participants; qualsevol retirada després d'aquest punt comporta una multa per la televisió implicada, i pot, fins i tot, significar el veto a futures participacions des de tres a cinc anys, segons les circumstàncies.

La reglamentació bàsica del Festival es pot resumir actualment en:

  • Les cançons participants han de tindre una durada màxima de tres minuts.
  • En el moment de l'actuació, la cançó podrà ser interpretada amb un màxim de sis persones sobre l'escenari.
  • Cap persona que estigui a l'escenari durant l'actuació pot ser menor de setze anys. Tampoc es permet la presència d'animals vius.
  • Les cançons no poden contenir missatges de tipus polític o comercial, ni que es considerin ofensius de cap manera.
  • La lletra de les cançons poden estar escrites en qualsevol idioma (des de 1999), incloent-hi idiomes imaginaris, però en cap cas s'accepten cançons completament instrumentals (sense lletra).
  • La música ha de ser gravada prèviament (des de l'any 1999; abans s'emprava una orquestra en directe).
  • Les veus, tant dels cantants principals com dels corus, han de ser obligadament en directe.
  • Cal elaborar prèviament un videoclip per poder promoure la cançó durant les setmanes prèvies al concurs, als diferents mitjans europeus (televisions, ràdios, internet, etc.).
  • Cada ens està obligat actualment a dedicar una secció a les seves pàgines web oficials als diferents aspectes de la seva participació, on donarà a conèixer els detalls de la seva candidatura.

Per assegurar que tots els requisits es compleixin, les cançons passen un control a la televisió pública i un de final i vinculant, de la mà de la mateixa UER. El fet de guanyar el Festival implica que la televisió triomfadora s'encarregarà d'organitzar la següent edició al seu país, tot i que pot renunciar-hi per motius econòmics. Aquest fet, comporta un important impuls econòmic pel país; d'aquí que cada any se celebri una autèntica competició entre països, que tradicionalment ha estat titllada de polititzada.

Organització del FestivalModifica

La televisió organitzadora acorda amb la UER una seu i un pressupost pel Festival. Les seus han passat d'ésser petits estudis a grans estadis o pavellons esportius recentment, per poder acollir la gran demanda de fans que volen veure el Festival en viu.
Originàriament, el Festival constava d'una única gala on competien de l'ordre d'entre deu i vint països, segons les edicions. Però des de la integració dels països de l'antic bloc comunista a la UER, la creixent demanda de les seves televisions per participar-hi va fer impossible que tots els països participessin en una única gala.

Així doncs, des del 2004 es van implementar les semifinals com a rondes de classificació per a la gran final. Des de l'any 2008 se celebren dues semifinals: una en dimarts i l'altra en dijous. Excepte els països del "Big Five" (Alemanya, Espanya, França, Itàlia i el Regne Unit) i el país amfitrió, la resta de participants es divideix per sorteig entre les dues semifinals. De cada semifinal es classifiquen deu països per a la final, on s'incorporen els membres del "Big Five" i el país amfitrió. La final sempre té lloc en dissabte, durant el mes de maig.

El sorteig de la composició de les semifinals té lloc al gener previ al Festival, un cop es coneix la llista definitiva de participants. La UER agrupa els semifinalistes en diversos pots segons els seus patrons de vot, per evitar la creació de blocs geopolítics dins de cada semifinal que poguessin afavorir excessivament determinats països.

Història del FestivalModifica

El Festival va néixer el 1956 inspirat en Festival de la cançó de Sanremo italià, de gran èxit. Els fundadors varen ser Suïssa, que el va organitzar a Lugano, Alemanya, França, Itàlia, Bèlgica, els Països Baixos i Luxemburg. La suïssa Lys Assia va ser la primera guanyadora amb la cançó Refrain. Als anys següents, se'n varen anar afegint els països del bloc occidental europeu: el Regne Unit, Dinamarca i Àustria varen debutar el 1957; Mònaco el 1959; Suècia i Noruega el 1960; Espanya, Finlàndia i Iugoslàvia (l'únic país del bloc comunista que hi va participar) el 1961; Portugal el 1964 i Irlanda el 1965, assolint la xifra de 18 països participants.

Durant la dècada de 1960 s'assagen diversos sistemes de puntuació, que no acaben de convèncer als responsables del Festival. Així, al Festival de 1969 celebrat a Madrid, es donarà la circumstància de què quatre països empaten en primera posició, i sense mecanismes de desempat, s'atorga el premi ex-aequo a Espanya, França, el Regne Unit i els Països Baixos. Aquest fet provoca la protesta dels països escandinaus i Portugal, que no participaran al Festival de 1970. Mentrestant, el Festival, que des de 1968 ja s'emetia en color per als països que disposaven d'aquesta tecnologia, havia donat a llum a les seves primeres estrelles, per exemple, la italiana Gigliola Cinquetti, guanyadora el 1964, o la britànica Sandie Shaw que s'havia endut el primer lloc al Festival de 1967.

La dècada de 1970 coneixerà ja la maduresa del Festival. Retornats els països que protestaren pel sistema de puntuació, el 1973 s'aboleix la regla instaurada la dècada anterior sobre l'obligatorietat de cantar en un idioma oficial del país que es representa. D'aquesta manera, el 1974 el Festival coneix el seu primer gran èxit de la mà del grup suec ABBA que guanya cantant en anglès Waterloo. El 1975 s'implanta l'actual sistema de votacions d'1-8, 10 i 12 punts i el 1977 es restaura l'obligatorietat de cantar en un dels idiomes oficials del país representat. Nous països, de l'àrea mediterrània, s'incorporen durant aquesta dècada: Malta el 1971, Israel el 1973, Grècia el 1974 i Turquia el 1975. Així, el 1978 amb el retorn de Dinamarca després d'una dotzena d'anys de retirada, s'assoleix per primer cop la vintena de participants. Mònaco, però, se'n retira el 1979 per un període de 25 anys.

El 1980, aprofitant la retirada aquell any d'Israel, debuta el Marroc, l'únic país àrab que ha participat, però a causa dels pobres resultats, se'n retira i tant aquest país com la resta de membres àrabs de la UER, es mantindran al marge del Festival des d'aleshores. La dècada de 1980 suposa una certa decaiguda en la popularitat del Festival, ja que moltes de les cançons que hi competeixen no s'ajusten a les tendències musicals populars d'aquest període. Amb tot, el nombre de participants continua augmentant amb els debuts de Xipre el 1981 i d'Islàndia el 1986.

Precisament el 1986 es produeix la victòria de l'artista més jove a la història del Festival: la belga Sandra Kim, amb només tretze anys, guanya amb claredat amb la cançó J'aime la vie. Des de llavors, la UER comença a plantejar-se la introducció de limitacions d'edat, que es farà efectiva després del Festival de 1989 en què dos nens de França i Israel hi van prendre part. Des de llavors, només els majors de setze anys s'hi poden presentar. Per als nens queda el Festival de la Cançó d'Eurovisió Júnior, que començà a celebrar-se en 2003. El 1988, una jove canadenca gairebé desconeguda guanya representant Suïssa amb la cançó Ne partez pas sans moi, per un sol punt d'avantatge sobre el Regne Unit. Es tracta de Céline Dion, que anys més tard es farà molt famosa mundialment.

La dècada de 1990 traurà nous vents de canvi que acabaran per revifar el Festival. El 1992 hi competeixen 23 països, corresponents al bloc occidental més Iugoslàvia, per darrer cop. La caiguda l'any anterior del bloc comunista propicia que els països de l'Est d'Europa s'incorporin massivament a la UER i per tant, al Festival. El 1993, amb l'antiga Iugoslàvia ja desapareguda, la UER es troba amb set nou països que volen debutar al Festival, però decideix limitar el número a 25 participants i realitzar una preselecció a la televisió eslovena per decidir els tres països que s'afegiran als 22 restants. Així doncs, tres països ex-iugoslaus (Eslovènia, Croàcia i Bòsnia i Hercegovina) obtenen el seu passaport, mentre que Eslovàquia, Estònia, Hongria i Romania s'han d'esperar a l'any següent.

El 1994 canvia radicalment la composició dels participants: dos històrics, Itàlia i Luxemburg es retiren del Festival, i cinc dels participants de l'any anterior són desqualificats per la seva baixa puntuació per fer possible el debut de set nous països: els quatre perdedors de la preselecció de 1993, més Rússia, Polònia i Lituània. D'aquesta manera, i fins al 2004, els participants aniran rotant segons la seva puntuació en Festivals anteriors, i molts països quedaran relegats de facto a participar bianualment. El 1997 Itàlia fa una última aparició esporàdica, no retornant fins al 2011. Aquell any, el popular grup Katrina & the Waves guanya pel Regne Unit amb una puntuació rècord (227 punts sobre 25 participants). Precisament aquell any és el primer en què s'introdueix el televot a cinc països, fent-lo extensiu a la majoria dels participants l'any següent; i un altre canvi important és la introducció del concepte dels 'Big Four', pel qual Espanya, França, Alemanya i el Regne Unit, els quatre màxims contribuents a la UER, no poden quedar mai desqualificats per a la final del Festival.

El 1998, la victòria de la transsexual israeliana Dana International té un gran impacte no sols musical sinó també polític i social en tota Europa. Aquell any també es produeix el debut de l'Antiga República Iugoslava de Macedònia, mentre que Eslovàquia inicia una perllongada absència, no retornant fins al 2009; el televot es generalitza però encara hi han països que utilitzen els jurats. El 1999 se celebra el Festival a Jerusalem entre fortes mesures de seguretat. Dos grans canvis s'introdueixen en aquest Festival: la llibertat per cantar en qualsevol idioma i l'eliminació de l'orquestra. Ambdues mesures, juntament amb la introduïda l'any abans del televot, s'encaminen a fer el Festival més popular i més proper a la música del moment. Les xifres de les audiències semblen donar la raó a la UER.

El 2000 debuta Letònia i el 2001 guanya Estònia, convertint-se així en el primer país incorporat després de la caiguda del bloc comunista que ho fa. El 2002 comença el fenomen d'enviar al Festival els finalistes de famosos concursos de talents musicals organitzats pels propis ens televisius. El cas de Rosa López, guanyadora del fenomen televisiu de TVE Operación Triunfo, és un bon exemple, ja que arrossega l'audiència del Festival fins a arribar a un 80% de share, una xifra insòlita des de la introducció dels canals privats de televisió a Espanya. El 2003, amb el debut d'Ucraïna i la participació rècord de 26 països al Festival, la UER constata de què la fórmula d'un Festival d'una sola gala no pot satisfer la creixent demanda dels països que hi volen participar.

Així doncs, el 2004 la UER introdueix el format de semifinal + final. Només el 'Big Four' i els deu millors classificats de l'any anterior passen directament a la final, mentre que la resta de països lluiten pels deu llocs lliures en la semifinal, que és televisada en directe i es decideix per televot, però mancada de votació al final, ja que només es revelen els noms dels deu finalistes però no la puntuació rebuda, per evitar indicar els favorits per a la final. Amb aquesta fórmula, els països participants s'incrementaren espectacularment fins a 36. Debutaren Albània, Andorra, Bielorússia i Sèrbia i Montenegro, mentre que Mònaco retornava després de 25 anys. El 2005 debutaren Moldàvia i Bulgària; la polèmica va vindre del Líban, l'ens públic del qual va anunciar la seva participació (fins i tot va arribar a escollir cantant i cançó), però que es va negar a retransmetre l'actuació de la representant israeliana, Shiri Maymon. A causa de la violació de les regles de la UER, aquesta va provocar la renúncia del Líban i el sancionament del seu ens públic.

El 2006 debuta Armènia; aquest any, el Festival comença a acusar l'efecte del denominat 'DNP voting' (vot de la diàspora, dels països veïns i el vot polític), que provocava que molts països rebessin vots segons un patró geopolític en lloc de la qualitat musical. Aquest patró es va veure encara més reforçat el 2007. Encara que es va assolir la xifra rècord de 42 participants (amb els debuts de la República Txeca i Geòrgia, i de Sèrbia i Montenegro com a països separats), molts països amenaçaren la UER d'abandonar el Festival si no es corregia aquest fenomen que feia les votacions injustes i previsibles, amb la subseqüent caiguda d'audiència.

Això va dur a la UER a introduir nous canvis per 2008: dues semifinals per repartir els països segons el seu patró de vot i l'elecció per televot de nou finalistes per semifinal, mentre que els jurats d'emergència seleccionaven els altres dos, un de cada semifinal. Aquest any van debutar Azerbaidjan i San Marino, mentre que Àustria i Mònaco es mantingueren al marge com a protesta pel sistema de vot. El resultat de les semifinals va resultar més satisfactori que el de 2007, però no tant el de la final, on es van enregistrar de nou els coneguts patrons de vot.

La UER va anunciar nous canvis en el sistema de vot a la final pel 2009. El més significatiu fou que els jurats d'emergència decidirien conjuntament (50/50) amb el televot les puntuacions de cada país. El resultat va ser més satisfactori que els anys anteriors i es va recobrar part de la confiança perduda en la justícia de les puntuacions, a més d'una notable millora en la qualitat mitjana de les cançons. L'audiència conjunta a Europa va assolir el rècord de 122 milions de telespectadors. Quant a participacions, Eslovàquia va retornar al Festival després d'onze anys d'absència, mentre que San Marino s'hi va enretirar per problemes financers. Geòrgia també es va enretirar a darrera hora perquè la UER no va admetre la cançó triada per les seves al·lusions polítiques.

Pel Festival de 2010, que va tindre lloc a Oslo, el Grup de Referència de la UER va anunciar el 2009 la implantació de dues mesures demanades els darrers anys per moltes televisions: la primera, que s'estendria el sistema de vot de la final (50% jurat/50% televot) també a les semifinals; i la segona, que es podria votar des de l'inici de cada gala, tant de les semifinals com de la final, i no només durant el recordatori al final dels shows (el que es tradueix en majors ingressos per increment del temps hàbil pel televot). Tot i això, la xifra de participants va minvar de 42 a 39 donat que les televisions públiques de República Txeca, Hongria, Montenegro i Andorra van anunciar la seva retirada per falta d'interès (cas dels txecs) o problemes financers (en els altres casos). Geòrgia en canvi va retornar al Festival.

Pel Festival de 2011, la UER va optar per no introduir cap nou canvi (a part de determinar l'ordre de votació a la final en funció del vot previ del jurat) i consolidar la fórmula establerta. Com a gran novetat, la RAI italiana va anunciar el seu retorn després de tretze edicions d'absència i la UER li va atorgar un lloc directe a la Final juntament amb Alemanya, Espanya, França i el Regne Unit, conformant així l'anomenat 'Big Five'. Altres tres països van anunciar també el seu retorn: Àustria, Hongria i San Marino, igualant així el rècord de 43 participants del Festival de 2008.

La UER va decidir que pel Festival de 2012 revocaria la decisió del 2010 de permetre el televot des de l'inici de les gales i tornar a les tradicionals finestres de votació al final de cada gala. Quant a participacions, Montenegro va anunciar el seu retorn després de dos edicions absent, mentre que Polònia va decidir no participar degut als problemes financers del seu ens televisiu i Armènia se'n va enretirar a darrera hora a causa del seu contenciós polític amb l'amfitrió Azerbaidjan.

De cara al Festival de 2013, el Grup de Referència de la UER va acordar abolir el sorteig d'ordre d'actuació i deixar en mans dels productors en quin lloc actuaria cada país en funció del tipus de cançó amb què participi. També es van acordar mesures per reduir els costos de l'esdeveniment, donat l'agreujament de la crisi financera europea, que va provocar que algunes televisions com les de Bòsnia i Hercegovina, Eslovàquia i Portugal s'haguessin d'enretirar per manca de pressupost. Turquia també va decidir absentar-se, però al·legant desacords amb les normes actuals del Festival; Armènia però, va retornar després del seu boicot a l'edició celebrada a Bakú.

Al Festival de 2014 van continuar els problemes financers a molts canals de l'Est d'Europa, el que va propiciar les enretirades de Croàcia, Sèrbia, Bulgària i Xipre. Tot i això, les televisions de Polònia i Portugal van retornar a l'event. La situació va millorar una mica el 2015 amb els retorns de Sèrbia, Xipre i la República Txeca, malgrat que Ucraïna es va haver d'enretirar degut al conflicte bèl·lic que patia. Sorpresivament, Austràlia va ser convidada a participar per primer cop, i de forma excepcional, per celebrar el 60è aniversari del Festival; de tota manera, la seva participació s'ha perllongat als festivals posteriors. Els festivals de 2016 i 2017 van comptar amb 42 participants.

SeusModifica

Any País Ciutat Lloc Presentador
1956   Suïssa Lugano Teatre Kursaal Lohengrin Filipello
1957   Alemanya Occidental Frankfurt del Main Großer Sendesaal des Hessisches Rundfunk Anaid Plikjan
1958   Països Baixos Hilversum Estudis AVRO Hannie Lips
1959   França Canes Palais des Festivals Jacqueline Joubert
1960   Regne Unit Londres Royal Festival Hall Katie Boyle
1961   França Canes Palais des Festivals Jacqueline Joubert
1962   Luxemburg Luxemburg Gran Auditori de la RTL Mireille Delanoy
1963   Regne Unit Londres Estudis Centrals de la BBC Katie Boyle
1964   Dinamarca Copenhaguen Saló de Concerts de Tívoli Lotte Wæver
1965   Itàlia Nàpols Saló de Concerts de la RAI Renata Mauro
1966   Luxemburg Luxemburg Gran Auditori de la RTL Josiane Shen
1967   Àustria Viena Großer Festsaal der Wiener Hofburg Erica Vaal
1968   Regne Unit Londres Royal Albert Hall Katie Boyle
1969   Espanya Madrid Teatro Real de Madrid Laura Valenzuela
1970   Països Baixos Amsterdam Centre de Congressos Willy Dobbe
1971   Irlanda Dublín Gaiety Theatre Bernardette Ni Gallchoir
1972   Regne Unit Edimburg Usher Hall Moira Shearer
1973   Luxemburg Luxemburg Nouveau Théâtre Luxembourg Helga Guitton
1974   Regne Unit Brighton Brighton Dome Katie Boyle
1975   Suècia Estocolm St. Eriks Mässan Älvsjö Karin Falck
1976   Països Baixos La Haia Palau de Congressos Corry Brokken
1977   Regne Unit Londres Centre de Congressos de Wembley Angela Rippon
1978   França París Palau de Congressos Denisse Fabre & Leon Zitroné
1979   Israel Jerusalem Binyaney Ha'ouma Daniel Pe'er & Yardena Arazi
1980   Països Baixos La Haia Palau de Congressos Marlous Fluitsma
1981   Irlanda Dublín Estudis RDS Doireann Ní Bhríain
1982   Regne Unit Harrogate Centre de Conferències Jane Leeming
1983   Alemanya Occidental Munic Rudi-Sedlmayer-Halle Marlene Charell
1984   Luxemburg Luxemburg Teatre Municipal Desirée Nosbusch
1985   Suècia Göteborg Scandinavium Lill Lindfors
1986   Noruega Bergen Grieghallen Åse Kleveland
1987   Bèlgica Brussel·les Palais de Centenaire Viktor Laszlo
1988   Irlanda Dublín Estudis RDS Pat Kenny & Michelle Rocca
1989   Suïssa Lausana Palau de Beaulie Lolita Moreno & Jacques Deschenaux
1990   Iugoslàvia Zagreb Vatroslav Lisinski Hall Helga Vlahovic & Oliver Mlakar
1991   Itàlia Roma Estudis Cinecittà Toto Cutugno & Gigliola Cinquetti
1992   Suècia Malmö Malmömässan Lydia Capolicchio & Harald Treutiger
1993   Irlanda Millstreet Green Glens Arena Fionnuala Sweeney
1994   Irlanda Dublín Point Theatre Cynthia Ni Mhurchu & Gerry Ryan
1995   Irlanda Dublín Point Theatre Mary Kennedy
1996   Noruega Oslo Oslo Spektrum Morten Harket & Ingvild Bryn
1997   Irlanda Dublín Point Theatre Ronan Keating & Carrie Crowley
1998   Regne Unit Birmingham National Indoor Arena Terry Wogan & Ulrika Johnsson
1999   Israel Jerusalem Palau de Congressos Sigal Shachamon, Yigal Ravid & Dafna Dekel
2000   Suècia Estocolm Globen Arena Kattis Ahström & Anders Lundin
2001   Dinamarca Copenhaguen Parken Stadion Natasja Crone-Back & Søren Pilmark
2002   Estònia Tallinn Saku Suurhall Marko Matvere & Anneli Peebo
2003   Letònia Riga Skonto Hall Reynard Cowper & Marija Naumova
2004   Turquia Istanbul Abdi İpekçi Arena Meltem Cumbul & Korhan Abay
2005   Ucraïna Kíev Sports Palace DJ Pasha & Masha Efrosina
2006   Grècia Atenes Complex Olímpic d'Esports d'Atenes Sakis Ruvàs & Maria Menouros
2007   Finlàndia Hèlsinki Hartwall Areena Jaana Pelkonen & Mikko Leppilampi
2008   Sèrbia Belgrad Belgrade Arena Jovana Jankovic & Zeljko Joksimovic
2009   Rússia Moscou Olimpiisky Indoor Arena Alsou & Ivan Urgant
2010   Noruega Oslo Fornebu Arena Nadia Hasnaoui, Erik Solbakken & Haddy N'jie
2011   Alemanya Düsseldorf Esprit Arena Anke Engelke, Judith Rakers & Stefan Raab
2012   Azerbaidjan Bakú Baku Crystal Hall Leyla Aliyeva, Eldar Gasimov & Nargiz Birk-Petersen
2013   Suècia Malmö Malmö Arena Petra Mede
2014   Dinamarca Copenhaguen B&W Hallerne Lise Rønne, Nikolaj Koppel & Pilou Asbæk
2015   Àustria Viena Wiener Stadthalle Mirjam Weichselbraun, Alice Tumler & Arabella Kiesbauer / Conchita Wurst (en Green Room)
2016   Suècia Estocolm Globen Arena Petra Mede & Måns Zelmerlöw
2017   Ucraïna Kíev International Exhibition Centre Oleksandr Skichko, Volodymyr Ostapchuk & Timur Miroshnychenko
2018   Portugal Lisboa Altice Arena Catarina Furtado, Daniela Ruah, Filomena Cautela & Sílvia Alberto
2019   Israel Tel Aviv Expo Tel Aviv Assi Azar, Bar Refaeli, Erez Tal & Lucy Ayoub
2020   Països Baixos Rotterdam Rotterdam Ahoy Per determinar

GuanyadorsModifica

Per edicióModifica

Any Guanyador Intèrpret Cançó
1956   Suïssa Lys Assia Refrain
1957   Països Baixos Corry Brokken Net Als Toen
1958   França André Claveau Dors Mon Amour
1959   Països Baixos Teddy Scholten Een Beetje
1960   França Jacqueline Boyer Tom Pillibi
1961   Luxemburg Jean-Claude Pascal Nous Les Amoureux
1962   França Isabelle Aubret Un Premier Amour
1963   Dinamarca Grethe i Jørgen Ingmann Dansevise
1964   Itàlia Gigliola Cinquetti Non Ho L'età
1965   Luxemburg France Gall Poupée De Cire, Poupée De Son
1966   Àustria Udo Jürgens Merci Chérie
1967   Regne Unit Sandie Shaw Puppet On A String
1968   Espanya Massiel La, la, la
1969   França Frida Boccara Un Jour, Un Enfant
  Països Baixos Lenny Kuhr De Troubadour
  Regne Unit Lulu Boom Bang-a-bang
  Espanya Salomé Vivo Cantando
1970   Irlanda Dana All Kinds Of Everything
1971   Mònaco Séverine Un Banc, Un Arbre, Une Rue
1972   Luxemburg Vicky Leandros Après Toi
1973   Luxemburg Anne-Marie David Tu Te Reconnaîtras
1974   Suècia ABBA Waterloo
1975   Països Baixos Teach-In Ding-A-Dong
1976   Regne Unit Brotherhood of Man Save Your Kisses For Me
1977   França Marie Myriam L'oiseau Et L'enfant
1978   Israel Izhar Cohen and the Alphabeta Abanibi
1979   Israel Milk and Honey Hallelujah
1980   Irlanda Johnny Logan What's Another Year
1981   Regne Unit Bucks Fizz Making Your Mind Up
1982   Alemanya Occidental Nicole Ein Bißchen Frieden
1983   Luxemburg Corinne Hermès Si La Vie Est Cadeau
1984   Suècia Herrey's Diggi-loo Diggy-ley
1985   Noruega Bobbysocks La Det Swinge
1986   Bèlgica Sandra Kim J'aime La Vie
1987   Irlanda Johnny Logan Hold Me Now
1988   Suïssa Céline Dion Ne Partez Pas Sans Moi
1989   Iugoslàvia Riva Rock Me
1990   Itàlia Toto Cutugno Insieme: 1992
1991   Suècia Carola Häggkvist Fångad Av En Stormvind
1992   Irlanda Linda Martin Why Me
1993   Irlanda Niamh Kavanagh In Your Eyes
1994   Irlanda Paul Harrington and Charlie McGettigan Rock 'n' Roll Kids
1995   Noruega Secret Garden Nocturne
1996   Irlanda Eimear Quinn The Voice
1997   Regne Unit Katrina and The Waves Love Shine A Light
1998   Israel Dana International Diva
1999   Suècia Charlotte Nilsson Take Me To Your Heaven
2000   Dinamarca Olsen Brothers Fly On The Wings Of Love
2001   Estònia Tanel Padar, Dave Benton & 2XL Everybody
2002   Letònia Marie N I Wanna
2003   Turquia Sertab Erener Everyway That I Can
2004   Ucraïna Ruslana Wild Dances
2005   Grècia Élena Paparizu My Number One
2006   Finlàndia Lordi Hard Rock Hallelujah
2007   Sèrbia Marija Šerifović Molitva
2008   Rússia Dima Bilan Believe
2009   Noruega Alexander Rybak Fairytale
2010   Alemanya Lena Satellite
2011   Azerbaidjan Ell & Nikki Running scared
2012   Suècia Loreen Euphoria
2013   Dinamarca Emmelie de Forest Only teardrops
2014   Àustria Conchita Wurst Rise Like a Phoenix
2015   Suècia Måns Zelmerlöw Heroes
2016   Ucraïna Jamala 1944
2017   Portugal Salvador Sobral Amar pelos dois
2018   Israel Netta Toy
2019   Països Baixos Duncan Laurence Arcade
2020 Per determinar Per determinar Per determinar

Per paísModifica

 
Guanyadors d'Eurovisió
Victòries País Edicions
7   Irlanda 1970, 1980, 1987, 1992, 1993, 1994, 1996
6   Suècia 1974, 1984, 1991, 1999, 2012, 2015
5   França 1958, 1960, 1962, 1969, 1977
  Luxemburg 1961, 1965, 1972, 1973, 1983
  Regne Unit 1967, 1969, 1976, 1981, 1997
  Països Baixos 1957, 1959, 1969, 1975, 2019
4   Israel 1978, 1979, 1998, 2018
3   Dinamarca 1963, 2000, 2013
  Noruega 1985, 1995, 2009
2   Suïssa 1956, 1988
  Itàlia 1964, 1990
  Àustria 1966, 2014
  Espanya 1968, 1969
  Alemanya 1982, 2010
  Ucraïna 2004, 2016
1   Mònaco 1971
  Bèlgica 1986
  Iugoslàvia 1989
  Estònia 2001
  Letònia 2002
  Turquia 2003
  Grècia 2005
  Finlàndia 2006
  Sèrbia 2007
  Rússia 2008
  Azerbaidjan 2011
  Portugal 2017

Països participantsModifica

País Millor posició assolida Historial de participacions
  Albània 5a posició: Rona Nishliu (2012) Debut: 2004.
  Alemanya 1a posició : Nicole (1982[1]) i Lena (2010) País fundador al 1956.

Absències: 1996.

  Andorra 12a posició a sf: Anonymous (2007) Debut: 2004.

Absències: des de 2010 (actualment no hi participa).

  Armènia 4a posició: Sirusho (2008) i Aram Mp3 (2014) Debut: 2006.

Absències: 2012.

  Àustria 1a posició: Udo Jürgens (1966) i Conchita Wurst (2014) Debut: 1957.

Absències: 1969, 1970, 1973, 1974, 1975, 1998, 2001, 2006, 2008, 2009 i 2010.

  Azerbaidjan 1a posició: Ell & Nikki (2011) Debut: 2008.
  Bèlgica 1a posició: Sandra Kim (1986) País fundador al 1956.

Absències: 1994, 1997 i 2001.

  Bielorússia 6a posició: Koldun (2007) Debut: 2004.
  Bòsnia i Hercegovina 3a posició: Hari Mata Hari (2006) Debut: 1993.

Absències: 1998, 2000, 2013, 2014, 2015 i 2017.

  Bulgària 2a posició: Kristian Kostov (2017) Debut: 2005.

Absències: 2014, 2015 i 2019.

  Croàcia 4a posició: Maja Blagdan (1996) i Doris Dragovic (1999) Debut: 1993.

Absències: 2014 i 2015.

  Dinamarca 1a posició: Grete & Jörgen Ingmann (1963), Olsen Brothers (2000) i Emmelie de Forest (2013) Debut: 1957.

Absències: entre 1967 i 1977, 1994, 1996, 1998 i 2003.

  Eslovàquia 18a posició: Marcel Palonder (1996) Debut: 1994.

Absències: 1995, 1997, entre 1999 i 2008, i a partir de 2013 (actualment no hi participa).

  Eslovènia 7a posició: Darja Svajger (1995) i Nusa Derenda (2001) Debut: 1993.

Absències: 1994 i 2000.

  Espanya 1a posició: Massiel (1968) i Salomé (1969) Debut: 1961.
  Estònia 1a posició: Tanel Padar & Dave Benton (2001) Debut: 1994.

Absències: 1995.

  Finlàndia 1a posició: Lordi (2006) Debut: 1961.

Absències: 1970, 1995, 1997, 1999, 2001 i 2003.

  França 1a posició: André Claveau (1957), Jacqueline Boyer (1960), Isabelle Aubret (1962), Frida Boccara (1969) i Marie Myriam (1977) País fundador al 1956.

Absències: 1974 i 1982.

  Geòrgia 9a posició: Sofia Nizharadze (2010) i Eldrine (2011) Debut: 2007.

Absències: 2009.

  Grècia 1a posició: Élena Paparizu (2005) Debut: 1974.

Absències: 1975, 1982, 1984, 1986, 1999 i 2000.

  Hongria 4a posició: Friderika Bayer (1994) Debut: 1994.

Absències: 1996, entre 1999 i 2004, 2006, 2010 i 2020.

  Irlanda 1a posició: Dana (1970), Johnny Logan (1980 i 1987), Linda Martin (1992), Niam Kavanagh (1993), P. Harrington & C. McGettigan (1994) i Eimear Quinn (1996) Debut: 1965.

Absències: 1983 i 2002.

  Islàndia 2a posició: Selma (1999) i Yohanna (2009) Debut: 1986.

Absències: 1998 i 2002.

  Israel 1a posició: Yizhar Cohen & Alphabeta (1978), Gali Atari & Milk and Honey (1979), Dana International (1998) i Netta (2018) Debut: 1973.

Absències: 1980, 1984, 1994, 1996 i 1997.

  Itàlia 1a posició : Gigliola Cinquetti (1964) i Toto Cutugno (1990) País fundador al 1956.

Absències: 1981, 1982, 1986, 1994, 1995, 1996 i entre 1998 i 2010.

  Letònia 1a posició: Marie N (2002) Debut: 2000.
  Lituània 6a posició: LT United (2006) Debut: 1994.

Absències: entre 1995 i 1998, 2000 i 2003.

  Luxemburg 1a posició: Jean-Claude Pascal (1961), France Gall (1965), Vicky Leandros (1972), Anne-Marie David (1973) i Corinne Hermès (1983) País fundador al 1956.

Absències: 1959 i des de 1994 (actualment no hi participa).

  Macedònia del Nord 7a posició : Tamara Todevska (2019) Debut: 1998.

Absències: 1999, 2001 i 2003.

 Malta 2a posició : Ira Losco (2002) i Chiara (2005) Debut: 1971.

Absències: 1973, 1974 i entre 1976 i 1990.

  Moldàvia 3a posició: Sunstroke Project (2017) Debut: 2005.
  Mònaco 1a posició: Séverine (1971) Debut: 1959.

Absències: entre 1980 i 2003, i des de 2007 (actualment no hi participa).

  Montenegro 13a posició: Knez (2015) Debut: 2007.

Absències: 2010, 2011 i 2020.

  Noruega 1a posició: Bobbysocks (1985), Secret Garden (1995) i Alexander Rybak (2009) Debut: 1960.

Absències: 1970 i 2002.

  Països Baixos 1a posició: Corry Brokken (1957), Teddy Scholten (1959), Lenny Kuhr (1969), Teach-In (1975) i Duncan Laurence (2019) País fundador al 1956.

Absències: 1985, 1991, 1995 i 2002.

  Polònia 2a posició: Edyta Górniak (1994) Debut: 1994.

Absències: 2000, 2002, 2012 i 2013.

  Portugal 1a posició: Salvador Sobral ((2017) Debut: 1964.

Absències: 1970, 2000, 2002, 2013 i 2016.

  Regne Unit 1a posició: Sandie Shaw (1967), Lulu (1969), Brotherhood of Man (1976), Bucks Fizz (1981) i Katrina & the Waves (1997) Debut: 1957.

Absències: 1958.

  República Txeca 6a posició: Mikolas Josef (2018) Debut: 2007.

Absències: entre 2010 i 2014.

  Romania 3a posició: Luminita Anghel & Sistem (2005) i Ovi & Paula Seling (2010) Debut: 1994.

Absències: 1995, 1996, 1997, 1999, 2001 i 2016.

  Rússia 1a posició: Dima Bilan (2008) Debut: 1994.

Absències: 1996, 1998, 1999 i 2017.

  San Marino 19a posició: Serhat (2019) Debut: 2008.

Absències: 2009 i 2010.

  Sèrbia 1a posició: Marija Serifovic (2007) Debut: 2007.

Absències: 2014.

  Suècia 1a posició: ABBA (1974), Herreys (1984), Carola (1991), Charlotte Nilsson-Perrelli (1999), Loreen (2012) i Måns Zelmerlöw (2015) Debut: 1958.

Absències: 1964, 1970 i 1976.

  Suïssa 1a posició: Lys Assia (1956) i Céline Dion (1988) País fundador al 1956.

Absències: 1995, 1999, 2001 i 2003.

  Turquia 1a posició: Sertab Erener (2003) Debut: 1975.

Absències: 1976, 1977, 1979, 1994 i des de 2013 (actualment no hi participa).

  Ucraïna 1a posició: Ruslana (2004) i Jamala (2016) Debut: 2003.

Absències: 2015 i 2019.

  Xipre 2a posició: Eleni Foureira (2018) Debut: 1981.

Absències: 1988, 2001 i 2014.

NOTA: El Marroc va participar per única vegada el 1980 (18a posició) i des de llavors s'ha desvinculat del Festival. L'antiga Iugoslàvia va participar entre els anys 1961 i 1992, guanyant un cop el 1989 (amb el grup Riva); anys més tard, com a Sèrbia i Montenegro va participar els anys 2004 (2a posició) i 2005. El Líban i Tunísia van preinscriure's als Festivals de 2005 i 1977 respectivament, però finalment van retirar-se abans de l'event. Austràlia ha participar com a convidat especial des del 60è aniversari 2015, aconseguint la 2a posició el 2016.

Situació actual

A l'edició de 2017 hi participaren 41 dels 54 països que tenen en aquell moment algun ens televisiu públic com a membre actiu de la UER, a més d'Austràlia, que és un membre associat. Els tretze països que van refusar participar-hi són Algèria, Andorra, Bòsnia i Hercegovina, Egipte, Eslovàquia, Jordània, Líban, Luxemburg, el Marroc, Mònaco, Rússia, Tunísia i Turquia.

Idiomes utilitzats al Festival de la Cançó d'EurovisióModifica

La següent llista correspon a tots els idiomes utilitzats durant la història del Festival de la Cançó d'Eurovisió, ja sigui per interpretar tot un tema o només un fragment. La llista inclou les cançons que han estat interpretades tant en finals com en semifinals. Els idiomes que van aparèixer al mateix any estan ordenats d'acord amb l'ordre d'aparició de cada any. Els idiomes imaginaris no apliquen.

Primera aparició
Núm. Any Idioma País Artista Cançó
1 1956 Neerlandès[2]   Països Baixos Jetty Paerl «De vogels van Holland»
2 1956 Alemany   Suïssa Lys Assia «Das alte Karussell»
3 1956 Francès   Bèlgica Fud Leclerc «Messieurs els noyés de la Seine»
4 1956 Italià   Itàlia Franca Raimondi «Aprite li finestre»
5 1957 Anglès   Regne Unit Patricia Bredin «All»
6 1957 Danès   Dinamarca Birthe Wilke i Gustav Winckler «Skibet skal sejle i nat»
7 1958 Suec   Suècia Alice Babs «Lilla stjärna»
8 1960 Luxemburguès   Luxemburg Camillo Felgen «So laang we's du do bast»
9 1960 Noruec   Noruega Nora Brockstedt «Voi voi»
10 1961 Castellà[3]   Espanya Conchita Bautista «Estando contigo»
11 1961 Finès   Finlàndia Laila Kinnunen «Valoa ikkunassa»
12 1961 Serbi[4]   Iugoslàvia Ljiljana Petrovic «Неке давне звезде»
(«Neke davne zvezde»)
13 1963 Croat[4]   Iugoslàvia Vice Vukov «Brodovi»
14 1964 Portuguès   Portugal António Calvário «Oração»
15 1964 Bosnià[4]   Iugoslàvia Sabahudin Kurt «Život je sklopio krug»
16 1966 Eslovè   Iugoslàvia Berta Ambrož «Brez besed»
17 1971 Vienès   Àustria Marianne Mendt «Musik»
18 1971 Maltès   Malta Joe Grech «Marija L-Maltija»
19 1972 Irlandès   Irlanda Sandie Jones «Ceol an ghrá»
20 1973 Hebreu   Israel Ilanit «אי שם»
(«Ai sham»)
21 1974 Grec   Grècia Marinella «Κρασί, θάλασσα και τ' αγόρι μου»
(«Krasi, thalassa kai t'agopi mou»)
22 1975 Turc   Turquia Semiha Yanki «Seninle bir dakika»
23 1980 Àrab   Marroc Samira Bensaid «بطاقة حب»
(«Bitaqet hobb»)
24 1986 Islandès   Islàndia ICY «Gleðibankinn»
25 1989 Romanx   Suïssa Furbaz «Viver senza tei»
26 1991 Napolità   Itàlia Peppino Di Capri «Comme è ddoce 'o mare»
27 1992 Crioll haitià   França Kali «Monté la riviè»
28 1993 Cors   França Patrick Fiori «Mama Corsica»
29 1994 Estonià   Estònia Silvi Vrait «Nagu merelaine»
30 1994 Romanès   Romania Donen Bittman «Dincolo de nori»
31 1994 Eslovac   Eslovàquia Tublatanka «Nekonecná piesen»
32 1994 Lituà   Lituània Ovidijus Vyšniauskas «Lopšine mylimai»
33 1994 Hongarès   Hongria Friderika Bayer «Kinek mondjam el vétkeimet?»
34 1994 Rus[5]   Rússia Youddiph «Вечный стрaнник»
(«Vječnij stranjik»)
35 1994 Polonès   Polònia Edyta Górniak «To nie ja»
36 1996 Alt alemany   Àustria Georg Nussbaumer «Weil's dr guat got»
37 1996 Bretó   França Dan Ar Braz & L'Héritage des Celtes «Diwanit Bugale»
38 1998 Macedònic   Macedònia del Nord Vlado Janevski «Не зори, зоро»
(«Ne zori, zoro»)
39 1999 Samogitià   Lituània Aiste Smilgeviciute «Strazdas»
40 2003 Austrobavarès   Àustria Alf Poier «Weil der Mensch zählt»
41 2003 Artificial   Bèlgica Urban Trad «Sanomi»
42 2004 Letó   Letònia Fomins & Kleins «Dziesma par laimi»
43 2004 Català   Andorra Marta Roure «Jugarem a estimar-nos»
44 2004 Ucraïnès   Ucraïna Ruslana «Wild dances»
45 2004 Võro   Estònia Neiokõsõ «Tii»
46 2005 Llengua de signes   Letònia Valters and Kaža «The War Is Not Over»
47 2005 Montenegrí[6]   Sèrbia i Montenegro No Name «Zauvijek moja»
48 2006 Albanès   Albània Luiz Ejlli «Zjarr i ftohtë»
49 2006 Tahitià   Mònaco Séverine Ferrer «La Coco-Dance»
50 2007 Búlgar   Bulgària Elitsa Todorova & Stoyan Yankoulov «Water»
51 2007 Txec   República Txeca Kabát «Malá dáma»
52 2007 Armeni   Armènia Hayko «Anytime you need»
53 2009 Romaní   República Txeca Gipsy.cz «Aven Romale»
54 2010 Carelià   Finlàndia Kuunkuiskaajat «Työlki ellää»
55 2011 Suahili   Noruega Stella Mwangi «Haba Haba»
56 2012 Udmurt   Rússia Buránovskiye Bábushki «Party for everybody»
57 2012 Àzeri   Bulgària Sofi Marinova «Love Unlimited»
58 2012 Georgià   Geòrgia Anri Jokhadze «I'm a Joker»
59 2016 Pòntic   Grècia Argo «Utopian land»
60 2016 Tàrtar de Crimea   Ucraïna Jamala «1944»
61 2017 Bielorús   Bielorússia Naviband «Гісторыя майго жыцця»
(«Historyja majho žyccia»)
62 2017 Sànscrit   Itàlia Francesco Gabbani «Occidentali's karma»
63 2018 Torlac   Sèrbia Sanja Ilić i Balkanika «Nova deca» (Нова деца)
64 2019 Sami del nord   Noruega KEiiNO «Spirit in the Sky»
65 2019 Abkhaz   Geòrgia Oto Nemsadze «Keep on going»

ReferènciesModifica

  1. Rice, Jo. The Guinness Book of 500 Number One Hits. 1a ed.. Enfield, Middlesex: Guinness Superlatives Ltd, 1982, p. 224-5. ISBN 0-85112-250-7. 
  2. S'engloben com un sol idioma, el neerlandès, tant l'holandès com el flamenc, aquest últim, individualment considerat, va debutar en la versió de 1957 en la cançó representant de Bèlgica «Straatdeuntje».
  3. El tema que va representar Alemanya Occidental en l'edició de 1957 — «Telefon, Telefon», de Margot Hielscher — contenia frases curtes en diversos idiomes, entre ells el castellà. No obstant això, oficialment es va registrar en la competència com si estigués completament interpretat en alemany.
  4. 4,0 4,1 4,2 En aquests anys, la llengua oficial de Iugoslàvia es denominava serbocroat i les cançons s'interpretaven en aquest idioma. El terme croat va començar a usar-se en la dècada de 1970. Els idiomes serbi i bosnià van evolucionar políticament amb la desintegració del país (veure serbocroat per a més detalls). Estrictament parlant, les primeres aparicions d'aquests idiomes després de la disgregació de Iugoslàvia són: «Ljubim et pesmama» per al serbi en 1992, «Sva bol svijeta» per al bosnià i «Don't ever cry» pee al croat en 1993.
  5. El tema que va representar Iugoslàvia en l'edició de 1969 — «Pozdrav svijetu», d'Ivan & M's — contenia frases curtes en diversos idiomes, entre ells el rus. No obstant això, oficialment es va registrar en la competència com si estigués completament interpretat en croat.
  6. Existeix discussió si les cançons iugoslaves de 1983 (Džuli) i 1984 (Ciao amore) han de considerar-se o no cantades en idioma montenegrí o en serbocroat (variant sèrbia).

Vegeu tambéModifica

Enllaços externsModifica