Firn

coberta gelada que es troba en un estat intermedi entre la neu i el gel composta per neu romanent d'hiverns anteriors parcialment compactada i que s'ha recristal·litzat fins a formar un material més dens que la neu fresca

Firn (de l'alt alemany antic firni : "De l'any passat") és una coberta gelada que es troba en un estat intermedi entre la neu i el gel, composta per la neu romanent d'hiverns anteriors parcialment compactada i que s'ha recristal·litzat fins a formar un material més dens. Aquesta definició ja no és acceptable perquè el terme firn també es refereix a la neu alterada de les glaceres polars, la definició original implica que hi hagi fusió de la neu, i això no passa als pols. Això implica una certa ambigüitat però és un reflex de la natura contínua del procés de tranformació de la neu en gel[1] El Firn té aspecte de sucre humid i una duresa que el fa difícil de treballar amb pala, la seva densitat oscil·la entre 400 i 830 kg m−3[2] i sovint se'l troba sota la neu que s'acumula al cap d'un glacera.

Presa de mostres en la superfície d'una glacera. La densitat del Firn augmenta a partir que es descendeix de les capes de neu superficial cap al gel glacial blau.
Camp de Firn en la superfície del Säuleck, Hohe Tauern .

A les regions no polars, els flocs de neu són comprimits pel pes de la massa de neu que s'acumula. Els cristalls individuals amb una temperatura propera a la temperatura de fusió són semilíquids, el que permet el lliscament sobre els seus plans cristal·lins, de manera que van omplint els espais entre ells i augmentant la densitat. Els cristalls se solden uns amb els altres a l'entrar en contacte i l'aire present és empès cap a l'exterior o queda atrapat en bombolles. Durant els mesos d'estiu, la metamorfosi dels cristalls pot ocórrer més ràpidament a causa de la percolació de l'aigua entre els cristalls. Cap al final de l'estiu el resultat és la formació de firn.

La transformació del firn en gel es produeix molt més ràpidament a les glaceres de zones on hi ha neu humida (zones temperades) que a les de les zones on la neu és seca (zones polars). El firn esdevé gel en ultrapassar la densitat de 830 kg m−3, a la glacera Seward de les Muntanyes Saint Elias d'Alaska això passa a una fondària de 13 metres, però calen 64 metres en el cas de la glacera de Byrd, a l'Antàrtida, i 95 metres a Vostok, també a l'Antàrtida.[3]

L'altitud mínima a la qual s'acumula firn en una glacera es diu el límit del firn, línia del firn o línia de neu.

ReferènciesModifica

  1. Cuffey, 2010, p. 11-12.
  2. Cuffey, 2010, p. 12.
  3. Cuffey, 2010, p. 16.

BibliografiaModifica

  • Cuffey, Kurt M.; Paterson; W. S. B.. The Physics of Glaciers (en anglès). Quarta edició. Butterworth-Heinemann, Elsevier, 2010. ISBN 978-0-12-369461-4. 

Enllaços externsModifica