Foc grec

arma incendiària desenvolupada per l'Imperi Romà d'Orient al segle VII

El foc grec era una arma naval usada per l'Imperi Romà d'Orient, una mescla inflamable inventada per Cal·línic d'Heliòpolis, un refugiat sirià originari d'Heliòpolis de Síria vers el 673.[1] Era composta suposadament de nafta, sofre, pega grega, greixos, salnitre, i calç viva, que cremava en contacte amb l'aigua. Fou utilitzada diverses vegades pels romans d'Orient en defensa contra els setges a Constantinoble.[2][3]

Infotaula d'armaFoc grec
Ús del foc grec segons l'Escilitzes de Madrid Modifica el valor a Wikidata
Tipusarma incendiària Modifica el valor a Wikidata
Història de producció
DissenyadorCal·línic d'Heliòpolis Modifica el valor a Wikidata

Gràcies al foc grec, la marina de l'imperi aconseguí rebutjar un atac naval massiu dels turcs, constituint així un fre a les intencions expansionistes de l'islam i salvant de la possible conquesta des de l'est Europa occidental. Mantenint el secret d'aquesta nova i poderosa arma, els romans d'Orient pogueren detenir l'avenç dels musulmans durant vuit segles.

Se n'ha perdut la fórmula.[4]

Funcionament modifica

El poder de l'arma venia no solament del fet que cremava en contacte amb l'aigua, sinó que fins i tot cremava sota d'aquesta. En les batalles navals, era una arma molt efectiva que causava grans destrosses materials i personals. A més estenia el pànic entre l'enemic, no només per la por a morir cremats, sinó que a més a més molts soldats temien aquesta arma per superstició, ja que creien que una flama que s'intensificava amb l'aigua havia de ser producte de la bruixeria.

El llançament d'una mescla viscosa en estudis recents ha donat com set els ingredients d'aquesta arma: petroli sense refinar, o nafta, perquè flotés sobre l'aigua, sofre, que en entrar en combustió, emet vapors tòxics, calç viva, que reacciona alliberant molta calor en entrar en contacte amb l'aigua (suficient per a encendre materials inflamables), resina, per a activar la combustió dels ingredients, greixos per a aglutinar tots els elements, i nitrat potàssic, salnitre, que desprèn oxigen a l'hora de cremar, cosa que permet que el foc continuï cremant sota l'aigua. Un cop llançada per uns llargs tubs instal·lats en l'embarcació, la mescla entrava en ignició al contacte amb l'aigua i incendiava les embarcacions enemigues.

El motiu pel qual es desconeix la composició exacta és molt simple: la marina romana d'Orient de l'alta edat mitjana era, de molt, l'ama del Mediterrani oriental, i en la possessió del foc grec era una de les claus de la seva superioritat, de manera que la composició d'aquesta arma era secreta.

Alguns historiadors anglesos afirmen que l'armada Invencible de Felip II sucumbí davant Francis Drake, que ideà una filera de barrils de foc grec incendiats just en travessar-los en la batalla del Canal de la Mànega. Tanmateix, aquestes explicacions s'allunyen de la veritat, ja que aquesta armada sucumbí a les tempestes més que en la batalla, a més de tractar-se d'una època en què l'ús de la pólvora feia que posseïssin armes molt més destructives.

Referències modifica

  1. «Foc grec». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. Williams, Alan. The Sword and the Crucible: A History of the Metallurgy of European Swords up to the 16th Century (en anglès). Brill, 2012, p.102. 
  3. Ferrà i Martorell, Miquel «El foc grec (1195)». dBalears, 23-02-2005. Arxivat de l'original el 26 de febrer 2021 [Consulta: 14 gener 2019].
  4. Ruiz-Domènec, Hernández de la Fuente i García, 2022, p. 68.

Bibliografia modifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Foc grec