Francesco Antonio Mamiliano Pistocchi

Francesco Antonio Mamiliano Pistocchi (Palerm, 1659 modifica Bolonya, 13 de maig de 1726 modifica) fou un compositor i professor de cant i cantant castrato.

Infotaula de personaFrancesco Antonio Mamiliano Pistocchi
Pistocchi.jpg
modifica
Biografia
Naixement1659 modifica
Palerm (Sicília) modifica
Mort13 maig 1726 modifica (66/67 anys)
Bolonya (Itàlia) modifica
Activitat
OcupacióCompositor, cantant, mestre de capella, llibretista, professor de veu i cantant d'òpera modifica
GènereÒpera modifica
MovimentMúsica barroca modifica
AlumnesJohann Georg Pisendel modifica
VeuContralt modifica
InstrumentVeu modifica

Musicbrainz: 5dc61c9f-e11e-44be-9de7-ad05316239dc IMSLP: Category:Pistocchi,_Francesco_Antonio Modifica els identificadors a Wikidata

Nen prodigi va rebre les primeres lliçons del seu pare, fent tant ràpids progressos que als vuit anys publicà ja la seva primera obra Caprici puerili (Bolonya, 1667). El 1670 fou cantor a "San Petroni" i el 1674 ingressà regularment en la seva plantilla com a soprano. Però aviat foren comiats tant ell com el seu pare, que també era músic, degut a les seves continues absències. Segons algunes fonts, Pistocchi perdé la veu sobre els 10 anys, tornant-li després naturalment canviada de soprano a contralt. En efecte, després d'aparèixer com a soprano i després d'uns deu anys dels que en manquen documents, reaparegué com a contralt. De 1685 a 1695 restà al servei de la cort de Parma, i cantà diverses òperes, sobre tot de Sabadini, Actuà a Mòdena i a Bolonya, i després fou contractat com a mestre de capella pel marcgravi Frederic de Brandenburg, que en aquell temps cercava artistes per fundar un teatre italià. Mentre va romandre a Ansbach, en qualitat de director, el teatre prengué un gran impuls, i la seva carrera assolí grans èxit, especialment amb la representació Narcís (1697), sobre text d'Apostolo Zeno, drama pastoral (del que Pistocchi era autor i protagonista), dedicat a la Electora Sofia Carlota, la qual entusiasmada, requerí els serveis del músic al seu palau de Berlín, on Pistocchi hi va romandre des de maig de 1697 fins a principis de l'any següent. A Ansbach Pistocchi va compondre diverses òperes, com Le pazzie d'amore e dell'interesse, així com l'oratori Marie vergine Addolorata (1698) i els scherzi musicals dedicats al marcgravi. També va escriure sis cantates per a veu sola sobre texts italians, algunes àries amb text francès (imitant l'estil de Lully) i un treball en alemany.

A finals de 1699 es traslladà a Viena, on va compondre La rise di Democrite; de tornada a Ansbach, va escriure la cantata La pace tra le armi, sorpresa notturna nel campo del piacere; al retornar a Bolonya s'emportà amb ell al violinista d'Ansbach R. Bulmein, al que convertí al catolicisme i protegí com a un fill. El 1701 fou contractat per la capella musical de Sant Petroni, reprenent al mateix temps la seva activitat teatral. El 1702 actuà de virtuós de cambra i de capella en la cort de Ferran de Mèdici. El 1704 cantà en el teatre "San Cassiano" de Venècia, en l'òpera de Francesco Gasparini La fede tradita e vendicata.

Després d'acomiadar-se dels escenaris i ser nomenat acadèmic filharmònic a Bolonya, es dedicà finalment a l'ensenyament, fundant una cèlebre escola i continuant al mateix temps la seva activitat compositiva. Ordenat sacerdot el 1709, el 1714 rebé el títol de capellà honorari del elector Juan Guillermo del Palatinado, al que el 1715 li dedicà diverses obres de música sacra. Aquest mateix entrà en la congregació dels filipins. Segons moltes fonts, Pistocchi fou un gran cantant, un bon compositor i un excel·lent professor. El seu major títol de glòria fou, tanmateix, l'haver establert a Bolonya, vers el 1700,una escola de cant, de la qual en sortiren els millors artistes de la primera meitat del segle XVIII, com el castrat Bernacchi,[1] el famós Giovanni Battista Martini i d'altres com A. Pai; B. Minelli o A. P. Fabbri.

En les seves obres, de les que en parla positivament Giuseppe Torelli, es distingí per la gracia melòdica i la sensibilitat harmònica, acompanyades per un cromatisme tractat amb gust i efecte. Les seves composicions principals són les òperes: (1700), Leandro è Il Girello, i després Il Leandro, I rivali generosi; els oratoris Il martirio di S. Adriano; La fuga di Santa Teresa; Il sacrificio di Gefte; I pastori al Presepe i Davide i Maria Vergine addolorata. Així mateix, publicà, Capricci puerili variamente composti e passeggiati in 40 modi sopra un basso d'un balletto per suonarsi al clavicembalo, arpa, violino et altri stromenti, opus 1 (Bolonya, 1667), Scherzi musicali, Duetti e terzetti opus 3. Àries, així com exercicis i vocalitzacions i abundant música sacra.

BibliografiaModifica

  1. Edita SARPE, Gran Enciclopedia de la Música Clásica, vol. I, pàg. 151. (ISBN 84-7291-226-4)