Francisco Sanz Baldoví

Francisco Sanz Baldoví (Anna, la Canal de Navarrés, 31 de maig de 1871-València, 1939), va ser un guitarrista, cantant i ventríloc valencià.

Infotaula de personaFrancisco Sanz Baldoví
Francisco Sanz Baldovi 1914.png
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement31 maig 1871 Modifica el valor a Wikidata
Anna (Canal de Navarrés) Modifica el valor a Wikidata
Mort1939 Modifica el valor a Wikidata (67/68 anys)
València Modifica el valor a Wikidata
Activitat
OcupacióVentríloc

Find a Grave: 32719678 Modifica el valor a Wikidata

Els començamentsModifica

Fill de Rafael Sanz i de Dolores Baldoví, va néixer a Anna al carrer del mig número 5 el dimecres 31 de maig de 1871. La tradició diu que Francisco Sanz, va aprendre a tocar la guitarra d'oïda, possiblement al costat d'algun d'aquells músics que formaven part de la primitiva banda de música. Igualment va participar com a espectador i com a intèrpret en les sessions de teatre que organitzava el Cercle Recreatiu la Unió que, a manera d'ateneu cultural i instructiu, es va crear en la localitat al començament de la dècada de 1880. Possiblement en una d'aquestes representacions, quan tenia dinou anys, va assistir al seu primer espectacle de ventrilòquia. Expliquen qui el van conèixer que aquella funció va marcar el seu futur de manera decisiva; sabia que és el que volia fer, encara que probablement, encara no sabia com fer-ho.

Les inquietuds culturals i la necessitat de buscar fortuna després de la defunció dels seus pares el van portar en 1894, als 22 anys, a sortir del poble i buscar nous horitzons. Abans d'aquesta data, que marcarà la seua destinació posterior, trobem mostres del seu caràcter emprenedor, ja que apareix com a soci fundador de la Societat Recreativa d'Anna l'any de 1892. Els desitjos de desenvolupar les seves aptituds artístiques i les seves circumstàncies vitals el van portar a València, aconseguint que Antonio Díaz, empresari en aquella època del Teatre Ruzafa, l'admetés com tenor còmic. El Ruzafa va ser una escola en la qual aquell noi de poble es va fer actor professional en poc menys de tres anys. La malaltia del tenor titular va fer que en poc temps tingués l'oportunitat de debutar amb èxit.

Després d'aquests començaments al Ruzafa i gràcies al seu enginy en l'escena, va obtenir grans i ressonats èxits, basats sempre en la cuidada posada en escena dels tipus que representava que van portar a interpretacions molt celebrades, tal com va ocórrer en l'estrena en el Ruzafa de la sarsuela titulada En la vía de la qual eren autors del llibre Gaspar Thous Caspe i Antonio Sempere Zamora, amb música del mestre Vicente Chulvi en la qual Paco Sanz interpretava el paper de D. Pepito Vilallonga, que posteriorment re-interpretaria amb un dels seus ninots.

En el seu afany de millorar les seves qualitats artístiques i amb la finalitat de muntar el seu propi espectacle, en aquests anys, decideix millorar la seua tècnica de la guitarra i estudia amb el mestre Tàrrega del que arriba a ser un deixeble destacat.

La seua carreraModifica

 
Frey Volt, una de les creacions de Sanz

Consolidada la seua trajectòria en el Ruzafa decideix llançar-se a muntar el seu propi espectacle. En 1897 debuta en un festival de Gandia amb el monologo «Oratòria fi de segle». Aquest espectacle era bàsicament un exercici de transformisme en el qual Sanz utilitzava la seua facilitat per imitar veus i la facultat de deslocalitzar el so de la seua veu en l'escenari per mantenir la tensió escènica. Després d'aquesta etapa, va entrar a formar part del Circ Alegria, on va obtenir sonats èxits i que sobretot, el va ajudar a estendre i a popularitzar el seu espectacle per tota Espanya: Múrcia, Cartagena, Valladolid, Burgos, Vitòria, Pamplona, Bilbao, Saragossa i Barcelona, van ser algun dels escenaris que van gaudir de l'art de Sanz. En finalitzar el contracte mana construir els decorats i al costat de la seua companyia d'actors mecànics estrena, ara com a empresari d'aquella gran falla mecànica, en el Teatre Principal de València, on ja havia actuat en els seus inicis com a tenor còmic, per passar posteriorment al Principal de Castelló de la Plana i al Coliseo Imperial de Madrid on va romandre per espai de tres mesos. A aquests escenaris van seguir: Barcelona, Màlaga, Granada, Las Palmas de Gran Canaria, Tenerife i Amèrica, a la qual torna de forma periòdica i a la qual aconsegueix fascinar. Durant aquests primers anys del segle xx, la seua presència en els millors teatres d'Espanya, Portugal i Amèrica era molt habitual aconseguint en tots ells una acceptació de públic i critica desconeguda per a un artista de varietats en l'època.

Va ser, novament, l'esperit inquiet i àvid de coneixement de Sanz el que li va portar a participar dels primers passos del cinematògraf a Espanya; en 1918 i sota la direcció de Maximilià Thous i Orts posa en peus un documental amb el títol de Sanz y el secreto de su arte en el qual a manera de docudrama de poc més de 60 minuts de durada i dividit en quatre parts dona a conèixer els mecanismes tècnics que donen vida als seus ninots. Aquesta pel·lícula sense cap dubte va ser un dels primers intents, en els inicis del segle xx, de realitzar un cinema d'animació, en una producció en la qual interactuen l'autòmat al costat de personatges quotidians; narrant una història que transcorre en l'Espanya real de començaments de segle i que entre molts altres valors, representa un autèntic document sociològic que en la seua realització, està a l'altura d'altres precedents contemporanis com: El hotel eléctrico (1908) de Segundo de Chomón, o de la cinta francesa de 1904 coneguda com a Wood The world's Greatest Ventriloquist i àdhuc de la més coneguda Le Voyage dans la Lune, de Georges Méliès.

Sanz va ser un home molt vitalista que va partir del no-res i va arribar a ser considerat com el millor ventríloc de la seua època, com a fruit del seu treball va aconseguir a tenir una gran fortuna que va acabar perdent per tornar a començar de nou, així va transcórrer el temps de la seua existència. La vida li va ser generosa i ell va saber aprofitar-la fins a l'últim glop. Va morir en 1939, en tornar d'una gira per Amèrica. Està enterrat al cementiri d'Anna al costat de la seua dona, Josefa Sols Lluch, que li va sobreviure 18 anys.

BibliografiaModifica

Enllaços externsModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Francisco Sanz Baldoví