Frank Capra, pseudònim de Francesco Rosario Capra (BisacquinoSicilia18 de maig de 1897 –  La Quinta, Califòrnia3 de setembre de 1991) fou un director de cinema nord-americà d'origen italià guanyador d'un premi Oscar. És autor d'algunes pel·lícules molt populars de la dècada dels 30 i 40 com els clàssics Que bonic que és viure i Mr. Smith Goes to Washington, entre altres.

Infotaula de personaFrank Capra
Frank Capra.JPG
Frank Capra el 1943 durant la Segona Guerra Mundial
Biografia
NaixementFrancesco Rosario Capra
18 de maig de 1897
Bisacquino, Sicília (Itàlia)
Mort3 de setembre de 1991(1991-09-03) (als 94 anys)
La Quinta, Califòrnia (EUA)
Causa de mortCauses naturals (Infart miocardíac)
Lloc d'enterramentCoachella Valley Public Cemetery (en) Tradueix
NacionalitatEstats Units
FormacióInstitut Tecnològic de Califòrnia
Activitat
OcupacióDirector de cinema, guionista, productor de cinema, intèrpret de banjo i sindicalista
Activitat1922 –
PartitPartit Republicà dels Estats Units
GènereCinema propagandístic
Carrera militar
Branca militarExèrcit dels Estats Units d'Amèrica
Rang militarcoronel
ConflictePrimera Guerra Mundial i Segona Guerra Mundial
Obra
Família
FillsFrank Capra, Jr.
Premis
Premis Oscar
Millor director
1934 - Va succeir una nit
1936 - Mr. Deeds Goes to Town
1938 - No us l'endureu pas
Millor pel·lícula
1934 - Va succeir una nit
1938 - No us l'endureu pas
Millor documental
1942 - Prelude to War
Globus d'Or
Millor director
1947 - Que bonic que és viure
Mostra de Venècia
Lleó d'Or per la carrera
1982 - Trajectòria cinematogràfica
Millors pel·lícules
(Puntuació mínima de 7 a FilmAffinity o IMDb)
1961 Un gàngster per a un miracle
1948 State of the Union
1946 Que bonic que és viure
1944 Arsènic per compassió
1941 L'home del carrer
1939 Mr. Smith Goes to Washington
1938 No us l'endureu pas
1937 Horitzons perduts
1936 Mr. Deeds Goes to Town
1934 Va succeir una nit
1933 Lady for a Day
1933 The Bitter Tea of General Yen
1932 American Madness
1931 Platinum Blonde
(Puntuació mínima de 7 a Filmaffinity)

IMDB: nm0001008 Allocine: 3607 Allmovie: p84082 TCM: 28439 IBDB: 427084
Find a Grave: 171
Modifica les dades a Wikidata

BiografiaModifica

Primers anysModifica

Nascut amb el nom de Francesco Rosario Capra a Sicília, Capra va emigrar als Estats Units a l'edat de sis anys (1903) amb el seu pare Salvatore, la seva mare Rosaria Nicolosi i els seus germans Giuseppa, Giuseppe i Antonia; eren catòlics.[1] A Califòrnia es reuneixen amb Benedetto Capra, (el germà gran) i s'assenten a Los Angeles,[2] on Frank Capra va cursar estudis a l'Institut Tecnològic de Califòrnia (conegut llavors com el Throop Institute) obtenint el grau d'enginyer químic.[3] El 18 d'octubre de 1918, es va enrolar, després de la seva graduació, a l'exèrcit americà com a professor, sent llicenciat el 13 de desembre de 1920 al contraure la grip espanyola. Aquest any va obtenir la ciutadania nord-americana i es va posar el nom de Frank Russell Capra.[4]

Inicis professionalsModifica

Igual que altres directors dels anys 30 i 40, Capra va començar la seva carrera al cinema mut, destacant com a director i guionista de comèdies protagonitzades per Harry Langdon i els seus nois.[5] El 1930 Capra va anar a treballar per Mack Sennett i es va traslladar a la Columbia Pictures on va col·laborar estretament amb el guionista Robert Riskin (marit de Fay Wray) i el càmera Joseph Walker. Capra acabaria dirigint 20 pel·lícules per a l'estudi, inclosos tots els seus clàssics.[5]

Època dauradaModifica

Després dels Premis de l'Acadèmia (Óscar) a millor director i millor pel·lícula per Va succeir una nit, el 1934, que també va guanyar els guardons per al millor actor i actriu (Clark Gable i Claudette Colbert), Capra va dirigir una sèrie de pel·lícules per Columbia de tall espiritual i humanitari. La més coneguda és Mr. Deeds Goes to Town, les originals Lost Horizon, No us l'endureu pas i Mr. Smith Goes to Washington. Va estar durant deu anys sense dirigir altres comèdies fins a la clàssica Arsenic and Old Lace. Entre els actors que van obtenir el seu èxit gràcies a Capra estan Barbara Stanwyck, James Stewart, Gary Cooper i Jean Arthur.

Les pel·lícules de Capra van gaudir d'un important èxit en els premis de l'acadèmia. Va succeir una nit va ser la primera pel·lícula que va guanyar els cinc Oscar més importants (a la millor pel·lícula, al millor director, al millor actor, a la millor actriu i al millor guió adaptat). Va ser una de les primeres pel·lícules de carreteres i va inspirar variacions sobre aquest tema a altres realitzadors.[6] El 1936, Capra guanya el seu segon Oscar a la millor direcció per Mr. Deeds Goes to Town i el 1938 guanya el tercer per No us l'endureu pas amb el qual va guanyar també l'Oscar a la millor pel·lícula.

Documentalista de guerraModifica

Entre 1942 i 1948, va produir el film State of the Union, i va dirigir o codirigir 8 documentals de guerra incloent Prelude to War (1942), The Nazis Strike (1942), The Battle of Britain (1943), Divideix and Conquer (1943), Know Your Enemy Japan (1945), Tunisian Victory (1945) i Two Down and One to Go (1945). La seva sèrie documental Why We Fight, que també va guanyar el premi de l'Acadèmia, és considerada una obra mestra de la propaganda de guerra. Capra es va posar com a meta convèncer un país per entrar en guerra, motivar les tropes i obtenir l'aliança de l'URSS, entre altres qüestions de crucial importància.

Què bonic és viure!Modifica

Què bonic és viure! (1946) és potser la pel·lícula més coneguda de Capra. Tot i no ser molt ben considerada per alguns sectors, va ser nominada per a cinc Oscars, inclosos el de millor director i millor fotografia.

La pel·lícula ha renascut gràcies a la televisió, on s'ha convertit en un clàssic del Nadal a molts països. En expirar el copyright de la pel·lícula, aquesta va passar a ser de domini públic i les emissores de televisió van creure que podien emetre-sense pagar royalties. Amb aquest nou mitjà de comunicació, Que bonic que és viure! ha quedat com una tradició nadalenca més.

Tot i que el copyright del film havia expirat, estava encara protegit en virtut d'haver estat realitzat basant-se en un altre material que sí estava protegit, com el guió, la música, etc. la impugnació de la Cort Suprema dels Estats Units va impedir la seva reemissió i en l'actualitat només es pot veure en unes poques cadenes, com l'americana NBC.

Últim filmModifica

L'última pel·lícula de Capra va ser Un gàngster per a un miracle, de 1961, amb Glenn Ford i Bette Davis. Capra hauria volgut fer una pel·lícula de ciència-ficció més endavant, però no va aconseguir que aquesta superés l'etapa de pre-producció. Alguns dels últims treballs del director van consistir en la producció de sèries científiques per a la televisió.

El 1982 va ser homenatjat per l'American Film Institute per la seva obra.

Mort i llegatModifica

Frank Capra va morir a La Quinta (Califòrnia) d'un atac de cor mentre dormia, a l'edat de 94 anys. Va ser enterrat al cementiri de Coachella, Califòrnia.

El seu fill, Frank Capra, Jr. - un dels tres fills fruits del matrimoni amb la seva segona esposa, Lou Capra - és president de Screen Gems, a Wilmington, Carolina del Nord. El nét de Frank Capra és Frank Capra III.

La biografia escrita de CapraModifica

El 1971, Capra va publicar la seva autobiografia, The Name Above the Title. Sense entrar en detalls, ofereix un autoretrat d'obligada lectura per a la comprensió d'aquesta figura del cinema.

Capra va ser també el subjecte d'una biografia escrita en 1991 per Joseph McBride titulada Frank Capra: The Catastrophe of Success. McBride corregeix moltes de les impressions deixades per Capra en la seva autobiografia.

FilmografiaModifica

Decenni 1910 1920 1930 1940 1950 1960 1970 1980 1990 2000 Total
Núm. de pel·lícules 13 15 6 3 1 38
Puntuació > 7 9 4 1 14

Sèrie documental "Why We Fight"Modifica

  • Prelude To War (1943)
  • The Nazis Strike (1943)
  • Divide And Conquer (1943)
  • The Battle Of Britain (1943)
  • The Battle Of Russia (1943)
  • The Battle Of China (1944)
  • War Comes To America (1945)

ReferènciesModifica

  1. De Las Carreras, Maria Elena. "The Catholic Vision of Frank Capra." Crisis, 20, no. 2, febrer 2002. Accés el 31 de maig de 2011.
  2. McBride 1992, p. 34.
  3. "Distinguished Alumni Award: 1966 Recipients." Arxivat 2011-07-16 a Wayback Machine. Caltech Alumni Association. Accés el 18 de desembre de 2010.
  4. Wakeman 1987, p. 96.
  5. 5,0 5,1 Wakeman 1987, p. 97.
  6. Wakeman 1987, p. 99.

BibliographyModifica

  • Barney, Richard A. David Lynch: Interviews (Conversations with Filmmakers Series). Jackson, Mississippi: University Press of Mississippi, 2009. ISBN 978-1-60473-237-5
  • Barson, Michael. The Illustrated Who's Who of Hollywood Directors: The Sound Era. New York: Noonday Press, 1995. ISBN 0-374-52428-9
  • Beauchamp, Cari. Joseph P. Kennedy Presents: His Hollywood Years. New York: Vintage, 2010. ISBN 978-0-307-47522-0
  • Brooks, Patricia and Johnathan. "Chapter 8: East L.A. and the Desert." Laid to Rest in California: A Guide to the Cemeteries and Grave Sites of the Rich and Famous. Guilford, Connecticut: Globe Pequot Press, 2006. ISBN 978-0-7627-4101-4
  • Capra, Frank. Frank Capra, The Name Above the Title: An Autobiography. New York: The Macmillan Company, 1971. ISBN 0-306-80771-8.
  • Chandler, Charlotte. The Girl Who Walked Home Alone: Bette Davis, A Personal Biography. New York: Simon & Schuster, 2006. ISBN 0-7862-8639-3
  • Dickstein, Morris. Dancing in The Dark: A Cultural History of The Great Depression. New York: W.W. Norton & Company, 2010. ISBN 978-0-393-07225-9
  • Dixon, Wheeler W. The Early Film Criticism of Francois Truffaut. Bloomington, Indiana: Indiana University Press, 1993. ISBN 978-0-253-20771-5
  • Freer, Ian. Movie Makers: 50 Iconic Directors from Chaplin to the Coen Brothers. London: Quercus Publishing Plc, 2009. ISBN 978-1-84724-512-0
  • Kotsabilas-Davis, James and Myrna Loy. Being and Becoming. New York: Primus, Donald I Fine Inc., 1987. ISBN 1-55611-101-0
  • Lazere, Donald. American Media and Mass Culture: Left Perspectives. Berkeley, California: University of California Press, 1987. ISBN 978-0-520-04496-8
  • Medved, Michael. Hollywood vs. America: Popular Culture and the War on Traditional Values. New York: HarperCollins, 1992. ISBN 978-0-06-016882-7
  • McBride, Joseph. Frank Capra: The Catastrophe of Success. New York: Touchstone Books, 1992. ISBN 0-671-79788-3
  • Oderman, Stuart. Talking To the Piano Player: Silent Film Stars, Writers and Directors Remember. Albany, Georgia: BearManor Media, 2005. ISBN 1-59393-013-5
  • Poague, Leland. Frank Capra: Interviews (Conversations With Filmmakers Series). Jackson, Mississippi: University Press of Mississippi, 2004. ISBN 978-1-57806-617-9
  • Pendergast, Tom and Sara, eds. St. James Encyclopedia of Popular Culture, Vol. 1. Detroit: St. James Press, 2000. ISBN 1-55862-348-5
  • Stevens, George Jr. Conversations with the Great Moviemakers of Hollywood's Golden Age. New York: Alfred A. Knopf, 2006. ISBN 978-1-4000-4054-4
  • Sullivan, Daniel J. «Sentimental Hogwash? On Capra’s It’s a Wonderful Life». Humanitas, XVIII, 1 and 2, 2005, pàg. 115–40 [Consulta: 31 març 2019].
  • Wakeman, John, ed. World Film Directors: Volume One, 1890–1945. New York: H.W. Wilson Co., 1987. ISBN 978-0-8242-0757-1
  • Wiley, Mason and Damien Bona. Inside Oscar: The Unofficial History of the Academy Awards. New York: Ballantine Books, 1987. ISBN 0-345-34453-7
  • Wilson, Victoria. A Life of Barbara Stanwyck: Steel-True 1907–1940. New York: Simon & Schuster, 2013, ISBN 978-0-6848-3168-8

Enllaços externsModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Frank Capra