Frederic I del Sacre Imperi Romanogermànic

emperador del Sacre Imperi Romanogermànic

Frederic I de Hohenstaufen (1122 - 10 de juny de 1190), anomenat el Barba-roja (Barbarossa en italià, Rotbart en alemany) va ser escollit Rei d'Alemanya a Frankfurt el 4 de març de 1152 i coronat a Aquisgrà el 9 de març, coronat Rei d'Itàlia a Pavia el 1154, i finalment coronat Sacre Emperador Romà pel Papa Adrià IV el 18 de juny de 1155. Va ser coronat Rei de Borgonya a Arles el 30 de juny de 1178.

Infotaula de personaFrederic I del Sacre Imperi Romanogermànic

Modifica el valor a Wikidata
Nom original(de) Friedrich I Rotbart Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixementdesembre 1122 Modifica el valor a Wikidata
Haguenau (Sacre Imperi Romanogermànic) Modifica el valor a Wikidata
Mort10 juny 1190 Modifica el valor a Wikidata (67 anys)
Göksu (Regne Armeni de Cilícia) Modifica el valor a Wikidata
Causa de mortMort accidental Modifica el valor a Wikidata (Ofegament Modifica el valor a Wikidata)
Sepulturagruta de Sant Pere Modifica el valor a Wikidata
Emperador del Sacre Imperi Romanogermànic
1155 (Gregorià) – 10 juny 1190 (Gregorià)
Rei dels Romans
1152 – 10 juny 1190
Duc de Suàvia
1147 – 1152 Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
ReligióCatolicisme Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciópolític Modifica el valor a Wikidata
Altres
TítolDuc
Comte de Borgonya
Emperador del Sacre Imperi Romanogermànic Modifica el valor a Wikidata
FamíliaHohenstaufen Modifica el valor a Wikidata
CònjugeAdelaida de Vohburg (1147–1153)
Beatriu I de Borgonya (1156–1184) Modifica el valor a Wikidata
FillsFelip de Suàbia
 ( Beatriu I de Borgonya)
Otó de Hohenstaufen, I de Borgonya
 ( Beatriu I de Borgonya)
Beatriu
 ( Beatriu I de Borgonya)
Sophie of Hohenstaufen (en) Tradueix
 ( Beatriu I de Borgonya)
Conrad II de Suàbia
 ( Beatriu I de Borgonya)
Frederic V de Suàbia
 ( Beatriu I de Borgonya)
Frederic VI de Suàbia
 ( Beatriu I de Borgonya)
Enric VI del Sacre Imperi Romanogermànic
 ( Beatriu I de Borgonya)
Agnes von Staufen (en) Tradueix
 ( Beatriu I de Borgonya) Modifica el valor a Wikidata
ParesFrederic II de Suàbia Modifica el valor a Wikidata  i Judit de Baviera Modifica el valor a Wikidata
GermansJudith de Hohenstaufen, Bertha, duchess of Lorraine (en) Tradueix, Luitgard van Schwaben (en) Tradueix i Conrad I del Palatinat Modifica el valor a Wikidata
ParentsEnric el Lleó (cosí germà) Modifica el valor a Wikidata

Modifica el valor a Wikidata

Goodreads character: 42337 Find a Grave: 8116342 Modifica el valor a Wikidata

Abans de l'elecció reial, era per herència Duc de Suàbia (1147-1152, com a Frederic III). Era el fill del duc Frederic II de la dinastia Hohenstaufen. La seva mare era Judith, filla del duc Enric IX de Baviera, de la casa rival de Welf, i per tant Frederic descendia de les dues famílies més importants d'Alemanya, fent-lo un candidat acceptable pels prínceps electors.

Biografia modifica

Elecció i Segona croada modifica

Frederic va néixer el 1122. El 1147, va heretar el ducat de Suàbia i poc després va fer el seu primer viatge a l'Orient, acompanyant el seu oncle, el rei germànic Conrad III a la Segona Croada. L'expedició va resultar desastrosa, però Frederic es va distingir i va guanyar el respecte i la confiança del rei. Quan Conrad va morir el febrer de 1152, tan sols eren al seu llit de mort Frederic i el príncep-bisbe de Bamberg. Tots dos van afirmar després que en plenes capacitats mentals Conrad havia entregat la insígnia reial a Frederic, indicant que ell i no el seu propi fill de sis anys (el futur Frederic IV de Suàbia). Frederic va reclamar enèrgicament la corona, i el 4 de març a Frankfurt els prínceps electors el van designar com a nou rei germànic. La successió es va acordar en relativament poc temps, probablement perquè en descendir Frederic tant de la casa de Welf com de la Hohenstaufen, era acceptat per les dues parts en conflicte. Va ser coronat a Aquisgrà uns dies després.

Ansiós per recuperar el poder que l'Imperi havia ostentat durant els temps de Carlemany i Otó I, el nou emperador va considerar que era imprescindible restablir l'ordre a Alemanya abans d'estar en situació de fer valdre els drets imperials a Itàlia. Va emetre una ordre general de pau, atorgant generoses concessions als nobles. A l'exterior, Frederic va intervenir a la guerra civil danesa entre Sven III i Valdemar I de Dinamarca i va entaular negociacions amb l'emperador romà d'Orient, Manuel I Comnè.

Coronació com a emperador modifica

 
Escut dels emperadors de la casa de Hohenstaufen

Quan havia estat elegit, Frederic havia comunicat la notícia al Papa Eugeni III, però no havia demanat la confirmació papal. El març de 1153, Frederic va acordar amb el Vaticà les condicions de la seva coronació, que es van posar per escrit al Tractat de Constança (batejat amb el nom de la ciutat on Barba-roja va jurar el document). El tractat establia que a canvi de què el papa el coronés emperador, Frederic es comprometia a sotmetre Roma, on s'havia proclamat la Comuna de Roma que defensava la secularització dels Estats Pontificis,[1] i entregar la ciutat al papa, combatre les ambicions romanes d'Orient sobre la península Itàlica, i a no firmar tractats de pau amb els enemics de l'Església (principalment els habitants de Roma i els normands de Sicília).

Frederic també havia obtingut el consentiment papal per l'anul·lació del seu matrimoni sense fills amb Adelaida de Vohburg (a través de la qual havia obtingut el domini de la major part de l'Alsàcia), en basar-se en rebuscades al·legacions de consanguinitat (el seu rebesavi era germà de la seva re-rebesàvia). Un cop obtinguda la nul·litat i malgrat les condicions del Tractat de Constança, va reprendre les negociacions amb Constantinoble proposant de casar-se amb una princesa romana d'Orient. Les negociacions van resultar infructuoses. El 18 de juny de 1155 Adrià IV el va coronar emperador del Sacre Imperi Germànic a la Basílica de Sant Pere. Just després de la coronació el poble de Roma es va alçar en armes, amb l'ànim de capturar el papa.[2] Fins a la nit les tropes imperials i papals van combatre els romans. Un cop restablerta la calma, Barba-roja va renunciar a retornar el govern de la ciutat al papa i així incomplir el Tractat de Constança.

Retorn a Alemanya modifica

Va abandonar Itàlia la tardor de 1155 quan el desordre tornava a imperar a Germània, especialment a Baviera. El ducat de Baviera va ser traspassat d'Enric II Jasomirgott, marcgravi d'Àustria, al cosí de Barba-roja Enric el Lleó, duc de Saxònia, de la Casa de Welf.

El 9 de juny de 1156 Frederic es va casar amb Beatriu de Borgonya, filla i hereva de Renald III, afegint a les possessions imperials el comtat de Borgonya que s'estenia des de Besançon al Mediterrani.

El 1157 que l'emperador organitzà una expedició contra Polònia. Es desconeix si el deposat Ladislau II de Polònia i els seus fills participaren directament en l'expedició, tanmateix, malgrat la victòria militar i la humiliant submissió de Boleslau IV de Polònia a l'emperador, Ladislau II quedà decebut quan l'Emperador decidí mantenir el regnat de Boleslau IV i els Ducs Joves a Polònia.[3] Dos anys més tard, el 30 de maig de 1159, Ladislau morí al seu exili en Altenburg.

El cisma papal modifica

El Juny de 1158 Frederic inicià una segona campanya italiana, acompanyat d'Enric el Lleó. L'expedició, destinada a reforçar el domini imperial a la península, va capturar la ciutat rebel de Milà i va establir oficials de l'imperi a les ciutats del nord d'Itàlia. L'ambició de Frederic xocava amb els interessos papals sobre alguns territoris en disputa.

Amb la mort accidental del papa Adrià IV el 1159, es va convocar un conclave. Els cardenals estaven dividits entre una majoria favorable a Alexandre III, enemic declarat de Barba-roja i oponent de les pretensions imperials sobre Itàlia, i els partidaris de Víctor IV del partit imperial. Alexandre va ser escollit, però el poble de Roma va aclamar a Víctor. Frederic va convocar un concili a Pavia per solucionar el conflicte (l'autoritat de l'emperador per convocar un concili no estava clara). A Pavia, es va barrar l'entrada als partidaris d'Alexandre de manera que Víctor va ser elegit. Tanmateix, l'acord del concili va ser ignorat pel clergat italià i francès, i també part de l'alemany. Els esforços de Frederic de fer que Enric II d'Anglaterra i Lluís VII de França no reconeguessin Alexandre també van fracassar.

Alexandre III es va veure obligat a exiliar-se i va fugir a França, romanent en Sens fins al 23 de novembre de 1165 data en la qual va tornar a Roma però, tot seguit, va haver de tornar a fugir pressionat per l'Emperador que, arribat a Roma en 1166, es va fer coronar per l'antipapa Pasqual III.[4]

A partir de 1167 Alexandre III es va refugiar, successivament, a Gaeta, Benevent, Anagni i Venècia i fou derrotat a la batalla de Monte Porzio el maig del 1167 per les forces imperials.[5] Va tornar a Itàlia amb el suport de la Lliga Veronesa i, aprofitant les dificultats a què havia de fer front l'emperador, va organitzar la Lliga Llombarda que va augmentar el seu poder en unir-se a la Lliga Veronesa i combatre l'Emperador que es trobava embardissat en una sèrie de campanyes pel nord d'Itàlia.[6]

La pau amb el Papa i el conflicte amb Enric modifica

 
Monument a Frederic a Sinzig

El 1175, Frederic van iniciar una nova expedició a Itàlia (la cinquena) i es va formar la Lliga Llombarda per oposar-s'hi. Amb el refús d'Enric el Lleó a prendre-hi part, la campanya va ser un fracàs. El 29 de març del 1176 Frederic va patir una dura derrota a la Batalla de Legnano, prop de Milà, on va ser ferit i durant un temps donat per mort. No li va quedar altre remei que iniciar negociacions de pau amb Alexandre III i la Lliga Llombarda. Per la Pau de Venècia l'emperador i el papa es van reconciliar amb un mutu reconeixement de drets, el papa va aixecar l'excomunió que pesava sobre ell des de 1160 i el 12 de març de 1178, Alexandre III va tornar de nou a Roma. Les ciutats llombardes van continuar lluitant fins que el 1183 Frederic els va permetre elegir els seus propis magistrats mitjançant la Pau de Constança.

Frederic no va perdonar a Enric el Lleó per no haver-lo ajudat el 1174. El 1180 Frederic va acabar de consolidar un poderós estat que comprenia Saxònia, Baviera, i territoris substancials del nord i l'est d'Alemanya. Aprofitant l'hostilitat de la resta de prínceps alemanys envers Enric, Frederic el va jutjar in absentia per un tribunal de bisbes i prínceps que el van condemnar i desposseir de les seves terres. Enric, veient-se abandonat pels seus aliats, va haver de rendir-se el novembre de 1181 davant l'exèrcit imperial que el seu cosí havia reunit. Va passar tres anys a l'exili a la cort del seu sogre Enric II d'Anglaterra, fins que se li va permetre tornar a Alemanya on va acabar els seus dies amb el títol menor de Duc de Brunswick.

Tercera Croada i mort modifica

Un cop fetes les paus amb el Papa, Frederic es va embarcar en la Tercera Croada (1189), que seria coneguda com la Croada dels Tres Reis al participar-hi també Felip August de França i Ricard Cor de Lleó d'Anglaterra.

Deixant el seu fill Enric VI com a regent, Frederic va organitzar un gran exèrcit de 100.000 homes i va iniciar la marxa cap a Terra Santa. Frederic havia desafiat per carta a Saladí a disputar un combat singular entre ells dos a la plana egípcia de Zoan.

Frederic es va obrir pas pels territoris romans d'Orient i va morir, abans de poder enfrontar-se amb Saladí, el 10 de juny de 1190 ofegat al riu Saleph poc després de vèncer Qutb al-Din a la batalla d'Iconi,[7] prenent la ciutat al soldà seldjúcida, Kilij Arslan II. Les circumstàncies exactes de la seva mort són desconegudes. Algunes versions parlen de què es va ofegar mentre es banyava, i d'altres diuen que el seu cavall el va llençar a l'aigua mentre travessava el riu. Segons el cronista Alí ibn al-Athir l'aigua arribava just a la cintura, de manera que és possible que el contrast entre la calor que feia i l'aigua gèlida li hagués provocat un atac de cor (tenia 67 anys).

La mort de Frederic va portar al caos al seu exèrcit. Desorganitzats, atemorits, i atacats pels turcs, molts alemanys van desertar, van morir, o fins i tot van cometre suïcidi. El fill de Barba-roja Frederic VI de Suàbia va liderar els pocs soldats que quedaven dels que havien iniciat la marxa fins a Acre. Amb l'objectiu d'enterrar Barba-roja a Jerusalem, es va posar el seu cos en vinagre dins d'un barril per preservar-lo, però l'intent va fracassar. La seva carn es va acabar enterrant a l'església de Sant Pere d'Antioquia, els seus ossos a la catedral de Tir, i el seu cor i entranyes a l'església de Sant Pau de Tars.

Frederic i el codi justinià modifica

L'augment de la riquesa de les ciutats comercials del nord d'Itàlia va provocar un renaixement de l'estudi del codi Justinià, un sistema legal llatí que s'havia extingit segles abans. Els estudiosos del dret van renovar la seva aplicació. S'especula que el papa Gregori VII va animar personalment l'estat de dret justinià i en va tenir una còpia. L'historiador Norman Cantor va descriure el Corpus Iuris Civilis (Cos de dret civil justinià) com a «el millor codi legal mai concebut».[8] Va contemplar la llei de l’Estat com un reflex de la llei moral natural (tal com veien els homes del sistema justinià), el principi de racionalitat a l’univers. Quan Frederic va assumir el tron, aquest sistema legal estava ben establert a banda i banda dels Alps. Va ser el primer a utilitzar la disponibilitat de la nova classe professional d’advocats. La llei civil va permetre a Frederic utilitzar aquests advocats per administrar el seu regne d'una manera lògica i coherent. També va proporcionar un marc per legitimar la seva reivindicació del dret a governar tant Alemanya com el nord d’Itàlia. En els vells temps d'Enric IV i Enric V, la reivindicació del dret diví dels reis havia estat greument minada per la controvèrsia sobre la investidura. L’Església havia guanyat aquest argument en la ment de l’home comú. No hi havia cap dret diví perquè el rei alemany controlés també l'església nomenant bisbes i papes. La institució del codi justinià va ser utilitzada, potser sense escrúpols, per Frederic per reclamar poders divins.[9]

A Alemanya, Frederic era un polític realista, prenent el que podia i deixant la resta. A Itàlia, tendia a ser un reaccionari romàntic, que es delectava amb l'esperit de l’època, exemplificat per un ressorgiment dels estudis clàssics i del dret romà. Va ser mitjançant l'ús del codi justinià restaurat que Frederic es va veure a si mateix com un nou emperador romà.[10] El dret romà donava un propòsit racional per a l'existència de Frederic i les seves ambicions imperials. Era un contrapès a les afirmacions de l’Església de tenir autoritat a causa de la revelació divina. L'Església es va oposar a Frederic per raons ideològiques, entre elles la naturalesa humanista que es va trobar en el renaixement de l'antic sistema jurídic romà.[11] Quan Pipí I el Breu va intentar convertir-se en rei dels francs al segle viii, l'església necessitava protecció militar, de manera que a Pipí li va semblar convenient aliar-se amb el papa. Frederic, però, va preferir deixar de banda el papa i reclamar la corona de la vella Roma com els més grans emperadors de l'era precristiana. El papa Adrià IV es va oposar naturalment a aquesta visió i va emprendre una vigorosa campanya de propaganda destinada a empetitir Frederic i la seva ambició. En gran part, això va tenir èxit.[12]

Família modifica

Avantpassats modifica

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
4. Frederic I, duc de Suàbia
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
2. Frederic II, duc de Suàbia
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
10. Enric IV del Sacre Imperi Romanogermànic
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
5. Agnès d'Alemanya
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
11. Berta de Savoia
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
1. Frederic I del Sacre Imperi Romanogermànic
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
12. Güelf I, duc de Baviera
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
6. Enric IX, duc de Baviera
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
13. Judit de Flandes
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
3. Judit de Baviera
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
14. Magnus, Duc de Saxònia
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
7. Judit de Friül
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

Núpcies i descendència modifica

Referències modifica

  1. «Il popolo in Campidoglio nasce il libero comune di Roma» (en italià). La Repubblica, 21-10-2010. [Consulta: 10 octubre 2021].
  2. Potter, Philip J. Philip J Potter (en anglès). Philip J Potter, 2020, p. 147. ISBN 9781526756299. 
  3. Olejnik, Karol. Cedynia, Niemcza, Głogów, Krzyszków (en polonès). Krajowa Agencja Wydawnicza, 1988, p. 13. ISBN 9788303020383. 
  4. Verardi, Andrea Antonio «Pasquale III, antipapa» (en italià). Dizionario Biografico degli Italiani, Volume 81, 2014.
  5. Gregorovius, Ferdinand. Rome in the Middle Ages Vol. IV Part 1 (en anglès). Traducció: Annie Hamilton, 1905. 
  6. Lexikon des Mittelalters, volum IV, p. 931
  7. (anglès) Maxi Hinze, The Third Crusade and Its Impact on England', p.10'
  8. Cantor, Norman F.. The Civilization of the Middle Ages. Nova York: HarperCollins, 1993, p. 309. ISBN 0060170336 [Consulta: 24 setembre 2016]. 
  9. (Cantor, 1969, p. 340–342)
  10. (Davis, 1957, p. 332)
  11. (Davis, 1957, p. 324)
  12. (Davis, 1957, p. 325)

Bibliografia modifica


Precedit per:
Conrad III
Rei d'Alemanya
"Rei dels Romans"

1152-1169
Succeït per:
Enric VI
Precedit per:
Conrad III
Rei d'Itàlia
1154-1186
Precedit per:
Lotari II
Emperador del Sacre Imperi
1155-1190
Precedit per:
Frederic II
Duc de Suàbia
1147-1152
Succeït per:
Frederic IV


Precedit per:
Beatriu I
Comte de Borgonya
1156-1190
Succeït per:
Otó I