Frederic Mompou i Dencausse

Frederic Mompou i Dencausse (Barcelona, 16 d'abril de 1893 - Barcelona, 30 de juny de 1987) fou un compositor català, conegut sobretot per les seves peces per a piano sol.

Frederic Mompou i Dencausse

Frederic Mompou al Palau de la Generalitat de Catalunya el 1980 (1980)
Nom original	(es) Federico Mompou
Biografia
Naixement	16 abril 1893 Barcelona
Mort	30 juny 1987 (94 anys) Barcelona
Sepultura	Cementiri de Montjuïc
Dades personals
Nacionalitat	Catalunya
Formació	Conservatori Superior de Música del Liceu
Es coneix per	Compositor
Activitat
Ocupació	compositor, pianista
Membre de	Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi
Gènere	Sardana
Instrument	Piano
Obra
Localització dels arxius	Biblioteca de Catalunya
Família
Cònjuge	Carme Bravo
Germans	Josep Mompou i Dencausse
Premis (1980)  Medalla d'Or al Mèrit en les Belles Arts  Cavaller de les Arts i les Lletres  Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya

Biografia

Antecedents familiars

De la fàbrica de Tarbes (Alts Pirineus), van arribar per establir-se a Barcelona, a finals de segle xix, Jean i Pierre Dencausse; es van situar a la falda de Montjuïc. Prop d'aquest lloc, vivien els Cominal, també d'origen francès i ell director de la Catalana de Gas de Barcelona. La seva filla, Ignàsia Modesta, es casaria amb Jean Dencausse; la més gran de les seves tres filles, seria Josefina. Els Mompou, rics terratinents de Ginestar (Ribera d'Ebre), volien fer del seu fill, Frederic Mompou Montmany (1856-1908), un bon doctor en Medicina, com ho havia ja estat el seu avi matern; no obstant això, es va inclinar per les lleis i va arribar fins al notariat, després d'estudiar a la Universitat de València. Es va casar amb Josefina Dencausse Cominal (1868-1953) i van tenir tres fills: el primer, Josep Joan Modest, mort prematurament; el segon, Josep (1888-1968), admirat pintor que aconseguiria justificat renom, i el tercer, Frederic, batejat a la catedral de Barcelona.

Primers anys

Placa al carrer de Fontrodona, 1, on va néixer Frederic Mompou

Frederic va néixer el 16 d'abril de 1893 en una casa del carrer d'en Fontrodona núm. 1 (placeta Sant Pau), del barri del Poble-Sec de Barcelona, edifici en el qual vivien també els seus avis, de família artística (el seu germà gran Josep, que afavoriria econòmicament els seus inicis, esdevindria un pintor d'anomenada). Les primeres músiques sentides per Mompou van ser les sarsueles que s'oferien en aquells teatres del Paral·lel i sempre va recordar també com li va impressionar la marxa d'Aida, que solia escoltar en un gramòfon.

Posteriorment, la família es va traslladar al carrer Diputació, núm. 312. Des de 1915 fins a 1936, la família va anar millorant de situació i van acabar per marxar a viure al carrer Casp, núm. 80. La Guerra Civil Espanyola va obligar la família a traslladar-se com a refugiats a Rapallo (Itàlia). Mort el pare, el 1935, a Barcelona, la mare de Frederic Mompou va contreure segones núpcies amb Lluís Duran i Ventosa, a Santa Margherita Ligure.

Primers estudis

Frederic Mompou va ser un nen tranquil, reflexiu, molt donat a l'observació de les coses. No era un bon estudiant i era feliç, sobretot, en els estius, que passava a Sant Gervasi, en una 'torre' propietat de l'avi Jean Dencausse. Va estudiar en el col·legi de les Écoles Françaises (a la Gran Via), i d'allí va passar al dels Germans de la Doctrina Cristiana (enfront de l'Orfeó Català). Va començar a estudiar piano, de manera poc sistemàtica, amb Pere Serra a les Écoles Françaises i amb Modest Serra al Conservatori del Liceu, i fins i tot es va presentar en públic com a pianista el 1908.

Mompou creix en contacte amb la música, viu per a la música. Passa estones al taller de construcció de campanes del seu avi Dencausse, deixant-se seduir per les ressonàncies d'aquest instrument tan ric en sonoritats etèries, o bé escoltant, per exemple, la versió de les 32 sonates per a piano de Beethoven que el 1907 va oferir Édouard Risler a Barcelona. D'aquesta manera es va modelant un esperit atent al so de l'entorn, que més endavant recrearà amb les seves composicions primerenques, animat a traduir en el piano aquells nuclis sonors que l'ambient en què es mou li va proveint constantment.

Però la família pretenia una carrera de major volada i per això els pares busquen entre els parents francesos la manera de proveir allotjament al jove, per tal que, a partir de 1911, estudiés a París.

Primera estada a París

L'any 1911 va viatjar per primera vegada a París amb una carta de presentació d'Enric Granados, dirigida al mestre i director del Conservatori Gabriel Fauré, després d'escoltar unes obres seves en un concert a Barcelona, que havien sorprès al jove músic. La seva proverbial timidesa va fer que finalment no li lliurés la missiva. Al Conservatoire, va assistir a les classes de piano de Louis Diémer i a les d'harmonia i composició d'Émile Pessard, quan la família creia que només s'havia lliurat al piano amb un dels més insignes pedagogs d'aquest instrument, Isidor Philipp, mestre francès que li va recomanar al seu deixeble, Ferdinand Motte-Lacroix, el qual a més del seu professor, es va convertir immediatament en fraternal amic i intèrpret de piano mompouià.

Mompou venia de l'ambient barceloní en què la novetat era un valor comunament acceptat però també en què el wagnerisme era acceptat sense rèplica per la seva proximitat als ideals nacionalistes que en aquells anys s'estaven forjant. A París es troba un ambient musical molt més independent i cosmopolita en què el wagnerisme començava a ser bandejat per grandiloqüent i arcaïtzant. La música que escrivien els autors més compromesos com Debussy, Ravel o Séverac buscava la innovació per la via de la novetat temàtica, el respecte als substrats populars i una gran estima per la sonoritat. En aquell primer any a París va néixer la primera pàgina pianística de Frederic Mompou: Planys que, més tard, obriran la suite Impressions íntimes, que presenta ja trets del que seria després característic en la seva obra: senzillesa de plantejament, intensitat en l'expressió i temàtica pròxima.

Va passar l'estiu de 1912 a Barcelona, de tornada a París es va establir a Montmartre, i va continuar els seus estudis amb Motte-Lacroix.

El 1913 va ser obligat a prestar el servei militar a Barcelona. El 1914, a causa de l'esclat de la Primera Guerra Mundial, es va recloure a la seva ciutat de naixement durant sis anys. En aquest període, va escriure obra rere obra, sense que ningú, ni la seva mateixa família, ho sabés. Una orientació cap a un retorn a conceptes primitius, allunyat de tot el que vingués de freds tecnicismes i elucubracions artificioses. En aquest mateix marc s’inscriuen obres com Pessebres (1914-1917), Escenes d'infants (1915-1918) o Suburbis (1916-1917). Mompou projecta una mirada ingènua sobre esdeveniments i entorns quotidians i els omple de sonoritats transparents però carregades de sentit, tot recordant la vibració del bronze al taller del seu avi. Pràcticament, es pot afirmar que Mompou, assegut al piano, teclejava a la recerca d’acords inusuals i rics en evocacions plàstiques, en lloc d’ordir complexos mons harmònics com començava a ser norma en alguns autors del moment. A causa de la seva timidesa, Mompou va abandonar definitivament la seva carrera de solista per dedicar-se a la creació musical.

Segona estada a París

Va retornar a París el 1920, moment que es va decidir a presentar-se com a compositor. Llavors, es va sentir atret per la colossal figura de Maurice Ravel, així com per les maneres característiques dels Satie i components del Grup dels Sis.

Motte-Lacroix, davant les obres que Frederic Mompou li anava mostrant, es va decidir a ser el seu més entusiasta valedor i, així, li va presentar al famós crític Émile Vuillermoz, a qui va fer escoltar Noies al jardí, obra capaç, amb la seva extraordinària delicadesa i personalíssima factura, d'aconseguir la franca simpatia del musicòleg francès cap al compositor català, disposat a introduir-lo en l'importantíssim mitjà musical del París de la postguerra. Quan tot es presentava tan favorable, Mompou, assaltat per una nova crisi de timidesa -encara que potser no era sinó la humilitat d'autèntic i conscient artista-, va decidir una ràpida tornada a Barcelona.

Va tornar a viatjar a París el 1921 per a un concert de Motte-Lacroix que incloïa les seves obres al programa. Va ser un èxit que el va introduir als salons parisencs.

El 15 d'abril, en un recital a la Sala Érard Motte-Lacroix va incloure algunes pàgines del seu deixeble i amic, Frederic Mompou, i l'èxit assolit, unit a un magnífic article de Vuillermoz, a Le Temps, van llançar definitivament el seu nom als quatre vents del gran món de la música, des de la insubstituïble plataforma de la capital de França.

El 1922 va ser any de nou de residència a Barcelona. Des de 1923 fins a 1941 bé pot dir-se que va viure a París i, en aquells divuit anys, el seu nom es va consolidar amb rapidesa, escrivint i publicant noves composicions i adquirint una projecció universal. Els músics francesos de més renom el van considerar i el van estimar com a col·lega, i l'excel·lent pianista i paisà seu, Ricard Viñes, va tenir una especial dedicació per l'obra pianística de Mompou.

A partir de la seva tornada a París, el març de 1923, Mompou fou considerat un compositor important i es relacionava amb les elits artístiques i socials de París. Tanmateix continuà vivint contradictòriament les seves relacions amoroses. El 1924 va conèixer a Maria Suelves i al seu marit, home ric que vivia a Barcelona (i la seva dona a París), que tenia amants i era descuidat amb la seva família. Maria Suelves i Mompou iniciaren una relació amorosa, amb un amor de caràcter apassionat i torturant des del primer moment. La relació la mantindrien a París des de l’any 1924 fins a la seva tornada definitiva a Barcelona, l’any 1941. Aquesta relació, que també tenia components de secretisme, la va viure de manera força contradictòria. Aquesta etapa de la seva vida, durant els anys vint i trenta, va passar de forma bastant caòtica. Tot i que la seva producció musical va continuar fructificant a la dècada dels anys vint, es va aturar als anys trenta.

Retorn definitiu a Barcelona

Es quedà a París fins a l'any 1941, quan va escapar de l'ocupació nazi de la capital francesa. Des del punt de vista sentimental, Mompou va trobar l'equilibri quan va tornar definitivament a Barcelona i va conèixer Carmen Bravo, l’any 1941. A partir de l’any 1942 aquesta relació d’amistat es va anar consolidant i quinze anys més tard, el 1957, va acabar en matrimoni.

Al seu retorn va esdevenir membre de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi.

L'any 1980 li fou concedida la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya. Morí el 30 de juny de 1987, amb noranta-quatre anys, a la ciutat de Barcelona.

El seu fons es conserva entre la Biblioteca de Catalunya i la Fundació que porta el seu nom. El seu piano es conserva al Museu de la Música de Barcelona.

Estil

L'obra de Mompou té un perfil innegablement català i a aquest folklore acudeix llunyanament. Però també una influència francesa múltiple, de Satie, de Debussy, d'Els Sis, que acaben per cristal·litzar en un llenguatge propi, irrepetible i intransmissible. Mompou gairebé no té antecedents, tampoc gairebé conseqüents. La majoria de les seves composicions estan dedicades al piano, instrument en el qual componia i en el qual buscava la seva alquímia sonora. També la cançó, preferentment per a veu i piano, va ser una altra de les seves constants creatives.

Mompou era un miniaturista en les seves obres, breus i d'una música relativament improvisada, que s'ha descrit com a "delicada" o "íntima". Les seves influències principals foren l'impressionisme francès i Erik Satie, donant-li un estil en el qual l'expressió està concentrada en formes molt petites. Solia utilitzar el recurs de l'ostinato, imitacions de campanes, i una espècie de so meditatiu que Lionel Salter va descriure com "la veu del silenci ... de Sant Joan de la Creu." La que en paraules del mateix compositor fóra la música menys composta del món, ha admès orquestracions d'altres autors i, ja al segle xxi, adaptacions expansives al llenguatge del jazz. El compositor Òscar Esplà, contemporani i amic de Mompou assenyalaria en la música d'aquest el caminar cap a l'essència... és a dir, menypreu del cos, del pes, de la dimensió.

Acords metàl·lics

Mompou. El pianista experimentà amb les sonoritats dels "acords metàl·lics", com s'explica en aquest teclat a la sala d'interactius del Museu de la Música de Barcelona amb motiu de l'exposició temporal que se li dedicà

Teatre

L'abril de 2011 s'estrenà a Berlín, al Theaterforum Kreuzberg, una versió teatralitzada de l'àlbum Suburbis de Frederic Mompou. La companyia escènica 360° Theaterensemble fou la promotora i creadora d'aquest espectacle inèdit que encara es programa a teatres catalans i alemanys.

Fundació

L'any 2006 va ser creada per la pianista Carme Bravo, cònjuge i hereva universal de Frederic Mompou, l'entitat Joventuts Musicals de Barcelona i Joan Millà i Francolí la Fundació Frederic Mompou per a la difusió de l'obra del compositor. Entitat que l'any 2008 presentà una quarantena de peces per a piano inèdites, datades entre 1911 i 1920, així com algunes de la dècada dels 40. Enguany la Fundació Frederic Mompou segueix investigant i difonent l'obra i la persona de Frederic Mompou.

Fons

Piano de Mompou, al Museu de la Música de Barcelona

A la Biblioteca de Catalunya es conserva el fons personal, donació de la pianista Carme Bravo. Posteriorment van ingressar clixés fotogràfics estereoscòpics en vidre. Majoritàriament aquestes fotografies són fetes al voltant dels anys 1918-1922 pel pintor Josep Mompou, germà gran i protector de Frederic. A part de fotografies familiars i d'altres centrades en el negoci que tenien de foneria de campanes, hi ha clixés d'excursions per la Costa Brava, les Illes Balears i Barcelona, com també d'exposicions de les Galeries Dalmau de Barcelona, de vols pioners d'aviació i d'altres esdeveniments. Es poden consultar en línia a la Memòria Digital de Catalunya.

Cançó i dansa n.1, portada de la partitura

Obres

Composicions per a piano sol

• Música callada (1r quadern, 1951; 2n quadern, 1962; 3r quadern, 1965; 4t quadern, 1967). Tots quatre quaderns: 1 hora aproximadament.
• Impressions íntimes - 16 minuts
• Charmes - 10 minuts
• Cançons i danses - 58 minuts
• Variacions sobre un tema de Chopin - 20 minuts
• Suburbis - 12 minuts
• Cants màgics - 10 minuts
• Paisatges - 11 minuts
• Preludis - Tots junts: 33 minuts
• Escenes d'infants - 10 minuts
• Fêtes Lointaines - 10 minuts
• Souvenir de l'exposition - 6 minuts
• Pessebres - 7 minuts
• Dialogues - 6 minuts
• Le pas - 3 minuts i 30 segons
• Cançó de bressol - 4 minuts

Altres composicions

• Suite compostelana, per a guitarra sola
• Els Improperis, oratori per veu i orquestra (1963), 27 minuts
• 5 Melodies de Paul Valéry, per veu i orquestra (1973)
• Combat del Somni, per veu i piano
• La vaca cega, per cor (1978)

Bibliografia

• Comellas, Jaume; Millet, Lluís; Barce, Ramón. Frederic Mompou. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Boileau, 1993 (Col·lecció Compositors Catalans; 3). ISBN 84-8020-034-0. 
• Iglesias, Antonio. Frederic Mompou : (la seva obra per a piano). Madrid: Fundació Güell, 1978. ISBN 84-600-1211-5. 
• Centenari Frederic Mompou (1893-1993). Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura, 1993. 
• Clara Janés: La vida callada de Federico Mompou. Editorial Ariel, Esplugues de Llobregat (Barcelona), 1975. ISBN 84 344 4227 2. Reeditat el 2012 per Vaso Roto, ISBN 978-84-15168-45-4.

Vegeu també

• Piano de Frederic Mompou

Enllaços externs

• Pàgina web de la Fundació Frederic Mompou
• Pàgina web creada per la seva vídua, Carme Bravo, amb l'ajuda del musicòleg Ferran Granja Extensa biografia, fotografies, manuscrits, entrevistes, catàleg d’obres, bibliografia, discografia, etc. En català, castellà, anglès i francès.
• Fons Frederic Mompou de la Biblioteca de Catalunya
• Sobre la peça teatral Suburbis
• Frederic Mompou parla de Conxita Badia i el seu art