Futur perfet de l'Indicatiu (català)

El Futur Perfet de l'Indicatiu en català és un temps verbal que representa el temps que no ha tingut lloc i que tampoc s'està esdevenint. És a dir, s'utilitza per a expressar accions futures, hipotètiques o verídiques. Però, a diferència del Futur Simple, el Perfet concreta l'espai de temps i expressar una acció considerada acabada en el futur. Això vol dir que l'acció encara no ha tingut lloc, simplement tindrà, però quan s'esdevingui, haurà acabat. En efecte, el futur perfet expressa accions futures ja acabades.[1]

Els valors del futur perfetModifica

  • Valor general:

El futur perfet s'utilitza de forma general per a expressar una acció futura ja acabada en el futur en què plantegem l'acció. Dintre del valor futur, resulta que l'acció encara no ha tingut lloc, sinó que s'espera que tingui lloc. Però quan hagi tingut lloc, llavors ja haurà acabat.

Crec que demà hauré acabat tota la feina.

  • Altres valors:

Tot i això, el perfet del futur de l'Indicatiu també es fa servir per a dotar el futur d'altres valors.

-Pot expressar una hipòtesi sobre un esdeveniment ja esdevingut,

S'hauran aparcat al centre de la ciutat.

-Pot expressar resum o recapitulació,

Tota la seua carrera haurà estat una llarga llista d'èxits.

Formació del Futur PerfetModifica

Els pronoms personalsModifica

Els morfemes de persona són els que relacionen el verb amb una persona gramatical, generalment representada pels pronoms personals que l'acompanyen.[1]

Ell canvia de texans tots els dies.

En català, els pronoms personals o morfemes de persona no són necessaris perquè la flexió verbal ja indica el gènere i el nombre. Per aquest motiu se solen elidir ben sovint, en llengua parlada com escrita. Tot i això, en cas de necessitar posar èmfasi o donar més rellevància a la persona gramatical, hom acostuma a no dispensar-los.[1]

Jo toco el piano totes les tardes. -> Toco el piano totes les tardes.

Ella té classes de piano totes les tardes. -> Té classes de piano totes les tardes.

Els pronoms personals en català són els següents:[1]

Pronom personal Persona Nombre
Jo 1a singular
Tu 2a singular
Ell / Ella 3a singular
Nosaltres 1a plural
Vosaltres 2a plural
Ells / Elles 3a plural

En particular, la segona persona, en català, posseeix tres graus de tractament els quals fan variar el verb. A la pràctica, és a dir, en llengua parlada, els tractaments no formals són d'ús molt recurrent i habitual mentre que es dona preferència a les formes formals en l'escrit.[1] I encara dins la llengua escrita, s'acostuma a prioritza en administració les formes en "vós" perquè permet no distingir el gènere.

Pronom personal Verb Exemple
Tu 2a singular Portes un jersei nou!
Vostè / Vostès 3a singular / 3a plural Faci'm el favor... / Ens podrien confirmar la seua assistència?
Vós 2a plural Ompliu els requadres en blanc amb la forma correcta

Les conjugacionsModifica

El català és una llengua flexionada de forma que els verbs presenten un lexema verbal (o arrel) que expressa el contingut lèxic del verb i es repeteix en totes les formes dels verbs regulars. Els morfemes verbals, en canvi, presenten variació, ja que expressen, en una mateixa desinència, el nombre, la persona, el temps i el mode.[1][2]

Verb Lexema verbal Morfema verbal
estudio estudi- -o
descobreixo descobr- -eixo
perdo perd- -o

En conseqüència, els verbs es conjuguen en funció de les seves conjugacions o morfemes verbals d'arrel.[1][2]

  • Verbs acabats en -AR (1a conjugació)
  • Verbs acabats en -ER o -RE (2a conjugació)
  • Verbs acabats en -IR (3a conjugació)

Els verbs de la tercera conjugació poden ser purs o incoatius. Els verbs purs són els que segueixen el model regular de conjugació mentre que els incoatius afegeixen l'increment -eix o -ix segons la variant dialectal entre el lexema verbal i la terminació de la primera, segona, tercera persones del singular i la tercera del plural.[1][2]

Obro la porta (pur)

Floreixen les flors del jardí (incoatiu)

Finalment, els verbs dur i dir són considerats verb de la segona conjugació, és a dir, es conjuguen segons el model regular de la segona conjugació, tot i presentar lexemes verbals irregulars.[1][2]

Construcció del Futur PerfetModifica

Conjugació regularModifica

La construcció regular del Futur Perfet de l'Indicatiu és fa amb l'ajuda del verb "haver" que s'utilitza com a auxiliar. És a dir, és un verb "ajuda" que ens permet construir el valor que posseeix el Futur Perfet. D'aquesta manera, es conjuga en primer lloc el verb haver al Futur Simple de l'Indicatiu. Tot seguit, s'afegeix a aquesta estructura el verb d'acció que es conjuga en participi passat.[1]

Persona Haver Verb
Jo hauré jugat
Tu hauràs jugat
Ell / Ella haurà + jugat
Nosaltres haurem jugat
Vosaltres haureu jugat
Ells / Elles hauran jugat

El resultat final dona la regularitat següent:

Persona Jugar Perdre Servir
Jo hauré jugat hauré perdut hauré servit
Tu hauràs jugat hauràs perdut hauràs servit
Ell / Ella haurà jugat haurà perdut haurà servit
Nosaltres haurem jugat haurem perdut haurem servit
Vosaltres haureu jugat haureu perdut haureu servit
Ells / Elles hauran jugat hauran perdut hauran servit

Conjugació irregularModifica

La irregularitat en aquest cas la presenta el verb haver auxiliar i els participis passats que l'acompanyen. Així, al verb haver conjugat en futur simple, ja de per si irregular, s'hi afegeix la irregularitat dels participis. La regularitat voldria que els verbs al participi passat seguissin aquesta norma:[1]

  • verbs acabats en -AR: -at, -ada, -ats, -ades
  • verbs acabats en -RE o -ER: -ut, -uda, -uts, -udes
  • verbs acabats en -IR: -it, -ida, -its, -ides

Però, malgrat la norma, alguns participis passats són irregulars.[1]

  • alguns verbs formen el participi passat en -ès (promès, entès, etc)
  • alguns verbs formen el participi passat alterant el morfema (tingut, vingudes, venut, etc)
  • alguns verbs de la segona conjugació formen el participi passat com a la tercera conjugació (escrit, cuit, etc)
  • alguns verbs formen el participi passat en -os (clos, fos, etc)
  • alguns verbs formen el participi passat en -às (romàs)
  • alguns verbs formen el participi passat en -ost (post, repost, compost, correspost, etc)
  • alguns verbs formen el participi passat en -olt (absolt, dissolt, molt, resolt, etc)

A les formes valencianes del català alguns participis passats difereixen de la irregularitat: complit, etc.

ReferènciesModifica

  1. 1,00 1,01 1,02 1,03 1,04 1,05 1,06 1,07 1,08 1,09 1,10 1,11 Roser Ingla Martet. Manual de Llengua Catalana (en català). 1998. Govern d'Andorra. ISBN 99920-0-428-2. 
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 Pompeu Fabra. Gramàtica Catalana (en català). IEC, 2006. ISBN 84-7283-290-2. 


Mode i temps en català

Indicatiu

Present (jugo) | Perfet (he jugat)

Imperfet (jugava) | Plusquamperfet (havia jugat)

Passat simple (jugui) | Anterior simple (haguí jugat)

Passat perifràstic (vaig jugar) | Anterior perifràstic (vaig haver jugat)

Futur (jugaré) | Futur perfet (hauré jugat)

Condicional (jugaria) | Condicional perfet (hauria jugat)

Subjuntiu

Present (jugui o jugue) | Perfet (hagi jugat o haja jugat)

Imperfet (jugués) | Plusquamperfet (hagués jugat)

Imperatiu

Present (juga)

 

Infinitiu

Present (jugar)

Perfet (haver jugat)

Participi

Passat (jugat)

Gerundi

Present (jugant)

Perfet (havent jugat)

Conjugacions: -ar, -er o -re, -ir (incoatiu); irregulars