Garric

espècie de planta

El garric (Quercus coccifera)[2] és una planta semblant a l'alzina però de port arbustiu. El seu fruit és una gla.

Infotaula d'ésser viuGarric modifica
Quercus coccifera modifica
Quercus coccifera Bellotas 2010-10-03 DehesaBoyaldePuertollano.jpg
modifica
Estat de conservació
Status iucn3.1 LC-ca.svg
Risc mínim
UICN194078 modifica
Taxonomia
Super-regneEukaryota
RegnePlantae
OrdreFagales
FamíliaFagaceae
GènereQuercus
EspècieQuercus coccifera modifica
Linnaeus, 1753
Nomenclatura
Sinònim taxonòmic
Distribució
Quercus coccifera range.svg
Distribució del garric

NomsModifica

En català, aquesta planta se la coneix amb molts noms populars:

  • Coscoll i els seus derivats, comuns a les Illes Balears, País Valencià, Penedès, Ribera d'Ebre, Baix Ebre i Montsià, entre altres llocs: coscoll roig, coscoll roger, coscoll ver, coscó o cuscó, coscona, coscolla.
  • Garriga i els seus derivats: garriguella, garroll, garrolla, garric roig.
  • Grana i els seus derivats: grana d'escarlata, graneta, grana vermelló.
  • Alzina ravell.[3]
  • Blaca (a Talteüll, nord del Rosselló; terme molt més vivaç en occità.)[4]
  • etc.[5]

DescripcióModifica

El garric, de la família de les fagàcies, és un arbust o petit arbret molt ramificat que sol arribar fins als 2 metres d'alçada. Cobert de fulles perennes de color verd intens, dures i amb els marges punxants, arriba a crear formacions molt denses i comunitats permanents. El seu fruit és una aglà de peduncle curt i cúpula eriçada. Floreix d'abril a maig i fructifica durant l'agost de l'any següent. És una espècie que viu en zones seques i assolellades; accepta precipitacions anuals entre els 400 i els 800 mm, preferiblement.

HàbitatModifica

Prolifera sobre terrenys calcaris, pedregosos i sòls pobres. La seva distribució geogràfica es localitza en zones subcostals, de clima mediterrani no continental. A la serralada litoral o prelitoral catalana, hi localitzem els millors exemplars del territori, sobretot vers el sud del massís del Garraf.

Brota de forma vigorosa d'arrel i de forma continuada al llarg de la seva vida, fet que li confereix propietats piroresistents, si bé l'acció repetida del foc pot causar-ne la degeneració i crear comunitats d'inferior qualitat, o fins i tot, extingir-lo.

Creix habitualment entre els 0 i els 1.000 metres d'altitud.[6]

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 Flora Ibérica (en castellà). II. Madrid: Servicio de publicaciones del CSIC, 1990, p. 15. ISBN 84-00-07034-8. 
  2. Pascual, Ramon. Guia dels arbres dels Països Catalans (en català). 3a edició. Barcelona: Pòrtic Natura, 1994, p. 96-97. ISBN 84-7306-390-2. 
  3. «FloraCatalana.net» (en català). [Consulta: 28 febrer 2016].
  4. DECAT, Joan Coromines, I, 820a54-b18 i ss.
  5. Vallès (dir.), Joan; Veny, Joan; Vigo, Josep; Bonet, M. Àngels; Julià, M. Antònia. Noms de plantes. Corpus de fitonímia catalana (en català). Edicions Universitat Barcelona, 2014-09-19. ISBN 9788447538553. 
  6. «Banc de dades de biodiversitat de Catalunya» (en català). [Consulta: 28 febrer 2016].

Vegeu tambéModifica