Garrofer
El garrofer, garrover[1] o garrofera (Ceratonia siliqua) és un arbre trioic de la família de les lleguminoses.
| Ceratonia siliqua | |
|---|---|
 Garrofer | |
| Dades | |
| Font de |
goma de garrofí i carob wood  |
|
| |
| Estat de conservació | |
 | |
| Risc mínim | |
| UICN | 202951 |
| Taxonomia | |
| Super-regne | Eukaryota |
| Regne | Plantae |
| Ordre | Fabales |
| Família | Fabaceae |
| Gènere | Ceratonia |
| Espècie | Ceratonia siliqua Linnaeus |
|
| |
 | |
DescripcióModifica
El garrofer és un arbre perennifoli de talla mitjana, de 5 a 7 metres d'alçada, però també s'hi han trobat espècimens de major alçada i de tronc gruixut i generalment irregular, amb branques llargues i robustes que poden vinclar-se fins a gairebé tocar el terra. Les fulles són compostes i contenen de tres a cinc parells de folíols, sense el folíol imparell. Les flors neixen directament sobre la llenya vella, mai en els brots nous i s'agrupen. Hi ha tres tipus de garrofers: plantes femenines, que donen flors femenines i fruits; plantes masculines, que només fan flors masculines, i plantes que fan flors amb els òrgans masculins i femenins.[2] El seu fruit, anomenat garrova o garrofa, forma una beina d'entre 10 i 20 cm de longitud, que un cop madur assoleix un color marró fosc, gairebé negre. La llavor és el garrofí,[3] i té forma oval aplanada, de color marró i n'hi ha de 15 a 20 per garrova.
És un arbre propi del litoral mediterrani, entre els 0 i els 600 metres d'altitud,[4] ja que amb temperatures per sota dels 5 graus sota zero es mor. Viu en terrenys àrids i assolellats i a vegades acompanyat de l'ullastre i el margalló.[5] A la península Ibèrica, es troba sobretot en el litoral comprès entre el Garraf i l'Algarve.[2]
GastronomiaModifica
La polpa que recobreix les llavors és dolça i és encara consumida com a aliment a l'Egipte i Síria. És un dels fruits de la cuina mediterrània ancestral, tot i que actualment el seu consum és molt reduït als països de nivell de vida més alt.
Segons Monlau (1890), els turcs feien sorbets barrejant la farina de garrofí amb regalèssia i els egipcis confitaven amb el garrofí el tamarinde i el mirabolà.[6]
Durant la Guerra Civil espanyola i la postguerra se'n feia un succedani de xocolata de baixa qualitat. A Balears, ha estat un aliment tradicional en èpoques de fam.
Les llavors s'usen per a fabricar additius alimentaris com ara la goma de garrofí, que s'utilitza com a espessidor. L'estat espanyol n'és el primer productor mundial.
Actualment, hi ha botigues de dietètica que venen farina de garrofa i preparats alimentaris a base de garrofa, que cerquen de recuperar el consum d'aquest aliment tradicional menyspreat,[7] car la garrofa és naturalment dolça, no conté cafeïna ni els altres estimulants del cacau i és baixa en greixos i calories. És un bon succedani del cacau per a persones que pateixen afeccions renals i hepàtiques, reumatisme, gota i artritis. La farina de garrofa es pot fer servir per a la preparació de pastissos i bombons.[8]
ProduccióModifica
Les zones productores de garrofa presenten climes amb temperatures temperades i estius secs amb la següent distribució a nivell mundial:
- Espanya: 40%
- Itàlia: 15%
- Portugal 10%
- Xipre 7%
- Marroc 5%
- També a Turquia, Grècia, Austràlia (regions d’Adelaida i Perth), Nova Zelanda, Califòrnia i Sud-àfrica.
La Comunitat Valenciana representa el 50% de la producció estatal i una quarta part (25%) de la producció mundial.[9]
Virtuts medicinalsModifica
L'escorça del garrofer és astringent i el seu fruit, laxant. Les llavors poden produir gran quantitat de mucílag, que es fa servir com a laxant en preparacions farmacèutiques.[2]
UsosModifica
Actualment la garrofa s'utilitza com a aliment del bestiar, bé directament pasturant a terra (porcs o ovelles) o capolada i separada del pinyol (cavalls).
La garrofa també es fa servir en la fabricació de la coberta digestible de les càpsules de medicaments.
CuriositatsModifica
- Les llavors del seu fruit són de pes força uniforme, al voltant dels 0,2 grams cadascuna; s'utilitzaven en l'antiguitat per a pesar joies i gemmes, del seu nom en grec antic κεράτιον (Keration) prové el mot quirat, mesura encara avui vigent en joieria.
- Es diu que la garrofa la consumia sant Joan Baptista –sembla que va ser el seu únic aliment durant la vida al desert– i d'aquí que, en alguns llocs, se la conegui com a pa de sant Joan.
ReferènciesModifica
- ↑ «FloraCatalana.net» (en català). [Consulta: 1r maig 2016].
- ↑ 2,0 2,1 2,2 Pius Font i Quer, Plantas medicinales. El Dioscórides renovado (12a ed.), Ed. Labor, 1990
- ↑ DCVB/Garrofí
- ↑ «Banc de dades de biodiversitat de Catalunya» (en català). [Consulta: 1r maig 2016].
- ↑ Pascual, Ramon. Guia dels arbres dels Països Catalans (en català). 3a edició. Barcelona: Pòrtic Natura, 1994, p. 122-123. ISBN 84-7306-390-2.
- ↑ Josep Monlau i Sala, Compendio de Historia Natural. Tractat sobre botànica, zoologia, geologia, etc. 1867
- ↑ Coc de garrofa
- ↑ Pastís de garrofa
- ↑ Hermosilla Pla, Jorge. «La condemna de la garrofera valenciana». Metode.cat, febrer 2004. [Consulta: maig 2015].
Enllaços externsModifica
- Bruneau, B., F. Forest, P.S. Herendeen, B.B. Klitgaard, i G.P. Lewis. 2001. Phylogenetic relationships in the Caesalpinioideae (Leguminosae) as inferred from chloroplast trnL intron sequences. Systematic Botany 26: 487–514 (anglès).
- L. Watson and M. J. Dallwitz, The Genera of Leguminosae-Caesalpinioideae and Swartzieae (anglès).
- Peres amb xocolata de garrofa calenta i ametlles.
- El garrofer, un conreu en regressió.