Gauche Divine

La Gauche Divine ("divina esquerra") va ser un moviment d'intel·lectuals i artistes d'esquerra de la dècada del 1960 i començaments dels anys 1970 que sorgí entorn la discoteca Bocaccio de Barcelona.[1] La majoria dels seus membres provenien de la burgesia i les classes altes de la capital catalana, entre els quals hi havia de tot, arquitectes, novel·listes, filòsofs, poetes, fotògrafs, editors, gent del cinema, models, dissenyadors o interioristes. La gauche divine va estar també lligada al moviment cinematogràfic anomenat Escola de Barcelona.[2]

Els membres no tenien unes vinculacions polítiques clares, tot i anomenar-se d'esquerres. En el tardofranquisme el grup es caracteritzava per fer ostentació d'un alliberament en les formes tradicionals d'entendre la vida. Els seus membres no formaven part de moviments polítics, tot i que alguns van passar a integrar-se en grups polítics durant la transició democràtica espanyola.

L'escriptor i periodista Joan de Sagarra va ser qui va batejar el grup amb el nom de gauche divine[1][3] a les pàgines del periòdic Tele/eXpres del 7 d'octubre de 1967,[4] arran de la festa de presentació de Tusquets Editores en el Price.

Persones molt diverses en formaren part, entre d'altres, escriptors i poetes com Félix de Azúa, Josep Maria Carandell, Anna Maria Moix i Meseguer, Terenci Moix, Jaime Gil de Biedma, José Agustín Goytisolo i Rosa Regàs, arquitectes i dissenyadors com Òscar Tusquets, Ricardo Bofill, Oriol Bohigas i Elsa Peretti, cantants com Guillermina Motta i Serrat, fotògrafs com Colita, Oriol Maspons i Xavier Miserachs, models com Teresa Gimpera, considerada musa del grup, editors com Jordi Herralde, Esther Tusquets o Beatriz de Moura, gent del món del cinema com Gonzalo Herralde i integrants de l'Escola de Barcelona com Gonzalo Suárez, Romà Gubern, Ricardo Franco o Vicente Aranda, i d'altres com Jaume Perich,Maria Antonia Mir, Oriol Regàs, Eugenio Trías Sagnier, Serena Vergano, LLuis Serrat,

Vegeu tambéModifica

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 Sergio Vila Sanjuán, Lectura crítica de la 'gauche divine, La Vanguardia, 28/12/2011 (castellà)
  2. 116 icones turístiques de Catalunya. Barcelona: Ara Llibres, s.c.c.l., 2011. ISBN B-46.2872010 [Consulta: 18 gener 2014]. 
  3. Fallece Oriol Regàs, el comprometido anfitrión de la 'gauche-divine' a El País, per Agustí Fancelli, 18/3/2011 (castellà)
  4. Isern, Joan Josep. «Què commemorarem el 2019?». Vilaweb, 31-12-2018. [Consulta: 2 gener 2019].

Enllaços externsModifica