Generació del 25

Generació del 25 és una expressió, utilitzada per primer cop per l'arquitecte Carlos Flores López el 1961,[1] que designa els joves arquitectes avantguardistes titulats a l'Escola d'Arquitectura de Madrid entre 1918 i 1925.

Rincón de Goya, edifici museu homenatge a Goya construït entre 1927-1928, de Fernando García Mercadal

ComposicióModifica

Es referia al grup format per Rafael Bergamín (1891), Fernando García Mercadal (1896), Casto Fernández Shaw (1896), Luis Blanco Soler (1894), Teodoro de Anasagasti (1880), Miguel de los Santos (1896), Agustín Aguirre (1896), Manuel Sánchez Arcas (1895), Luis Lacasa Navarro (1896), Carlos Arniches Moltó (1897), Martín Domínguez Esteban (1897), Luis Gutiérrez Soto (1900), Regino Borobio Ojeda (1895), José Aspiroz (1895), Manuel Muñoz Casayús i Raimon Duran i Reynals (1895), que –deia Carlos Flores en el seu article– per si sols evoquen el clima de rebel·lia que s'inicia en la nostra arquitectura cap a 1925. També se'n pot considerar membre Secundino Zuazo (1887), que encara que una mica més gran que ells, treballà amb les mateixes idees.

ObresModifica

Encara que les obres clau d'aquesta generació havien començat a aparèixer a Madrid el 1927, la qual cosa hauria justificat que se l'anomenés generació del 27, com demanava Oriol Bohigas, per relacionar-la amb la literària, la raó del canvi de data va ser l'Exposició Internacional d'Arts Decoratives i Industrials de París, de 1925, que va causar un gran impacte en els joves arquitectes madrilenys.

Com a conseqüència d'aquella impressió, van sorgir tres obres essencials entre 1927 i 1928, que van marcar aquell període i van definir a aquesta generació:

Són el que Flores va denominar "primeres obres afins al moviment centreeuropeu renovador de l'arquitectura, això és, vinculades al que ha estat anomenat posteriorment moviment modern", i Valeriano Bozal els enllaça amb l'arquitectura europea contemporània, amb "rebuig de la tradició clàssica i regionalista, renovació formal mitjançant un incipient racionalisme i treball en equip".[2]

Endemés, cal no oblidar que els albergues de carretera (després convertits en paradors) de Carlos Arniches Moltó i Martín Domínguez,[3] una altra gran obra del moment, començaren a construir-se també el 1928.

ReferènciesModifica

  1. Ana María Preckler, (2003), Historia del arte universal de los siglos XIX y XX: Volumen 1 - ISBN 84-7491-706-9, Pag. 560
  2. Bozal, Valeriano (1991): Historia del Arte en España (volumen II). p. 136, Madrid: Ediciones Istmo. ISBN 84-7090-027-7.
  3. Extracte de C. Diez-Pastor, Carlos Arniches y Martín Domínguez, arquitectos de la Generación del 25, v. bibliografía.

BibliografiaModifica

  • MIGUEL ÁNGEL BALDELLOU, "Hacia una arquitectura racional española", Summa Artis, Tomo XL, Espasa-Calpe, Madrid 1995;
  • ORIOL BOHIGAS, Modernidad en la arquitectura española de la Segunda República, Tusquets Ed., Barcelona 1998;
  • CONCHA DÍEZ-PASTOR, Carlos Arniches y Martín Domínguez, arquitectos de la Generación del 25, Mairea, Madrid 2005;
  • CARLOS FLORES, Arquitectura española contemporánea, Aguilar, Madrid 1961;
  • CARLOS FLORES, "1927: primera arquitectura moderna en España", Hogar y Arquitectura, número 70 (1967), página 37;
  • CARLOS FLORES y EDUARDO AMANN, Guía de arquitectura de Madrid, Aguilar, Madrid 1967.