George Carl Johann Antheil (Trenton, Nova Jersey, 8 de juliol de 1900 - Nova York, 12 de febrer de 1959) va ser un pianista i compositor estatunidenc.

Infotaula de personaGeorge Antheil
Biografia
Naixement8 juliol 1900
Trenton (Nova Jersey)
Mort12 febrer 1959 (58 anys)
Nova York
Causa de mortCauses naturals (Infart miocardíac)
Activitat
Camp de treballCompositor
OcupacióCompositor, pianista, compositor de bandes sonores i inventor
GènereÒpera, simfonia i música en el cinema
ProfessorsNadia Boulanger
AlumnesBenjamin Lees
InstrumentPiano
Obra
Obres destacables
Premis

IMDB: nm0005947 Allocine: 50094 Allmovie: p79754 IBDB: 11315
Spotify: 00iJnnUu476m1HX16e3por iTunes: 285051 Last fm: George+Antheil Musicbrainz: 5a0e065d-67ae-402b-97a3-19372b1b0c1d Songkick: 47228 Discogs: 79901 IMSLP: Category:Antheil,_George Allmusic: mn0001475367 Find a Grave: 12841
Modifica les dades a Wikidata

JoventutModifica

Fill de William i Wilhelmine Antheil, propietaris d'una petita botiga de calçat, va començar a estudiar composició als 16 anys amb Constantin von Sternberg, un alumne de Liszt, i després amb Ernest Bloch, abans que la seua falta de recursos l'obligara a buscar l'any 1921, un mecenes a Filadèlfia. Una vegada sota la protecció de l'esposa d'Edward Bok, que l'any 1924 havia fundat el Curtis Institute of Music, Antheil va preparar una gira per Europa com a pianista i compositor. Fa part del moviment artístic del Novembergruppe.

Trasllat a ParísModifica

L'any 1923 es va establir a París on va conèixer, entre d'altres, James Joyce, Ezra Pound, Ernest Hemingway, Man Ray, Fernand Léger, Satie, Picasso... El 4 d'octubre de 1924, va presentar la seua música, que pot enquadrar-se en l'avantguarda musical dels anys 1920 davant del públic parisenc, aconseguint una reputació d'enfant terrible.

Se'l pot considerar integrant del moviment dada. En aquesta línia 1926 va crear l'obra més important, i també la més provocadora de la seua carrera: Ballet mecànic. L'obra destaca per la seua orquestració de pianos, percussions, timbres elèctrics i hèlices d'avió. A més, aquest ballet representa el zenit de l'interès d'Antheil pel futurisme.

Tanmateix, ben aviat va reorientar els seus interessos vers el neoclassicisme: Concert per a piano, obra de 1927. Aquest mateix any, el fracàs del seu muntatge de la versió nord-americana del Ballet mecànic va esgotar els seus recursos financers i el va desequilibrar emocionalment. Aquest fracàs va afectar la seua reputació als Estats Units, que es va veure afectada fins a 1940.

Tornada als Estats UnitsModifica

Va patentar junt amb l'actriu Hedy Lamarr una versió inicial d'un sistema de comunicacions en salt en freqüència. A pesar de l'entusiàstica acollida de la seva òpera Transatlantic a l'Òpera de Frankfurt l'any 1930, la crisi monetària internacional el va obligar a tornar als Estats Units, on es va associar a artistes populistes, i va compondre obres per al teatre i el cine a Nova York. Per a sobreviure, també es va veure obligat a treballar de periodista i fins i tot de corresponsal durant la Segona Guerra Mundial.

Es va establir a Hollywood, vivint un renaixement creatiu, i component la seua obra més coneguda, la Quarta Simfonia, l'any 1942.

Últimes composicionsModifica

Llavors va aconseguir conciliar el seu treball com a compositor amb la música de pel·lícules, activitat que li proporcionava més diners. Va compondre bandes sonores de diferents pel·lícules, com ara The Spectre of the Rose (1946), Homes oblidats (1953) o The Pride and the Passion (1957). En l'àmbit de la música seriosa va compondre la Sonatina per a violí i piano (1945), Concert per a violí (1946), la Cinquena Simfonia i la Sisena Simfonia (1947-1948) (aquesta última inspirada en el famós quadre d'Eugène Delacroix La llibertat guiant el poble i en la que s'aprecia la influència de Serguei Prokófiev), Sonata núm.4 per a violí (1948), la Sonata per a piano núm. 3 i Sonata per a piano núm. 4 (1947-1948) i Tom Sawyer (1949).