Germaine Dulac

directora de cinema, realitzadora, productora i guionista francesa

Germaine Dulac, nascuda Charlotte Elisabeth Germaine Saisset-Schneider el 17 de novembre de 1882 a Amiens i morta el 20 de juliol de 1942 a París, va ser una directora de cinema, realitzadora, productora i guionista francesa.

Infotaula de personaGermaine Dulac
Germaine Dulac.jpg
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement(fr) Germaine Saisset-Schneider Modifica el valor a Wikidata
17 novembre 1882 Modifica el valor a Wikidata
Amiens (França) Modifica el valor a Wikidata
Mort20 juliol 1942 Modifica el valor a Wikidata (59 anys)
París Modifica el valor a Wikidata
Lloc d'enterramentcementiri de Père-Lachaise, 74 Modifica el valor a Wikidata
Activitat
OcupacióDirectora de cinema, teòric del cinema, crítica de cinema, dramaturga, guionista i escriptora Modifica el valor a Wikidata
Activitat1915 Modifica el valor a Wikidata –  1934 Modifica el valor a Wikidata
Obra
Obres destacables
Localització dels arxius
Família
CònjugeAlbert Dulac (1905–1920) Modifica el valor a Wikidata

IMDB: nm0241273 Allocine: 11456 Rottentomatoes: celebrity/germaine_dulac Allmovie: p88394
Find a Grave: 9368682 Modifica els identificadors a Wikidata

BiografiaModifica

Germaine Saisset-Schneider era filla del general Maurice Saisset-Schneider i neboda del conseller d'Estat Raymond Saisset-Schneider. Va passar la major part de la infància i adolescència a París amb la seva àvia paterna, Jeanne Catherine Elisabeth Schneider, que tingué gran influencia en el seu desenvolupament artístic.[1]

Considerada com a sensible, generosa, independent, posseïda per la passió de la investigació i la novetat, Germaine Dulac és entre les primeres a França a considerar el cinema com un gran art al qual va consagrar-se des de 1916.[1]

Es casa l'any 1905 amb Albert Dulac, agrònom socialista i futur novel·lista. La seva vida professional comença l'any 1906 als periòdics feministes La Française i La Fronde, on fins a l'any 1913 redacta crítiques de teatre i principalment retrats de dones, conscient de la importància de l'emancipació de la dona, i de la idea de les dones com a agents de progrés en les diferents manifestacions de l'activitat humana.[1][2] També escriu algunes peces de teatre.[3]

L'any 1916 funda amb Irène Hillel-Erlanger una casa de producció, la DH Films. El 1915 dirigeix la seva primera pel·lícula, en què manifesta els seus dots emocionals i plàstics: Les Sœurs ennemies (1915); es converteix així en la segona directora de cinema a França després d’Alice Guy. Segueix la pel·lícula Venus Victrix (1917); realitza, a partir d'un guió del seu amic Louis Delluc, La Fête espagnole (1920), que anuncia el gir cap a l’experimentació formal, i esdevé una de les fortes personalitats de la primera avantguarda.[4] Des de 1920 publica molts escrits històrics amb observacions noves i penetrants.

Després de La Mort du Soleil (1921), va realitzar la seva obra mestra amb La Souriante Madame Beudet (1923), crítica de la vida conjugal petit-burgesa o, en termes moderns, de «la incomunicació de la parella», basada en textos de Charles Baudelaire.[4] Des de 1924 milita també amb ardor per difondre l'amor per al cinema i contribueix a desenvolupar els cine-clubs. Més endavant s'uní a la "segona avantguarda", amb La Coquille et le Clergyman (1928) (a partir d'un guió d'Antonin Artaud), un film fet amb total llibertat, ple d’un simbolisme poètic i d’imatges d’una gran violència onírica,[4] i produí simfonies d'imatges, aliades a la música, amb Disque 927 (1927) (a partir de Chopin) o Thèmes et Variations (1928) i Étude cinématographique sur une arabesque (1929) –inspirat en una composició per a piano de Debussy,–, que mostren un interès pel "cinema pur".[5][1] Va anar fent aleshores un gir cap a un cinema més realista amb Celles qui s’en font (1930), una pel·lícula musical considerada imprescindible per conèixer el París de 1930.[4]

Quan el cinema sonor li impedí una producció totalment independent, va preferir consagrar-se a les notícies. Des de 1933 fins a la seva mort, l'any 1942, fou directora adjunta de les Actualités Gaumont i es dedicà a fer documentals i noticiaris que s'emetien als cines abans de la pel·lícula principal.[1]

Escriptora d’importants textos teòrics, Dulac va col·laborar en les grans revistes cinematogràfiques de l’època –Le Film, Cahiers du Cinéma o Cinégraphie–, on exposà la seva idea del cinema com un art i com una indústria i defensava la importància de l’autoria.[4][1]

És enterrada al Cementiri de Père-Lachaise.[6]

FilmografiaModifica

 
La Coquille et le Clergyman (1928).

Com a realitzadoraModifica

GuionistaModifica

PublicacióModifica

  • Germaine Dulac, Écrits sur le Cinéma (1917-1939), textos aplegats per Prosper Hillairet, Éditions Paris Expérimental, 1994

Notes i referènciesModifica

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 Gómez Montero, Eva Luisa «Prácticas y poéticas surrealistas en el cine de Germaine Dulac». index.comunicación, 7(2), 2017, pàg. 45-65.
  2. Germaine Dulac sur 1895
  3. Silberschmidt, Catherine «Germaine Dulac, mythe et rythme». Cahiers du cinéma, no 602, juny 2005, pàg. 80.
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 «Versió femenina: Germaine Dulac». betevé, 17 Octubre del 2019. [Consulta: gener 2020].
  5. «Biografia de Germaine Dulac». Biografías y Vidas. La enciclopedia biográfica en línea. [Consulta: gener 2020].
  6. Bauer, Paul. Deux siècles d'histoire au Père Lachaise. Mémoire et Documents, 2006, p. 299. ISBN 978-2914611480. 
  7. Segons un article de la revue Archives (Institut Jean-Vigo - Cinémathèque de Toulouse - novembre-desembre de 1991), la datació d'aquesta pel·lícula el 1927 va ser el resultat d'un error de Charles Ford en la seva Anthologie du cinema, que cita aquesta pel·lícula sense haver-la vist. La presentació corporativa hauria tingut lloc el 1935.

Vegeu tambéModifica

BibliografiaModifica

  • Charles Ford, Germaine Dulac, Anthologie du cinéma tome IV, L'Avant-scène, Paris, 1968
  • Alain Virmaux i Odette Virmaux, Artaud-Dulac: La Coquille et le Clergyman: essai d'élucidation d'une querelle mythique, Éditions Paris Expérimental, 1999
  • L. B. Danou, El Cinema de la meva memòria. En homenatge personal a Germaine Dulac tal que l'he coneguda, 1932-1939, Danou Edició, París, 2005
  • Germaine Dulac, més enllà de les impressions, número especial de la revista 1895, sota la direcció de Tami Williams, París, 2006

Enllaços externsModifica