Germaine Dulac
Germaine Dulac, nascuda Charlotte Elisabeth Germaine Saisset-Schneider el 17 de novembre de 1882 a Amiens i morta el 20 de juliol de 1942 a París, va ser una directora de cinema, realitzadora, productora i guionista francesa.[1]
  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | (fr) Charlotte Élisabeth Germaine Saisset-Schneider 17 novembre 1882 Amiens (França) |
| Mort | 20 juliol 1942 (59 anys) París |
| Sepultura | cementiri de Père-Lachaise, 74 |
| Activitat | |
| Camp de treball | Producció cinematogràfica |
| Ocupació | directora de cinema, guionista, escriptora, periodista, dramaturga, teòric del cinema, crítica de cinema, realitzadora |
| Activitat | 1915 – 1934 |
| Membre de | |
| Moviment | Impressionisme francès |
| Representada per | Light Cone |
| Obra | |
Obres destacables
| |
| Localització dels arxius | |
| Família | |
| Cònjuge | Marie-Anne Colson-Malleville (en)  (–1942)Albert Dulac (1905–1920) |
Signatura .png) | |
      | |
Biografia modifica
Germaine Saisset-Schneider era filla del general Maurice Saisset-Schneider i neboda del conseller d'Estat Raymond Saisset-Schneider. Va passar la major part de la infància i adolescència a París amb la seva àvia paterna, Jeanne Catherine Elisabeth Schneider, que tingué gran influencia en el seu desenvolupament artístic.[2]
Considerada com a sensible, generosa, independent, posseïda per la passió de la investigació i la novetat, Germaine Dulac és entre les primeres a França a considerar el cinema com un gran art al qual va consagrar-se des de 1916.[2]
Es casa l'any 1905 amb Albert Dulac, agrònom socialista i futur novel·lista. La seva vida professional comença l'any 1906 als periòdics feministes La Française i La Fronde, on fins a l'any 1913 redacta crítiques de teatre i principalment retrats de dones, conscient de la importància de l'emancipació de la dona, i de la idea de les dones com a agents de progrés en les diferents manifestacions de l'activitat humana.[2][3] També escriu algunes peces de teatre.[4]
L'any 1916 funda amb Irène Hillel-Erlanger una casa de producció, la DH Films. El 1915 dirigeix la seva primera pel·lícula, en què manifesta els seus dots emocionals i plàstics: Les Sœurs ennemies (1915); es converteix així en la segona directora de cinema a França després d'Alice Guy. Segueix la pel·lícula Venus Victrix (1917); realitza, a partir d'un guió del seu amic Louis Delluc, La Fête espagnole (1920), que anuncia el gir cap a l'experimentació formal, i esdevé una de les fortes personalitats de la primera avantguarda.[5] Des de 1920 publica molts escrits històrics amb observacions noves i penetrants.
Després de La Mort du Soleil (1921), va realitzar la seva obra mestra amb La Souriante Madame Beudet (1923), crítica de la vida conjugal petit-burgesa o, en termes moderns, de «la incomunicació de la parella», basada en textos de Charles Baudelaire.[5] Des de 1924 milita també amb ardor per difondre l'amor per al cinema i contribueix a desenvolupar els cine-clubs. Més endavant s'uní a la "segona avantguarda", amb La Coquille et le Clergyman (1928) (a partir d'un guió d'Antonin Artaud), un film fet amb total llibertat, ple d'un simbolisme poètic i d'imatges d'una gran violència onírica,[5] i produí simfonies d'imatges, aliades a la música, amb Disque 927 (1927) (a partir de Chopin) o Thèmes et Variations (1928) i Étude cinématographique sur une arabesque (1929) –inspirat en una composició per a piano de Debussy,–, que mostren un interès pel "cinema pur".[6][2] Va anar fent aleshores un gir cap a un cinema més realista amb Celles qui s'en font (1930), una pel·lícula musical considerada imprescindible per conèixer el París de 1930.[5]
Quan el cinema sonor li impedí una producció totalment independent, va preferir consagrar-se a les notícies. Des de 1933 fins a la seva mort, l'any 1942, fou directora adjunta de les Actualités Gaumont i es dedicà a fer documentals i noticiaris que s'emetien als cines abans de la pel·lícula principal.[2]
Escriptora d'importants textos teòrics, Dulac va col·laborar en les grans revistes cinematogràfiques de l'època –Le Film, Cahiers du Cinéma o Cinégraphie–, on exposà la seva idea del cinema com un art i com una indústria i defensava la importància de l'autoria.[5][2]
És enterrada al Cementiri de Père-Lachaise.[7]
Filmografia modifica
Com a realitzadora modifica
- 1917: Les Sœurs ennemies (curtmetratge)
- 1917: Venus Victrix (curtmetratge)
- 1917: Géo, le mystérieux (curtmetratge)
- 1918: La Jeune Fille la plus méritante de France (curtmetratge)
- 1918: Âmes de fous (serial)
- 1918: Le Bonheur des autres (curtmetratge)
- 1919: La Cigarette (migmetratge)
- 1920: Malencontre (curtmetratge)
- 1920: La Fête espagnole
- 1921: La Belle Dame sans merci
- 1921: La Mort du soleil
- 1922: Werther (curtmetratge inacabat)
- 1923: La Souriante Madame Beudet
- 1923: Gossette (serial)
- 1924: Le Diable dans la ville
- 1924: Âme d'artiste
- 1926: La Folie des vaillants
- 1927: Antoinette Sabrier
- 1927: L'Invitation au voyage (migmetratge)
- 1928: Thèmes et variations (curtmetratge)
- 1928: La Princesse Mandane
- 1928: La Germination d'un haricot (curtmetratge)
- 1928: Disque 957 (curtmetratge)
- 1928: Danses espagnoles (curtmetratge)
- 1928: La Coquille et le Clergyman (migmetratge)
- 1929: Étude cinégraphique sur une arabesque (curtmetratge)
- 1930: Ceux qui ne s'en font pas (curtmetratge)
- 1930: Celles qui s'en font (curtmetratge il·lustrant dues cançons de Fréhel) amb Lilian Constantini, Georges Vallée
- 1934: Je n'ai plus rien (curtmetratge)
- 1935:[8] Le Cinéma au service de l'histoire (documental)
Guionista modifica
Publicació modifica
- Germaine Dulac, Écrits sur le Cinéma (1917-1939), textos aplegats per Prosper Hillairet, Éditions Paris Expérimental, 1994
Notes i referències modifica
- ↑ «Germaine Dulac (1882-1942)» (en anglès). Find A Grave. [Consulta: 18 maig 2021].
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 Gómez Montero, Eva Luisa «Prácticas y poéticas surrealistas en el cine de Germaine Dulac». index.comunicación, 7(2), 2017, pàg. 45-65.
- ↑ Germaine Dulac sur 1895
- ↑ Silberschmidt, Catherine «Germaine Dulac, mythe et rythme». Cahiers du cinéma, no 602, juny 2005, pàg. 80.
- ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 «Versió femenina: Germaine Dulac». betevé, 17-10-2019. [Consulta: gener 2020].
- ↑ «Biografia de Germaine Dulac». Biografías y Vidas. La enciclopedia biográfica en línea. [Consulta: gener 2020].
- ↑ Bauer, Paul. Deux siècles d'histoire au Père Lachaise. Mémoire et Documents, 2006, p. 299. ISBN 978-2914611480.
- ↑ Segons un article de la revue Archives (Institut Jean-Vigo - Cinémathèque de Toulouse - novembre-desembre de 1991), la datació d'aquesta pel·lícula el 1927 va ser el resultat d'un error de Charles Ford en la seva Anthologie du cinema, que cita aquesta pel·lícula sense haver-la vist. La presentació corporativa hauria tingut lloc el 1935.
Vegeu també modifica
Bibliografia modifica
- Charles Ford, Germaine Dulac, Anthologie du cinéma tome IV, L'Avant-scène, Paris, 1968
- Alain Virmaux i Odette Virmaux, Artaud-Dulac: La Coquille et le Clergyman: essai d'élucidation d'une querelle mythique, Éditions Paris Expérimental, 1999
- L. B. Danou, El Cinema de la meva memòria. En homenatge personal a Germaine Dulac tal que l'he coneguda, 1932-1939, Danou Edició, París, 2005
- Germaine Dulac, més enllà de les impressions, número especial de la revista 1895, sota la direcció de Tami Williams, París, 2006
Enllaços externs modifica
- Germaine Dulac sobre 1895
- Germaine Dulac al web Ciné-ressources (Cinemateca francesa)
- Germaine Dulac Arxivat 2010-07-02 a Wayback Machine. sobre LightCone.org
- Germaine Dulac sobre Cineartistes.com
- La Closca i el Clergyman, en línia
- La Invitació al viatge, en línia