Giorgio Federico Ghedini

compositor italià

Giorgio Federico Ghedini (Cuneo, Piemont, 11 de juliol de 1892 - Nervi, Ligúria, 26 de març de 1965) fou un professor, compositor i director d'orquestra italià.

Infotaula de personaGiorgio Federico Ghedini
Giorgio Federico Ghedini (1948) - Archivio Storico Ricordi FOTO001865.jpg
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
NaixementGiorgio Federico Ghedini
11 juliol 1892 Modifica el valor a Wikidata
Cuneo (Itàlia) Modifica el valor a Wikidata
Mort25 març 1965 Modifica el valor a Wikidata (72 anys)
Nervi (Itàlia) Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
NacionalitatItàlia
FormacióConservatorio Giovanni Battista Martini (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciócompositor, director d'orquestra
OcupadorConservatori de Milà Modifica el valor a Wikidata
GènereÒpera i música clàssica Modifica el valor a Wikidata
ProfessorsMarco Enrico Bossi Modifica el valor a Wikidata
AlumnesFranco Gallini Modifica el valor a Wikidata

IMDB: nm0315585 Musicbrainz: 5d8d2bda-9121-47ca-92fe-41ab0710ee30 Modifica el valor a Wikidata

Estudià al Liceu Musical de Bolonya, on es diplomà el 1911, i a Torí. Durant un llarg període es dedicà a l'ensenyança i ocasionalment a la direcció, tenint entre d'altres alumnes a Federico Ghisi,[1] Alberto Bruni Tedeschi,[2] Marcelloa Abbado,[3] i Elena Barbara Giuranna,[4] fins que el 1920 fou nomenat professor de composició en el Liceu de Tori, del que també en fou sotsdirector, càrrec que exercí fins al 1937 i en el que va tenir alumnes com Felice Quaranta,[5] Arturo Basile, que més endavant seria un gran director d'orquestra. Entre (1938-42) ensenyà en el Conservatori de Parma. Més tard era professor i director del Conservatori Giuseppe Verdi de Milà, on entre altres alumnes tingué a Gianfranco Rivoli,[6] i també fou membre de les Acadèmies de Santa Cecília, de Roma, i Filharmònica de Viena.

Va compondre una important quantitat de música per al teatre –les òperes Maria d'Alexandria, (1937); La puça d'or; El rei Hassan; Les vacants; L'hipòcrita feliç; Billy Budd (1949): Lord Infern (1952), premi Itàlia; el quadre místic Nit angèlica, música escènica per Iphigénie in Tauride (1938), etc.; així com cantates i música vocal religiosa: Els plors de la Verge Maria al peu de la Creu (Tori, 1921), sobre text de Jacopone de Todi; Cant del Sol (1932), sobre el tan conegut text de Sant Francesc d'Assís; Lectío Libri Sapientae (Festival de Venècia, 1938); Capítol XII de l'Apocalipsi (1938); Missa de Divendres Sant, etc.

En totes aquestes obres si nota un autor capaç d'expressar-se en un llenguatge nou i que això no obstant, sent una relativa atracció per el vocalisme tradicional italià, els quals excessos (valoració de la veu en si mateixa) caldrà contenir i els assoliments s'ha de reconèixer (brillantor i bon rendiment dels recursos vocals), això no obstant, el que més s'aprecia de la seva obra és la gran quantitat de concerts –Concerto grosso, Concerto a cinque, per a flauta, i oboè, clarinet, fagot i piano; Concerto esperitual (1942); Concerto dell'Albatros (1946); Concert fúnebre i la sèrie de concerti anomenats L'Alderina, Il Rosere i L'Olmenetta--, peces orquestrals --Suite, Obertura dramatica, Partita, Cançons per a orquestra, Música nocturna-— i música de cambra; Bizarria, Dos poemes i dues Sonates per a violí i piano; Quartet amb piano diversos trios, algunes peces per a piano, els Cants armenis i diversos lieder.

Va transcriure per a orquestra diverses peces de Girolamo Frescobaldi i va revisar, per a ésser publicades, diverses àries i sonates antigues. Ghedini és considerat, encara actualment com un dels compositors italians que han assolit millor qualitat. Aquesta afirmació pot ser presa, tant en el sentit del que realment ofereix un interès per el públic de totes les èpoques, com en el de gran part de la seva obra respon a un ideal de perfecció i bellesa establerta, u acadèmica.

Pels coetanis de Ghedini és considerat estèticament, i situat exactament en una situació pont entre els pioners italians (Gian Francesco Malipiero i Alfredo Casella) i els moderns quasi actuals (Goffredo Petrassi, Luigi Dallapiccola. A la seva gernació i estètica pertanyen entre d'altres, Vittorio Rieti, Mario Castelnuovo-Tedesco, Virgilio Mortari, etc.

BibliografiaModifica

  1. Edita SARPE, Gran Enciclopedia de la Música Clásica, vol. II, pàg. 504. (ISBN 84-7291-255-8)
  2. Edita SARPE, Gran Enciclopedia de la Música Clásica, vol. I, pàg. 195. (ISBN 84-7291-226-4)
  3. Edita SARPE Gran Enciclopedia de la Música Clásica, pàg. 14 (ISBN 84-7291-226-4)
  4. Edita SARPE, Gran Enciclopedia de la Música Clásica, vol. II, pàg. 512. (ISBN 84-7291-226-4)
  5. Edita SARPE, Gran Enciclopedia de la Música Clásica, vol. III, pàg. 1151. (ISBN|84-7291-226-4)
  6. Edita SARPE, Gran Enciclopedia de la Música Clásica, vol. IV, pàg. 1220. (ISBN 84-7291-226-4)