Giro d'Itàlia de 1913
El Giro d'Itàlia de 1913 fou la cinquena edició del Giro d'Itàlia, una cursa ciclista organitzada i patrocinada pel diari La Gazzetta dello Sport. La cursa començà a Milà el 6 de maig, amb una etapa de 341 quilòmetres fins a Gènova, i finalitzà el 22 de maig novament a Milà, després d'haver-se recorregut de 2.932 quilòmetres distribuïts en 9 etapes. La cursa va ser guanyada pel ciclista italià Carlo Oriani, de l'equip Maino. Els també italians Eberardo Pavesi i Giuseppe Azzini finalitzaren en segona i tercera posició respectivament.[1][2]
| |||
| Detalls de la cursa | |||
| Cursa | 5. Giro d'Itàlia | ||
| Etapes | 9 | ||
| Dates | 6 – 22 de maig de 1913 | ||
| Distància | 2.932 km | ||
| País | .svg){kind=small} Itàlia | ||
| Sortida | Milà | ||
| Arribada | Milà | ||
| Inscrits | 99 | ||
| Finalitzen | 34 | ||
| Velocitat mitjana | 26,379 km/h | ||
| Palmarès | |||
| Vencedor | Carlo Oriani (Stucchi) | ||
| Segon | Eberardo Pavesi | ||
| Tercer | Giuseppe Azzini | ||
| Equip | Maino | ||
 | |||
| ◀1912 | 1914▶ | ||
Documentació  | |||
_pictogram.svg){kind=small}
Aquesta va ser la darrera edició en què la classificació final es va determinar per punts en lloc de per temps i la primera vegada en què el vencedor final no aconseguia cap victòria d'etapa. Es va produir un relleu generacional, amb el debut d'un jove Costante Girardengo, sisè en la general i vencedor de la sisena etapa, i la darrera edició finalitzada per Luigi Ganna, vencedor del primer Giro.
Canvis respecte al Giro d'Itàlia de 1912 modifica
Fora dels canvis habituals en el recorregut, llargada i nombre d'etapes, el principal canvi fou la manera com havia de calcular-se la classificació general. L'organització va decidir tornar a determinar el vencedor de manera individual i no per equips, com s'havia fet el 1912, a partir de l'adjudicació de punts segons la classificació del ciclista en cada etapa.
Participants modifica
Dels 99 ciclistes que van prendre la sortida del Giro el 6 de maig sols 35 d'ells el finalitzaren, a Milà, el 22 de maig.[3] Als ciclistes se'ls va permetre córrer de manera individual o formant part d'un equip. Foren vuit els equips que van prendre part en aquesta edició: Ganna-Dunlop, Gerbi-Dunlop, Globo-Dunlop, Legnano-Dunlop, Maino-Pirelli, Otav-Pirelli, Peugeot Italy-Tedeschi i Stucchi-Dunlop.[3]
Tots els ciclistes que van prendre la sortida eren italians.[3] Entre els participants hi havia tres antics vencedors del Giro d'Itàlia: Luigi Ganna, vencedor del primer Giro; Carlo Galetti, vencedor de les tres darreres edicions i Eberardo Pavesi, vencedor el 1912 formant part de l'equip Atala.[3] Altres ciclistes destacats que prenen part en la cursa són Giovanni Rossignoli, Alfredo Sivocci, Carlo Oriani i Giuseppe Azzini.[3]
Desenvolupament de la cursa modifica
La cursa va començar el 6 de maig amb una etapa entre Milà i Gènova de gairebé 350 quilòmetres en què la pluja va fer acte de presència i que fou guanyada per Giuseppe Santhià.[3][4] En la segona etapa, guanyada en solitari per Eberardo Pavesi, el liderat passà a mans Pierino Albini,[3] mentre en la tercera Santhià el recuperà gràcies a una segona victòria d'etapa.[4] En la cinquena etapa un error en el recorregut obligà a neutralitzar part del recorregut, cosa que va fer que s'arribés fosc-i-negre a la meta.[3] Santhià va perdre el liderat, en entrar molt endarrerit per culpa d'una punxada, en favor de Eberardo Pavesi.[4] En la sisena etapa es va produir la primera victòria al Giro de Costante Girardengo, mentre Santhià es veia obligat a abandonar per culpa d'una bronquitis.[3] En al setena etapa disputada sota una intensa pluja,[1] amb final a Ascoli Piceno, Clemente Canepari fou el clar vencedor després de rodar escapat durant 236 quilòmetres, mentre el liderat passava a mans de Giuseppe Azzini, amb un punt d'avantatge sobre Carlo Oriani.[3] La vuitena etapa, la més llarga de l'edició amb més de 400 quilòmetres, va ser guanyada per Lauro Bordin, mentre Oriani passava a encapçalar la cursa amb dos punts sobre Azzini.[1] En la darrera etapa Oriani va controlar la cursa en tot moment i acabant en la segona posició s'assegurà la victòria final, tot i no guanyar cap de les etapes.[2]
Resultats modifica
Resultat de les etapes modifica
| Etapa | Data | Recorregut | Km | Tipus d'etapa[Notes 1] | Vencedor d'etapa | Líder de la general |
|---|---|---|---|---|---|---|
| 1a | 6 de maig | Milà - Gènova | 341 |  Etapa amb muntanyes |
Giuseppe Santhià (ITA) |
Giuseppe Santhià (ITA)
|
| 2a | 8 de maig | Gènova - Siena | 332 | Etapa amb muntanyes |
Eberardo Pavesi (ITA) |
Pierino Albini (ITA)
|
| 3a | 10 de maig | Siena - Roma | 317 | Etapa amb muntanyes |
Giuseppe Santhià (ITA) |
Giuseppe Santhià (ITA)
|
| 4a | 12 de maig | Roma - Salern | 341 | Etapa amb muntanyes |
Giuseppe Azzini (ITA) |
Giuseppe Santhià (ITA)
|
| 5a | 14 de maig | Salern - Bari | 295 | Etapa amb muntanyes |
Giuseppe Azzini (ITA) |
Eberardo Pavesi (ITA)
|
| 6a | 16 de maig | Bari - Campobasso | 256 | Etapa amb muntanyes |
Costante Girardengo (ITA) |
Eberardo Pavesi (ITA)
|
| 7a | 18 de maig | Campobasso - Ascoli Piceno | 313 | Etapa amb muntanyes |
Clemente Canepari (ITA) |
Giuseppe Azzini (ITA)
|
| 8a | 20 de maig | Ascoli Piceno - Rovigo | 413 |  Etapa plana |
Lauro Bordin (ITA) |
Carlo Oriani (ITA)
|
| 9a | 22 de maig | Rovigo - Milà | 321 | Etapa amb muntanyes |
Eberardo Pavesi (ITA) |
Carlo Oriani (ITA)
|
Classificació general modifica
Trenta-cinc ciclistes finalitzaren les nou etapes. A aquests ciclistes els punts rebuts en cada etapa segons la posició obtinguda se sumen per determinar la classificació general, sent el vencedor el ciclista que acumulà menys punts.
 Classificació General
| |||
|---|---|---|---|
| Pos. | Ciclista | Equip | Punts |
| 1 | Carlo Oriani (ITA)
|
Maino | 37 |
| 2 | Eberardo Pavesi (ITA)
|
Legnano | 43 |
| 3 | Giuseppe Azzini (ITA)
|
Otav | 48 |
| 4 | Pierino Albini (ITA)
|
Legnano | 61 |
| 5 | Luigi Ganna (ITA)
|
Ganna | 64 |
| 6 | Costante Girardengo (ITA)
|
Maino | 74 |
| Leopoldo Torricelli (ITA)
|
Maino | ||
| 8 | Giuseppe Contesini (ITA)
|
Globo-Dunlop | 81 |
| 9 | Giovanni Cervi (ITA)
|
Gerbi-Dunlop | 82 |
| 10 | Giovanni Rossignoli (ITA)
|
Globo-Dunlop | 89 |
Classificació per equips modifica
Per poder participar en la classificació per equips, conegut en italià com el Premio dell'Industria, l'equip havia de finalitzar la cursa amb tres ciclistes.[7] Per atorgar la puntuació final se sumaven els punts dels tres millors ciclistes i l'equip amb menys punts era el vencedor final.[7]
| Pos. | Equip | Punts |
|---|---|---|
| 1 | Maino | 185 |
| 2 | Legnano | 201 |
| 3 | Globo | 302 |
| 4 | Otav | 305 |
Notes modifica
- ↑ El 1913 no hi havia distinció entre etapa plana i de muntanya. Els símbols sols indiquen que en la primera, segona, tercera, quarta, cinquena, sisena, setena i novena etapes hi havia inclosos ports de muntanya.
Referències modifica
- ↑ 1,0 1,1 1,2 «La Vuelta De Italia» (PDF) (en castellà). El Mundo Deportivo, 29-05-1913, p. 3 [Consulta: 4 juny 2014].
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 «La Vuelta De Italia» (PDF) (en castellà). El Mundo Deportivo, 29-05-1913, p. 4 [Consulta: 4 juny 2014].
- ↑ 3,00 3,01 3,02 3,03 3,04 3,05 3,06 3,07 3,08 3,09 3,10 3,11 3,12 Bill and Carol McGann. «1913 Giro d'Italia». Bike Race Info. Dog Ear Publishing. [Consulta: 4 juny 2014].
- ↑ 4,0 4,1 4,2 «La Vuelta a Italia». El Mundo Deportivo, 22-05-1913 [Consulta: 6 juliol 2014].
- ↑ Barry Boyce. «Oriani Victory Without a Stage Win». CyclingRevealed. CyclingRevealed. [Consulta: 5 juny 2014].
- ↑ 6,0 6,1 «Giro d'Italia 1913». Cycling Archives. [Consulta: 5 juny 2013].
- ↑ 7,0 7,1 7,2 «22» (en italià). Almanacco dello Sport Anno 1914 p. 262. R. Bemporad & Figlio-Firenze. Arxivat de l'original el 5 març 2015. [Consulta: 7 juliol 2013].
Bibliografia
- Franzinelli, Mimmo. Il Giro d'Italia: Dai pionieri agli anni d'oro (en italià). Milà, Itàlia: Feltrinelli Editore, 2013. ISBN 978-8-8071-1126-6.