Obre el menú principal

Gracita Morales

actriu espanyola

María Gracia Morales Carvajal (Madrid, 11 de novembre de 1928 - Madrid, 3 d'abril de 1995), més coneguda com a Gracita Morales, va ser una actriu espanyola especialment recordada per la seva inconfusible veu atiplada.[1]

Infotaula de personaGracita Morales
Biografia
Naixement (es) María Gracia Morales Carvajal
11 novembre 1928
Madrid
Mort 3 abril 1995 (66 anys)
Madrid
Activitat
Ocupació Actriu
Activitat 1949 –  1994
Família
Cònjuge Martín Zerolo (1960–)
Premis

IMDB: nm0602615 Allocine: 244403 Allmovie: p220415
Modifica les dades a Wikidata

BiografiaModifica

Va néixer a Madrid l'11 de novembre de 1928. Gracita Morales era filla de l'empresari del Teatro Calderón. Tenia quatre germans, Ana María Morales Carvajal i Pepito Morales Carvajal, i va estar casada amb el pintor canari Martín Zerolo.

Va estudiar dansa clàssica i espanyola amb vocació però finalment es va orientar per la interpretació. Es va dedicar posteriorment al teatre, on va debutar als 20 anys com a meritòria en la companyia de Luis Peña i Josita Hernán. Treballaria posteriorment en les companyies de Antonio Vico, Catalina Bárcena, Ernesto Vilches i Tina Gascó.

Durant anys es va dedicar als escenaris, podent esmentar-se la seva participació en l'estrena de l'obra de Miguel Mihura Maribel y la extraña familia. Mesos després va interpretar el mateix personatge en la versió cinematogràfica de José María Forqué. El seu èxit en el teatre la va portar al cinema on va debutar en 1954, va tenir la seva època daurada en els 60 encapçalant cartells de pel·lícules al costat d'una jovencísima Rocío Dúrcal. Va començar la seva decadència artística en els 70. Va participar en gairebé un centenar d'obres, però és especialment recordada per les seves interpretacions en els films Atraco a las tres, Sor Citroën, Los Palomos, La ciudad no es para mí, Operación Cabaretera o ¡Cómo está el servicio!.

La van encasellar amb el pas del temps en el personatge de criada o "minyona" (juntament amb Rafaela Aparicio i Florinda Chico, "minyones del cinema espanyol"), on interpretava un estereotip entranyable, ingenu però voluntariós, que es caracteritzava per la seva veu atiplada i inconfusible.[2] La qual no era més que una variació de la seva veu veritable. Com va dir Pedro Almodóvar d'ella, Gracita pertanyia «a la casta genial d'actors atípics que fan les coses d'una manera radicalment personal»

Al final de la seva vida professional, fatalment encasellada en un tipus molt concret de papers, es va córrer el rumor real que tenia problemes de memorització. Aquesta etapa es va caracteritzar per la falta de treballs i solament va poder aparèixer com a actriu secundària en un capítol de la sèrie d'Antena 3 Los ladrones van a la oficina.

Vida personalModifica

Es va casar amb el pintor Martín Zerolo el 26 de juny de 1960, qui va ser el seu únic marit. Es van conèixer a Canàries, l'any 1952, durant un ball i es van casar després de vuit anys de festeig. La seva unió va durar deu anys. Ella va mantenir sempre que ell la va abandonar i va anar a París, deixant-la sola i amb grans problemes econòmics, mentre que la seva neboda Ana Carvajal va atribuir la separació a problemes de convivència provocats per la inestabilitat de la seva tia. La separació li va causar una gran commoció i la seva vida i el seu caràcter van canviar i per testimoniatges d'afins es diu que ella no va arribar a recuperar-se del tot.[3] Un altre dels trets característics de la vida de l'actriu va ser el seu amor pels animals, especialment per la seva gosseta Lara, una caniche grisa. Va morir el 3 d'abril de 1995,[4] als 66 anys d'edat, afligida d'una infecció respiratòria. Està enterrada en el Cementiri Sud de Madrid.

FilmografiaModifica

TeatreModifica

PremisModifica

Medalles del Cercle d'Escriptors Cinematogràfics[5]
Any Categoria Pel·lícula Resultat
1961 Millor actriu secundària Conjunt de la seva labor Guanyadora

ReferènciesModifica

Enllaços externsModifica