Gralla dolça

La gralla dolça o gralla de dues claus és un instrument de vent fet de fusta, format per un tub de forma troncocònica, que amplifica el seu so produït per una llengüeta de doble canya, anomenada inxa. És una versió de gralla derivada i evolucionada a partir de la gralla seca, emprada a partir del final del segle XIX entre els grups de grallers que necessitaven una tímbrica i unes possibilitats tècniques majors que les obtingudes amb el seu predecessor.

Infotaula d'instrument musicalGralla dolça
Gralla dolça o de dues claus - Pla general.jpg
Pla general de la gralla dolça. Canya o inxa plana per a gralla. Model de gralla dolça del constructor vilanoví Xavier Orriols, feta amb fusta de banús africà Modifica el valor a Wikidata

HistòriaModifica

A tombants del segle xix, cap a l'any 1850, els grups de grallers -els quals començaven a complir la funció de petites orquestres de poble-, necessitaren estendre el llindar tècnic i tímbric per a poder tocar els ballables contemporanis. Atés a aquestes exigències de repertori i també pel fet que el nivell interpretatiu va millorar, es va començar a popularitzar el model de gralla dolça de quatre claus, actualment també coneguda com a gralla llarga.

Paral·lelament a la gralla llarga també hi va coexistir, en menor mesura, la gralla dolça o gralla de dues claus. Tot i que durant el segle XIX el model imperant fou la gralla llarga, a partir de la recuperació moderna de la gralla durant la dècada dels anys 90, el model de gralla dolça de dues claus s'ha anat imposant tant entre els luthiers com entre els intèrprets.

CaracterístiquesModifica

El cos de la gralla dolça, sense comptar el tudell ni la inxa, té una allargada d'uns 37 cm i pesa, en funció de la fusta emprada, uns 200-250 gr. L'elaboració de la gralla dolça es pot dur a terme amb diversos tipus de fusta, entre les més habituals hi trobem el boix, el banús o el ginjoler però també se n'empren d'altres tipus. Les anelles que rematen l'inici del tub i la campana inferior se solen fer amb níquel i un bany de plata.

La tessitura natural de la gralla dolça és la similar que la de la gralla seca, del Sol3 (G4) fins al Do5 (C6), tot i que en funció de l'intèrpret es poden assolir notes més agudes. Per contra, i gràcies al sistema de claus que s'empra a la gralla dolça, aquesta també permet executar notes més greus, arribant fins al Mi3 (E4).

Finalment, la tímbrica de la gralla dolça també difereix del de la gralla seca, això es deu principalment al fet que el tub que s'estén des de l'interior del cos central fins a la campana inferior és més cilíndric i llarg.

 
Pla detall del sistema de claus de la gralla dolça, detall de les claus corresponents a les notes Fa3 i Fa#3 (F4 i F#4). Model de gralla dolça del constructor vilanoví Xavier Orriols, feta amb fusta de banús africà.
  • Sistema de claus: Situat entre el cos central i la campana de la gralla dolça, el sistema de claus, que normalment disposa de dues o tres claus, permet realitzar les notes des del Fa#3 (F#4), Fa3 (F4) i fins al Mi3 (E4)

Vegeu tambéModifica

ReferènciesModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Gralla dolça