Gran Vall del Rift

unitat geològica que consisteix en una sèrie de falles, crestes i esquerde

La Gran Vall del Rift o Rift Valley[1] és una gran fractura geològica, amb una longitud total aproximada de 7.000 quilòmetres, que van des de la Vall de la Beqaa al Líban, que es troba a Àsia, fins a Moçambic, al sud-est d'Àfrica en direcció nord-sud. Es va començar a formar fa uns 30 milions d'anys al sud-est de l'Àfrica (on és més ample) i actualment segueix creixent, tant en amplada com en llargada.

Infotaula de geografia físicaGran Vall del Rift
Lake-Nakuru.jpg
Modifica el valor a Wikidata
TipusGraben Modifica el valor a Wikidata
Ubicació
ContinentÀfrica Modifica el valor a Wikidata
Entitat territorial administrativaEtiòpia Modifica el valor a Wikidata
Great Rift Valley.png Modifica el valor a Wikidata
 0° 06′ S, 36° 06′ E / 0.1°S,36.1°E / -0.1; 36.1Coord.: 0° 06′ S, 36° 06′ E / 0.1°S,36.1°E / -0.1; 36.1
Format per
Dades i xifres
Dimensions4.830 (longitud) km

Tot i que el nom es continua fent servir no s'utilitza gaire en geologia, ja que es considera una fusió imprecisa de sistemes separats de falles, tot i que relacionats. Avui en dia, el terme s’utilitza més sovint per referir-se al Rift de l’Àfrica Oriental, el límit divergent de la placa que s’estén des de la Juncció Triple d'Afar cap al sud a través de l’Àfrica oriental, i està en procés de dividir la placa africana en dues noves plaques separades. Els geòlegs generalment es refereixen a aquestes plaques incipients com la placa africana i la placa somalí.[2]

Extensió teòricaModifica

Avui, aquestes escletxes i falles es consideren diferents, tot i que connectades. Originàriament, es creia que la Gran Vall del Rift era una característica única que s’estenia des del Líban al nord fins a Moçambic al sud, on constitueix una de les dues regions fisiogràfiques diferents de les Muntanyes de l’Àfrica Oriental. Comprenia el que avui s'anomena la secció libanesa de la Falla del Mar Mort, la Vall del Rift del Jordà, la Rift del Mar Roig i la Rift d'Àfrica Oriental.[3] Aquestes escletxes i falles es van formar fa 35 milions d’anys.

AsiaModifica

Les parts més septentrionals del Rift corresponen a la secció central del que avui s’anomena Falla de Llevant o Rift. Aquesta secció mitjana de la DST forma la vall de Beqaa al Líban, que separa el Líban de les muntanyes Anti-Líban. Més al sud es coneix com la Vall d'Hula que separa les muntanyes de Galilea i els alts del Golan.[4]

El riu Jordà comença aquí i flueix cap al sud a través del llac Hula fins al mar de Galilea a Israel. El Rift continua llavors cap al sud a través de la Vall del Rift del Jordà fins la mar Morta a la frontera entre Israel i Jordània. Des del mar Morta cap al sud, el Rift està ocupat pel Wadi Araba, després el golf d’Àqaba i després la mar Roja.[4]

A l'extrem sud del Sinaí, al mar Roig, la transformació del Mar Mort es troba amb el Rift del Mar Roig que recorre tota la seva longitud. El Rift del Mar Roig arriba a terra per trobar-se amb el Rift de l’Àfrica Oriental i là Dorsal d’Aden a la depressió de l’Àfrica Oriental.[5] La unió d’aquestes tres escletxes s’anomena Juncció Triple d'Afar.[6]

 
Mapa de la Vall de Rift

AfricaModifica

El Rift de l’Àfrica Oriental segueix el Mar Roig fins al final abans de convertir-se cap a l’interior en l'Altiplà d'Etiòpia, dividint el país en dues regions muntanyoses grans i adjacents però separades. A Kenya, Uganda i els marges del Sudan del Sud, el Gran Rift transcorre al llarg de dues branques separades que s’uneixen entre elles només a l’extrem sud de Tanzània, al llarg de la seva frontera amb Zàmbia. Les dues branques s’anomenen Falla Albertina[7] i la Falla Gregory.[8] Aquest sistema també acull la major elevació d'Àfrica, el volcà Kilimanjaro,

El Rift occidental, també anomenat Falla Albertína, està vorejat per algunes de les muntanyes més altes d'Àfrica, com les muntanyes Virunga, les muntanyes Mitumba i les muntanyes Ruwenzori. Conté els llacs de la vall del Rift, que inclouen alguns dels llacs més profunds del món (fins a 1.470 metres de profunditat al llac Tanganyika).

Gran part d'aquesta àrea es troba dins dels límits de parcs nacionals com el Parc Nacional Virunga a la República Democràtica del Congo, el Parc Nacional Rwenzori i el Parc Nacional Queen Elizabeth a Uganda i el Parc Nacional dels Volcans a Ruanda. Es considera que el llac Victòria forma part del sistema de la vall del Rift, tot i que en realitat es troba entre les dues branques. Tots els Grans Llacs d'Africa es van formar com a resultat de la fractura, i la majoria es troben dins del seu territori.[9]

A Kenya, la vall és la més profunda al nord de Nairobi. Com que els llacs del Rift Oriental no tenen sortida al mar i solen ser poc profunds, tenen un alt contingut mineral ja que l’evaporació de l’aigua deixa les sals enrere. Per exemple, el llac Magadi té altes concentracions de sosa (carbonat de sodi)[10] i el llac Elmenteita, el llac Bogoria i el llac Nakuru són fortament alcalins,[11] mentre que les fonts d’aigua dolça que subministren el llac Naivasha són essencials per donar suport a la seva varietat biològica actual.[12]

La secció sud de la vall del Rift inclou el llac Malawi, el tercer cos d’aigua dolça més profund del món, que arriba als 706 metres de profunditat i separa l’altiplà de Nyassa del nord de Moçambic de Malawi; i acaba a la vall del Zambezi.[13]

La Gran Vall del Rift és coneguda per la seva biodiversitat, sobretot a la part africana. A l'alçada de l'Àfrica Central es divideix en dues valls diferents que tornen a unir-se més al sud, a Tanzània. La vall de l'est acull grans extensions de sabana per on viuen enormes bandades de mamífers com el búfal africà, el nyu, la zebra, la girafa o l'elefant africà. A la vall de l'oest, en canvi, predomina la selva i hi trobem el ximpanzé i el goril·la, entre altres animals.[14]

 
Diagrama de l'evolució de la Vall del Rift al mar

El trencament del continent africà exercida per la Gran Vall del Rift és la responsable del fet que a l'est del continent el clima sigui més sec que a l'oest. Això fa que en aquesta part d'Àfrica aparegui primer la sabana i els micos locals, que fins llavors vivien a les branques dels arbres, es fessin terrestres, donant lloc als primers homínids. La gran esquerda ha deixat al descobert cents de metres d'estrats geològics, cosa que ha permès un gran coneixement dels fòssils i la història geològica.

A mesura que les plaques tectòniques se separin l'oceà Índic anirà inundant la gran vall, dividint en dos el continent africà en un procés que durarà milers d'anys. Com el seu nom indica, la Gran Vall del Rift és un rift en procés d'expansió que amb el temps es convertirà en una dorsal oceànica (de fet a la zona del Mar Roig ja ho és gràcies a la seva comunicació amb l'oceà Índic). Els constants terratrèmols i emersions de lava contribueixen a aquest creixement. Es calcula, que de seguir a aquest ritme, el fons de la vall quedarà totalment inundat per les aigües marines d'aquí a 10 milions d'anys. Amb això, l'Àfrica s'haurà dividit en dos continents que tendiran a separar-se fins a formar un nou oceà.

ReferènciesModifica

  1. «Rift Valley | enciclopèdia.cat». GEC. [Consulta: 7 octubre 2020].
  2. Stock, Robert. Africa South of the Sahara: A Geographical Interpretation (en anglès). Guilford Press, 2012-12-01, p. 124. ISBN 978-1-60623-992-6. 
  3. Briggs, Philip; Blatt, Brian. Ethiopia (en anglès). Bradt Travel Guides, 2009, p. 450. ISBN 978-1-84162-284-2. 
  4. 4,0 4,1 Yirgu, G.; Ebinger, Cindy J.; Maguire, P. K. H.. The Afar Volcanic Province Within the East African Rift System (en anglès). Geological Society of London, 2006, p. 306-307. ISBN 978-1-86239-196-3. 
  5. Leroy, Sylvie; Lucazeau, Francis; d'Acremont, Elia; Watremez, Louise; Autin, Julia «Contrasted styles of rifting in the eastern Gulf of Aden: A combined wide-angle, multichannel seismic, and heat flow survey» (en anglès). Geochemistry, Geophysics, Geosystems, 11, 7, 2010. DOI: 10.1029/2009GC002963. ISSN: 1525-2027.
  6. Chorowicz, Jean «The East African rift system» (en anglès). Journal of African Earth Sciences, 43, 1-3, 01-10-2005, pàg. 379–410. DOI: 10.1016/j.jafrearsci.2005.07.019. ISSN: 1464-343X.
  7. Bruijnzeel, L. A.; Scatena, F. N.; Hamilton, L. S.. Tropical Montane Cloud Forests: Science for Conservation and Management (en anglès). Cambridge University Press, 2011-01-06, p. 164. ISBN 978-1-139-49455-7. 
  8. Dawson, John Barry. The Gregory Rift Valley and Neogene-recent Volcanoes of Northern Tanzania (en anglès). Geological Society of London, 2008, p. 2. ISBN 978-1-86239-267-0. 
  9. Chrétien, Jean-Pierre. The Great Lakes of Africa: Two Thousand Years of History (en anglès). Zone Books, 2006. ISBN 978-1-890951-35-1. 
  10. Behr, Hans-Jürgen «Magadiite and Magadi Chert: A Critical Analysis of the Silica Sediments in the Lake Magadi Basin, Kenya» (en anglès). SEPM Special Publication 73, 01-01-2002, pàg. 257-273. DOI: 10.2110/pec.02.73.0257.
  11. Scoon, Roger N. Lakes of the Gregory Rift Valley: Baringo, Bogoria, Nakuru, Elmenteita, Magadi, Manyara and Eyasi (en anglès). Cham: Springer International Publishing, 2018, p. 167–180. DOI 10.1007/978-3-319-73785-0_15. ISBN 978-3-319-73785-0. 
  12. Harper, David M.; Boar, R.; Everard, Mark; Hickley, P. Lake Naivasha, Kenya: Papers submitted by participants at the conference “Science and the Sustainable Management of Shallow Tropical Waters” held at Kenya Wildlife Services Training Institute, Naivasha, Kenya, 11–16 April 1999, together with those from additional studies on the lake (en anglès). Springer Science & Business Media, 2003-05-31. ISBN 978-1-4020-1236-5. 
  13. «Zambezian coastal flooded savanna | Ecoregions | WWF» (en anglès). [Consulta: 31 juliol 2021].
  14. Plumptre, Andrew J. The Ecological Impact of Long-term Changes in Africa's Rift Valley (en anglès). Nova Science Publishers, 2012. ISBN 978-1-61122-780-2. 
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Gran Vall del Rift