Obre el menú principal

Gregor MacGregor(prop del llac Katrina, a Stirling (Escòcia) , 24 de desembre de 1786 - Caracas, Veneçuela, 3 de desembre de 1845) fou un comandant distingit la Guerra d'Independència de Veneçuela on fou anomenat el "Jenofont d'Amèrica". Després se'l conegué com un estafador i impostor que es féu passar com "cacic de Poyais", un país hispanoamericà imaginari que va fer servir per a fer negocis fraudulents.

Infotaula de personaGregor MacGregor
Gregor MacGregor.jpg
George MacGregor amb el vestit de militar
Biografia
Naixement 24 de desembre de 1786
Edimburg, Escòcia,
Mort 3 de desembre de 1845(1845-12-03) (als 58 anys)
Caracas, Veneçuela
Grup ètnic Escocesos
Formació Universitat d'Edimburg
Es coneix per "cacic de Poyais",
Activitat
Ocupació Militar
Branca militar Exèrcit britànic
Rang militar general de divisió
Conflicte Guerra del Francès i guerres d'independència hispanoamericanes
Modifica les dades a Wikidata

MacGregor era originari d'una família distingida del Regne Unit era fill de Daniel MacGregor, un antic capità de la Companyia Britànica de les Índies Orientals, segons ell, la seva família tenia una gran tradició militar. Es va allistar a l'exèrcit amb només 16 anys, l'edat més jove permesa per poder-ho fer en aquell moment. Al exèrcit va tenir un ascens meteòric, va arribar a ser part de l'Exèrcit anglo-portuguès a les ordres de Arthur Wellesley (duc de Wellington), a les guerres d'independència espanyoles. Va fer carrera. Els seus ascensos dins l'Exèrcit també van ser deguts, en part, al seu matrimoni amb Maria Bowater, filla òrfena d'un antic almirall. Després de la seva etapa militar, tornà a Edimburg aprofitant la influència de la seva mare en els cercles de l'alta societat. A Edimburg va anar a la Universitat d'Edimburg, on va estudiar ciències naturals i química abans de ser-ne expulsat. És aleshores quan va començar a fer-se passar per coronel. A diferència del que passava a Edimburg, a Londres si que es cregueren les seves fabulacions, i així va aconseguir moure's perfectament en la vida social de la capital de l'imperi i ser tractat fins i tot com Sir, la mort de la seva esposa el 1811 va representar també la fi dels seus recursos econòmics. Sense diners, s'havia acabat anar de festa en festa. Tocava posar-se a treballar. Així va ser com el mateix any que havia enviduat va marxar a Veneçuela.

Marxa a VeneçuelaModifica

Des de la seva pàtria marxà a Veneçuela i allà s'establí el 1811. El 1812 a Caracas auxilià algunes víctimes del terratrèmol de Març d'aquell any. Quan Monteverde envaïa les províncies occidentals de Veneçuela fou nomenat ajudant general de l'exèrcit de Miranda, i després se li conferí el càrrec de comandant general de cavalleria. En capitular Miranda amb Monteverde, MacGregor s'embarcà a La Guaira amb destí a Curaçao; després seguí fins Cartagena, procurà fer la guerra amb els espanyols, i passà a Mompox, acompanyant a Bolívar, per desallotjar les hosts realistes de les ribes del Magdalena. S'internà per Nova Granada, i en el Socorro fou nomenat comandant de la província on formà milícies i disciplinà un cos d'exèrcit. En aquest època s'havia tornat a casar amb Josefa Aristeguieta y Lovera, neboda de Bolivar.

 
Retrat de
Josefa Aristeguieta y Lovera

El 1813 conduí fins Santa Fe una divisió de tropes del Socorro en auxili de l'exèrcit que marxà vers Popayán, i després se'l nomenà comandant en cap de les hosts de Pamplona, Socorro, Tunja que devien operar en les valls de Cuenta ocupats pels espanyols. Perseguí al cap reialista Luzón fins Bailadores, on trobà tropes de Veneçuela. Fins al 1814 havia alliberat del domini espanyol part del nord de Nova Granada, i part de l'Occident de Veneçuela. Aquest mateix any MacGregor caigué greument malalt, i es retirà a Cartagena per guarir-se i retornar després a Veneçuela.

Quan el 1816 les desgracies de la República de Veneçuela i Nova Granada llançaren a Haití diversos dels principals patriotes, entre ells hi havia MacGregor cooperant amb Bolivar com a cap de l'expedició dels Keys, i fou dels principals votants de l'Assemblea de la Savane que designà Bolivar com a cap de l'expedició. MacGregor baixà per les valls d'Aragna i emprengué una retirada per a incorporar-se als patriotes de los Llanos, travessant 150 llegües del país ocupat per forces enemigues. La retirada es convertí en una marxa de combats i triomfs. A Onoto triomf de Quero, a San Sebastián burlà les forces reialistes entrant en Alto-Llano; en la Casa-Fort de Chaguaramas s'imposà a García; triomfà a Quebrada-Honda i al Alacrán, i obligà l'exèrcit reialista a evacuar Barcelona, ciutat en què entrà el 13 de setembre. MacGregor continuà prestant serveis importants, i el 1816 es retirà a Europa, però tornà al cap de pocs anys a Caracas, i fou incorporat a l'exèrcit amb el seu grau de general de divisió colombià.

La gran mentidaModifica

Fins al 1820, MacGregor va anant guanyant batalles i fent-se un gran nom al continent americà. En aquest context, sembla que després d'una escala a la Costa de los Mosquitos hauria signat un tractat amb el rei d'aquest territori, George Frederic Augustus I, el qual li hauria concedit 122.000 Km² per a colonitzar-lo: Poyais. A Londres no va explicar ben bé això sinó que havia estat designat cacic o príncep de Poyais. Sabía que la gent, per no saber, no sabien ni on era Poyais, de manera que tothom va creure les històries fantàstiques d’un heroi de la independència veneçolana.

BibliografiaModifica