Gripau comú

espècie d'amfibi

El gripau comú (Bufo bufo) és el gripau més gros dels Països Catalans i de tot Europa.

Infotaula d'ésser viuGripau comú
Bufo bufo Modifica el valor a Wikidata
Bufo bufo 2 (2005 07 11).jpg
Modifica el valor a Wikidata
Enregistrament
Modifica el valor a Wikidata
Estat de conservació
Status iucn3.1 LC-ca.svg
Risc mínim
UICN54596 Modifica el valor a Wikidata
Taxonomia
Super-regneEukaryota
RegneAnimalia
FílumChordata
ClasseAmphibia
OrdreAnura
FamíliaBufonidae
GènereBufo
EspècieBufo bufo Modifica el valor a Wikidata
Linnaeus, 1758
Distribució
Bufo bufo distribution.png
Modifica el valor a Wikidata

MorfologiaModifica

Les femelles adultes, que són més grosses que els mascles, mesuren 15 cm de longitud, encara que, excepcionalment, alguns exemplars poden excedir aquesta xifra.

El seu cos és compacte i té la pell farcida de berrugues d'aspecte espinós.

Les glàndules paròtides són molt desenvolupades, prominents i disposades obliquament.

Els ulls tenen l'iris de color coure vermellós i la pupil·la és horitzontal.

Les tonalitats del dors són brunenques o rogenques, mentre que en el ventre dominen els tons grisencs. Tanmateix, a les extremitats, s'hi observen matisos carnosos. Aquestes coloracions poden presentar-se de manera uniforme o bé amb taques o clapes més fosques disposades irregularment.

El timpà és petit i els mascles tenen sacs vocals interns.

Les potes interiors són proveïdes de membrana interdigital fins a la meitat de la longitud dels dits.

La pell del gripau comú conté bufotoxines, un verí molt tòxic. La dosi d'un sol individu és capaç de provocar símptomes greus o fins i tot la mort en animals, inclosos humans.[1] Els efectes clínics inclouen irritació i dolor als ulls, boca, nas i gola, passant per símptomes cardiovasculars i respiratoris, paràlisi i convulsions, augment de la salivació, vòmits, hipercalèmia, cianosi i també al·lucinacions. No se’n coneix cap antídot.[1]

HàbitatModifica

 
Gripau comú de dos mesos d'edat.

És essencialment terrestre i nocturn, però també se'l pot observar de dia, sobretot després d'haver plogut. És una forma ubiqüista que es troba amb abundor tant a les planes com a les zones muntanyenques de tot el Principat de Catalunya (des del nivell del mar fins als 2.500 m). Només manca a la plana central de Lleida i als Pirineus per sobre de l'altitud esmentada.

Amb tot, a les zones d'horta s'observa una certa regressió, causada probablement per l'ús desmesurat d'insecticides, que el priven de les seues preses alhora que l'afecten directament en engolir insectes emmetzinats.

AlimentacióModifica

Es nodreix de cucs de terra, de mol·luscs i de tota mena d'artròpodes, bo i preferint els coleòpters. Pel seu règim alimentari és una espècie beneficiosa per a les activitats agràries.

ReproduccióModifica

Com la majoria dels amfibis és molt prolífic. La femella, en arribar el bon temps, diposita en tolls i basses de 2.000 a 7.000 ous, disposats per parelles i units per una membrana gelatinosa que forma dos cordons. Al cap de dues setmanes, aproximadament, neixen els capgrossos, que, per tal d'arribar a tindre l'aspecte de llurs progenitors, hauran d'experimentar, en el seu cos, una sèrie de transformacions anatòmiques i fisiològiques (metamorfosi). La larva és petita i no sol superar els 32 mm de longitud.

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 «Toad toxins» (en anglès). Textfiles.com. [Consulta: 26 maig 2012].
  • Borràs, Antoni i Junyent, Francesc: Vertebrats de la Catalunya central. Edicions Intercomarcals, S.A. Manresa, 1993. ISBN 84-88545-01-0. Plana 39.

Vegeu tambéModifica

Enllaços externsModifica