Editorial Torre
Editorial Torre és una editorial fundada el 1943 per Xavier Casp i Miquel Adlert. Va ser un dels màxims representants del valencianisme de la postguerra[1] fins al seu tancament en 1966.[2] L'editorial suposà la consolidació de la normativa fabriana al País Valencià, per la cura en el model lingüístic que els editors posaven i l'èxit de crítica entre els lectors de la resta del domini lingüístic, fent de les normes de Torre una referència per als autors joves que escrivien en valencià a la dècada de 1950.[3]
| Dades | |
|---|---|
| Tipus | editorial  |
| Història | |
| Creació | 1943 |
| Fundador | Francesc Xavier Casp i Verger i Miquel Adlert i Noguerol |
En esta editorial publicaren obres Jaume Bru i Vidal, Joan Fuster,[4][5] Josep Iborra, Emili Beüt, Enric Valor,[5] Manuel Sanchis Guarner,[6][5] Maria Beneyto, Vicent Andrés Estellés,[7][5] i d'altres.[8][5]
Grup Torre modifica
Per Grup Torre es coneix el grup d'intel·lectuals i lletraferits valencians articulats al voltant de la tertúlia de Xavier Casp i Miquel Adlert. Deu el seu nom a l'editorial Torre. La revista Esclat va ser el seu intent efímer de dotar-se d'un òrgan de més àmplia difusió.
Enfrontats al grup literari de Lo Rat Penat, a qui acusaven de col·laboracionistes per participar en una entitat controlada pel franquisme,[5] el grup Torre aconseguiria en els contactes literaris amb Catalunya i Illes Balears uns lligams com mai abans s'havien tingut.[3] La seua aposta per la qualitat literària i un tarannà més modern que l'imperant a la València dels anys 40, li van permetre gaudir d'una posició central en el cercle literari en llengua catalana-valenciana fins a l'etapa 1962-1966, quan tanca l'editorial.[2] El model del grup Torre, que Fuster reproduiria, consistia a formar grups d'elits intel·lectuals de joves universitaris.[9]
A causa del fort catolicisme dels seus promotors,[5] Joan Fuster comença a distanciar-se del grup vers 1951, si bé seria un procés gradual[2] que no s'explicitaria fins a les polèmiques de principis de la dècada de 1960. En 1959 es funda l'Aula Ausiàs March i joves com Eliseu Climent, Alfons Cucó o Joan Francesc Mira deixen la tertúlia de Casp a principis dels 60.[9]
El trencament Fuster-Casp s'explicaria per una voluntat d'ambdós d'hegemonitzar el món del valencianisme.[9] A més, hi ha el fet que el discurs fusterià fóra més atractiu per als joves pel seu component esquerrà,[9] provocant també que Casp i Adlert es replegaren en unes posicions més conservadores que les que anteriorment tenien.[10]
A partir de 1966, Xavier Casp i Miquel Adlert pateixen una marginació progressiva en l'ambient literari valencià i català, fet que explicaria el seu pas al secessionisme lingüístic.[2]
Referències modifica
- ↑ Faust Ripoll Domènech, Valencianistes en la post-guerra: Estratègies de supervivència i de reproducció cultural, Catarroja, Afers, 2010, 316 p. (ISBN 978-84-92542-31-4)
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2012, Archilés, p. 110.
- ↑ 3,0 3,1 La represa valencianista ressenya del llibre Valencianistes en la postguerra, d'editorial Afers. Data: 13 de gener de 2011
- ↑ Bibliografia de Joan Fuster. Biblioteca Joan Fuster de textos electrònics.
- ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 5,5 5,6 Flor i Moreno, 2009, p. 159.
- ↑ Bibliografia de Sanchis Guarner openlibrary.org
- ↑ Vicent Andrés Estellés Arxivat 2009-02-27 a Wayback Machine. a edu635.cat
- ↑ pàgina 251 Arxivat 2005-11-08 a Wayback Machine. de la Història de lo Rat Penat de Federico Martínez Roda.
- ↑ 9,0 9,1 9,2 9,3 2012, Archilés, p. 111.
- ↑ 2012, Archilés, p. 111-112.
Bibliografia modifica
- Archilés i Cardona, Ferran. Una singularitat amarga, Joan Fuster i el relat de la identitat valenciana. Catarroja: afers, 2012, p. 426. ISBN 978-84-92542-64-2.
- Flor i Moreno, Vicent. L'anticatalanisme al País Valencià: Identitat i reproducció social del discurs del blaverisme, 2009.
Enllaços externs modifica
- «Editorial Torre». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.