Guerra Civil catalana

(S'ha redirigit des de: Guerra Civil Catalana)

La Guerra Civil catalana[n. 1] fou un enfrontament armat que tingué lloc entre 1462 i 1472 al Principat de Catalunya entre el rei Joan II d'Aragó i els remences d'una part, i les institucions catalanes rebels encapçalades pel Consell del Principat i la Diputació del General de l'altra, per tal de tenir el control polític del territori. La mort de Carles de Viana –protegit de Catalunya i enfrontat amb el seu pare Joan II– serà l'excusa per a formalitzar l'inici d'un enfrontament que, de fet, es venia covant des del seu predecessor Alfons el Magnànim.

Infotaula de conflicte militarGuerra Civil catalana
Tipusguerra civil Modifica el valor a Wikidata
Data14621472
EscenariPrincipat de Catalunya
LlocCorona d'Aragó Modifica el valor a Wikidata
ResultatCapitulació de Pedralbes
Bàndols
Escut de la Corona d'Aragó i Sicília Joan el Sense Fe[1]
Regne de França Regne de França
Principat de Catalunya

Corona de Castella Corona de Castella
Avís Regne de Portugal

Renat d'Anjou Ducat de Lorena
Comandants
Escut de la Corona d'Aragó i Sicília Joan el Sense Fe
Escut de la Corona d'Aragó i Sicília Francesc de Verntallat
Escut de la Corona d'Aragó i Sicília Joan R. Folc de Cardona
Hug Roger de Pallars
Pere de Belloch
Pere Joan Ferrer
Corona de Castella Enric IV de Castella
Corona d'Aragó Pere de Portugal
Renat d'Anjou Renat I
Renat d'Anjou Ferri II de Lorena

Tanmateix, la guerra és el resultat d'una controvèrsia política que enfronta la monarquia i l'oligarquia i entre l'estil absolutista i el pactisme. També és sobre la taula la capacitat política de la Generalitat per assumir la sobirania i governar. En començar les hostilitats, tota la societat es veu obligada a optar per un o altre bàndol en funció dels seus interessos i ideologies.[3]

La Guerra civil és el primer conflicte a Catalunya on es fa un ús generalitzat de les armes de foc, i representa el pas de tàctiques militars medievals a tàctiques militars modernes.[4]

Context socialModifica

Comença el segle xv enmig d'una profunda crisi que afectava tota Europa occidental i especialment Catalunya per la crisi de subsistència en la població, la crisi demogràfica a causa de l'epidèmia de la pesta negra, que afectà especialment el camp, la crisi financera, amb un gran endeutament de les institucions públiques, i la reducció del volum i els guanys del comerç internacional.

A Catalunya destaca especialment la crisi social agrària, amb l'aparició del moviment remença, que reivindica la supressió dels mals usos. En l'aspecte polític, la concepció autoritària de la monarquia topa, per un costat, amb la creixent força de les institucions i els poders econòmics i, en l'entorn rural, amb la noblesa, la qual també presenta fortes tensions amb els seus serfs.

Alfons el magnànim havia dut a terme la seva política en gran part des de Nàpols i no des de Barcelona, la capacitat d'influir en la política dels regnes per part de la Biga havia sigut, doncs, més petita.

La Guerra Civil navarresaModifica

Article principal: Guerra civil navarresa
 
Proclamació del príncep de Viana
(o Entrada del príncep de Viana a Barcelona) de Ramon Tusquets i Maignon, 1885

De la unió de Joan el Sense Fe i la seva primera esposa, Blanca I de Navarra, va néixer Carles de Viana, primer príncep de Viana, que segons les capitulacions matrimonials de 1419 havia d'heretar el Regne de Navarra a la mort de la seva mare. Però el 1441, en morir Blanca de Navarra, el rei Joan va usurpar el tron navarrès. El resultat fou la Guerra Civil navarresa entre 1451 i 1455, que va enfrontar els agramontesos, partidaris del rei Joan, i els beaumontesos, partidaris de Carles. Joan II derrota definitivament Carles en la Batalla d'Oibar el 1451.[5]

Situació al PrincipatModifica

La situació al camp: la revolta dels remencesModifica

Article principal: Guerra dels Remences

Les contínues reivindicacions dels pagesos contra l'opressió dels senyors va ser recollida tímidament, però interessadament, pel rei Alfons el Magnànim en la primera meitat del segle xv, ja que volia tenir més control sobre la noblesa, alineada amb els poders institucionals de Catalunya. El 15 de gener de 1458, el lloctinent de Catalunya Joan d'Aragó i d'Albuquerque va donar ordre de suspendre els mals usos, que fou suspesa per Alfons el Magnànim.[6] El seu successor, Joan el Sense Fe, heretà aquest clima de revolta al camp, que li resultarà beneficiós en el seu enfrontament amb el poder polític català i el 1460 va reinstaurar l'ordre de suspensió dels mals usos-[6]

La Guerra dels remences, iniciada el 1462,[7] coincideix en dates amb la Guerra Civil catalana i situa la Diputació del General amb dos fronts oberts: la lluita al camp contra els remences i la lluita contra el rei.

La situació a Barcelona: la Biga i la BuscaModifica

Article principal: la Biga i la Busca

La crisi econòmica mediterrània dels volts del 1425 comporta la intervenció per mitjà de mesures proteccionistes, però per aplicar-les cal vèncer la resistència de l'oligarquia urbana (els ciutadans honrats). Les protestes i motins se succeeixen, la qual cosa dona lloc a una sèrie de canvis i reformes (1436). Els mercaders i menestrals proposen una sèrie de mesures: devaluació monetària, prohibició d'importació de productes, millora de la producció tèxtil, impostos a estrangers. Els ciutadans honrats proposen mesures més limitades, com treballs públics per atenuar l'atur. La intransigència d'aquests últims i la seva resistència al canvi van precipitar la crisi econòmica i van dividir els barcelonins, a partir de 1450, en dos grups clarament diferenciats: la Biga i la Busca. La Biga, integrada per la majoria dels ciutadans honrats i alguns mercaders, es considera, actua i viu com un grup nobiliari: tenen terres, castells i drets senyorials i viuen de rendes. S'oposen a les alteracions monetàries. La Busca, el partit dels menestrals i mercaders que aspiren a controlar el govern municipal per fer complir els privilegis, llibertats i costums de Barcelona, vol la devaluació monetària i mesures proteccionistes.

Entre la Biga i la Busca, Alfons el Magnànim mantindrà una postura ambigua, ja que d'una banda necessita diners i els acceptarà tant de buscaris com de bigaris, i d'altra aspira, com els altres reis del segle xv, a imposar la seva autoritat en les Corts catalanes i sobre la noblesa. El Sindicat dels Tres Estaments, format per mercaders, artistes i menestrals, neix a Barcelona el 19 de novembre de 1452 amb l'autorització del governador de Catalunya, Galceran de Requesens i el vistiplau d'Alfons el Magnànim que permeteren una modificació del sistema d'elecció dels Consellers i d'una reorganització del Consell de Cent amb l'objectiu de protegir els interessos d'aquests col·lectius.[8]

L'enfrontament entre Joan II i el príncep de VianaModifica

El clima emocional generat per l'empresonament de Carles de Viana, ordenat pel seu pare Joan el Sense Fe a les darreries de 1460, va fer passar a l'ofensiva a les classes privilegiades del Principat.

A les Corts de 1460 s'elegeix un Consell del Principat, que va exigir al rei l'immediat alliberament del seu fill. Aquesta enèrgica actitud, unida a l'aixecament dels beamontesos navarresos i a la mobilització castellana a la frontera d'Aragó, van obligar el rei a cedir: alliberà Carles de Viana i acceptà la capitulació de Vilafranca (1461), en què es recollien les reivindicacions polítiques de l'oligarquia catalana, entre d'altres, la prohibició al rei d'entrar a Catalunya sense permís de la Generalitat mentre no s'aprovessin les lleis que la desenvolupaven.[9]

La sobtada mort del príncep de Viana per tisi (tot i que corregué la brama que fou enverinat per agents de Joana Enríquez)[10] a les tres setmanes del seu alliberament va alterar l'aparent pacificació. A la mort del príncep, el nou primogènit seria l'infant Ferran, que tenia 10 anys, de manera que el rei va enviar a Barcelona la seva mare, la reina Joana Enríquez,[9] on va arribar el 21 de novembre després de passar uns dies a Santa Maria de Valldonzella[11] amb la intenció d'aigualir la capitulació de Vilafranca i accentuar la divisió entre els dirigents catalans, dividits entre els reialistes, els que volien desenvolupar la capitulació i establir els límits del poder reial, i una minoria radical que pretenia acabar amb els Trastàmara, als quals consideraven incapaços de governar en el pactisme, i cercar un nou sobirà, o bé instituir una república com la República de Venècia o la República de Gènova.[9]

Les relacions de Joana Enríquez amb els organismes representatius de Catalunya foren molt dures durant els sis mesos en què va viure a Barcelona amb el seu fill, ja que diversos dirigents de la Busca[n. 2] presos,[12] acusats de conspirar en favor de Joan II en el complot de Sant Maties, van ser condemnats a mort, de manera que el març de 1462 decideix marxar a Girona, on feia uns mesos que els pagesos de remença s'havien aixecat contra els seus senyors per reivindicar l'abolició dels mals usos en la Guerra dels remences.

Desenvolupament de la guerraModifica

Història de Catalunya
 
Formació geològica
Prehistòria
Període iber
Període romà
Període visigòtic
Edat mitjana
Conquesta omeia
Dominació musulmana
Conquesta carolíngia
Comtats catalans
Feudalisme a Catalunya
Corona d'Aragó
Principat de Catalunya
Compromís de Casp
Dinastia Trastàmara
Guerra civil catalana
Edat moderna
Dinastia dels Habsburg (Àustries)
Guerra dels Segadors
Tractat dels Pirineus
Guerra de Successió Espanyola
Decrets de Nova Planta
Dinastia Borbó
Història contemporània
Guerra del Francès
Primera restauració borbònica
Casal de Savoia
Primera República Espanyola
Segona restauració borbònica
Segle XX
Mancomunitat de Catalunya
Govern provisional de Catalunya
Generalitat republicana
Primera legislatura republicana
Fets del sis d'octubre
Guerra civil a Catalunya
Franquisme
Tercera restauració
Govern provisional
Comunitat autònoma
Legislatures: 1a - 2a - 3a - 4a - 5a - 6a -

7a - 8a - 9a - 10a - 11a - 12a

Cronologia de la Història de Catalunya
Història militar de Catalunya
Jaciments arqueològics de Catalunya
Llista de presidents de la Generalitat

Els reialistes, amb el suport dels seus tradicionals aliats, buscaires i pagesos, van provocar un aixecament camperol el 1462 i, davant l'agreujament de la situació, Joan el Sense Fe va buscar el suport de Lluís XI de França[13] pel Tractat de Saragossa[14] a canvi, entre altres coses, del Rosselló i la Cerdanya a través del seu nebot Gastó de Foix, a qui promet heretar el Regne de Navarra en virtut del tractat de Baiona, deixant com a governador dels comtats, ocupats pels francesos, Bernat d'Oms i de Santapau.

El 24 d'abril, el Consell del Principat va aixecar una host de 300 cavallers amb 100 llances i un miler d'infants comandada per Hug Roger III de Pallars Sobirà per combatre els pagesos, i la reina va decretar immediatament la seva il·legalitat, mentre els diputats i el Consell prohibiren la publicació de la crida reial. Les autoritats locals no sabien què fer, ja que les dues autoritats eren legítimes, però les ordres contradictòries i els primers atacs foren de les tropes remences de Francesc de Verntallat[15] a Castellfollit de la Roca el 1462 i, després de recuperar Hostalric,[16] els revoltats van iniciar el setge de la Força Vella[17] de Girona, on s'havien refugiat Joana Enríquez i el príncep Ferran.[9] Veient la situació, el rei va penetrar al Principat per Alfarràs el 5 de juny al front de 200 genets i 200 homes a peu aragonesos, navarresos i catalans addictes[18] sense permís del Consell del Principat, i va instal·lar la seva base d'operacions a Balaguer amenaçant Lleida. Començà les operacions per prendre Tàrrega, i els exèrcits es trobaren a la Batalla de Rubinat al juliol del 1462[19] mentre Lluís XI de França complia la seva part del tracte i aixecava un exèrcit de 22.000 homes comandats pel Gastó IV de Foix envaint el Rosselló el 9 de juliol[20] i derrotant amb facilitat a Jofre VII de Rocabertí a la batalla d'El Pertús[20] i va aixecar el Setge de la Força Vella.[21]

Enric IV de CastellaModifica

En no obtenir els resultats desitjats, i veient que una república sense suport extern era inviable,[13] el Consell del Principat comença a oferir el Principat a candidats que, 50 anys després del compromís de Casp, tenen ni que sigui molt indirectament algun dret a regnar a Catalunya. El 1462 es va proposar nomenar comte de Barcelona el rei Enric IV de Castella, el qual, a part dels seus drets al tron, podia comptar amb l'ajuda dels beaumontesos navarresos enemics de Joan el Sense Fe i del comte de Foix, que donaven suport Blanca II de Navarra, germana de Carles de Viana i exdona d'Enric IV, si respectava tota la particularitat catalana i la capitulació de Vilafranca. Enric accepta l'oferiment davant de la divisió de la noblesa. El mateix 12 de setembre, quan Joan el Gran es va unir a les tropes de Gastó de Foix a Sant Andreu de Palomar tenia lloc a Barcelona la solemne proclamació d'Enric com el nou Comte de Barcelona.

El 13 el 14 de setembre Joan el Gran i Gastó de Foix van posar setge a Barcelona, però el 4 d'octubre davant la imminent arribada dels 2.500 soldats de cavalleria castellana[13] es va aixecar el setge, en el primer gran triomf dels revoltats. Les tropes realistes van ocupar Vilafranca del Penedès el 9 d'octubre, i van passar a assetjar Tarragona, que va capitular el 31 d'octubre.[22]

El 24 d'octubre, havien arribat a Barcelona Joan de Beaumont i Joan Ximénez de Arévalo com a lloctinents del Principat en nom d'Enric.[23] Els realistes només controlaven Balaguer, Tarragona, Tàrrega, Montblanc, Girona[24] i Perpinyà,[25] però la major part a Catalunya es manté a al costat de la Diputació del General i el Consell del Principat, el rei i el comte de Foix van decidir decidir refugiar-se al Regne d’Aragó, arribant a Balaguer, on va establir la seva cort,[26] el 12 de novembre després de passar per Montblanc.

Finalment Joan el Sense Fe utilitza les divisions de la noblesa castellana per forçar Enric IV de Castella mitjançant el tractat de Baiona, amb Lluís XI d'àrbitre, l'abril de 1463[13] a renunciar al Principat, i en compensació se li lliura la batllia d'Estella, mentre que Joan el Sense Fe renuncia a les rendes que li corresponien a Castella. La sobirania d'Enric havia estat exercida a distància, doncs en cap moment es desplaçà a Catalunya.[27]

Pere de PortugalModifica

El 1464, després del fracàs amb el monarca castellà, s'ofereix la corona a Pere de Portugal, net de Jaume II d'Urgell, el qual, donades les seves limitacions, s'alia amb el duc de Borgonya, enemic de Lluís XI de França. Aragonesos, valencians i mallorquins, mentrestant, presten suport a Joan el Sense Fe,[1] a més dels buscaires i remences i alguns nobles i clergues. Bernat Saportella, diputat del Principat de Catalunya, es posa al costat del rei.

Pere IV anà perdent, una rera l'altra, places importants com Lleida el 5 de juliol, que fou assetjada i Vilafranca del Penedès el 25 d'agost de 1464, pel canvi de bándol de Joan de Beaumont,[28] i quan Joan ja havia establert el Setge de Cervera, Pere anà al seu encontre sent derrotat a la Batalla de Calaf per Joan Ramon Folc IV de Cardona, fet que va suposar a Pere deixar de gaudir de la confiança de les autoritats catalanes,[29] En resposta el 7 de juny de 1465, Pere va prendre La Bisbal, punt estratègic de les comunicacions entre Girona i la costa, defensat pel bisbe de Girona Joan Margarit i Pau i obligant el rei Joan i el seu hereu a refugiar-se a l'estol reial i a tornar a Tarragona per dirigir-se a aixecar el setge de Cervera mentre Pere avançava en el nord, prenent Camprodon, Berga, Bagà i Olot amb les tropes de Joan estancades en el setge d'Amposta.[30] Igualada va caure el 17 de juliol, Cervera el 14 d'agost [29] i Ulldecona el 20 de setembre de 1465.[30]

També les tropes del rei Pere tingueren algun èxit militar, com el suport rebut per mar des de Portugal quan Barcelona fou assetjada el juliol de 1465 per Alfons d'Aragó i d'Escobar,[30] però les negociacions de Joan van deixar Pere sense aliances, perdent el suport de Milà i Castella i restant-li només el suport d'Anglaterra i Borgonya, que no podien influir en la guerra.[28]

Renat IModifica

El 29 de juny de 1466 mor el conestable Pere de Portugal[31] i s'ofereix la corona a Renat I d'Anjou, net de Joan I d'Aragó i antic enemic d'Alfons el Magnànim, la qual cosa modificarà el sistema d'aliances internacionals. Renat I cedeix els drets al seu fill, Joan II de Lorena, que entrà com a lloctinent a Barcelona el 31 d'agost de 1467. Aquest va aconseguir èxits militars a l'Empordà i participà en el setge de la Força Vella a Girona. Va morir poc després, el 16 de desembre de 1470.[32]

Finalment, Joan el Sense Fe busca l'aliança amb el Regne de Castella amb el matrimoni del seu fill Ferran el Catòlic i, d'entre un seguit de candidates, aconsegueix que es casi amb la seva cosina, la infanta Isabel. Cap a la fi de l'any 1471, amb bona part de Catalunya recuperada per les tropes reials, comença un setge a Barcelona que durarà fins al 8 d'octubre de 1472. Sense suports exteriors, els catalans han de rendir-se a la realitat i Barcelona es lliura als reialistes després d'un perdó general.

La capitulació de PedralbesModifica

La capitulació de Pedralbes és signada el 24 d'octubre de 1472. És el final d'una guerra que acaba sense vencedors ni vençuts. Joan II únicament demana que s'anul·li la capitulació de Vilafranca. Les mesures de clemència i una preferència a la Diputació rebel davant la reialista, permetent seguir en el càrrec diputats que havien estat opositors, van portar alguna divisió però van pacificar el país.

Calia treballar per solucionar els greus problemes econòmics, ja que Catalunya estava arruïnada després de la guerra. Les Corts de 1473 celebrades a Corts de Perpinyà i Barcelona n'aborden el tema de la recuperació, que no se solucionarà.

Joan el Sense Fe va morir el 1479, deixant sense solució els principals problemes, que el seu fill Ferran el Catòlic intentarà solucionar:

  • Recuperà el Rosselló i la Cerdanya pel Tractat de Barcelona el 1493.[33]
  • El programa econòmic adoptat era, en part, el dels buscaris des de 1450.
  • Es decideix també la reforma dels organismes dirigents de Catalunya: la Diputació i el Consell.
  • El problema remença va ser el que va prendre més temps a solucionar-se.

Durant la Guerra dels remences, el cap dels remences Francesc de Verntallat va ser nomenat vescomte d'Hostoles, però la política sobre els mals usos va continuar sent ambigua, la qual cosa donà lloc a noves revoltes, com la de 1475, i fins i tot es manifestarà en mesures contra els remences en les Corts de 1480. Aquesta política ambigua de Ferran el Catòlic provocà que els nobles recuperessin drets perduts i llavors es produeix la Segona Guerra remença (1484), dirigida per Pere Joan Sala, que aconsegueix una revolta de grans proporcions.

Ferran, finalment, pren un compromís que es plasmarà en la Sentència de Guadalupe de 1486,[34] en què els mals usos són redimits mitjançant el pagament de seixanta sous per mas i els camperols aconsegueixen una sèrie de llibertats. Amb aquests diners, els senyors van ser indemnitzats i al monarca se li va pagar una multa de 50 mil lliures. Els senyors van continuar tenint drets sobre els camperols cultivadors, però no de la manera humiliant com fins en aquell moment.

Conseqüències per a CatalunyaModifica

La Generalitat de Catalunya va patir un fort desprestigi en acabar la guerra, no sols per haver estat el bàndol perdedor, sinó perquè concentrà les crítiques de tots els sectors: els pactistes l'acusaven d'haver menystingut les revoltes agràries i del replegament dels mercats cap a altres latituds; les classes baixes empobrides per la guerra patien les mesures fiscals necessàries per a recuperar la hisenda. Econòmicament, la Generalitat estava exhausta i no va poder tornar els préstecs que li havien concedit el Consell de Cent i alguns particulars.

A més de la precària situació econòmica deixada per la guerra per la pèrdua de flux de capitals, base d'una economia fins llavors basada en el comerç internacional,[35] cal considerar també que l'expansió de l'Imperi Otomà per la península Balcànica, Palestina i el nord d'Àfrica va limitar les rutes des d'Occident cap als ports comercials d'Orient, la qual cosa va contribuir a la decadència del comerç mediterrani.

A més, la Mediterrània havia perdut dimensió com a mercat. El desenvolupament de les ciutats i ports del nord d'Europa configurava una àrea comercial atlàntica que, sumada a les navegacions cap a Amèrica, al final del segle, i cap a l'Índia vorejant l'Àfrica, va deixar en un segon terme el comerç mediterrani.

Catalunya, amb l'estructura social malmesa, amb un estat que no podia competir amb altres potències europees i amb la potenciació de Castella per la conquesta i comerç amb Amèrica, restà en una situació estratègica desavantatjosa.

A partir del segle xvi, Barcelona no continuaria sent una ciutat gran i important en el nou marc polític i comercial, ni la potència decisòria que havia estat en el període medieval.

NotesModifica

  1. Vegeu Viquipèdia:Llibre d'estil/Majúscules#Fets històrics singulars per l'ús de les majúscules en la denominació.
  2. El 1462 es va jutjar i condemnar a mort per conspiració als consellers Pere Destorrent i Francesc Pallarès, junt amb Bernat Turró, Martí Solzina i Joan de Mitjavila, membres del partit buscaire

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 Mestre i Campi, J (dir) Diccionari d'història de Catalunya. pàg 526.
    « Tingué lloc la derrota de Calaf, pel febrer de 1655. En l'àmbit internacional, la conjuntura començava a mostrar-se més favorable a Joan II i finalment, els regnes de la confederació feren costat al rei. (…) Entretant, la diplomàcia de Joan II anava collint més èxits i, a les Corts de Montsó de 1470, Aragó i València li van fer concessió d'un subsidi econòmic” »
  2. Mestre i Campi, J (dir) Diccionari d'història de Catalunya. pàg 298.
    « Consell del Principat: òrgan representant del Principat de Catalunya que durant la Guerra civil (1462-1472), va tenir un paper rector en el bandol de les institucions catalanes. »
  3. Antoni Riera Meils. Història de la Generalitat i els seus Presidents. ISBN 84-412-0884-0
  4. Hernàndez Cardona, 2003, p. 318.
  5. (castellà) Jesús María Usunáriz Garayoa, Historia breve de Navarra, p.89
  6. 6,0 6,1 Rovira i Virgili, 1931, p. 498-499.
  7. Rovira i Virgili, 1931, p. 502-503.
  8. Roca i Albert, Joan. El municipi de Barcelona i els combats pel govern de la ciutat. Institut Municipal d'Història de Barcelona, 1987, p. 12-13. ISBN 8482565273. 
  9. 9,0 9,1 9,2 9,3 «El setge de la Força del 1462». Pedres de Girona. [Consulta: 26 gener 2020].
  10. «Carles d’Aragó». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  11. Rovira i Virgili, 1931, p. 497.
  12. grec.net, Barcelona, La baixa edat mitjana
  13. 13,0 13,1 13,2 13,3 (anglès) H. J. Chaytor, A History of Aragon and Catalonia
  14. Rovira i Virgili, 1931, p. 509-510.
  15. Hernàndez Cardona, 2003.
  16. Consell Comarcal de la Selva «Municipis Hostalric>>Guia».
  17. «guerra contra Joan II». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  18. Rovira i Virgili, 1931, p. 523.
  19. Dalmau, Rafael. Els castells catalans. vol.6. Rafael Dalmau Editor, 1979, p. 713. ISBN 8423201570. 
  20. 20,0 20,1 Rovira i Virgili, 1931, p. 527.
  21. Duclos, Charles Pinot. Histoire de Louis XI (en francès). Jean Neaulme, 1750, p. 162. 
  22. Jordà i Fernández, Antoni. Història de la ciutat de Tarragona. Cossetània Edicions, 2006, p. 69. ISBN 8497912276. 
  23. El món urbà a la Corona d'Aragó del 1137 als decrets de nova planta. vol. 3. Edicions Universitat Barcelona, 2003, p. 933. ISBN 8447527417. 
  24. Sobrequés Vidal, Santiago. La guerra civil catalana del segle XV: Causes i desenvolupament de la crisi. vol.1. Ed. 62, 1972, p. 455. ISBN 8429708383. 
  25. Josep M. Salrach per Artehistoria, La guerra civil catalana
  26. Badia y Torres, Antonio. Catàleg dels croats de Barcelona 1285-1706. Secciío Numismàtica del Círculo Filatélico y Numismático, 1969, p. 22. 
  27. Miquel Milian, Laura «Barcelona i els seus reis: la relació del Consell de Cent amb els monarques “intrusos” durant la guerra civil catalana». Barcelona i els seus reis: la relació del Consell de Cent amb els monarques “intrusos” durant la guerra civil catalana, 14, 2018, pàg. 94. ISSN: 5877 1540 5877 [Consulta: 15 febrer 2020].
  28. 28,0 28,1 Brian Tate, Robert. Joan Margarit i Pau (en anglès). Manchester University Press, 1986, p. 45. ISBN 0719012155. 
  29. 29,0 29,1 Indiano, Jordi «Introducció a la presència portuguesa en terres gironnes». Annals de l'Institut d'Estudis Gironins, XLVI, 2005.
  30. 30,0 30,1 30,2 Roig Vidal, Joan «Història abreujada d’Ulldecona en quatre etapes». Raïls, 26, 2010.
  31. «Pere IV de Catalunya-Aragó». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  32. Imprenta nacional. Historia de la legislación y recitaciones del derecho civil de España, Volum 7, 1863. , pàg. 93 i 96
  33. Bolòs, Jordi: Diccionari de la Catalunya medieval (ss. VI-XV). Edicions 62, Col·lecció El Cangur / Diccionaris, núm. 284. Barcelona, abril del 2000. ISBN 84-297-4706-0, plana 39.
  34. Alcalá, César. Les guerres remences. Editorial UOC, 2010, p. 86. ISBN 8497889266. 
  35. Los Trastamara y la unidad española: 1369-1517

BibliografiaModifica

Bibliografia complementàriaModifica

  • Ryder, Alan. The wreck of Catalonia: civil war in the fifteenth century. Oxford University Press, 2007. ISBN 978-0199207367. 

Vegeu tambéModifica

Enllaços externsModifica