Guerra de l'Estret
| ||||||||||||||||||||||
.svg){kind=icon}
.svg){kind=small}
_(1554-1659).svg){kind=small}
La Batalla de l'Estret fou una guerra entre la Corona de Castella i la dinastia marínida pel domini d'ambdues ribes de l'estret de Gibraltar.
Antecedents modifica
La presa de Qúrtuba, Jayyan i Ixbíliya permetia a la Corona de Castella disposar de tres importants bases militars per a la conquesta de l'Emirat de Gharnata,[1] El 1275 el soldà marínida Abu-Yússuf Yaqub ibn Abd-al-Haqq va enviar dos cossos expedicionaris que van creuar l'Estret tot apoderant-se de Tarifa i Algesires i derrotant els castellans a la Batalla d'Écija, fet que va iniciar la Guerra de l'Estret. En 1278 les tropes van arribar a les portes de Sevilla i els cristians van haver de demanar una treva, que va durar fins a 1290.[2]
El 21 de setembre de 1292 Tarifa fou conquerida als benimerins després d'un setge pel rei Sanç IV, la qual cosa va significar el trencament del pacte amb Muhàmmad II al-Faqih, ja que no va cedir la plaça al regne nassarita.[3] Alonso Pérez de Guzmán fou nomenat governador. El 1294 els benimerins es van presentar a la ciutat i la van assetjar però el setge va fracassar i va restar cristiana.
En 1329 els granadins havien recuperat la seva aliança amb els marínides, que van refermar la seva posició a Algesires, Ronda i Màlaga.[4] A l'abril les terres de la Procuració General d'Enllà Xixona, esperaven un atac dels 1.000 genets concentrats a Baza i el setembre es temia que o de les cinc galeres i tres llenys que s'havien armat a Vera.[5] A principis de 1330 el Papa Joan XXII tres anys de delmes als reis d'Aragó, Castella i Portugal amb l'obligació de fer almenys una expedició a l'Emirat de Gharnata en la que havien d'acudir personalment.[6]
El 1330, coincidint amb l'atac del Regne de Castella, amb 500 genets del Regne de Portugal[7] a la frontera occidental, que acabà amb la batalla de Teba, es determinà endegar una ràtzia a la frontera murcianoandalusina en el context de la croada contra l'emirat de Gharnata iniciada en 1330: amb la presència d'Alfons XI de Castella al front occidental, les tropes castellanes i valencianes tractaren de causar tots els danys que pogueren a les poblacions de la part oriental, sortint de Llorca.
Amb la treva signada en 19 febrer de 1331[8] s'acabà la campanya d'Alfons XI de Castella, els granadins van poder concentrar les seves forces, consistents en dos mil cinc-cents homes a cavall i dotze mil a peu,[9] comandats per Abu-l-Nuaym Ridwan ibn Abd Allah a la frontera amb la Corona d'Aragó.
La guerra modifica
La dinastia marínida projectava reunificar el Magrib, i el segle XIV va veure un progressiu augment de les flotes a mesura que la guerra a l'Estret es feia més aferrissada. Els granadins, amb reforços arribats del Marroc, des de la seva base d'Algesires, prengueren Gibraltar i Xerès. Els granadins, encapçalats per Abu-l-Nuaym Ridwan, amb un exèrcit de cinc mil homes a cavall, quinze mil peons, entre ells cinc mil ballesters, i algunes màquines de guerra que llançaven boles de foc,[10] va entrar en el Regne de València per Oriola i en 18 d'octubre de 1331 s'establí el setge i l'endemà Guardamar fou abatut i pres per complet, morint vint-i-dos dels soldats defensors, i la resta, sent capturats amb la resta de la població.[11]
L'exèrcit d'Abu-l-Nuaym Ridwan prengué 1.500 captius, i uns altres 1.500 moros de la vall d'Elda, forçats o voluntàriament, per marxar amb ells a l'Emirat de Gharnata.[11] Alguns foren autoritzats a retornar en els anys següents. Tement que els granadins tornessin a atacar Oriola o Alacant, el rei va ordenar al portantveus del procurador reial Jofre Gilabert de Cruïlles reunir tots els cavallers i infants del territori a Alacant a finals d'octubre.[10]
El 1332, Ridwan va atacar de nou la frontera i l'abril va posar setge a Elx, que va aixecar després de talar l'horta en saber que Alfons el Benigne s'acostava amb el seu exèrcit.[12] Després de la retirada, els granadins, amb reforços benimerins van assetjar i prendre Gibraltar.[13]
Jofré Gilabert de Cruïlles, el comanador de l'orde de Montesa Xivert Dalmau de Cruïlles, l'adelantat don Joan Manuel i el bisbe de Múrcia acordaren, tots plegats, fer una entrada en terra de moros, la qual eixiria novament de Lorca a finals d'agost de 1333. El 1334 es va signar un tractat de pau entre el Marroc, Granada i Castella, el 1335 Gerba caigué a mans d'Abu-Yahya Abu-Bakr II[14] i el 1336 Pere el Cerimoniós va acceptar prorrogar la pau amb Granada, però la pau no es podia mantenir gaire temps per les ambicions contraposades.
Els marínides prengueren Tilimsen el 1337,[15] i la flota d'Alfons XI de Castella estava a l'Estret de Gibraltar des de la primavera de 1338[16] i va sol·licitar ajuda a Pere el Cerimoniós per completar la flota de l'Estret,[17] per la que els dos regnes es comprometien a ajudar-se per fer la guerra al Marroc i Granada mentre els marínides van fer el mateix amb els hàfsides.
Jofre Gilabert de Cruïlles va sortir de Barcelona l'1 de juny de 1339 amb quatre galeres, per unir-se a València amb sis galeres més i una galiota que des d'allà van posar rumb a l'Estret,[16] derrotant una força naval de tretze galeres marroquines i una genovesa a la Batalla naval de Ceuta,[18] Els marínides van creuar l'Estret de Gibraltar sota la direcció d'Abu-l-Hàssan Alí i intentaren recuperar Tarifa el 1340.[19] Llavors la flota catalana va derrotar a la marínida a la batalla del riu Palmones, el rei del Marroc fugí vers Algesires, des d'on retornà al seu regne, i el de l'Emirat de Gharnata passà a Marbella i després a la seva capital i els catalans sota la direcció de Jordi Gilabert de Cruilles van fer un atac a Algesires. A Tarifa els castellans amb ajut de les forces de la Corona d'Aragó (que van desbloquejar la ciutat per mar) i portuguesos (el rei Alfons IV de Portugal era cunyat d'Alfons XI de Castella), van enfrontar-se a la Batalla del riu Salado (30 d'octubre) que fou una greu derrota dels magrebins.
Conseqüències modifica
La presa d'Algesires tancà la Guerra de l'Estret i suposà un pas decisiu en la Guerra de Granada, al dotar al Regne de Castella del principal port de la costa nord de l'Estret de Gibraltar i la ciutat seria a partir de llavors la base principal d'actuació dels exèrcits cristians.
Referències modifica
- ↑ Malpica Cuello, Antonio. Castillos y territorio en al-Andalus, p. 221.
- ↑ Thacker, Shelby; Escobar, Jose. Chronicle of Alfonso X (en anglès). University Press of Kentucky, 2015, p. 17. ISBN 0813158885.
- ↑ Rábade Obradó, María del Pilar; Ramírez Vaquero, Eloísa; Utrilla Utrilla, Juan F. La dinámica política (en castellà). Akal, 2005, p. 131. ISBN 8470904337.
- ↑ Los Trastamara y la Unidad Española (en castellà). Ediciones Rialp, 1981, p.463. ISBN 8432121002.[Enllaç no actiu]
- ↑ Ferrer (1988): p.126
- ↑ Rovira i Virgili: p. 290
- ↑ de Mariana, Juan. Historia general de España (en castellà). Juan de Mariana, 1848, p. vol.2, p.152.
- ↑ Rovira i Virgili: p. 292
- ↑ Ferrer (1988): p. 127
- ↑ 10,0 10,1 Zurita, Jerónimo. «De la entrada que los moros del reino de Granada hicieron en el reino de Valencia y de la toma de Guardamar». A: Anales de la Corona de Aragón (en castellà), p. Llibre VII, cap.15.
- ↑ 11,0 11,1 Ferrer (1988): p. 129
- ↑ Ferrer (1988): p. 133-134
- ↑ Zurita, Jerónimo. «Que Rodoán, caudillo del rey de Granada, vino con gran poder a poner cerco sobre Elche y se levantó dél; y los moros que pasaron de allende tomaron el castillo de Gibraltar». A: Anales de la Corona de Aragón (en castellà), p. Llibre VII, cap.18.
- ↑ «Guerra de l'Estret». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ Sánchez Martínez, Manuel. Pagar al rey en la Corona de Aragón durante el siglo XIV (en castellà). CSIC Press, 2003, p. 246. ISBN 8400081935.
- ↑ 16,0 16,1 Lopez Fernandez, Manuel «Algunas precisiones sobre la aplicación del Tratado de Madrid de 1339, entre Aragón y Castilla» (en castellà). Espacio, Tiempo y Forma, Serie III, Historia Medieval, 21, 2008, pàg. 187.
- ↑ Segura González, Wenceslao. Batalla naval de Guadalmesí (año 1342) (en castellà). Al Qantir, n.4, 2007, p. 8.
- ↑ Claudi Girbal, Enric. Guia - Cicerone de la inmortal Gerona (en castellà). Gerardo Cumané y Fabrellas, 1866, p. 139.
- ↑ García Valdecasas, José Guillermo. Las artes de la paz (en castellà). CEEH, 2007, p. 472. ISBN 8493606014.
Bibliografia modifica
- Zurita, Jerónimo. Anales de la Corona de Aragón (en castellà).
- Rovira i Virgili, Antoni. Història Nacional de Catalunya, volum V. Edicions Pàtria, 1920.
- Ferrer i Mallol, María Teresa. La frontera amb l'Islam en el segle xiv cristians i sarraïns al País Valencià. CSIC, 1988. ISBN 8400068149.