Guerres arabo-romanes

Les guerres arabo-romanes o guerres arabo-bizantines foren una sèrie de guerres que enfrontaren els musulmans, en la seva major part àrabs, i l'Imperi Romà d'Orient[nota 2] entre els segles vii i xi. Començaren durant l'expansió inicial de l'islam, en el marc de la política expansionista dels califes raixidun i omeies, i continuaren sota els seus successors fins a mitjan segle xi.

Infotaula de conflicte militarGuerres arabo-romanes
Expansió musulmana
Greekfire-madridskylitzes1.jpg
Foc grec, emprat per primera vegada per la marina romana d'Orient durant les guerres arabo-romanes
Tipusguerra Modifica el valor a Wikidata
Data629dècada del 1050
LlocLlevant (Síria), Egipte, nord d'Àfrica, Anatòlia, Creta, Sicília i sud d'Itàlia
Resultat
  • Annexió del Llevant, Mesopotàmia, el nord d'Àfrica i Sicília pels àrabs
  • Reconquesta del sud-est d'Anatòlia, Armènia, el nord del Llevant, el sud d'Itàlia i Creta pels romans d'Orient
  • Ressorgiment dels romans d'Orient
Bàndols
Imperi Romà d'Orient[nota 1]
Gassànides
Mardaïtes
Principats armenis
Imperi Búlgar
Regne d'Itàlia
Ciutats estat italianes
Govern islàmic de Medina
Califat dels raixidun
Califat omeia
Califat abbàssida
Emirat aglàbida
Emirat de Sicília
Emirat de Bari
Emirat de Creta
Hamdànides d'Alep
Califat fatimita
Mirdàsides d'Alep
Comandants en cap
Heracli
Teodor Tritiri 
Gregori el Patrici †
Vahan d'Armènia †
Nicetes el Persa †
Constant II
Constantí IV
Justinià II
Lleonci
Heracli
Constantí V
Lleó V
Miquel Lacanodrac
Tatxat
Irene
Nicèfor I
Teòfil
Manuel l'Armeni
Nicetes Oorifes
Himeri
Joan Curcuas
Bardas Focas el Vell
Nicèfor II
Lleó Focas el Jove
Joan I
Miquel Burtzes
Basili II
Nicèfor Urà
Jordi Maniaces
Tervel de Bulgària
Mahoma
Zayd ibn Hàritha †
Jàfar ibn Abi-Tàlib †
Khàlid ibn al-Walid
Íkrima ibn Abi-Jahl
Abd-Al·lah ibn Rawaha †
Abu-Bakr
Úmar
Uthman
Abu-Ubayda ibn al-Jarrah
Xurahbil ibn Hàssan
Amr ibn al-As
Yazid ibn Abi Sufyan
Abd-Al·lah ibn Sad
Abd-Al·lah ibn Qays
Muàwiya I
Yazid I
Muhàmmad ibn Marwan
Ubayd-Al·lah ibn Marwan
Màslama ibn Abd-al-Màlik
Hassan ibn an-Numan
Al-Abbàs ibn al-Walid
Abd Allah al-Battal
Muàwiya ibn Hixam
Hixam ibn Abd-al-Màlik
Harun ar-Raixid
Abd-al-Màlik ibn Sàlih ibn Alí
Al-Mamun
Al-Abbàs ibn al-Mamun
Al-Mútassim
Àssad ibn al-Furat (MDF)
Abbàs ibn al-Fadl
Khafaga ibn Sufyan
Ibrahim II d'Ifríqiya
Lleó de Trípoli †
Úmar al-Aqta †
Sayf-ad-Dawla
Al-Aziz bi-L·lah
Manjutakin

Els musulmans sorgiren d'Aràbia a la dècada del 630 i no trigaren a conquerir les províncies meridionals de l'Imperi Romà d'Orient (Síria i Egipte). Al llarg dels següents 50 anys, amb els califes omeies al capdavant, llançaren diverses incursions a Anatòlia, encara sota domini romà, assetjaren la capital romana de Constantinoble dues vegades i sotmeteren els altres territoris romans del nord d'Àfrica. La situació romangué volàtil fins al fracàs del segon setge àrab de Constantinoble el 718, quan les muntanyes del Taure, a la vora oriental d'Anatòlia, es convertiren en una frontera estable amb un gran nombre de fortificacions i molt despoblada. Malgrat que hi hagué una certa distensió amb el califat abbàssida, que es produí un intercanvi d'ambaixades i que els dos estats fins i tot acordaren períodes de treva, la tònica general de la seva relació continuà sent conflictiva. Fins ben entrat el segle x, gairebé mai no passava un any sense incursions i contraincursions empreses a iniciativa del govern abbàssida o de governants locals.

L'ocupació musulmana dels territoris italians del sud per les forces del Califat abbàssida en els segles ix i x no va ser tan reeixida com a l'Emirat de Sicília. No obstant això, sota la dinastia macedònica, els romans van recuperar el territori del llevant mediterrani amb l'avanç dels exèrcits romans que van arribar a amenaçar fins i tot Jerusalem pel sud. Per l'est, l'emirat d'Alep i els seus veïns es van convertir en vassalls dels romans, on la major amenaça va ser el califat fatimita egipci fins que l'ascens de l'Imperi Seljúcida va revertir tots els avenços i va empènyer els guanys territorials del Califat abbàssida cap a l'interior d'Anatòlia. En conseqüència, l'emperador romà Aleix I Comnè va demanar ajuda militar del Papa Urbà II al Concili de Plasència; un dels esdeveniments sovint atribuïts com a precursors de la Primera Croada.

NotesModifica

BibliografiaModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Guerres arabo-romanes

Fonts primàriesModifica

Fonts secundàriesModifica