Guerres arabo-romanes

Les guerres arabo-romanes o guerres arabo-bizantines foren una sèrie de guerres que enfrontaren els musulmans, en la seva major part àrabs, i l'Imperi Romà d'Orient[nota 2] entre els segles vii i xi. Començaren durant l'expansió inicial de l'islam, en el marc de la política expansionista dels califes raixidun i omeies, i continuaren sota els seus successors fins a mitjan segle xi.

Infotaula de conflicte militarGuerres arabo-romanes
Expansió musulmana

Foc grec, emprat per primera vegada per la marina romana d'Orient durant les guerres arabo-romanes
Tipussèrie de guerres Modifica el valor a Wikidata
Data629-dècada del 1050
LlocLlevant (Síria), Egipte, nord d'Àfrica, Anatòlia, Creta, Sicília i sud d'Itàlia
Resultat
  • Annexió del Llevant, Mesopotàmia, el nord d'Àfrica i Sicília pels àrabs
  • Reconquesta del sud-est d'Anatòlia, Armènia, el nord del Llevant, el sud d'Itàlia i Creta pels romans d'Orient
  • Ressorgiment dels romans d'Orient
Bàndols
Imperi Romà d'Orient[nota 1]
Gassànides
Mardaïtes
Principats armenis
Imperi Búlgar
Regne d'Itàlia
Ciutats estat italianes
Govern islàmic de Medina
Califat dels raixidun
Califat omeia
Califat Abbàssida
Emirat aglàbida
Emirat de Sicília
Emirat de Bari
Emirat de Creta
Hamdànides d'Alep
Califat Fatimita
Mirdàsides d'Alep
Comandants
Heracli
Teodor Tritiri 
Gregori el Patrici †
Vahan d'Armènia †
Nicetes el Persa †
Constant II
Constantí IV
Justinià II
Lleonci
Heracli
Constantí V
Lleó V
Miquel Lacanodrac
Tatxat
Irene
Nicèfor I
Teòfil
Manuel l'Armeni
Nicetes Oorifes
Himeri
Joan Curcues
Bardes Focas el Vell
Nicèfor II
Lleó Focas el Jove
Joan I
Miquel Burtzes
Basili II
Nicèfor Urà
Jordi Maniaces
Tervel de Bulgària
Mahoma
Zayd ibn Hàritha †
Jàfar ibn Abi-Tàlib †
Khàlid ibn al-Walid
Íkrima ibn Abi-Jahl
Abd-Al·lah ibn Rawaha †
Abu-Bakr
Úmar
Uthman
Abu-Ubayda ibn al-Jarrah
Xurahbil ibn Hàssan
Amr ibn al-As
Yazid ibn Abi Sufyan
Abd-Al·lah ibn Sad
Abd-Al·lah ibn Qays
Muàwiya I
Yazid I
Muhàmmad ibn Marwan
Ubayd-Al·lah ibn Marwan
Màslama ibn Abd-al-Màlik
Hassan ibn an-Numan
Al-Abbàs ibn al-Walid
Abd Allah al-Battal
Muàwiya ibn Hixam
Hixam ibn Abd-al-Màlik
Harun ar-Raixid
Abd-al-Màlik ibn Sàlih ibn Alí
Al-Mamun
Al-Abbàs ibn al-Mamun
Al-Mútassim
Àssad ibn al-Furat (MDF)
Abbàs ibn al-Fadl
Khafaga ibn Sufyan
Ibrahim II d'Ifríqiya
Lleó de Trípoli †
Úmar al-Aqta †
Sayf-ad-Dawla
Al-Aziz bi-L·lah
Manjutakin

Els musulmans sorgiren d'Aràbia a la dècada del 630 i no trigaren a conquerir les províncies meridionals de l'Imperi Romà d'Orient (Síria i Egipte). Al llarg dels següents 50 anys, amb els califes omeies al capdavant, llançaren incursions a Anatòlia, encara sota domini romà, assetjaren la capital romana de Constantinoble dues vegades i sotmeteren els altres territoris romans del nord d'Àfrica. La situació romangué volàtil fins al fracàs del segon setge àrab de Constantinoble el 718, quan les muntanyes del Taure, a la vora oriental d'Anatòlia, es convertiren en una frontera estable, erma i ben fortificada. Malgrat que hi hagué una certa distensió amb el Califat Abbàssida, que es produí un intercanvi d'ambaixades i que els dos estats fins i tot pactaren treves, la tònica general de la seva relació continuà sent conflictiva. Fins ben entrat el segle x, gairebé mai no passava un any sense incursions i contraincursions empreses pel govern abbàssida o administradors locals.

L'ocupació musulmana dels territoris italians del sud per les forces del Califat Abbàssida en els segles ix i x no va ser tan reeixida com a l'Emirat de Sicília. No obstant això, sota la dinastia macedònica, els romans van recuperar el territori del llevant mediterrani amb l'avanç dels exèrcits romans que van arribar a amenaçar fins i tot Jerusalem pel sud. Per l'est, l'emirat d'Alep i els seus veïns es van convertir en vassalls dels romans, on la major amenaça va ser el Califat fatimita d'Egipte fins que l'ascens de l'Imperi Seljúcida va revertir tots els avenços i va empènyer els guanys territorials del Califat Abbàssida cap a l'interior d'Anatòlia. En conseqüència, l'emperador romà Aleix I Comnè va demanar ajuda militar al papa Urbà II al Concili de Plasència; un dels esdeveniments sovint atribuïts com a precursors de la Primera Croada.

Antecedents

modifica

El fracàs de la invasió sassànida de l'Imperi Romà d'Orient[1] va revertir els dos imperis a l'statu quo ante bellum amb la retirada dels sassànides de tots els territoris ocupats i el retorn de la Vera Creu als romans d'Orient[1] i l'exhauriment dels dos imperis,[2] que van quedar vulnerables al conflicte amb els àrabs recentment units per l'islam.[2].

A finals de la dècada de 620, el profeta Mahoma ja havia aconseguit unificar gran part de l'Aràbia sota el domini musulmà mitjançant la conquesta, així com fer aliances amb tribus veïnes, i va ser sota el seu lideratge que van tenir lloc les primeres escaramusses musulmanes-bizantines. Pocs mesos després que l'emperador Heracli i el general persa Xahrbaraz acordessin les condicions per a la retirada de les tropes perses de les províncies orientals bizantines ocupades l'any 629, les tropes àrabs i bizantines es van enfrontar a la batalla de Muta en resposta a l'assassinat de l'ambaixador de Mahoma a mans dels Gassànides, un regne vassall bizantí.[3] Mahoma va morir l'any 632 i va ser succeït per Abu-Bakr as-Siddiq, el primer califa amb control indiscutible de tota la península aràbiga després de les reeixides Guerres de la Ridda, que van donar lloc a la consolidació d'un poderós estat musulmà a tota la península.[4]

Conquestes musulmanes, 629-718

modifica

Mahoma en saber que les forces de l'Imperi Romà d'Orient es concentraven al nord d'Aràbia amb la intenció d'envair-la, va dirigir un exèrcit musulmà al nord de Tabuk, a l'actual nord-oest de l'Aràbia Saudita, amb la intenció d'enfrontar-se preventivament a l'exèrcit bizantí, però, l'exèrcit bizantí s'havia retirat prèviament. Tot i que no va ser una batalla en el sentit típic, l'esdeveniment va representar la primera trobada àrab contra els bizantins. No obstant això, no va provocar immediatament un enfrontament militar.[5] No hi ha cap relat bizantí contemporani de l'expedició de Tabuk, i molts dels detalls provenen de fonts musulmanes molt posteriors. Els primers combats poden haver començat com a conflictes amb els estats àrabs clients dels imperis bizantí i sassànida: els Gassànides i els Làkhmides de Hira. En qualsevol cas, els àrabs musulmans després del 634 van dur a terme una ofensiva en tota regla contra ambdós imperis, donant lloc a la conquesta del Llevant, Egipte i Pèrsia pel Primer califat. Els generals àrabs més reeixits van ser Khàlid ibn al-Walid i Amr ibn al-As.

Conquesta àrab de la Síria romana: 634-638

modifica

Les forces àrabs musulmanes ja s'havien apropat a les fronteres del sud fins i tot abans de la mort del profeta islàmic Mahoma el 632, resultant en la batalla de Muta el 629, però la invasió en si va començar el 634 sota els seus successors, especialment amb el califa Úmar ibn al-Khattab, amb Khàlid ibn al-Walid com a líder militar més destacat.[6]

Després d'una sèrie de campanyes reeixides enfront de l'Imperi Sassànida i de la subsegüent conquesta musulmana de Pèrsia, Khàlid ibn al-Walid va establir la seva base d'operacions en aquest territori combatent els gassànides, clients romans d'Orient, mentre encara duraven els combats contra els sassànides. Després de la crida feta des de Medina, es van reclutar ràpidament nous contingents tribals de tota la Península Aràbiga excloent els que s'havien rebel·lat en les guerres de la Ridda. Abu-Bakr va organitzar les seves tropes en quatre cossos, cadascun d'ells dirigit pel seu propi comandant i mogut pel seu propi objectiu: Amr ibn al-As a Palestina, Yazid ibn Abi Sufyan a Damasc, Xurahbil ibn Hassana a Jordània i Abu-Ubayda ibn al-Jarrah, comandant en cap de tot l'exèrcit.[7] a Emesa. La primera setmana d'abril de 634 van començar a avançar des de les seves bases als afores de Medina.[8]

Heracli, malalt, no va poder dirigir personalment els seus exèrcits per resistir les conquestes àrabs de Síria i Palestina romana l'any 634. En la batalla d'Ajnadayn l'estiu de 634,[9] l'exèrcit del califat de Rashidun va aconseguir una victòria decisiva i els romans es van replegar cap a Jerusalem sense que els musulmans s'interposessin[10] i Khàlid ibn al-Walid va conquerir Damasc. La resposta bizantina va ser replegar i enviar del màxim nombre de tropes disponibles sota Teodor Tritiri i el general armeni Vahan, per expulsar els musulmans dels seus territoris recentment guanyats però l'exèrcit romà d'Orient va ser derrotat finalment a la batalla de Fahl el 23 de gener de 635.[11]

Conquestes àrabs del nord d'Àfrica: 639-698

modifica

Conquesta d'Egipte i Cirenaica

modifica

El desembre del 639 Amr ibn al-As es dirigí a Egipte amb 4.000 soldats però Úmar ibn al-Khattab reconsiderà les seves ordres, pensant que era massa atrevit conquerir un país com Egipte amb només 4.000 homes[12] però el missatger lliurà massa tard el correu i Úmar començà a reclutar reforços. L'exèrcit musulmà prengué Al-Arix sense resistència.[12] L'exèrcit musulmà arribà a Pelúsion que assetjà dos mesos caient el febrer del 640[13] Després de la caiguda de Pelúsion l'exèrcit musulmà assetjà Bilbeis, que continuà fins a la seva caiguda un mes més tard, a finals de març del 640.[14] Amb la caiguda de Bilbeis, els àrabs es trobaven a només un dia de camí de l'extrem sud del delta del Nil.

Després de la caiguda de Bilbeis els musulmans avançaren cap a Babilònia on arribaren el maig del 640.[15] Babilònia era una ciutat fortificada, amb murades d'uns 18 m d'alçada i 2 metres d'amplada, reforçada amb nombroses torres i bastions i els romans s'havien preparat per al setge amb un fossat a l'exterior de la ciutat, i un gran exèrcit s'havia situat entre el fossat i les murades de la ciutat repel·lint tots els assalts.[15] Al juliol, Amr demanà reforços al califa i un primer destacament de 4000 veterans de la campanya de Síria arribà però la fortalesa no es va rendir i a l'agost, el califa preparà un nou contingent de 4.000 soldats d'elit comandada per Az-Zubayr ibn al-Awwam.[16] Per evitar un possible atac romà des d'Heliòpolis, l'exèrcit d'Amr atacà la ciutat i prengué la ciutat i tornà a Babilònia, envint un destacament a l'altra banda del Nil per tal prendre Faium i Abuit, conquerint així tota la província de Faium sense resistència per part dels romans.[17] Finalment Babilònia caigué en mans de l'exèrcit d'Amr el 21 de desembre del 641. Així i tot, el general Teodor i el seu exèrcit pogueren fugir durant la nit cap a l'illa de Rauda.[18]

El patriarca Cir d'Alexandria pactà amb els musulmans el 22 de desembre,[19] reconeixent la sobirania àrab sobre tot Egipte i els egipcis s'avenien a pagar la jizya.[15] Heracli reaccionà destituint Cir com a governador d'Egipte, però es mantingué com a cap de l'església copta, i ordenà al cap de les forces romanes a Egipte que expulsessin els musulmans.[15] Els líders romans sabien que el proper objectiu dels musulmans seria Alexandria, i per això es prepararen per resistir el setge. El febrer del 641, Amr partí cap a Alexandria des de Babilònia al capdavant del seu exèrcit, arribant el mes següent després de nombroses escaramusses amb els romans i iniciant el setge d'Alexandria al març de l'any 641.[20] La ciutat estava ben fortificada, i no hi havia manca de provisions. A més, la ciutat tenia accés directe al mar, per on podien arribar ajuda i provisions des de Constantinoble. Heracli, l'emperador romà, reuní un gran exèrcit a Constantinoble per tal de marxar cap a Egipte personalment, però morí abans de poder finalitzar els preparatius. Les tropes es dispersaren, i l'ajuda no arribà a Alexandria i finalment fou conquerida el setembre del 641.[15] Per part dels egipcis, Cir d'Alexandria demanà la pau, i el seu clam fou escoltat. L'any 645, l'Imperi Romà d'Orient intentà reconquerir Alexandria, però finalment Amr la tornà a ocupar l'any 646.[21] L'any 654, la flota enviada per Constant II fou vençuda a la batalla dels Pals.[22] A partir d'aquest fet, no es produí cap altre intent seriós per recuperar Egipte per l'Imperi Romà d'Orient.

La pèrdua definitiva d'Egipte deixà l'Imperi Romà d'Orient sense una de les seves fonts principals d'aliments i diners. Aquesta pèrdua d'Egipte i Síria, seguida després per la invasió de l'Exarcat d'Àfrica, comportà que el Mediterrani, que fins aleshores es podia considerar un «llac romà», es dividia ara entre dos poders: el califat musulmà i l'Imperi Romà d'Orient. En aquests esdeveniments, l'Imperi Romà d'Orient, malgrat les grans pèrdues que patí, pogué mantenir Anatòlia, mentre que les inexpugnables muralles de Constantinoble, durant els dos grans setges àrabs, salvaren l'imperi de seguir el mateix destí que l'imperi persa.[23]

Després de l'atac preventiu contra Núbia al sud Amr va decidir dur a terme campanyes a l'oest, per tal d'assegurar les fronteres occidentals d'Egipte i netejar la regió de Cirenaica, Tripolitània i Fezzan de la influència romana. En algun moment al setembre de 642, Amr va conduir les seves tropes a l'oest. Després d'un mes de marxar a les forces musulmanes van arribar a la ciutat de Pentàpolis i van arribar a Trípoli la primavera del 643 i la ciutat va caure després d'un setge d'un mes. Des de Trípoli, Amr va enviar un destacament a Sabratha, una ciutat a quaranta milles de Trípoli. Úmar, els exèrcits del qual ja havien iniciat una campanya massiva de conquerir l'Imperi Sassànida no volia dedicar més al llarg del nord d'Àfrica, quan el domini musulmà a Egipte era encara insegur. El califa en conseqüència va desaprovar qualssevol altre avenç i va ordenar a Amr consolidar primer la posició dels musulmans a Egipte, i va donar ordres estrictes de no fer més campanyes. El domini àrab sobre Cirenaica i Zawila a l'extrem sud va romandre ferm durant dècades, excepte per una ocupació bizantina de curta durada l'any 690, però Trípoli va ser reconquistada pels bizantins pocs anys després de l'entrada d'Amr.[24]

Conquesta de l'Exarcat d'Àfrica

modifica

Uthman el 647 autoritza les primeres exploracions a l'exarcat d'Àfrica, encarregant la conquesta a Abd-Al·lah ibn Sad, que el 647 va derrotar a Sufetula el patrici Gregori, governador romà d'Orient que s'havia fet independent[25] però a l'interior del país la resistència amazic va aconsellar la retirada a Tripolitània. El 665, Muàwiya ibn Hudayj va sortir d'Egipte amb 20.000 soldats reunint-se amb les forces de Tripolitània dirigides per Uqba ibn Nafi i van ocupar Jal·la a la part central del país i van fer victorioses expedicions a Hadrumetum (Sussa), Hippo Dyarrithus (Bizerta) i Gerba, però no van romandre al país.

El 670, l'expedició d'Uqba ibn Nafi fundà Kairuan, el primer establiment de l'islam a Occident amb la intenció de conquesta i de colonització, que servia de cap de pont per a noves expedicions esdevenint una fita al camí entre Egipte i el Magrib. Uqba rebé el suport dels primers mawles conversos, esclaus nascuts en tribus amazigues que ràpidament durien a terme les seves reivindicacions perquè la ideologia igualitària de l'islam entrava en contradicció amb les estructures tribals àrabs. El 681, Uqba fou de nou encarregat de continuar-ne la conquesta, arribant fins a la costa atlàntica. En el seu recorregut, les tribus amazigues van revoltar amb gran violència. A la tornada, la columna d'Uqba va ser atacada per un exèrcit que dirigia Kosayla, cap de la tribu amaziga dels Awraba de la confederació dels Baranis, i fou derrotat en la batalla de Biskra, en què Uqba va morir el 683.[26] Durant l'aixecament amazic, que va reunir els amazics i probablement restes de l'exèrcit romà d'Orient van ocupar Kairuan, que es convertí en la capital del regne d'Altava, i els àrabs es van retirar d'Ifríqiya.

El califat d'Abd-al-Màlik marcà la fi provisional dels trastorns polítics en Orient, i les reformes de l'administració i del poder. Hassan ibn an-Numan al-Ghassaní, governador al Magrib endegà la conquesta el 686, quan Kusayla fou derrotat i mort per l'exèrcit de az-Zubayr ibn Qays al-Balawí, sent succeït per la Kàhina de la confederació dels Djarawa i tota Ifríqiya es va revoltar al seu costat. La crisi del califat en aquesta època va retardar la reacció àrab. Hassan ibn an-Numan fou enviat finalment el 698 contra la Kàhina i els romans d'Orient que havien enviat una flota dirigida pel patrici Joan amb el suport de Vítiza i foren derrotats a reprendre Cartago en 698.[27] Després d'això, els amazics es van convertir a l'islam. Hassan es va establir a Tunis, una ciutat númida propera a Cartago, en lloc de fer-ho a la capital romana d'Orient, Cartago, però la capital d'Ifríqiya va restar a Kairuan. El 701, la Kàhina és vençuda i morta, i des de l'any 702 l'assentament àrab a Ifríqiya és suficient per a realitzar noves conquestes. El 705, Mussa ibn Nussayr es converteix en el primer governador oficial de la wilaya d'Ifríqiya i fins al 713 es dedica a controlar el territori fins a Tànger i el 711 els primers contingents amazics desembarquen a Gibraltar dirigits per Tàriq ibn Ziyad.[28]

Atacs àrabs a Anatòlia i setges a Constantinoble

modifica

L'esclat de la guerra civil que va tenir lloc amb l'arribada al poder d'Alí ibn Abi-Tàlib[29] l'any 656 va permetre a l'emperador bizantí Constant II va utilitzar per reforçar les seves defenses, estendre i consolidar el seu control sobre Armènia i, sobretot, iniciar una important reforma de l'exèrcit amb l'establiment dels temes, els grans comandaments territorials en què Anatòlia, el principal territori que quedava a l'Imperi Romà d'Orient, es va dividir. En cadascun d'ells s'hi van instal·lar les restes dels antics exèrcits de camp, i s'hi van assignar terres als soldats en pagament del seu servei. Els temes formarien la columna vertebral del sistema defensiu bizantí durant els segles a venir.[30]

Després de la seva victòria a la guerra civil, Muàwiya ibn Abi-Sufyan va llançar una sèrie d'atacs contra les possessions bizantines a Àfrica, Sicília i Orient.[31] Cap al 670, la flota musulmana havia penetrat al mar de Màrmara i va hibernar a Cízic, i quatre anys més tard, una flota musulmana massiva va reaparèixer al Màrmara i va restablir una base a Cízic, des d'on van assaltar les costes bizantines gairebé a voluntat. Finalment, el 676, Muàwiya va enviar un exèrcit per prendre Constantinoble també des de terra, començant el primer setge àrab de la ciutat. Constantí IV Pogonat però va utilitzar una nova arma devastadora que va arribar a ser coneguda com foc grec, inventada per un refugiat cristià de Síria anomenat Cal·línic d'Heliòpolis.[32] per derrotar de manera decisiva l'atac de la marina omeia al mar de Màrmara, donant lloc a l'aixecament del setge l'any 678. La flota musulmana que tornava va patir més pèrdues a causa de les tempestes, mentre que l'exèrcit va perdre molts homes en els atacs en el seu camí de tornada.[33] Entre els morts en el setge hi havia Abu-Ayyub al-Ansarí, el portaestendard de Mahoma i l'últim dels sahaba, i per als musulmans d'avui, la seva tomba és considerada un dels llocs més sagrats d'Istanbul. La victòria bizantina sobre els omeies va aturar l'expansió islàmica a Europa durant gairebé trenta anys.

El revés a Constantinoble va ser seguit de nous retrocessos a tot l'imperi musulmà mentre l'exèrcit es dedicava a sufocar les rebel·lions, i en una d'aquestes batalles va ser envoltat d'insurgents i assassinat. Zuhayr ibn Qays va ser enderrocat per un poderós exèrcit, enviat des de Constantinoble per Constantí IV i els àrabs es van retirar d'Ifríqiya en 683, mentre una segona guerra civil àrab esclatà a Aràbia i Síria, que va donar lloc a una sèrie de quatre califes entre la mort de Muàwiya el 680 i l'ascens d'Abd-al-Màlik ibn Marwan el 685, i es va mantenir fins al 692 amb la mort del líder rebel Abd-Al·lah ibn az-Zubayr.[34]

Justinià II, després d'una campanya reeixida, va fer una treva amb els àrabs cedint la meitat de les taxes d'Armènia, Ibèria i Xipre (que quedava sota ocupació conjunta);[35] i va obligar els mardaïtes a establir-se a Tràcia i Armènia. Fins llavors els mardaïtes havien estat una barrera a l'expansió àrab a la zona i la seva eliminació va permetre als àrabs disposar de bases sòlides al Taure i Antitaure i per envair l'Àsia Menor. Justinià va derrotar els eslaus de Macedònia i va entrar a Tessalònica sotmetent als eslaus que van ser traslladats a Anatòlia proporcionant 30.000 soldats[36] amb els que va reprendre la guerra contra els àrabs,[37] evitant la invasió àrab de Sicília. Justinià va ser derrotat amb facilitat a la batalla de Sebastòpolis el 692,[38] i Armènia,[37] i va obrir la província als àrabs, els quals van procedir a conquerir-la entre el 694 i el 695.[36], sent deposat el 695. Amb Cartago perduda en 698,[27] Justinià va tornar al poder i fou derrotat completament a la batalla d'Anchialus, amb el què els àrabs van ocupar Cilícia a l'Àsia Menor.[39]

La primera i la segona deposicions de Justinià van ser seguits per un desordre intern, amb successives revoltes i emperadors sense legitimitat ni suport. En aquest clima, els omeies van consolidar el seu control d'Armènia i Cilícia, i van començar a preparar una nova ofensiva contra Constantinoble. Lleó III l'Isàuric acabava de prendre el tron el març de 717 quan el gran exèrcit musulmà del príncep i general omeia Màslama ibn Abd-al-Màlik va començar a moure's cap a la capital imperial amb uns 120.000 homes i 1.800 vaixells, però les muralles de la capital havien estat reparades i reforçades recentment.[40] La ciutat va ser assetjada per terra i mar pels musulmans, que van construir una extensa doble línia de circumval·lació i contraval·lació per terra, aïllant la capital, però obligat a estendre el setge fins a l'hivern, l'exèrcit assetjador va patir baixes horribles pel fred i la manca de provisions.[41] El bloqueig per mar va fracassar quan l'armada bizantina va emprar el foc grec i la flota àrab es va mantenir allunyada de les muralles de la ciutat deixant obertes les rutes de subministrament de Constantinoble, i quan l'emperador va concloure una aliança amb el kan búlgar Tervel, que va acceptar atacar la rereguarda dels invasors, que va vèncer en la batalla d'Adrianòpolis. El setge havia fracassat clarament i el califa Umar va enviar ordres a Maslama de retirar-se i el 15 d'agost de 718, els àrabs van marxar.

Sicília

modifica

El 652 ja hi havia hagut el primer atac musulmà a l'illa, al que van seguir altres sobretot després de la construcció de l'arsenal de Tunis el 698. El Valí d'Ifríqiya Ubayd-Al·lah ibn al-Habhab va enviar a l'illa a Habib ibn Abi-Ubayda que va assetjar Siracusa sense arribar a envair l'illa.[42] A la segona meitat del segle viii els atacs es van aturar i no n'hi ha notícies; sembla que les defenses romanes d'Orient en aquest temps eren prou bones i els aglàbides, que van pujar al poder a Ifríqiya el 800, van fer també una sèrie de fortificacions per protegir les seves costes i després per equipar una flota. El primer emir aglàbida hauria signat una treva amb Bizanci i el seu fill l'hauria renovat durant tot el primer quart del segle ix.[43]

Estabilització de la frontera, 718-863

modifica

La primera onada de conquestes musulmanes va acabar amb el setge de Constantinoble l'any 718, i la frontera entre els dos imperis es va estabilitzar al llarg de les muntanyes de l'est d'Anatòlia. Les incursions i contraatacs van continuar per ambdós bàndols i es van convertir gairebé en rituals, però la perspectiva de la conquesta total de Bizanci per part del califat es va reduir. Això va provocar contactes diplomàtics molt més regulars, i sovint amistoses, així com un reconeixement recíproc dels dos imperis.

Després d'un segle de contínues pèrdues de terreny contra els musulmans Lleó III l'Isàuric pensava que era degut a la còlera de Déu pel culte a les imatges, contrari als Deu manaments, que en el segle iv ja havia criticat Epifani I de Constància,[44] i després del decret de Yazid II va emetre un decret[45] i va manar destruir tota representació cristiana de figures religioses o de l'evangeli. La iconoclàstia bizantina va ser abandonada l'any 786 per ser readoptada a la dècada del 820 i finalment abandonada el 843. Sota la dinastia macedònia, aprofitant la decadència i la fragmentació del califat abbàssida, els bizantins van passar gradualment a l'ofensiva i van recuperar gran part del territori al segle x, que es va perdre, però, després de 1071, per l'Imperi Seljúcida.

Incursions sota els últims omeies i l'ascens de la iconoclàstia

modifica

Després del fracàs de capturar Constantinoble entre 717 i 718, els omeies van desviar la seva atenció durant un temps cap a un altre lloc, permetent als bizantins passar a l'ofensiva i aconseguir alguns guanys a Armènia. A partir del 720/721, però, els exèrcits àrabs van reprendre les seves expedicions contra l'Anatòlia bizantina, encara que ara ja no tenien com a objectiu la conquesta, sinó les incursions a gran escala, el saqueig i la devastació del camp i només ocasionalment atacant forts o grans assentaments.[46]

Amb els darrers califes omeies i els primers abbàssides la frontera entre Bizanci i el califat es va estabilitzar al llarg de les muntanyes del Taure. Al costat àrab, Cilícia va estar permanentment ocupada i les ciutats que havien quedat desertes, com Adana, Mopsuèstia i Tars, van ser fortificades de nou i repoblades sota els primers abbàssides, i a l'Alta Mesopotàmia, llocs com Maraix, al-Hadath i Malatya es van convertir en grans centres militars. Aquestes dues regions van arribar a formar les dues meitats d'una nova zona fronterera fortificada amb l'Imperi Romà d'Orient, al-Thughur.[47]

Tant els omeies com els abbàssides van continuar considerant les expedicions anuals contra l'enemic tradicional del califat com una part integral de la gihad continuada, i ràpidament es van organitzar de manera regular: una o dues expedicions d'estiu de vegades acompanyades d'un atac naval i/o seguides d'expedicions d'hivern. Les expedicions d'estiu eren normalment una llançada des de Cilícia formada majoritàriament per tropes sirianes, i una segona des de Malatya per tropes mesopotàmiques. Les incursions també es van limitar en gran part a les zones frontereres i l'altiplà central d'Anatòlia, i només poques vegades van arribar a les costes perifèriques, que els bizantins van fortificar fortament.[46]

 
La guerra naval entre bizantins i àrabs

Durant el govern del califa Hixam ibn Abd-al-Màlik les expedicions àrabs es van intensificar dirigides per alguns dels generals més capaços del califat, inclosos prínceps de la dinastia omeia com Màslama ibn Abd-al-Màlik i Al-Abbàs ibn al-Walid o els propis fills d'Hisham Muàwiya, Màslama i Sulayman.[48] Aquesta era encara una època en què Bizanci lluitava per la supervivència, i les províncies frontereres, devastades per la guerra, eren terra de ciutats en ruïnes i pobles deserts amb una població dispersa. Després d'un segle de contínues pèrdues de terreny contra els musulmans i a una seqüència de desastres naturals com l'erupció del volcà de Thera el 727,[49] Lleó III l'Isàuric, que el 722 havia intentat forçar la conversió dels jueus de l'Imperi, pensava que era degut a la còlera de Déu pel culte a les imatges, contrari als Deu manaments, que en el segle iv ja havia criticat Epifani I de Constància,[44] i després del decret de Yazid II va emetre un decret en aquest sentit[45] i va manar destruir tota representació cristiana de figures religioses o de l'evangeli, especialment tots els Sants, el 730 quan el patriarca Germà I de Constantinoble va haver de renunciar en ser iconòdul,[50] substituint-lo per Anastasi. Aquesta decisió va provocar una gran oposició tant del poble com de l'església,[51] especialment del bisbe de Roma, que Lleó no va tenir en compte, i va afeblir l'Imperi Romà d'Orient sent un factor clau en el cisma entre el patriarca de Constantinoble i el bisbe de Roma.[52]

El califat omeia cada cop més es trobava més ocupat en altres conflictes, especialment el seu enfrontament amb el kanat dels khàzars, amb els quals Lleó III l'Isàuric havia conclòs una aliança, casant el seu fill i hereu Constantí amb la princesa Irene de Khazària.[53] Només a finals de la dècada de 730 les incursions musulmanes van tornar a ser una amenaça, però la gran victòria bizantina a la batalla d'Akroinos el 740[54] i l'agitació de la revolució abbàssida van aturar els atacs àrabs contra l'Imperi obrint el camí a una postura més agressiva de Constantí, que el 741 va atacar la principal base àrab de Melitene, el 746 va envair Síria capturant Germanicea, el 747 una flota bizantina va derrotar una flota àrab davant de Xipre[55] i el 752 Constantí es va aventurar a Armènia i Mesopotàmia, ocupant Teodosiòpolis i Melitene, interpretades per Lleó i Constantí com una prova del renovat favor de Déu reforçant la posició de la iconoclàstia a l'Imperi.[56]

Els primers abbàssides

modifica

A diferència dels omeies, els califes abbàssides no van dur a terme una expansió activa, estaven satisfets amb els territori assolit i les campanyes eren represàlies o preventives, destinades a preservar la seva frontera i impressionar amb el poder abbàssida als seus veïns. Al-Mansur es va veure obligat a cedir l'autoritat sobre al-Andalus als omeies el 756, que van establir l'emirat de Qúrtuba,[57] però van consolidar el seu poder amb la derrota de la revolta alida de 762 i 763,[58] i al mateix temps, les campanyes contra Bizanci en particular van continuar sent importants per al consum intern. Les incursions anuals, que gairebé havien acabat amb l'agitació posterior a la revolució abbàssida, es van dur a terme amb un vigor renovat des del 780 i van ser les úniques expedicions on el califa o els seus fills van participar en persona.[59] Com a símbol del paper ritual del califa com a líder de la comunitat musulmana, van ser objecte de la propaganda oficial el pelegrinatge anual a la Meca. A més, la guerra constant a les fronteres sirianes va ser útil per als abbàssides, ja que va donar feina a les elits militars sirianes i iraquianes i als voluntaris que es van reunir per participar en la gihad.[60]

Continuant amb la tendència iniciada pels seus predecessors immediats, Harun ar-Raixid va tenir contactes molt més regulars amb Bizanci, amb intercanvi d'ambaixades i cartes molt més habitual que sota els governants omeies, signe que els abbàssides havien acceptat que l'Imperi Romà d'Orient era un poder amb el qual havien de tractar en igualtat de condicions.[61] Desitjant subratllar la seva pietat i el seu paper com a líder de la comunitat musulmana, Harun ar-Raixid va ser el més enèrgic dels primers governants abbàssides en la seva recerca de la guerra contra Bizanci: en 796 va establir la seva seu a Ar-Raqqà, prop de la frontera,[62] va complementar l'al-Thughur l'any 786 formant una segona línia defensiva al llarg del nord de Síria, l'al-Awàssim, i tenia fama de passar anys alterns dirigint el Hajj, però va haver de cedir la sobirania del Marroc als idrísides el 788,[63] Ifriqiya i Sicília als aglàbides el 800,[64] i va dirigir una campanya a Anatòlia, inclosa la més gran expedició reunida sota els abbàssides, l'any 806.[65]

El califa Al-Ma'mun va cedir el govern de Khorasan i Transoxiana als samànides en 819 pel seu suport en la Guerra Civil dels abbàssides,[66] i Pèrsia als Tahírides en 822,[67] mentre les guerres civils es va succeir a l'Imperi Bizantí, sovint amb el suport àrab, i amb el suport d'al-Ma'mun, Tomàs l'Eslau es va revoltar i en qüestió de mesos, només dos temes d'Anatòlia es van mantenir lleials a l'emperador Miquel el Tartamut. Quan els àrabs van capturar Tessalònica, la segona ciutat més gran de l'Imperi, va ser ràpidament represa pels bizantins.[68] El setge de Constantinoble de Tomàs el 821 no va superar les muralles de la ciutat, i es va veure obligat a retirar-se.[68]

Sicília, Itàlia i Creta

modifica

Mentre a l'Orient regnava un equilibri relatiu, la situació a la Mediterrània occidental es va veure alterada irremeiablement quan els aglàbides van començar la seva lenta conquesta de Sicília a la dècada del 820. Utilitzant Tunísia com a plataforma de llançament, la conquesta tingué lloc en quatre onades, corresponents a cada una de les quatre valls de l'illa, sent la primera, iniciada per l'emir d'Ifríqiya Ziyàdat-Al·lah ibn Ibrahim entre 827 i 840 a la Val di Mazara, prenent Palerm en 831, la segona, al Val di Noto, fou entre 827 i 878, quan caigué Siracusa en mans d'Abu-Ishaq Ibrahim ibn Àhmad,[69] la Val de Mone entre 835 i 859, quan caigué Castrogiovanni, i la darrera posició bizantina important, Taormina, caigué en 902[70] i finalment, Rometta, la darrera posició bizantina, en 965.[71] Això al seu torn va obrir el sud d'Itàlia i el mar Adriàtic per a incursions i assentaments. Bizanci va patir encara més un revés important amb la pèrdua de Creta a causa d'una banda d'exiliats andalusins, que van establir un emirat pirata a l'illa i durant més d'un segle van assolar les costes del fins aleshores segur mar Egeu.[72]

Ressorgiment bizantí, 863-segle xi

modifica

El 858 durant el regnat de Miquel III l'Embriac va esclatar de nou la guerra entre l'Imperi Romà d'Orient i el Califat Abbàssida, i el general àrab Úmar al-Aqta, l'emir de Melitene, atacava la regió del Pont. Miquel III va prendre personalment el comandament, acompanyat per Bardes per atacar Umar, però aquest havia estat reforçat per un important nombre de paulicians de Tefricia i, davant els murs de Samòsata, l'emperador fou derrotat[73] el 860. L'any 863, el general bizantí Petrones va derrotar una força d'invasió àrab de Melitene, Tars i els paulicians de sota el comandament d'Úmar al-Aqta a la Batalla del Lalacàon,[74] causant grans baixes i eliminant l'emirat de Melitene com una seriosa amenaça militar.[75] Úmar va morir en batalla i les restes del seu exèrcit van ser aniquilades en enfrontaments posteriors, permetent als bizantins celebrar la victòria com a venjança pel saqueig àrab d'Amorion, mentre que les notícies de les derrotes van provocar disturbis a Bagdad i Samarra.[76] En els mesos següents, els bizantins van envair amb èxit Armènia matant el governador musulmà d'Armènia, l'emir Alí ibn Yahya al-Armaní, així com el líder paulícià Carbees.[77] Aquestes victòries bizantines van marcar un punt d'inflexió que va iniciar una ofensiva bizantina de llarga durada cap a l'est en territori musulmà.[76]

La pau religiosa va arribar amb l'aparició de la dinastia macedònia el 867 amb un lideratge bizantí fort i unificat mentre que l'imperi abbàssida vivia en l'anarquia de Samarra, dividit en moltes faccions des del 861 fins a la victòria d'al-Mútamid.[78] Basili I el Macedoni va fer reviure l'Imperi bizantí en una potència regional, durant un període d'expansió territorial, convertint l'Imperi en la potència més forta d'Europa, amb una política eclesiàstica marcada per les bones relacions amb Roma. Basili es va aliar amb l'emperador Lluís II d'Itàlia contra els àrabs, i la seva flota va netejar l'Adriàtic de les seves incursions[79] amb el què Lluís va poder eliminar l'Emirat de Bari en 871, aixecar el setge de Salerno en 872 i prendre Càpua en 873.

La posició bizantina a Sicília es va deteriorar i Siracusa va caure en mans de l'emirat de Sicília el 878,[69] i les darreres posicions bizantines important, Catània i Taormina, caigueren en 900 i 902[70] Encara que Sicília es va perdre, després de la mort de Lluís, el general Nicèfor Focas el Vell prenia el control de Bari el 876[80] i conqueria l'Emirat de Tàrent i gran part de Calàbria en 880, formant el nucli per al posterior Catepanat d'Itàlia. Els èxits a la Península Itàlica hi van obrir un nou període de dominació bizantina. Sobretot, els bizantins començaven a establir una forta presència al mar Mediterrani, i sobretot a l'Adriàtic. Aparentment, el 10 de juliol de 926 Miquel de Zahumlje va saquejar Sipontum), que era una ciutat bizantina a la Pulla. Sicília romandria sota control àrab fins a la invasió normanda el 1071.[81]

El general bizantí Joan Curcues va conquerir l'emirat de Melitene i l'emirat de Qaliqala i van avançar cap a Armènia als anys trenta; les tres dècades següents van estar dominades per la lluita del clan Focas i els seus dependents contra l'emir hamdanida d'Alep, Sayf ad-Dawla, que va ser finalment derrotat per Nicèfor II Focas, que va conquerir Cilícia i el nord de Síria saquejant Alep i recuperant Creta. El seu nebot i successor, Joan I Tsimiscés, va empènyer encara més al sud, gairebé arribant a Jerusalem, però la seva mort el 976 va posar fi a l'expansió bizantina cap a Palestina.

 
L'Imperi Romà d'Orient a la mort de Basili II

El 993 el general fatimita Manjutakin va posar setge a Apamea però aquesta fou socorreguda pels bizantins, tot i això després de la batalla de l'Orontes el Califat Fatimita va prendre el control de Síria, i Basili II Bulgaròcton va enviar en 995 el seu exèrcit en suport del seu vassall l'emir hamdànida d'Alep quan la seva ciutat estava sent assetjada pels fatimites, i després d'aixecar el setge va muntar un setge fallit contra Trípoli i es va retirar a Constantinoble sense annexionar Alep, que va seguir en mans dels hamdànides. Damià Dalassè va posar setge a Apamea en 998, fins a l'arribada de l'exèrcit de socors fatimita de Damasc, sota el comandament de Jaysh ibn Samsama i la seva derrota va obligar Basili a combatre personalment a la regió l'any següent, i va ser seguida el 1001 per la conclusió d'una treva de deu anys amb Al-Hàkim,[82] Encara que no va tenir la força per anar a Palestina i recuperar Jerusalem, les seves victòries van restaurar gran part de Síria a l'imperi, inclosa Antioquia, que era la seu del Patriarca d'Antioquia.[83] Cap emperador bizantí des d'Heracli havia estat capaç de mantenir aquestes terres durant gaire temps, i l'Imperi les conservaria fins al 1078. Basili II va establir una franja de nous temes, que s'estenia al nord-est des del protectorat bizantí d'Alep fins a Mantziciert, i aquest sistema de govern militar i administratiu podia reunir una força d'almenys 200.000 homes, encara que a la pràctica aquests estaven estratègicament situats a tot l'Imperi. Amb el domini de Basili, l'Imperi Bizantí va assolir el seu auge des de les conquestes musulmanes.[84]

Mallorca

modifica

La conquesta de Mallorca per les tropes musulmanes es va produir l'any 902/903 quan Issam al-Khawlaní[85] va lluitar contra la resistència del romans de les Illes Balears, que durant vuit anys i cinc mesos foren assetjats pels musulmans al Castell d'Alaró.[86] L'emir Abd-Al·lah ibn Muhàmmad li reconegué la conquesta i el nomenà valí de l'illa, càrrec que exercí des del 904 fins al 912.

Sardenya

modifica

Abū-l-Gays ibn Yūsuf al-Muwaffaq, emir de Dàniya, després de conquerir les illes Balears el 1015, va atacar l'illa de Sardenya, que s'havia independitzat de l'Imperi Romà d'Orient al segle ix. Va construir una flota de 125 vaixells i transportant 1.000 cavalls,[87] va derrotar els sards, encapçalats pel jutge Gonnari Comit de Salanis i es va establir al Campidanu. La República de Pisa i la República de Gènova van enviar els seus exèrcits que van derrotar els musulmans i capturant Alí ibn Mujàhid Iqbal-ad-Dawla fou fet presoner dels cristians i enviat a la cort de l'emperador Enric II,[88] mentre el pare era derrotat i perseguit per la coalició cristiana que va recuperar l'illa. Abd-Al·lah al-Muaytí, a qui Abū-l-Gays havia nomenat, deixant-lo només els afers religiosos va intentar deposar Muğāhid durant la seva campanya a Sardenya,[89] i al seu retorn, fou deposat del califat. Després de desallotjar els musulmans el 1016, pisans i genovesos van continuar els atacs a través del Mediterrani oriental, i expandint el seu comerç,[90] van superar la resta dels antics ports romans d'Orient d'Itàlia tret de la República de Venècia.

Final de la guerra

modifica

La guerra es van acabar quan als segles xi i xii els bizantins van haver de fer front a la invasió islàmica d'Anatòlia, que va ser presa pels turcs seljúcides.[91] Després la derrota a la batalla de Mantziciert a mans de l'Imperi Seljúcida el 1071, l'Imperi Bizantí va restablir la seva posició a l'Orient Mitjà com a gran potència amb l'ajuda dels croats occidentals. Mentrestant, els principals conflictes dels àrabs van ser a les croades primer, i més tard contra les invasions mongols, especialment la de l'Il-kanat i la de Tamerlà.

Efectes

modifica

Com amb qualsevol guerra d'aquesta durada, les prolongades guerres bizantino-àrabs van tenir efectes duradors tant per a l'Imperi Romà d'Orient com per al món àrab. Els bizantins van perdre molt territori i els àrabs invasors van aconseguir un fort control a l'Orient Mitjà i Àfrica, però es van aturar noves conquestes a l'Àsia occidental. El focus de l'Imperi Bizantí va passar de les reconquestes occidentals de Justinià a una posició principalment defensiva, contra els exèrcits islàmics a les seves fronteres orientals. Sense la interferència bizantina en els estats cristians emergents d'Europa occidental va aparèixer el feudalisme i l'autosuficiència econòmica.[92]

L'opinió dels historiadors moderns és que un dels efectes més importants va ser la tensió que va posar en la relació entre Roma i Constantinoble. Mentre lluitava per la supervivència contra els exèrcits islàmics, l'Imperi ja no era capaç de proporcionar la protecció que havia ofert abans als Estats Pontificis; pitjor encara, segons Thomas Woods, els emperadors "van intervenir rutinàriament en la vida de l'Església en àrees clarament fora de la competència de l'estat".La polèmica iconoclasta dels segles VIII i IX es pot prendre com un factor clau que va impulsar l'Església llatina als braços dels francs, i s'ha argumentat que l'Imperi Franc probablement no hauria existit sense l'islam, i Carlemany sense Mahoma seria inconcebible.[93] Els successors de Carlemany, durant el regnat de Lluís II d'Itàlia i durant les croades va anar en suport dels bizantins, però les relacions entre els dos imperis serien tenses, i a la Chronicum Salernitanum es diu que Basili I el Macedoni havia enviat una carta enfadada a Lluís II d'Itàlia, recriminant-lo per haver usurpat el títol d'emperador continuant amb el problema dels dos emperadors.[94]

  1. Els romans d'Orient també reclutaven armenis cristians, àrabs gassànides, mardaïtes, eslaus i rus.
  2. Conegut igualment pel nom anacrònic de Imperi Bizantí.

Referències

modifica
  1. 1,0 1,1 De Libera, 2007, p. 60 i 61.
  2. 2,0 2,1 De Libera, 2007, p. 60.
  3. Kaegi, 1995, p. 66.
  4. Nicolle, David. Yarmuk AD 636 (en anglès). Osprey Publishing, 1994. ISBN 1-85532-414-8. 
  5. Butler, Alfred J. The Arab Conquest of Egypt — And the Last Thirty Years of the Roman (en anglès). Read Books, 2007, p. 145. ISBN 978-1-4067-5238-0. 
  6. «Syria» (en anglès). Encyclopædia Britannica, 31-05-2020.
  7. Akram, Agha Ibrahim. The sword of Allah: Hazrat Khalid Bin Waleed (en anglès), 2016. ISBN 9781312233713. 
  8. Wāqidī, Muḥammad ibn ʻUmar. Rizwi Faizer (Ed.). The life of Muḥammad : al-Wāqidī's Kitāb al-maghāzī (en anglès, traduït de l'àrab). Milton Park, Abingdon, Oxon: Routledge, 2011, p. 608. ISBN 978-0-415-57434-1. 
  9. Hitti, 2002, p. 414.
  10. ibn Jarir at-Tabarí, Muhàmmad. The Battle of Al-Qādisiyyah and the Conquest of Syria and Palestine (en anglès). SUNY Press, 1992, p.187. ISBN 0791407349. 
  11. Jann Tibbetts «50 Great Military Leaders of All Time». Vij Books India Pvt.
  12. 12,0 12,1 Haykal, 1944, p. cap.19.
  13. Butler, 2008, p. 234.
  14. «Cyrus of Alexandria» (en anglès). Catholic Encyclopedia. [Consulta: 6 febrer 2023].
  15. 15,0 15,1 15,2 15,3 15,4 Butler, 2008.
  16. Al-Maqrizí. Mawaiz wa al-'i'tibar bi dhikr al-khitat wa al-'athar (en àrab). 
  17. Butler, 2008, p. 264.
  18. Haykal, 1944, p. cap.21.
  19. Haykal, 1944, p. cap.22.
  20. Applied History Group. Umar (634-644)", The Islamic World to 1600 (en anglès). Universitat de Calgary [Consulta: 20 octubre 2006]. 
  21. Castleden, Rodney. Conflicts that Changed the World. Canary Press eBooks. ISBN 9781907795633 [Consulta: 22 octubre 2016]. 
  22. Shaw, Jeffrey M.; Demy, Timothy J. War and Religion: An Encyclopedia of Faith and Conflict (en anglès). ABC-CLIO, 2017, p. 539. ISBN 1610695178. 
  23. Kaegli, Walter. Heraclius: Emperor of Byzantium.
  24. Christides, V. «Ṭarābulus al-Gharb - 2. In pre- and early Islamic times». A: The Encyclopaedia of Islam (en anglès). X: T–U.. 2a ed.. Leiden: E. J. Brill, 2000, p. 212. ISBN 978-90-04-11211-7. 
  25. Shillington, Kevin. Encyclopedia of African History (en anglès). vol.1. CRC Press, 2004, p. 337. ISBN 1579582451. 
  26. Ilahiane, Hsain. Historical Dictionary of the Berbers (Imazighen) (en anglès). 2a ed.. Rowman & Littlefield, 2017, p. 129. ISBN 9781442281820. 
  27. 27,0 27,1 Farina, William. Perpetua of Carthage: Portrait of a Third-Century Martyr (en anglès). McFarland, 2019, p. 197. ISBN 078648263X. 
  28. Clare, Israel Smith. Medieval history (en anglès). Werner Company, 1893, p. 34. 
  29. Kennedy, Hugh. The Prophet and the Age of the Caliphates: The Islamic Near East from the 6th to the 11th Century (en anglès). 3a ed.. Oxford i Nova York: Routledge, 2016, p. 64-65. ISBN 978-1-138-78761-2. 
  30. Treadgold, 1997, p. 314–318.
  31. Treadgold, 1997, p. 318–324.
  32. Norwich, 1990, p. 323.
  33. Bury, J. B.. History of the Later Roman Empire from Arcadius to Irene (en anglès). Cosimo, 2008, p. 311. ISBN 1605204056. 
  34. Saunders, John Joseph. A History of Medieval Islam (en anglès). Routledge, 1965, p.75. ISBN 0710000502. 
  35. Smith, 1846, p. 675.
  36. 36,0 36,1 Ostrogorski, 1957, p. 116-122.
  37. 37,0 37,1 Bury, 1912, p. 322.
  38. Norwich, 1990, p. 330.
  39. Norwich, 1990, p. 339.
  40. Treadgold, 1997, p. 346–347.
  41. Treadgold, 1997, p. 347.
  42. Blankinship, 1994, p. 206.
  43. Traini, R. Sikilliya. A Bosworth, C. E., Van Donzel, E., Heinrichs, W. P., & Lecomte, G.. Enciclopaedia of Islam, New Edition: Vol. IX (en anglès). Brill, 1997, p. 582- 591. 
  44. 44,0 44,1 Bravo García, 1999, p. 73.
  45. 45,0 45,1 Nicol, D. M. Byzantium and Venice: A Study in Diplomatic and Cultural Relations (en anglès). Cambridge University Press, 1992, p. 10. ISBN 9780521428941. 
  46. 46,0 46,1 Blankinship, 1994, p. 117-119.
  47. El-Cheikh, Nadia Maria. Byzantium viewed by the Arabs (en anglès). Harvard Center of Middle Eastern Studies, 2004, p. 83-84. ISBN 978-0-932885-30-2. 
  48. Blankinship, 1994, p. 119-121, 162-163.
  49. Poulett Scrope, George. Considerations on Volcanos. anglès. W. Phillips, 1825, p. 178. 
  50. Les Regestes des Actes du patriarcat de Constantinople: Volume 1, Les actes des patriarches. Fascicule II et III, Les regestes de 715 à 1206 (Le patriarcat byzantin) (en francès). Institut Etudes Byzantines, 1989, p. 6. ISBN 978-2901049234. 
  51. Treadgold, 1997, p. 350–353.
  52. Europe: A History. Oxford: Oxford University Press, 1996, p. 246,273. ISBN 0-19-820171-0. 
  53. Blankinship, 1994, p. 108-109.
  54. Foss, Clive F.W.. «Akroinon». A: Kazhdan, Alexander. The Oxford Dictionary of Byzantium (en anglès). Oxford i Nova York: Oxford University Press, 1991, p. 48. ISBN 0-19-504652-8. 
  55. Mango i Scott, 1997, p. 586.
  56. Treadgold, 1997, p. 354–355.
  57. Frochoso Sánchez, Rafael. «El emirato independiente». A: El dirham andalusí en el emirato de Córdoba (en castellà). Real Academia de la Historia, 2009, p. 33. ISBN 9788496849495. 
  58. Bosworth, Clifford Edmund. The mediaeval islamic underworld (en anglès). Brill, 1976, p. 288. ISBN 9004045023. 
  59. Kennedy, 2001, p. 105–106.
  60. Kennedy, 2001, p. 106.
  61. Kennedy, 2001, p. 146.
  62. El-Hibri, Tayeb. The Abbasid Caliphate A History (en anglès). Cambridge University Press, 2021, p. 70. ISBN 9781316872253. 
  63. Eustache, D. «Idrīs I». A: Lewis, B.; Ménage, V. L.; Pellat, Ch. & Schacht, J.. The Encyclopaedia of Islam. Second Edition. Volume III: H–Iram.. Leiden: E. J. Brill, 1971, p. 1031. 
  64. Marçais, G.; Schacht, J. «Ag̲h̲labids or Banu 'l-Ag̲h̲lab». A: Gibb, H. A. R.; Kramers, J. H.; Lévi-Provençal, E.; Schacht, J.; Lewis, B. & Pellat, Ch.. The Encyclopaedia of Islam (en anglès). Second Edition. Volume I: A–B.. Leiden: E. J. Brill, 1960, p. 247, 250. 
  65. Kennedy, 2001, p. 143-144.
  66. Bonner, Jay. Islamic Geometric Patterns (en anglès). Springer New York, 2017, p. 24. ISBN 9781441902177. 
  67. Frye, Richard N. «The Ṭāhirids and Ṣaffārids». A: Bosworth, C.E.. The Cambridge History of Iran. Volume 4: From the Arab Invasion to the Saljuqs. Cambridge: Cambridge University Press, 1975, p. 91. ISBN 0-521-20093-8. 
  68. 68,0 68,1 John Julius Norwich. A Short History of Byzantium. Penguin, 1998. ISBN 0-14-025960-0. 
  69. 69,0 69,1 Kettani, Houssain. The World Muslim Population: Spatial and Temporal Analyses (en anglès). CRC Press, 8/11/2019. ISBN 978-0-429-74925-4. 
  70. 70,0 70,1 Mikaberidze, Alexander. Conflict and Conquest in the Islamic World: A Historical Encyclopedia [2 volumes: A Historical Encyclopedia] (en anglès). ABC-CLIO, 2011, p. 831. ISBN 9781598843378. 
  71. Brett, Michael. The Rise of the Fatimids: The World of the Mediterranean and the Middle East in the Fourth Century of the Hijra, Tenth Century CE (en anglès). 30. Leiden: BRILL, 2001, p. 242. ISBN 9004117415. 
  72. Miles, George C. «Byzantium and the Arabs: Relations in Crete and the Aegean Area». Dumbarton Oaks Papers, 18, 1964, pàg. 1–32. DOI: 10.2307/1291204. JSTOR: 1291204.
  73. Runciman, 1982, p. 41.
  74. Haldon, 2003, p. 20.
  75. The Illustrated Encyclopedia of Warfare: From Ancient Egypt to Iraq (en anglès). DK Publishing, 16 abril 2012, p. 375. ISBN 978-1-4654-0373-5. 
  76. 76,0 76,1 Whittow, Mark. The Making of Byzantium, 600–1025 (en anglès). University of California Press, 1996, p. 311. ISBN 978-0-520-20496-6. 
  77. Treadgold, Warren T. A History of the Byzantine State and Society (en anglès). Stanford University Press, Octubre 1997, p. 452. ISBN 978-0-8047-2630-6. 
  78. Zetterstéen, K. V.; Bosworth, C. E.,. «al-Muhtadī». A: Bosworth, C. E.; van Donzel, E.; Heinrichs, W. P. & Pellat, Ch.. The Encyclopaedia of Islam (en anglès). Volume VII: Mif–Naz. Second Edition. Leiden: E. J. Brill, 1993, p. 476–477. ISBN 978-90-04-09419-2. 
  79. Rački, Franjo. Odlomci iz državnoga práva hrvatskoga za narodne dynastie (en croat). Stojšić, 1861, p. 15. 
  80. Jamieson, Alan G. Faith and Sword. A Short History of Christian-Muslim Conflict (en anglès). Reaktion Books, 2006, p. 33. ISBN 9781861894519. 
  81. Takayama, Hiroshi. The Administration of the Norman Kingdom of Sicily (en anglès). Leiden: Brill Publishers, 1993, p. 47. 
  82. Holmes, Catherine. Basil II and the governance of Empire (976-1025). Oxford: Oxford University Press, 2005, p. 476–477. ISBN 978-0-19-153550-5. OCLC 77175413. 
  83. Read, 2001, p. 65–66.
  84. Europe: A History (en anglès). Oxford: Oxford University Press, 1996, p. 1237. ISBN 0-19-820171-0. 
  85. Amengual i Batle, Josep. Guía para visitar los santuarios marianos de Baleares (en castellà). Encuentro, 1997, p. 10. ISBN 847490434X. 
  86. Palos, J. C. «El puig d'Alaró, estendard de la resistència dels pobladors de Mallorca». Ara Balears, 25-01-2020. [Consulta: 9 abril 2020].
  87. (anglès) Richard A. Fletcher, Moorish Spain
  88. Coscollá Sanz, Vicente. La Valencia musulmana (en castellà). Carena Editors, 2003, p. 30. ISBN 9788487398759. 
  89. Artehistoria, Crisis y desaparición del califato
  90. (anglès) Michael Moïssey Postan, Edward Miller, i Cynthia Postan, The Cambridge Economic History of Europe: Trade and industry in the Middle Ages, p.345
  91. Nicolle, David; Hook, Christa. Manzikert 1071: The breaking of Byzantium (en anglès). Osprey Publishing, 2013, p. 5. ISBN 1780965052. 
  92. Davies, Norman. Europe: A History (en anglès). Oxford: Oxford University Press, 1996, p. 257. ISBN 0-19-820171-0. 
  93. Pirenne, Henri. Mediaeval Cities: Their Origins and the Revival of Trade (en anglès), 1925. ISBN 0-691-00760-8. 
  94. Clemens Gantner, Walter Pohl. After Charlemagne Carolingian Italy and Its Rulers (en anglès). Cambridge University Press, 2020, p. 14. ISBN 9781108840774. 

Bibliografia

modifica

Fonts primàries

modifica

Fonts secundàries

modifica
  • Baynes, Norman H. «The restoration of the Cross at Jerusalem» (en anglès). The English Historical Review, 27, 1912, p. 287-299. DOI: 10.1093/ehr/XXVII.CVI.287.
  • Blankinship, Khalid Yahya. The End of the Jihâd State: The Reign of Hishām ibn ʻAbd al-Malik and the Collapse of the Umayyads (en anglès). Albany: State University of New York Press, 1994. ISBN 978-0791418277. 
  • Bury, J. B.. History of the Eastern Empire from the Fall of Irene to the Accession of Basil: A.D. 802–867 (en anglès), 1912. 
  • Butler, Alfred J. The Arab Conquest of Egypt And the Last Thirty Years of the Roman (en anglès). Read Books, 2007. ISBN 1-406-75238-X. 
  • Davies, Norman. «The Birth of Europe». A: Europe (en anglès). Oxford University Press, 1996. ISBN 0-198-20171-0 [Consulta: 3 març 2022]. 
  • Foss, Clive «The Persians in Àsia Minor and the End of Antiquity». The English Historical Review, 90, 1975, p. 721-47. DOI: 10.1093/ehr/XC.CCCLVII.721.
  • Greatrex, Geoffrey; Lieu, Samuel N. C.. The Roman Eastern Frontier and the Persian Wars (Part II, 363-630 AD) (en anglès). Routledge, 2002. ISBN 0-415-14687-9. 
  • Haldon, John F. «The East roman World: the Politics of Survival». A: Byzantium in the Seventh Century: the Transformation of a Culture (en anglès). Cambridge, 1997. ISBN 0-521-31917-X. 
  • Haldon, John F. «The Army at Wars: Campaigns». A: Warfare, State and Society in the Byzantine World, 565-1204 (en anglès). Routledge, 1999. ISBN 1-8572-8494-1. 
  • Haldon, J. F.. Byzantium at War, AD 600-1453 (en anglès). Routledge, 2003. ISBN 0-415-96861-5. 
  • Haykal, Muhammad Husayn. al-Farouk Umar (en anglès), 1944. 
  • Hitti, Philip K. History of Syria Including Lebanon and Palestine (en anglès). Gorgias Press LLC, 2002. ISBN 1931956618. 
  • Howard-Johnston, James. East Rome, Sasanian Persia And the End of Antiquity: Historiographical And Historical Studies. Ashgate Publishing, 2006. ISBN 0-860-78992 -6. 
  • Kaegi, Walter Emil. Byzantium and the Early Islamic Conquests. Cambridge University Press, 1995. ISBN 0-5214-8455-3. 
  • Kennedy, Hugh. «Syria, Palestine, and Mesopotàmia». A: Edwards, Iorwerth Eiddon Stephen. The Cambridge Ancient History. Cambridge University Press, 1970. ISBN 0-521-32591-9. 
  • Kennedy, Hugh. «Egypt es a Province in the Islamic Caliphate, 641-868». A: Daly, MW; Petry, Calf. F.. The Cambridge History of Egypt (en anglès). Cambridge University Press, 1998. ISBN 0-521-47137-0. 
  • Kennedy, Hugh. The Armies of the Caliphs: Military and Society in the Early Islamic State (en anglès). Londres i Nova York: Routledge, 2001. ISBN 0-415-25093-5. 
  • Kennedy, Hugh. «Antioch: from Byzantium to Islam». A: The Byzantine and Early Islamic Near East (en anglès). Ashgate Publishing, Ltd, 2006. ISBN 075465907. 
  • Liska, George. «Projection contra Prediction: Alternative Futures and Options». A: Expanding Realism: The Historical Dimension of World Politics. Rowman & Littlefield, 1998. ISBN 0-847-68680-9. 
  • De Libera, A. La filosofia medieval. Universitat de València, 2007. ISBN 9788437065595. 
  • Mango, Cyril; Scott, Roger. The Chronicle of Theophanes Confessor. Byzantine and Near Eastern History, AD 284–813. Oxford: Oxford University Press, 1997. ISBN 0-19-822568-7. 
  • «Muhammad». A: Warren Bowersock, Glen, Brown, Peter; Robert Lamont Brown, Peter; Gravar, Oleg. Late Antiquity: A Guide to the Postclassical World. Harvard University Press, 1999. ISBN 0-674-51173-5. 
  • Nicolle, David. Yarmuk AD 636. Osprey Publishing, 1994. ISBN 1-855-32414-8 [Consulta: 3 març 2022]. 
  • Norwich, John Julius. Byzantium: The Early Centuries. Penguin Books, 1990. ISBN 9780140114478. 
  • Ostrogorski, G. History of the Byzantine state. New Brunswick, N.J: Rutgers University Press, 1957. ISBN 0-8135-0599-2. 
  • Read, Piers Paul. The Templars. Phoenix Press, Orion Publishing Group, 2001. ISBN 0-75381-087-5. 
  • Runciman, Steven. A History of the Crusades. Cambridge University Press, 1987. ISBN 0-521-34770-X. 
  • Sahas, Daniel J. «Historical Considerations». A: John of Damascus on Islam. BRILL, 1972. 
  • Smith, William. «Justinianus». A: Dictionary of Greek and Roman biography and mythology (en anglès). volum 2. C.C. Little and J. Brown, 1846. 
  • Speck, Paul. «Ikonoklasmus und die Anfang der Makedonischen Renaissance». A: Vària 1 (Poikila Byzantine 4). Rudolf Halbelt, 1984, p. 175-210. 
  • Stathakopoulos, Dionysios. Famine and Pestilence in the Late Roman and Early Byzantine Empire. Ashgate Publishing, 2004. ISBN 0-7546-3021-8. 
  • Treadgold, Warren. A History of the Byzantine State and Society (en anglès). Stanford, California: Stanford University Press, 1997. ISBN 0-8047-2630-2. 
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Guerres arabo-romanes