Guiu Bonacolsi

polític italià
Per a altres significats, vegeu «Guiu I Bonacolsi».

Guiu Bonacolsi (segle XIII - Màntua, 24 de gener de 1309 (Gregorià)) —Guido Bonacossi (italià)— conegut per "Botticella" fou fill de Joan Bonacolsi.

Infotaula de personaGuiu Bonacolsi
Biografia
Naixementsegle XIII Modifica el valor a Wikidata
Mort24 gener 1309 (Gregorià) Modifica el valor a Wikidata
Màntua (Itàlia) Modifica el valor a Wikidata
SepulturaMàntua Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
ReligióCatolicisme Modifica el valor a Wikidata
Activitat
OcupacióLord, polític Modifica el valor a Wikidata
Família
FamíliaBonacolsi Modifica el valor a Wikidata
CònjugeCostanza della Scala Modifica el valor a Wikidata
PareJoan Bonacolsi Modifica el valor a Wikidata

Modifica el valor a Wikidata

Fou podestà de Màntua el 1291.[1] Va ser derrocat pel seu fill Bardelló el setembre del mateix any.[2] Més tard va ser vicari de Luzzara el 1293;[1] el 2 de juliol de 1299, enderrocat Bardelló Bonacolsi, fou nomenat capità perpetu del poble de Màntua; el bisbe de Trento li va reconèixer el feu de Castellaro el 1302 i després el va investir amb Villa dei Cavalieri, Villagrossa, Pampuro i Gazo.[cal citació]

Va morir a la ciutat de Màntua el 24 de gener del 1309.[1] Es va casar amb Franceschina Maggi de Brescia, i el 1299, en segones noces, amb Contanza della Scala, filla d'Albert I della Scala senyor de Verona i Verde di Salizzole. Va deixar només dues filles: Agnese i Fiordiligi; va deixar també un fill natural anomenat Pietro, que fou canònic de la catedral de Màntua. El va succeir el seu germà Rinald Bonacolsi, conegut per Passerino.[cal citació]

Referències modifica

  1. 1,0 1,1 1,2 D'Arco, Carlo. Studi intorno al Municipio di Mantova dall'origine di questa fino all'anno 1863 (en italià). vol. 6. Màntua: Tipografia Mondovi, 1873, p. 47. 
  2. Kleinhenz, Christopher. Medieval Italy: An Encyclopedia (en anglès). vol. 1-2. Nova York i Londres: Routledge, 2004, p. 679. 


Precedit per:
Bardelló Bonacolsi
Senyor de Màntua
1299-1309
Succeït per:
Rinald Bonacolsi