Televisió d'alta definició

La televisió d'alta definició (també coneguda com a HDTV, acrònim en anglès de high definition television) és un dels formats caracteritzats per emetre senyals en qualitat digital, molt superior als sistemes PAL, NTSC, SECAM. Va començar a emetre's oficialment l'any 1989 al Japó, sota el sistema analògic MUSE/Hi-Vision, i va ser àmpliament adoptada a tot el món a finals de la dècada de 2000.

Els termes HD ready ("llest per a alta definició") i compatible HD ("compatible amb alta definició") estan sent usats amb propòsits publicitaris. Aquests termes indiquen que el dispositiu electrònic que el posseeix, sigui un televisor o un projector d'imatges, és capaç de reproduir senyals en alta definició; tot i que el fet que sigui compatible amb continguts en aquesta norma no implica que el dispositiu sigui d'alta definició o tingui la resolució necessària, tal com passa amb alguns televisors basats en tecnologia de plasma amb menys definició vertical que televisors d'anys enrere (833x480 en comptes dels 720x576 píxels -anamòrfics equivalen a 940x576-), els quals són compatibles amb senyals en alta definició perquè redueixen la resolució de la imatge per adaptar-se a la resolució real de la pantalla.

Desenvolupament i situació actual

La televisió ha evolucionat enormement des del primer sistema en color (NTSC), comercialitzat als anys 50 als Estats Units, fins als actuals aparells audiovisuals, els quals són d'una qualitat molt elevada, inclús superior als més recents estàndards PAL (llançats al mercat al 1967). D'altra banda, la majoria dels televisors d'alta gamma tenen un qualitat de imatge superior a les imatges PAL. Aquest múltiples canvis produïts al llarg dels anys, han modificat la cultura del món audiovisual de l'espectacle. La televisió d'alta definició és desenvolupa en un ambient de nombroses oportunitats tecnològiques, i noves necessitats.

Antecedent històrics

En els anys 70, la NHK (Nipon Hoso Kyokay), va elaborar multitud d'estudis i treballs sobre l'alta definició en televisions, que van tenir com a resultat la creació d'un sistema propi de TVHD (als anys 80). En aquest procés van col·laborar conjuntament amb NEC, Matsushita, Sony i Toshiba (empreses d'alt prestigi i gran capital).

Finalment, es va aconseguir una televisió de 1.125 línies, 60 camps per segon, exploració entrellaçada, 30º d'angulació horitzontal, relació d'aspecte de 16:9, 20Mhz d'amplitud de passabanda per la luminància i 7 Mhz de passabanda per les senyals de crominància.

Al 1986 la NHK va realitzar una campanya publicitària per tot el món, per promocionar el seu producte. En 1988, pels Jocs Olímpics de Seül, el MTP (Ministeri de Correus i Telecomunicacions del Japó), va instal·lar 250 televisions HD, en 81 llocs públics, les quals transmetien, dia a dia, els jocs.

Davant la incompatibilitat dels HDTV de la NHK i el sistema PAL, al 1988 es va presentar el model europeu per l'alta definició, el EU95 (Eureka95). En ell, hi van contribuir importants entitats com Thomson, Bosch i Thorn; i va comptar amb el suport de la Comissió Europea.

El model EU95, proposava la difusió de televisió en alta definició, mitjançant el sistema MAC (multiplexació de components analògics), via satèl·lit. A més a més, era compatible amb el sistema PAL, per tant, si es combinava amb un equip addicional de recepció, permetia la visualització d'emissions HD, en televisions PAL.

Alhora, Estats Units va començar a investigar, per tal de construir el seu propi sistema d'alta definició. En el projecte hi van participar marques com Philips, Thomson, Zenith, AT & T, General Instruments y MIT. El novembre de 1995, es va elaborar el ATSC (Advanced Televisión System Comité), el qual consta de 1080 línies i manté una relació de pantalla de 16:9 i una relació de píxel de 1:1.

A Europa, després del fracàs del EU95, la Comissió Europea va optar deixar de banda aquest assumpte i centrar-se en àmbit de la televisió digital. En el que, el 1991, van iniciar el projecte DVB (Digital Video Broadcasting), amb el qual es pretenia transformar en digital, la difusió i la recepció de la senyal de televisió. També, se centra en la modulació, transmissió de dades, els multiplexats, en els sistemes d'accés condicionals i en la difusió d'emissions en HDTV.

La definició de les bases de format d'imatge comú (CIF), produïda per la UIT (Unió Internacional de Telecomunicacions) el 1999, va simplificar al màxim l'intercanvi  de material cinematogràfic i televisiu amb estàndards HDTV. El CIF, s'adapta a les a les 3 freqüències mundials: 24fps, 30 fps i 25fps. Es fonamenta en una imatge de 1125 línies, 1920 mostres per línia, relació de pantalla de 16:9 i píxel quadrat de relació 1:1.

Situació actual

La presentació de imatges a la pantalla pot ser o entrellaçada (PAL) o progressiva (monitors PC). El PAL funciona amb 25 imatges per segon: a la pantalla es mostra com un flash cada 1/50 de segon (cada imatge es vista 2 vegades). A les pantalles grans, aquest sistema ocasiona parpellejos i falta de definició; per tant, es prefereix la utilització d'un sistema progressiu, que dóna una imatge completa amb totes les línies 50 vegades per segon (mentre que el PAL necessita dos flash per a cada imatge). Així tenim una imatge més estable i una resolució més elevada, però cal més amplada de banda. Els nous sistemes de emissió de TV, per cable, terrestre i satèl·lit, són digitals. Això comporta millores del transport i de la captació; i permet la divulgació de senyals amb més definició i més quantitat de punts per pantalla que la senyal PAL clàssica (425 punts per línia).

So multicanal

La ubicació espacial del so i la qualitat d'aquest, són elements essencials en la reproducció audiovisual de contingut referent al món del entreteniment. Els primers intents de millorar aquests aspectes van néixer als anys 50, quan la indústria cinematogràfica americana investigava nous incentius per atreure als espectador a les sales. Així es va crear el Cinemascope, en el que s'emprava una pantalla panoràmica i quatre pistes sonores, les quals proveïen canals d'àudio als altaveus frontal dret, central, frontal esquerre i dos als laterals.

Al llarg dels anys s'han elaborat diferents estudis per determinar el nombre mínim d'altaveus necessaris per proporcionar al públic la sensació d'endinsament total en l'espectacle. S'ha demostrat, mitjançant la resposta de la oïda, que es requereixen un conjunt de 5 altaveus, distribuïts al voltant de l'individu, per aconseguir aquesta sensació d'espectacularitat màxima. Cada altaveu rep canals d'àudio diferents, dins d'una mateixa banda sonora.

En la pràctica, la disposició varia, utilitzant tres altaveus centrals i dos posteriors. A aquesta col·locació se la anomena: sistema 5.0. En el cas que s'incorpori un canal per sons greus de banda reduïda, es sistema es coneix com a 5.1.

Detalls tècnics

Comparació visual de les resolucions dels formats de televisió comuns

El format HDTV només té la relació d'aspecte 16:9 a diferència del format convencional que pot utilitzar 4:3 o 16:9. L'alta resolució de les imatges (1920 píxels × 1080 línies o 1280 píxels × 720 línies) permet mostrar molt més detall comparat amb la televisió analògica de definició estàndard (720 píxels × 576 línies amb l'estàndard PAL).

El còdec utilitzat per a la compressió pot ser:

• MPEG-2
• H.264
• VC-1 (derivat del Windows Media Vídeo 9)

Cal destacar que MPEG-2 té una eficiència de compressió molt més baixa que els altres dos, de manera que es necessita més amplada de banda per a transmetre un mateix senyal amb aquest còdec que amb H.264 o VC-1. Aquest problema s'accentua amb els senyals d'HDTV perquè poden tenir fins a 5 cops més resolució que la televisió estàndard.

MPEG-2 és el còdec més emprat actualment en les transmissions d'HDTV, però per a estalviar amplada de banda es fa servir un submostreig de croma 4:2:0 YCbCr i una quantificació de 8 bits, encara que MPEG-2 suporta fins a un submostreig de croma 4:2:2 YCbCr i una quantificació de 10 bits. És d'esperar que H.264 i VC-1 es converteixin en els més utilitzats en un futur pròxim perquè són més eficients, i, de fet, alguns operadors alemanys com ProSieben ja l'utilitzen ara.

Un altre detall d'HDTV és la possibilitat de connectar-se amb un equip de so 5.1, ja que fa servir el còdec d'àudio Dolby Digital AC-3.

Els senyals d'HDTV habitualment són en mode 720p (1280×720, escombrat progressiu) o bé 1080i (1920×1080, entrellaçat), els quals tenen requeriments semblants d'amplada de banda. També existeix el mode 1080p, però és menys utilitzat actualment perquè té el doble d'amplada de banda que el 1080i per al mateix nivell de compressió.

Quadres estàndard o índex de camp

• 24p (rodet cinematogràfic)
• 25p
• 30p
• 50p
• 60p
• 50i (PAL, SECAM)
• 60i (NTSC)

Comparació amb SDTV

HDTV té com a mínim el doble de resolució que el SDTV. A més a més, la imatge 16:9 utilitza tota la pantalla panoràmica, per tant no es perd espai per a les franges negres horitzontals tal com passa ara amb les emissions 4:3.

Visió ampliada

• 

  El HDTV té com a mínim 4 cops més resolució que la SDTV.

• 

  Resolució en SDTV.

Sistemes actuals

Europa

Per ara, molts països mostren un interès limitat per l'HDTV. El més comú és l'EDTV utilitzant DVB.

Malgrat que l'HDTV encara és possible amb DVB-T (TDT), la majoria dels països prefereixen "més canals a cada múltiplex", en comptes d'"només un canal de HDTV", més comú als EUA, Canadà, Japó i Austràlia. Un canal d'alta definició (HDTV) ocupa fins a quatre canals de Definició Standard (SDTV), és a dir, un múltiplex sencer de l'actual TDT. Per tant la majoria d'emissores no emetran en HD per la TDT fins que s'hagi apagat el senyal analògic i hagin quedat freqüències lliures.

A més a més, alguns governs volen commutar a digital en comptes de reassignar les freqüències VHF per a altres finalitats.

Una nova versió de DVB-S (DVB-S2), combinada amb el còdec H.264/AVC (MPEG-4 part 10) pot ser la clau per un futur èxit de la HDTV a Europa.

El gener del 2005, l'EICTA va anunciar plans per una etiqueta "HD ready" (apte per a HD) per equips que complien certs requeriments, incloent-hi el suport de 720p i 1080i a 50 i 60 Hz. Les pantalles han d'incloure interfícies YUV i DVI o HDMI i tenir una resolució vertical nativa de 720 línies o més.

Cal saber que només pel fet de comprar un televisor preparat per a Alta Definició ("HD ready") aquest no convertirà el senyal de Definició Standard (SDTV) en un d'Alta Definició. No es podrà gaudir dels beneficis d'aquests televisors fins que es puguin rebre canals de televisió HD o fins que estiguin disponibles els nous formats de vídeo de HDTV: Blu-Ray i HD-DVD

Per ara només hi ha una emissora HD que emet a tota Europa. És la plataforma per satèl·lit Euro1080 que emet en 1080i (actualment en MPEG-2 i en el futur sota les normes MPEG-4/H.264)

Unió Europea

La Comissió Europea va analitzar l'estat de les emissions a 16:9 i també l'HTDV al document The contribution of wide-screen and high definition to the global roll-out of digital television ("La contribució de la pantalla ample i l'alta definició a l'expansió global de la televisió digital").

Aquest document exposa que els anteriors objectius per a la introducció a l'àmbit europeu de l'HTDV de 1999 (o HD-MAC el 1992) no es van assolir perquè el mercat es va enfocar cap a les tecnologies digitals i els serveis més fàcils d'implementar. Per tant, els consumidors europeus mai varen tenir l'oportunitat de provar l'HDTV.

També apunta algunes causes de la pobre representació de l'HTDV a la Unió Europea (UE):

• Els consumidors del mercat europeu varen pensar que l'HDTV fracassaria a Europa.
• Les emissores es prefereixen centrar a l'STDV multicanal, més barata.
• Una resolució de pantalla STDV té un cost efectiu millor que una HDTV equivalent.

Més tard, els comissionats van suggerir que es requeria alguna coordinació a la UE per serveis d'HDTV perquè estiguessin a l'abast de tots els estats membres.

França

M6 i TF1 han expressat la seva intenció d'emetre alguns programes a HD en un futur pròxim, però, aquests no estaran disponibles al servei de televisió digital terrestre que va començar el 2005.

TPS, competidor de Canal Satellite Numérique també té la intenció de començar la seva emissió HD el 2005.

Els canals terrestres de pagament per visió utilitzaran H.264/MPEG-4 AVC des del setembre del 2005, per permetre contingut Prèmium (de primera qualitat) HDTV.

Alemanya

La plataforma de pagament Premiere va començar a emetre tres canals HD el desembre del 2005. Aquests canals presenten distints continguts (pel·lícules, esports i documentals). Igual que HD1 els canals de Premiere utilitzen H.264/MPEG-4 AVC i DVB-S2 com a mètode de compressió. Tot i això fins aleshores (25 de gener del 2006) només estan disponibles pocs receptors amb aquestes característiques perquè hi ha dificultats amb la producció dels chips de MPEG-4.

Regne Unit

La BBC ja produeix alguns programes (principalment documentals) en HD per a mercats estrangers, com Estats Units i Japó. La Corporació té intenció de produir tots els seus programes en HD per al 2010. Es creu que la BBC aprovarà 720p per a la seva tecnologia d'escombrat.

No hi ha plans per a versions a HDTV de Freeview i Top Up TV per a serveis de televisió terrestre digital, degut al fet que no hi ha amplada de banda lliure disponible. Això canviarà després que es desconnectin els senyals de televisió analògica, però la data per aquesta desconnexió encara s'està debatent.

La BBC està emetent un canal en proves en HDTV, BBC HD, a través de la plataforma per satelit Sky. Quan s'acabin aquestes proves el 2007 es plantejaran emissions regulars en Alta Definició.

Sky ha llançat el 2006 un servei d'HDTV amb el nom Sky HD. Aquest està limitat a uns pocs canals i té encara un cost bastant elevat. Sky ha confirmat que estaran disponibles tant per a 720p com per a 1080i. NTL (operador de cable) opera un servei similar.

Espanya

La plataforma de pagament Digital Plus va efectuar algunes proves a Alta Definició sobre el satèl·lit Astra el 16 de juny del 2005. Van consistir en diferents fragments de programes d'èxit de Canal Plus com "Lo más +", "Las noticias del guiñol", "La hora Wiki" i "Código Cine".

Jazztel proveïdor d'Internet i telefonia, estima oferir alguns canals d'Alta Definició a través de línies ADSL2+ a meitat del 2006, després de les actuals proves comercials de televisió sobre IP.

Telefónica oferirà a partir del 2007 TV d'Alta Definició a la seva plataforma de TV digital Imagenio. Ho farà migrant la seva xarxa mixta ADSL/ADSL2+ a una xarxa VDSL2.

Televisió de Catalunya va iniciar emissions en proves del seu canal HD el dia de Sant Jordi de 2007. Aquestes emissions estan limitades actualment a la zona coberta pel repetidor de Collserola a l'àrea metropolitana de Barcelona (canal 43). El vídeo s'emet en MPEG-4 AVC / H.264 (1440x1080i) i l'àudio en Dolby AC3 estèreo.

Encara no hi ha plans per a migrar completament la producció pròpia a HD, ja que això suposaria un cost econòmic molt elevat. Es preveu que hi hagi més desenvolupaments quant es produeixi l'apagada d'emissions analògiques i s'alliberi una part de l'espectre.

Japó

Japó ha estat pioner en HDTV per dècades amb una implementació analògica. El seu antic sistema no és compatible amb els nous estàndards digitals. Al Japó, l'emissió terrestre de HD per ISDB-T va començar al desembre de 2003. Fins ara s'han venut ja dos milions de receptors HD al Japó.

Corea del Sud

Després d'una llarga polèmica entre el govern i les emissores, el format ATSC fou escollit davant DVB-t. El 2005, els serveis digitals estaran disponibles a tot el país.

Serà necessari que emetin, almenys 10 hores cada setmana, continguts en HD durant el primer any del servei digital comercial.

Oceania

Australia

Austràlia va començar a emetre en HD al gener del 2002 però el contingut en HD no fou obligatori fins a l'agost del 2003. La majoria de les ciutats d'Austràlia amb més de 40.000 habitants disposen almenys d'un canal de TDT (per exemple, a Albany, Austràlia Occidental, es disposa de TDT des de fa quasi un any a data de maig de 2005). De totes maneres, la majoria de les emissores australianes de TDT estan encara experimentant amb transmissions en HDTV.

Brasil

Les universitats brasileres i institucions d'investigació i del govern, estan debatent les millors polítiques per implantar un sistema de DTV al Brasil.

S'espera la realització de proves el 2005.

Mèxic

La companyia de televisió mexicana Televisa va començar a fer emissions experimentals en HDTV a començaments del 90 en col·laboració de la companyia japonesa NHK. Avui dia ja hi ha alguns programes en HDTV, però el seu ús és realment limitat.

Durant la primera meitat del 2005, almenys un proveïdor de cable a la Ciutat de Mèxic (Cablevisión) va començar a oferir canals en HDTV als subscriptors que compressin un gravador digital de vídeo (DVR)

Gravació, compressió i medis pregravats

HDTV pot gravar-se en D-VHS (Data-VHS), W-VHS, o en una gravadora de vídeo digital que suporti HDTV com la TiVo oferta per DirecTV o la DVR 921 i DVR 942 ofertes per DISH Network. Actualment, en els Estats Units l'única opció de gravat és D-VHS. D-VHS grava en format digital a una velocitat de 28,2 Mbps en una cinta VHS qualsevol, requerint un transport digital FireWire (IEEE 1394) per acoblar la trama comprimida MPEG-2 des del dispositiu modulador fins a la gravadora.

Desafortunadament, l'enorme capacitat d'emmagatzement de dades necessari per a guardar dades sense comprimir fan que sigui poc probable que una opció d'emmagatzement sense compressor aparegui en el mercat en els pròxims anys. La compressió en temps real MPEG -2 d'un senyal de HDTV no comprimit també és extremadament cara, la qual cosa la fa prohibitiva per al mercat, encara que es prediu que el seu cost baixarà en alguns anys (tot i que això és realment més interessant per als consumidors de càmeres de vídeo HD que per als gravadors HDTV).

A més a més, gravadores de cintes analògiques amb una amplada de banda suficient per a emmagatzemar senyals de HD anàlogues com les gravadores W-VHS ja estan descatalogades en el mercat del consumidor i són cares i difícils d'aconseguir en el secundari.

Elephants Dream va ser una de les primeres pel·lícules a oferir una versió d'alta definició.

Futurs medis

La programació HD pot ser gravada en un disc òptic utilitzant les tecnologies Blu-Ray o HD-DVD. La tecnologia Blue-Ray només està disponible al Japó amb els sintonitzadors japonesos de satèl·lit, però s'espera que durant el 2006 s'introdueixi la tecnologia en altres mercats del món, inclòs l'espanyol.

Microsoft

En un esforç per a crear un format d'alta definició compatible amb els bit rates per als vídeos d'alta definició en els DVD-ROM convencionals, Microsoft va introduir el còdec del Windows Media 9 Series amb l'habilitat de comprimir un bitstream d'alta definició en el mateix espai que un bitstream NTSC (que és d'aproximadament de 5 a 9 Mbps per a les resolucions de 720 punts i superior). Microsoft va llençar el còdec d'alta definició de la sèrie Windows Media 9 com el WMD HD. Cal veure si el còdec serà adoptat àmpliament, o almenys com un estàndard de la indústria Wi-Fi. El novembre de 2003 el format WMV HD requeria un potencial de processament significant per a poder codificar i descodificar una pel·lícula i com a resultat l'única pel·lícula que va utilitzar el codec va ser la de Terminator 2.

Els requisits mínims recomanats per Microsoft per tal de veure una pel·lícula a una resolució de 1080p en Windows XP eren un processador de 3 GHz amb 512 MB de memòria RAM i una targeta de vídeo de 128 MB de memòria. El codec ha estat enviat a la SMPTE (societat d'enginyers de pel·lícules i programes televisius en anglès) i està en procés de convertir-se en estàndard de la SMPTE, conegut com a VC-1.

Difusió

Altres còdecs, tal com l'AVC que és la part 10 de MPEG-4 també conegut com a H.264, han estat aprovats pel grup d'estàndards ITU-T i MPEG i també han estat aprovats els codecs VP6 i VP7 que van ser dissenyats per On2 Technologies.

Les companyies de difusió més grans als Estats Units i Europa, ja han adoptat l'estàndard H.264. Aquestes companyies inclouen: Direct TV i el DISH Network als EUA i BSkyB, Premiere, Canal+ i TPS a Europa. L'Estàndard H.264 va ser escollit per diverses raons:

• L'Estàndard va ser un estàndard obert almenys un any abans que el VC-1 no fos ni tan sols considerat seriosament com un estàndard.
• Per aquells temps ja existien dubtes sobre els reglaments que Microsoft podria imposar un cop que l'algorisme fos adoptat.
• Fins a l'actualitat, només algunes companyies de disfusió han considerat l'estàndard VC-1.

S'havia pensat que el VC-1 hagués estat millor que l'H.264 per a l'entorn d'IPTV però d'acord amb uns comunicats de premsa fets per companyies ensambladores de STB (Caixes de Cable per Satèl·lit) s'ha demostrat que existeixen solucions basades en l'estàndard H.264.

Les àrees que més han arribat a dominar el VC-1 són les del Blu-Ray DVD i evidentment les dels PC.

VP6

On2 va informar que la Xina havia escollit el VP6 com a l'estàndard per al format Enhanced Versatile Disc (EVD). Suposadament Xina volia evitar haver de pagar pels drets d'ús del WM9 i AVC. L'avantatge d'utilitzar el VP6 era el fet de no haver de pagar drets d'ús en mitjans de gravació però aquests costos haguessin estat transferits al preu dels reproductors. A mesura que la Xina comença a dominar la fabricació de TVs i reproductors de DVD, les seves decisions respecte a l'estàndard prenen més pes. El fet que un còdec tingui un baix cost no significa que sigui un avantatge sobre el format DVD, i a més a més, els reproductors serien incompatibles amb el format DVD-Video a menys que es paguin els drets de les tecnologies necessàries per a reproduir-los. Donada la poca quantitat de títols en format VP6, no es va generar la suficient força per a aconseguir que la gent comprés els reproductors per a VP6. A més, és molt difícil que aquest format sigui adoptat per un estudi ens els EUA, ja que no s'inclou cap mètode de protecció anti-pirateria.

HD-DVD i Blu-ray

Recentment el DVD Forum i la Blu-ray Association no van poder arribar a un acord sobre els estàndards per als dics de 12 cm d'alta definició i el més probable és que s'iniciï una guerra de formats entre el HD-DVD del DVD Forum i EL Blu-ray de Blu-ray Association. Algunes de les conseqüències d'aquesta guerra segurament serà:

1. Algunes pel·lícules es llancin en un format i altres tan sols en l'altre.
2. Apareguin els lectors amb capacitat per suportar ambdós estàndards.
3. Gràcies al llançament de la PS3, els reproductors Blu-Ray guanyin popularitat.

En el que sí que estan d'acord les dues companyies és en l'ús de tres còdecs concrets en el seu disseny. Aquests còdecs són:

1. MPEG 2
2. VC-1
3. H.264

Avui en dia, ja es poden trobar alguns reproductors de DVD que inclouen la capacitat d'enviar senyals d'alta definició al televisor utilitzant DVD de definició estàndard. No obstant aquests reproductors no se'ls considera com a reproductors de HD-DVD reals doncs tan sols inclouen un convertidor que millora l'escala de vídeo d'un DVD de definició estàndard a la qualitat d'alta definició. Generalment aquesta conversió pot millorar la qualitat percebuda en els vídeos de definició estàndard.

Càmeras HD

El 2003 JVC va presentar el GR-HD1, la primera càmera digital d'alta definició del món dirigida al mercat de consum, gravant en 720 / 30p 16: 9 amb sortida up-converted en components analògics a 1080 / 60i i en 720 / 60p o sortida via firewire a 720 / 30p. Posteriorment, al setembre de 2004 Sony va llençar al mercat la seva primera càmera HD per a ús personal anomenada HDR-FX1. Aquesta càmera pot gravar en format 1080i / 60 (la versió PAL grava a 1080i / 50) i és capaç de gravar en una cinta Mini-DV utilitzant el format HDV. La càmera fa servir el còdec MPEG-2 per gravar vídeo i àudio i el sistema 3-CCD per afegir el color correctament. Per aquest motiu, la HDR-FX1 (en teoria) s'aproxima molt a una càmera HD professional. Els programes iMovie HD, Final Cut Express HD i Final Cut Pro HD (amb Lumiere HD instal·lat) d'Apple són capaços d'editar MPEG-2 HD / HDV de forma molt estable. Es requereix d'una MacIntosh per poder executar aquests programes. Els usuaris de PC, l'Adobe Premiere Pro 1,5 i Sony Vegas 6 són capaços d'editar HD. Cinelerra, un popular editor de vídeo de codi obert, també permet editar HDV i es pot executar en una gamma molt variada d'arquitectures de sistemes. Panasonic i Canon han llençat càmeres que segueixen el mateix format que la càmera de Sony. Les càmeres utilitzades per a transmissions de televisió graven directament a discos rígids a través d'un format raw d'input / output.

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Televisió d'alta definició

• HDTV - What does it all mean? Arxivat 2004-10-15 a Wayback Machine.