Henri Decoin (París, 18 de març de 18904 de juliol de 1969) va ser un guionista i director de cine francès, que va dirigir més de 50 pel·lícules entre 1933 i 1964.[1] També havia estat nedador i va guanyar el títol nacional el 1911 i va ocupar el rècord nacional en 500 m lliures. Va competir en els 400 m lliures als Jocs Olímpics d'estiu de 1908 i en el torneig de waterpolo als Jocs Olímpics d'estiu de 1912.[2]

Infotaula de personaHenri Decoin
Henri Decoin 1920.jpg
modifica
Biografia
Naixement(fr) Joseph Henri Decoin modifica
18 març 1890 modifica
París modifica
Mort4 juliol 1969 modifica (79 anys)
Neuilly-sur-Seine (França) modifica
Activitat
OcupacióDirector de cinema, guionista, dramaturg, waterpolista i nedador modifica
Esportwaterpolo
natació modifica
Participà en
1912Jocs Olímpics d'estiu de 1912 modifica
Família
CònjugeBlanche Montel (1927–1934)
Danielle Darrieux (1935–1941) modifica
FillsDidier Decoin modifica
Premis

IMDB: nm0213940 Allocine: 122 Allmovie: p87326 Modifica els identificadors a Wikidata
Henri Decoin, nadador en 1913
Henri Decoin com a soldat, 1919

BiografiaModifica

Durant la Primera Guerra Mundial Decoin va lluitar com a pilot. Després va treballar com a periodista esportiu a L'Auto, L'Intransigeant i Paris-Soir. En 1926 va publicar el seu primer llibre, influït pel dadaisme, l'experimental i guanyador de premi Quinze Combats, en què un boxejador veu una partida de boxa subjectivament, i el 1933 va dirigir la seva primera pel·lícula, Les requins du pétrole.[2]

Era conegut per abordar molts gèneres; amb adaptacions de Georges Simenon com Les Inconnus dans la maison (1942) - amb Raimu en un dels seus famosos papers, i La Vérité sur Bébé Donge (1952), pel·lícules històriques com L'Affaire des poisons (1955), i La Masque de fer (1962), pel·lícules d'espionatge com la Chatte (1958), policíaques com Razzia sur la chnouf (1955) i Le Feu aux poudres (1957), drames psicològics com Le Domino vert (1935) (on va veure per primer cop la seva esposa, Danielle Darrieux), i Les amoureux sont seuls au monde (1948) i fins i tot una estranya pel·lícula de cinema negre com Entre onze heures et minuit (1949). Va treballar amb estrelles del cinema francès com Jean Marais, Louis Jouvet, Juliette Gréco, Lino Ventura, Corinne Calvet, Anouk Aimée, Jeanne Moreau i Jean Gabin.

Va dirigir Darrieux en diverses pel·lícules, i la va acompanyar a Hollywood el 1938 mentre firmava un contracte amb Universal Pictures. Va aprofitar per observar com es feien les pel·lícules a Hollywood i va tornar a França amb aquestes tècniques apreses. Decoin va ser un dels directors més prolífics de la seva època.

Vida personalModifica

Decoin es va casar quatre vegades. El seu segon matrimoni fou amb l'actriu i cantant Danielle Darrieux. Va tenir dos fills, Jacques Decoin (1928–1998) i Didier Decoin (n. 1945), també un destacat guionista.[2]

FilmografiaModifica

Autor dramàticModifica

ReferènciesModifica

  1. 5624 Archives de Paris en ligne, V4E 5624, p. 12
  2. 2,0 2,1 2,2 «Henri Decoin Olympic Results». sports-reference.com. Arxivat de l'original el 15 juliol 2015. [Consulta: 7 maig 2015].

BibliografiaModifica

Enllaços externsModifica