Hipàcia
Hipàcia[1] (grec antic: Ὑπατία, Hipatia; nascuda cap al 350–370 i morta el 415) fou una filòsofa, astrònoma i matemàtica hel·lenística neoplatònica d'Alexandria, a la província romana d'Orient d'Egipte. Fou membre i cap de l'escola neoplatònica d'Alexandria a començaments del segle v. Seguidora de Plotí, va conrear els estudis lògics i les ciències exactes, i va portar una vida ascètica.
  | |
| Nom original | (grc) Ὑπᾰτία |
|---|---|
| Biografia | |
| Naixement | c. 360 Alexandria |
| Mort | març 415 (54/55 anys) Alexandria |
| Causa de mort | Homicidi (Escorxament ) |
| Activitat | |
| Camp de treball | Astronomia, matemàtiques, mecànica i filosofia |
| Ocupació | Matemàtica, filòsofa, astrònoma, escriptora i inventora |
| Període | Antiguitat tardana |
| Moviment | Neoplatonisme |
| Professors | Hièrocles d'Alexandria |
| Influències | |
| Família | |
| Pare | Teó d'Alexandria |
BiografiaModifica
Filla i deixebla de l'astrònom Teó,[2] Hipàcia és la primera dona matemàtica de la qual hi ha un coneixement raonablement segur i detallat. Escrigué sobre geometria, àlgebra i astronomia.
Es va interessar per la mecànica i va construir un astrolabi pla, millorant el disseny dels instruments més primitius. Amb ajuda d'astrolabis Hipàcia va cartografiar diversos cossos celestes i va confeccionar un planisferi. També va construir un hidròmetre i un hidroscopi, i va inventar l'aeròmetre, un tipus de densímetre, per això es considera com una pionera en la història de les dones i la tecnologia.[2]
Va ensenyar filosofia a una selecta escola a la que hi havia fills d'aristòcrates cristians i pagans que amb el temps acabarien ocupant càrrecs elevats, entre els quals destaquen el bisbe Sinesi de Cirene - que va mantindre una important correspondència amb ella -, Hesiqui d'Alexandria i Orestes, prefecte d'Egipte en el moment de la seva mort, però no tenien cabuda persones de classe baixa ni dones.[2]
| « | Encara que a la vida dels morts a l'Hades domini l'oblit, fins i tot allà, jo recordaré l'estimada Hipàcia. | » |
| — Sinesi de Cirene, Cartes | ||
MortModifica
Hipàcia fou assassinada als 45 o 60 anys (depenent de quina sigui la seva data correcta de naixement), linxada per una turba de cristians. La motivació dels assassins i la seva vinculació o no amb l'autoritat eclesiàstica ha estat objecte de molts debats. L'assassinat es va produir en el marc de l'hostilitat cristiana contra un paganisme ja en declivi i de les lluites polítiques entre les diferents faccions de l'Església, el patriarcat alexandrí en mans de Ciril i el poder imperial, representat a Egipte pel prefecte Orestes,[2] exalumne de la filòsofa. Sòcrates Escolàstic, l'historiador més proper als fets, afirma que la mort d'Hipàcia va ser causa de «no poc oprobi» per al patriarca Ciril i l'església d'Alexandría, i posteriors, tant paganes com cristianes, li atribuïen directament el crim, d'aquí que molts historiadors consideren probable la implicació de Ciril, si bé el debat al respecte encara perdura.
El seu caràcter singular de dona lliurada al pensament i l'ensenyament en plena tardança, la seva fidelitat al paganisme en el moment d'augment del catolicisme teodosià com a nova religió de l'Estat romà, i la seva mort a mans de cristians li han conferit gran fama. La figura d'Hipàcia s'ha convertit en un veritable mite: des de l'època de la Il·lustració es presenta com a «màrtir de la ciència» i símbol del final del pensament clàssic davant el progrés del cristianisme. No obstant això, en l'actualitat destaca que el seu assassinat va ser un cas excepcional i que, de fet, l'escola neoplatònica alexandrina, progressivament cristianitzada, va florir fins a ple segle vii.
Per la seva banda, els moviments feministes han reivindicat la seua figura com a paradigma de dona alliberada, fins i tot sexualment, encara que, segons la Suda, es va casar amb un altre filòsof ---anomenat Isidor--- i es va mantenir verge. També se l'ha associada a la Biblioteca d'Alexandria, si bé no hi ha cap referència d'aquesta vinculació: es creu que la Gran Biblioteca ptolemaica va desaparèixer en un moment incert del segle iii, o possiblement del iv, i la seva successora, la Biblioteca-mare del Serapeu, va ser expulsada el 391. Segons les fonts, Hipàcia ensenyava als seus deixebles a la seva pròpia casa.[2]
ObresModifica
Totes les obres d'Hipàcia s'han perdut i només se'n coneixen els títols per les referències que hi fan altres autors:[3]
- Comentari a l'Aritmètica de Diofant d'Alexandria.
- Comentari a la Cònica d'Apol·loni de Perge.
- Edició del comentari del seu pare Teó a l'Almagest de Claudi Ptolemeu i als Elements d'Euclides.
- Perfeccionament de l'astrolabi.
En la literaturaModifica
Hipàcia apareix a moltes obres de la literatura al llarg dels anys. El 1720, John Toland publica la seva obra amb el llarg títol, Hipàcia o la història d'una dama de gran bellesa, virtut i saviesa, competent en tot, que va ser esquarterada pel clergat d'Alexandria, per satisfer l'orgull, l'enveja i la crueltat del arquebisbe a qui es coneix, de forma universal tot i que immerescuda, com San Ciril·li. Aquest assaig va provocar una gran revolta entre les jerarquies eclesiàstiques i feu que Thomas Lewis contestés amb la seva obra, La història d'Hipàcia, una desvergonyadíssima mestra d'Alexandria. En defensa de Sant Ciril i del cler d'Alexandria contra les acusacions del senyor Toland.[2]
La popularització de la seva figura va arribar amb el filòsof Voltaire qui, a la seva obra Exàmen important de Milord Bolingbroke o la tomba del fanatisme (1736), explica l'assassinat d'Hipàcia i aprofita per carregar contra el fanatisme religiós, en general, i contra l'església católica, en particular.[2] En una línia similar, Edward Gibbon, a la seva obra Història de la decadència i caiguda de l'Imperi romà, feia responsable a Ciril de tots els conflictes que van tenir lloc a Alexandria, inclosa la mort d'Hipàcia.[2]
ReconeixementModifica
Per les seues contribucions a l'astronomia, modernament s'han batejat un cràter i un espadat lunars amb el nom de Hypatia. La figura d'Hipàcia va ser objecte d'atenció del director de cinema espanyol Alejandro Amenábar (és el personatge protagonista del film Agora), així com de l'escriptora madrilenya Olalla García, autora de la novel·la El jardín de Hipatia (2009). Isabel-Clara Simó li va dedicar el poema Hipaties, la sàvia.[4]
| « | El patriarca va atiar gent estúpida com ell avisant-los del perill: que Hipaties era un esguerro i que portaria malalties i dissort. […] Cremar vives dones cultes i llestes és una tradició antiga, és la mort que propicia el fanatisme emboscat en el cor fosc dels prepotents. |
» |
| — Isabel-Clara Simó, El conjur, 2009 | ||
ReferènciesModifica
- ↑ «Hipàcia». Gran Enciclopèdia Catalana. Grup Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 29 gener 2021].
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 2,6 2,7 Muñoz Páez, Adela. Sabias. La cara oculta de la ciencia. (en castellà). Editorial Debate, 01/2017, p. capítol 5. ISBN 9788499927022.
- ↑ Smith, William (ed.). A Dictionary of Greek and Roman Biography and Mythology (en anglès). Boston: Little, Brown and Co., 1867, p. Vol II. pàg. 537 [Consulta: 27 octubre 2009].
- ↑ Simó, Isabel-Clara. «Hipaties, la sàvia». A: El conjur. Barcelona: Planeta, 2009, p. 72. ISBN 9788429764956.
| A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Hipàcia |