Història d'Alacant

història d'aquesta ciutat del sud del País Valencià

Els orígens d'Alacant es remunten probablement a la civilització ibera. Al cim del Tossal de les Basses, a l'Albufereta, es documenta un poblat iber cap al segle iv aC, que fou abandonat quan els Bàrquides establiren una fortificació al Tossal de Manises cap al 230 aC, durant la conquesta púnica del sud-est ibèric, que anys més tard desenvolupà una estructura urbana. El seu topònim en iber podria haver sigut LAKKANTÓ, que vindria per les característiques orogràfiques del terreny on s'ubicava la ciutat fortificada. També és possible que es tracte de l'Akra Leuké que esmenta Diodor. Durant la Segona Guerra Púnica la ciutat fou destruïda i la fortificació abandonada; però durant la Guerra de Sertori fou reconstruïda, i en temps d'August refundada com a municipium de dret llatí, ja amb el nom de Lucentum.

Ceràmica ibèrica procedent del jaciment de Lucentum.

Lucentum visqué un període d'esplendor que durà fins als temps de Vespasià, quan la ciutat entrà en una decadència que s'allargà al llarg de tot el segle ii fins que fou abandonada el segle iii. La ciutat perdé l'entitat com a municipi romà, i fou assimilada a Ilici. En algun moment de l'antiguitat tardana es degué establir un nucli urbà al peu del Benacantil, probablement amb desplaçament de la població anterior a l'Albufereta. D'ací que hi haguera continuat utilitzant el mateix nom ja romanitzat de "Lacant", és a dir, un topònim fòssil, que evolucionaria a la forma de Laqant, esmentada al Pacte de Teodomir i antecessora de la moderna Alacant.

AntiguitatModifica

 
Pebeter funerari iber procedent de la necròpoli de Lucentum

Cap al darrer terç del segle iii aC és quan es documenta la primera ocupació al Tossal de Manises, amb la construcció d'una gran fortificació púnica. Inicialment destinada per a la defensa militar, pocs anys després s'urbanitza i es transforma en una ciutat fortificada. La nova ocupació comportà l'abandonament de l'anterior assentament iber del Tossal de les Basses, i és probable que els ibers s'hagueren reallotjat en l'assentament d'origen púnic,[1] que disposava de port amb accés a la mar. Els púnics l'anomenaren Acra Leuce, d'acord amb Diodor de Sicília,[2] que el descriu com un campament militar que alçaria Hamílcar Barca durant la conquesta bàrquida d'Ibèria cap al 230 aC.[1]

Ara bé, est nom es tractaria d'un exònim fenici que s'adaptaria a un topònim existent en llengua ibera, és a dir, d'un endònim del qual encara no se sap ben bé de forma certa la grafia. Una de les teories més recents és que es tractaria d'un nom basat en l'orografia del terreny, de manera que "LAK" correspon a "cala", i "KANT" a "tossal", amb el genitiu iber en sufix -Ó, donant lloc al nom "LAKKANT(Ó)", amb significat de "els del tossal de la cala".[3] Titus Livi també faria referència, possiblement, al mateix lloc a propòsit de les campanyes de Magó i Hasdrúbal sota el nom de Castrum Album,[4] tot basant-se en l'exònim fenici.

L'any 209 aC, en el context de la Segona Guerra Púnica, l'assentament devia d'haver-se destruït en una batalla i incendiada. Així passà l'assentament tot el segle ii aC en estat d'abandonament, fins que fou reconstruïda el primer quart del segle i aC, durant la Guerra de Sertori.[5] No obstant això, esta vegada la reconstrucció va donar lloc a un desenvolupament urbà posterior. No va ser fins al voltant de l'any 20 aC, però, que es construeix el primer fòrum de la ciutat i que marcaria l'origen del municipium de Lucentum,[6] seguit de la planificació i construcció de la resta de la ciutat que s'allargaria fins a les primeres dècades del segle i dC.[7]

Malgrat esta puixança inicial, però, la ciutat començà a decaure en temps de Vespasià (segle I), durant el regnat del qual s'abandonaren les tasques de manteniment de la claveguera del fòrum, així com de les Termes de Popili.[8] Durant els segles I i II tenen lloc expolis i abocaments a la zona del fòrum,[9] fins que al segle iii es produeix l'abandonament definitiu de la ciutat i la desaparició jurídica del municipium de Lucentum, el territori del qual passaria a integrar-se dins del d'Ilici.[10] Tot i això, el topònim devia de perviure vinculat al lloc, ja que al segle VII el Geògraf de Ravenna esmenta Lucentes. De fet, Laqant apareix segles més tard esmentada al pacte de Teodomir (any 713).

Període andalusíModifica

Durant el domini andalusí, el Tossal de Manises torna a documentar ocupacions, però esta vegada no com a poblat sinó com a maqbara.[11] Sembla més probable, aleshores, que la Laqant andalusina ja es desenvolupara a l'altra banda de la Serra Grossa, sota l'actual centre històric, sobre la base d'un assentament hispanoromà anterior que s'hauria traslladat en algun moment de l'antiguitat tardana (segles iv-viii). Per tant, el topònim no seria d'origen àrab sinó de substrat iber romanitzat.

Entre el 718 i el 1247 la vila romangué sota dominació dels àrabs, a la demarcació territorial del Xarq al-Àndalus, els quals posen de nom Medina Sagira Lqant (en àrab: مدينة صغيرة لقنت, que significa "la menuda ciutat de Lqant"), abreujadament al-Lqant (en àrab: اَلقنت), origen directe del nom actual en valencià, Alacant, així com la forma en castellà inicial d'Alacante.[12][13] També va ser coneguda amb el nom de Laqant-al-Qubra (لَقَنت الكوبرة), és a dir, "Gran Alacant", per a diferenciar-lo de Lqnt-al-Hosun ("Fortí Luqant") el qual correspon a una població diferent, el de Llutxent, a la serra d'Aitana.[14]

Regne de TudmirModifica

Alacant fou una de les sis viles del pacte de Teodomir que van formar l'anomenat regne de Todmir, qui ja esmenta concretament a la vila amb el topònim de Laqant,[15] la qual cosa implica que l'al-Àndalus va respectar el topònim original que els cristians hispanoromans ja utilitzaven.[16] Durant el regnat de la Qura de Todmir, la població alacantina estava dispersa als turons que envolten el camp d'Alacant, i l'economia girava al voltant del conreu del secà mediterrani com ara el blat, l'oliva i la vinya, a més dels aliments procedents de la fauna silvestre com la mel, l'espart, el conill, el senglar o la perdiu.[17] Cap a eixos emplaçaments de mitjana altura es desplaçaren els habitants dels menuts nuclis urbans tradicionals, com ara dels Antigons (actual Benalúa) o del Tossal de Manises, que es despoblaven mentre que una reduïda guarnició musulmana s'assentava al fort del Benacantil. Pel que fa a la situació política, les autoritats andalusines respectaren els acords del pacte de Teodomir quant a la llibertat de culte, de confessions religioses relacionades amb les creences animistes i d'avantpassats familiars, mentre que el cristianisme era minoritari.

L'elit hispanogoda, un grup social molt reduït i hermètic d'origen germànic, encara havia aconseguit retenir els privilegis comercials i tributaris a Alacant, però la seua posició va ser desplaçada en relacionar-se mitjançant matrimonis amb els Balŷ, procedents dels contingents militars originaris del Llevant mediterrani i d'Egipte que s'havien assentat al balad Balansiya i a la Cora de Todmir a partir de l'any 746.[18] Açò comportà el repoblament i reviscolament de les antigues viles romanes, mentre que la gran majoria dels muladins[19] continuarien als poblaments dels turons a les rodalies del camp d'Alacant, com el Foncalent, la Murta, el Maigmó (Agost) o l'ereta del Benacantil. Els privilegis de l'aristocràcia local arribaren al seu punt final en la derogació del Pacte de Teodmir per l'emir Abd-ar-Rahman I, desprès de vèncer a Abd al-Rahman ibn Habid al-Siqlabi en la badia d'Alacant,[20] on havia desembarcat amb tropes procedents d'Ifríqiya amb la intenció d'invadir l'al-Àndalus en favor del Califat Abbàssida.

Califat de CòrdovaModifica

L'antic regne de Tudmir passaria ara a ser una província de l'emirat omeia de Còrdova, com a Cora de Tudmir, i a Alacant l'elit era, per tant, pro-omeia. Destruïts els ports de València i de Cartagena per Abd-ar-Rahman I, el port de la medina Laqant seria l'única actiu al s.IX en la façana entre el Delta de l'Ebre i Almeria. És quan comença a haver-hi un poblat estable a la falda del Benacantil, on residien marins que es dedicaven a la pesca, la pirateria i el tràfic d'esclaus blancs amb Ifríqiya. De fet, del seu port partiren alguns dels que fundaren Petxina. Durant el govern d'Muhàmmad I la medina comença adquirir importància estratègica gràcies al reviscolament comercial de la Via Augusta i per la inexpugabilitat del seu castell. Els emirs dividiren el balad Balansiya en dos divisions administratives, al nord encapçalada per Xàtiva i al sud per Kalyusha, on es trobava integrada Alacant, que esdevendria en el seu port.

Entre els anys 880 i 918, la classe dominant laqantina mostrà connivència amb la rebel·lió d'Úmar ibn Hafsun, ja que estava força relacionada amb l'antiga aristocràcia visigòtica, origen que compartien amb Ibn Hafsun. A més a més, els muladins també hi recolzaven la causa, que patien de tributs excessivament alts que l'emirat els feia pagar per a poder pagar els sous dels exèrcits professionalitzats. Així, desprès de sufocar les revoltes del saqlabí Ibn Hafsun, Abd-ar-Rahman III proclama el Califat de Còrdova i, amb l'ajuda de berèbers assentats a Kunka, pren Kalyusha i reconeix a Muhammad ibn Abd al-Rahman al-Shaykh al-Islam com a governador de Callosa en l'any 924. Est és l'origen de la dinastia dels Banu Xaykh, una família els membres de la qual es consideren els primers individus històrics que es coneixen per la seua vinculació amb Alacant.[21]

Xarq al-ÀndalusModifica

Al s. xi, segons el cronista al-Idrisi, Alacant era una vila pròspera amb un suq o soc, una gran mesquita amb púlpit i un minbar; el sòl era fèrtil i produïa abundants fruits i llegums, figues i raïm, i pel port s'exportaven cordatges fets amb espart i sosa i s'hi construïen vaixells de pesca i comercials; la seva kasaba estava al cim de la muntanya anomenada Benacantil (de difícil accés), i ben guarnida de tropes. Durant est segle, la Medina Sagira Laqant esdevingué un important port d'eixida cap al nord d'Àfrica, per on connectaria el Sharq al-Andalus amb la resta del món islàmic i, per altra banda, també esdevendria un important node per la Via Augusta que el connectava amb València, Múrcia i Andalusia, alhora que resseguint el riu Vinalopó facilitava l'accés a l'interior mesetari peninsular. Això el convertiria en un important nucli comercial i marítim relacionat amb tota l'àrea mediterrània[22] i, per tant, en la capital d'un extens terme que disposava dels serveis que explica el cronista al-Idrisi.

Durant el desmembrament del Califat de Còrdova la vila pertanyé (després de vers 1012) a la taifa de Dénia; després, el 1091 fou conquerida per l'almoràvit Yusuf, que havia ocupat Almeria, va entrar a Múrcia, Xàtiva i finalment Dénia que va ocupar fàcilment incloent Alacant. Esta va romandre en mans dels almoràvits fins al 1145. Després va passar a Àhmad ibn Abd-al-Màlik Sayf-ad-Dawla, mort en lluita el 1146. Durant ests segles la població laqantina estava diseminada en menuts assentaments cap a l'interior, en cotes de mitjana altura a les faldes del Benacantil, la Serra Grossa, el Fontcalent o, fins i tot, el Cabeçó d'Or. No va ser fins ben entrat el s. XI que comença a desenvolupar-se una estructura urbana sobre l'actual Vila Vella, tot coincidint amb la introducció del sistema tributari-mercantil sota les ordres de l'emir de Múrsiya, Abd-Al·lah ibn Iyad.

En 1147 passa a formar part dels dominis Muhàmmad ibn Mardanix, conegut com el rei Llop, que dominava efectivament tot el Xarq al-Àndalus des de València fins Almeria, passant per Múrcia. El primitiu establiment alto-medieval és l'origen del centre urbà de l'actual ciutat, entre el barri de Santa Creu, a la falda del Benacantil, i el Raval Roig, a la costa.

Dominació almohadeModifica

Posteriorment, a la mort del Rei Llop, la invasió almohade arribà a Alacant el 1171 o 1172, els quals implantaren el seu model administratiu del hisn,[23] que va potenciar el desenvolupament urbà de la medina en tenir vinculada una àrea polivalent vinculada al seu castell principal (o amal) i, a més, també es vinculaven altres castells (o husun) i alqueries (o qura) en l'interior. Els nuclis de població se situaven en el perímetre dels camps de conreu, de ramaderia o de pesca, de manera que hi havia un equilibri poblacional entre els valls fluvials, la muntanya i la costa.

En el cas d'Alacant, el hisn Laqant era un districte administratiu del amal Medina Laqant, del qual estaven vinculats els husun de Busot, Cabrafix (Aigües), Agost, Tabaià (Asp), Portitxol (Montfort), la Mola (Novelda) i les qura d'Asp (Asf), Novelda (Niwala, dit Noel·la), Montfort (dit Nompot), l'Alcoraia, Sant Joan (Benialí), Mutxamel i el Campello. Així, l'àrea cobria una activitat econòmica important: Per una banda, el Camp d'Alacant, que va des del riu Montnegre fins Benimagrell i el cap d'Alcodre, es collien fruites (panses, garrofes, raïm, figues), així com barrella (per a fer sabó) i salt dels marjals; per altra banda, les zones muntanyenques produïen fibres vegetals del lli i l'espart, que s'exportaven a tots els països de la Mediterrània. El lli no només permetia fer teixits, sinó també fer veles i xàrcies per a l'activitat pesquera (i de pirateria) des de Laqant, que disposava d'un port natural a la riba de la platja de Baver, a mitja llegua de la medina, sortint per la Porta Ferrissa cap al sud. El hisn, a més a més, també cobria una part del Camp del Vinalopó, a l'oest.

Per tant, si es té en compte que el model socioeconòmic andalusí es bastia en una relació directa (sense intermediaris subordinants, com passaria desprès amb el feudalisme) entre els habitants amb l'Estat islàmic, representat pel seu emir o pel seu califa, tots havien de complir un tribut anual que l'establien els funcionaris en comú acord amb l'aljama de la medina, o consell d'ancians venerables. És a dir, un sistema precapitalista tributari. A la Medina Laqant hi anaven llauradors, pescadors, ramaders i artesans per acudir al soc per intentar vendre els productes, i així era com aconseguien moneda per poder pagar eixe tribut. El mercadal a Alacant en temps andalusins (o soc, de suq) es trobava en extramurs, també cap al sud, prop de l'actual plaça del Portal d'Elx, on hi havia l'horta de Sueca (nom que ve de soc, de suaqiya). A eixe soc procedien tant del propi hisn com els altres hisn propers (Alcoi, Elda, Villena o Elx), ja que el port d'Alacant permetia l'exportació dels seus productes via mar, així com via terra per la Via Augusta.

Durant el domini almohade, Alacant formava part de l'emirat de Dénia però est regne islàmic es va desintegrar amb la invasió catalana de Mallorca i la conquesta de Menorca en 1231, quedant una part unida a l'emirat de Múrsiya i una altra part, al nord, esdevingué una taifa vinculada a l'emirat de Balansiya. Així, amb la independència dels països andalusins de l'imperi almohade, Alacant va quedar dins del segon Emirat de Múrsiya abans del 1230, en unir-se a la causa d'Ibn Hud, proclamat emir a Múrcia en independitzar-se dels almohades.

Període feudalModifica

Conquesta cristianaModifica

La Corona d'Aragó comença en 1225 la seua expansió peninsular[24] amb l'objectiu d'arribar fins a Oriola[25] i, amb la caiguda de València en mans cristianes en 1238, el seu emir, Zayyan ibn Mardanix (net del rei Llop), passa a ser l'arraix de la medina Laqant en 1240. Mentre intenta retenir el territori restant de l'emirat valencià que encara no havia caigut en mans cristianes, Zayyan negociaria amb Jaume I bescanviar el territori del hisn d'Alacant per l'illa Menorca. El rei d'Aragó no en va accedir posant al mig l'excusa de les "conveniències que tenia amb Castella" arran del casament dels infants Constança d'Aragó i Manuel de Castella.[26] En realitat, però, el rei d'Aragó s'estava reservant davant Zayyan la possibilitat de conquerir Alacant i, per extensió, la resta de Múrcia.[27] En 1243, l'emir de Múrsiya, Bahà al-Dawla, signà el Tractat d'Alcaràs amb Castella que converteix el regne mudita de Múrcia en un protectorat vassall.

L'arraix Zayyan rebutjà el vassallatge a Castella i deslligà la medina Laqant de Múrcia, passant a una independència de facto,[28] tot i que hauria pogut rebre ajuda des del califat d'Ifríqiya per a resistir durant cinc anys al setge militar de les forces cristianes. A més a més, d'esta manera, s'unia a la resistència andalusina que encapçala al-Azraq[29] a les viles valencianes també sublevades contra Jaume I. La Corona d'Aragó i la de Castella signen en 1244 el tractat d'Almirra amb què substancien l'acord matrimonial tot delimitant la frontera entre el regne de València i el de Múrcia a la línia de Biar i Busot, però el sobirà d'Aragó es reservaria el dret de recuperar Alacant en qualsevol moment.[30] Finalment, Zayyan seria l'última autoritat andalusina valenciana que partiria cap a l'exili al voltant del 1247,[31] deixava enrere un buit de poder a Alacant, que passaria a ser governada de forma autònoma i precària per un consell d'aljama, i la defensa del seu castell passaria a mans de l'algutzir al-Azraq. Com que no està documentada la presa del castell del Benacantil, no es coneix la data concreta però els historiadors admeten que els laqantins hi devien d'haver oposat força resistència.[32]

Colonització feudalModifica

Els nous dominadors van expulsar a la població autòctona de la medina, dispersades per l'interior del hisn i obligades a abandonar habitatges i terres, que acabaren expropiades en favor dels nous terratinents cristians. En conseqüència, la població mudèjar alacantina s'ubicà arreu dels camps, sense cap mena de defensa ni protecció militar. Tot i això, les noves autoritats castellanes hagueren de tolerar la permanència dels autòctons ja que la política castellana de colonització de la ciutat no tenia prou força, per manca de pobladors cristians suficients. Finalment, cinc anys després de l'exili de Zayyan, apareix la primera prova documental del domini efectiu del rei Castella sobre Laqant en 1252, amb la promulgació d'un privilegi reial alfonsí que instituïa el Consell d'Alacant; es tracta d'una institució foral local que continuaria existint durant els cinc segles de la vigència dels Furs de València, fins els Decrets de Nova Planta de 1707.

El procés colonitzador era lent i es perllongà al llarg de tot el segle xiii i, encara que els detalls no són ben coneguts per la desaparició dels Llibres del Repartiment, l'estudi històric considera que vora el 80% dels nous pobladors eren procedents de la Corona d'Aragó, sobretot de catalans.[33] Els colons reberen tota mena de privilegis i franquícies per part del rei Alfons el Savi per tal de facilitar el seu assentament, com ara el Fur Reial (agost 1252), l'organització del govern municipal (bala, jutge, mostassaf, escrivà, repartiment d'heretats, dotació d'un extens raval, exempcions fiscals, fixació d'aranzels almoixerifat), o l'impuls del seu port, al qual se li va concedir el 1271, juntament amb el de Cartagena, l'exclusivitat d'embarcament vers a Ultramar.

Però les mesures de Castella mirant d'afavorir la vida social i econòmica d'Alacant cal interpretar-les abans com una expressió de desitjos d'Alfons el Savi, més que no com una realitat existent. La conquesta d'Alacant havia provocat una greu mancança d'artesans, mercaders, lletrats i mariners experimentats, així com d'enginyers, va fer perdre la privilegiada situació econòmica i comercial de la qual Alacant gaudia amb els andalusins, i entrà en una època de crisi econòmica i social.[34] A més a més, els repobladors d'origen castellà eren refractaris a establir-se, mentre que els d'origen català estaven força interessats per les possibilitats de comerç a la Mediterrània i amb el nord d'Àfrica.[35]

Intervenció catalana de MúrciaModifica

Durant les rebel·lions mudèjars que s'estengueren al sud del Regne de València i per tot el Regne de Múrcia, entre 1264 i 1266, Alacant romangué lleial a les noves autoritats feudals catòliques i es va trobar immersa en una nova campanya militar jaumina. El monarca havia demanat el vist-i-plau a les respectives corts d'Aragó i de Catalunya per a intervenir militarment en Múrcia en ajuda del rei de Castella, el seu gendre Alfons X el Savi, però només aconseguí el recolzament material i financer de la noblesa catalana, mentre que la noblesa aragonesa se n'havia desentès.[36] Així, amb un exèrcit organitzat i finançat exclusivament per les Corts Catalanes, Jaume I va assegurar definitivament el domini cristià de l'extens municipi que era aleshores Alacant, el 21 de novembre de 1265, acompanyant les seues tropes pel coll de Portitxol procedents de Montfort.

La població alacantina, tot i que exigua, ja seria pressumiblement de majoria cristiana perquè va esdevenir fàcilment en el centre d'operacions, avituallament i allotjament de les tropes catalanes en esta empresa militar sobre el regne mudéjar de Múrcia. La campanya va durar fins al 1266 a l'acabar la presa de la ciutat de Múrcia i s'hi quedaren al regne vassall una població important d'origen català, de vora 10 mil persones. A Alacant, concretament, quan hi va tornar el 4 de març de 1266, Jaume I va manar que es quedaren 100 cavallers sota les ordres d'Arnal de Luna i d'Eiximèn d'Urrea, a més d'establir la ciutat com a centre d'operacions per a la vigilància de la frontera al nord,[37] entre el regne mudèjar de Múrcia i el regne de València.

 
Reial Provisió permetent establir-se i poblar la ciutat i horta d'Alacant als mudéjars (1430)

Estes forces militars complementarien la massa de colons cristians que s'assentaren la vila alacantina de la qual les mainades d'origen català esdevendrien majoria, amb alguns militars d'origen aragonès que havien participat en la campanya militar a títol personal. En acabar l'operació murciana, tal com havia acordat pel Tractat d'Almirra, Jaume 'el Conqueridor' va mantenir la sobirania de Castella sobre Alacant, però per l'origen dels colonitzadors a la ciutat d'Alacant es parla en valencià, llengua que perdura fins a l'actualitat com a pròpia i tradicional.[38] Esta circumstància va romandre inalterable malgrat que el rei Alfons X el Savi va continuar en el seu intent d'augmentar la població cristiana d'origen castellà, atesa la importància militar i mercantil de la vila.

Incorporació al Regne de ValènciaModifica

Malgrat tot, el procés colonitzador no acabava d'assolir-se i el rei es veia forçat a obligar la residència dels beneficiaris de la intervenció militar de Jaume el Just al Regne de Múrcia aprofitant els problemes successoris castellans. Alacant va passar a sobirania del Regne de València el 21 d'abril del 1296, i el rei Jaume II respectà els privilegis i institucions alfonsines anteriors, tot adaptant-les a la nova situació política. Estos canvis es van reflectir en la Sentència Arbitral de Torrelles de 1304, i el Tractat d'Elx de 1305, data en avant a partir de la qual regiren en la Vila els Furs de València.

El segle xiv fou una etapa de creixement fins als anys quaranta, encara que ja el 1333, la fam es deixà sentir a Alacant, primer senyal de la crisi que s'acostava: la guerra de la Unió (1348), la pesta negra (1348) i la Guerra dels dos Peres (Pere I de Castella - Pere IV), entre 1356 i 1366, que al territori alacantí hi tingué un dels seus principals escenaris. La vila estigué en poder dels castellans i la seua població emigrà, morí o caigué captiva, restant buida. El 1386 la vila fou atacada durant una ràtzia de l'Emirat de Gharnata.[39] Amb la pau s'inicià la reconstrucció social i econòmica, encara que els mudèjars pràcticament desaparegueren i els jueus foren una minoria. Pere IV dictà nombroses mesures per tal de restaurar l'economia i la pau social, encara que en 1391 no es va poder evitar l'atac contra els jueus, que van desaparèixer de la societat alacantina.

Edat modernaModifica

Durant el segle xv Alacant continuà creixent i una pròspera agricultura orientada devers l'exportació (vi, fruits secs, espart) impulsaren un notable desenvolupament del port i d'una classe mitjana que controlava el govern municipal. L'únic conflicte bèl·lic fou la guerra amb Castella de 1430, de conseqüències menors que les anteriors. La població continuà creixent i el 1510 era la cinquena del regne. Est progrés va servir de justificació a Ferran el Catòlic per a enlairar-la del rang de vila al de ciutat en 1490.

Des de l'obtenció del títol de ciutat el desenvolupament institucional econòmic i demogràfic d'Alacant és palpable. El seu port es va convertir durant l'edat moderna en el més important de l'antic Regne de València, i va propiciar l'assentament de colònies de comerciants estrangers que van imprimir gran dinamisme al tràfic mercantil. La construcció de l'embassament de Tibi a finals del segle xvi va permetre d'assegurar les produccions de la propera horta, de les que el raïm —i conseqüentment el vi— s'erigí en el producte més remunerador junt amb l'espart i els fruits secs. El port a més a més es convertí en un excel·lent punt d'eixida de les llanes castellanes i en un eficaç redistribuidor d'alguns productes colonials i de saladures arribats des del nord d'Europa.

El desenvolupament econòmic va permetre a Alacant arrabassar a Oriola, el 1647, la capital de la Batlia meridional valenciana i, ja el 1785, la creació d'un Consolat del Mar independent del de València.

Alacant fou objectiu militar en tots els conflictes bèl·lics. Així, va ser pràcticament destruïda el 1691 per l'esquadra francesa que comandava l'almirall Jean II d'Estrées, i durant la Guerra de Successió l'ocuparen alternativament austriacistes i borbònics. La voladura parcial del Castell de Santa Bàrbara pel cavaller d'Asfeldt va determinar l'eixida dels aliats de la ciutat i el triomf borbònic en esta banda del regne valencià. La guerra del Francés va deixar-hi les seues seqüeles a conseqüència de la crisi de subsistència i de les despeses militars que exigí, i això que les tropes franceses no aconseguiren ocupar-la.

Època contemporàniaModifica

 
Alacant a primeries del segle XIX

El tarannà obert i liberal dels alacantins es va fer palès al llarg del segle xix i d'això hi ha sobrades mostres: goig popular per la Constitució de Cadis i la desaparició de la Inquisició espanyola, grans dificultats per a conformar un batalló de voluntaris reialistes el 1824 per a reprimir els liberals, rebel·lió de Pantaleón Boné el 1844, suport a la Vicalvarada (1854) i al pronunciament de setembre de 1868 que donà pas al sexenni revolucionari que enllumenaria la I República Espanyola. El primer club republicà s'obrí a Alacant pels volts del novembre de 1868; esta tendència política triomfà a les eleccions municipals de 1870.

La província d'Alacant va nàixer com a tal a les Corts liberals de 1822. Trenta anys després s'inauguraven les obres del ferrocarril Madrid-Alacant, culminades el 1858 amb l'enllaç d'Alacant i Almansa. El trànsit del segle xix al xx mostra un lent creixement de la població a l'elevat nombre d'immigrants i a l'alt índex de mortalitat, producte de la crisi de subsistències i les freqüents epidèmies.

Segle xxModifica

 
El carrer Arquitecte Morell, al centre d'Alacant, en la riuada de setembre de 1997.

Durant el període 1920-1935 l'economia alacantina es va decantar devers la indústria, restant l'agricultura sumida en una segona crisi. Les eleccions generals de febrer del 1936 donaren el triomf a Alacant al Front Popular i la guerra civil desencadenada per la rebel·lió militar de juliol del 1936 va fer que la ciutat suportés les conseqüències de manera tràgica.

A l'inici de la guerra, el bàndol sublevat fracassà un intent de posar-la a setge des d'Oriola i d'altres poblacions del Baix Segura. Un altre succés d'importància va ser l'afusellament de José Antonio Primo de Rivera, que es trobava a la presó d'Alacant. Tanmateix, la ciutat va ser escenari de 71 bombardejos sobre la població civil que van causar la mort a 481 persones i l'enderrocament de 705 edificis. El pitjor atac fou realitzat pel bombardeig d'avions italians Savoia el migdia del dimecres 25 de maig de 1938, on moriren més de 300 persones, en gran part dones i nens que es trobaven fent cua al Mercat Central (Vegeu, Bombardeig del 25 de maig). La majoria dels historiadors actuals experts en la Guerra Civil espanyola coincideixen a equiparar-ho amb la massacre de Guernica.

No obstant això, la ciutat es va mantenir fidel a la República fins al darrer instant, i era objecte de l'estratègia de debilitament psicològic com, per exemple, el llançament de pa blanc envoltat de lemes feixistes en època de fam. En ser la darrera població a caure en mans de les tropes del general Franco, al seu port es visqueren escenes dramàtiques entre els que esperaven bucs per a sortir cap a l'exili. Al capvespre del 30 de març de 1939, entraven a la ciutat les unitats de la Divisió Littorio, comandada pel general Gambarà, amb una desfilada visiblement ostentosa davant de l'Ajuntament i els principals carrers de la ciutat.

La repressió subseqüent fou notable, principalment quan es considerà la ciutat i província com a "roja" i perillosa, veient-se obligades les mateixes autoritats del règim a combatre est sentiment. La dècada dels seixanta contemplà el fenomen del desenvolupament econòmic i el creixement demogràfic, encara que en l'àmbit polític l'estroncament era evident. La mort del general Franco el novembre de 1975 i el consegüent adveniment de la democràcia marquen, de manera clara, l'avenir de la ciutat.

El 19 d'octubre de 1982 queien 220 mm a la ciutat, un nou rècord de pluja en menys de 24 h que va causar nombroses pèrdues materials. La Rambla de les Ovelles va arribar als 400 m³/s el seu rècord històric i sembrà el caos al barri de Sant Gabriel, amb dos morts, cosa que va motivar que després de la riuada fos canalitzat. El 30 de setembre de 1997 es torna a batre el rècord de pluja amb 270 mm i la ciutat va sofrir les pitjors inundacions de la seua història, amb quatre morts i una altura de les aigües que en alguns barris com Platja Sant Joan o Sant Agustí van arribar a més d'un metre. Les pèrdues econòmiques van ser molt quantioses, sobretot al centre de la ciutat i les platges el que va motivar un gran pla de defensa anti-riuades, l'efectivitat del qual encara s'ha de provar.

Segle xxiModifica

El 2018 al Ple de l'Ajuntament es va debatre si declarar la ciutat lliure de feixisme, racisme i xenofòbia. Va ser rebutjada per Ciutadans i el Partit Popular perquè volia que s'incloguera en l'enumeració el totalitarisme, l'independentisme i el nacionalisme.[40]

El 2018 el preu mitjà de l'habitatge va superar per primera vegada en la història d'Alacant el preu de 200.000 euros.[41]

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 Olcina Doménech, Guilabert Mas i Tendero Porras, 2013, p. 202.
  2. Diodor de Sicília, Bibliotheca Historica, XXV 10-12.
  3. Membrado-Tena, 2018, p. 50-55.
  4. Titus Livi, Ab Vrbe Condita, XXIV 41.
  5. Olcina Doménech, Guilabert Mas i Tendero Porras, 2013, p. 204.
  6. Olcina Doménech, Guilabert Mas i Tendero Porras, 2013, p. 205.
  7. Olcina Doménech, Guilabert Mas i Tendero Porras, 2013, p. 207.
  8. Olcina Doménech, Guilabert Mas i Tendero Porras, 2013, p. 211.
  9. Olcina Doménech, Guilabert Mas i Tendero Porras, 2013, p. 212.
  10. Olcina Doménech, Guilabert Mas i Tendero Porras, 2013, p. 214.
  11. Olcina Doménech, Guilabert Mas i Tendero Porras, 2013, p. 215.
  12. Cantigas de Santa Maria d'Alfons X el Savi. Códice de los músicos. Cántiga 339, 3ª estrofa. Vegeu còpia digitalitzada de la Real Biblioteca del Monasterio de San Lorenzo del Escorial. Identificador RBMECat b-I-2, full 304R. Llengua: Galaicoportugués. S. XIII, posterior a 1280. Enllaç. [Consulta: 08/12/2021]. Cita: "Este logar Alacante nom' há"
  13. Pretel Marín (1981), citat per Peset (1985, p. 313) transcriu part del contingut d'un privilegi de Carles IV de Castella a Almansa en 1790: "un cuaderno de diez y seis fojas de pargamino, escritas de amas partes con la que está signada del signo de Guillermo Arnalte, escrivano público de la villa de Alacante e sellado con un sello de cera de la dicha villa de Alacante, colgado de una cinta de seda verde..."
  14. Levi-Provençal (1938, p. 305), citat per del Estal (1985, p. 811)
  15. Azuar Ruiz, 1990, p. 22.
  16. Membrado-Tena, 2018, p. 51.
  17. Ruiz Azuar, 1990, p. 22.
  18. Ruiz Azuar, 1990, p. 23.
  19. Població hispanoromana autòctona ja conversa a l'Islam.
  20. Ruiz Azuar, 1990, p. 24.
  21. Ruiz Azuar, 1990, p.29.
  22. Hinojosa Montalvo, 2011, p. 9.
  23. Azuar Ruiz (1982, p. 38)
  24. Vegeu Corts de Tortosa de 1225.
  25. Vegeu Tractat de Cazola de 1179.
  26. Garrido i Valls, 1997, p. 31.
  27. del Estal (1976, p. 25): "La demarcación fronteriza [...] entre Castilla y Aragón [...] no significó, ni mucho menos, la renuncia de facto catalano-aragonesa a la expansión territorial de su corona por aquella región más septentrional del reino de Murcia. Un detenido análisis de las fuentes de la época nos permite observar que Jaime I acarició el pensamiento de llevar la frontera meridional de sus estados hasta Orihuela y Guardamar del Segura."
  28. del Estal, 1990, p. 212-215.
  29. Torró Abad, 2006.
  30. del Estal (1976, p. 32): "El rey de Castilla asigna ciertos derechos a la corona de Aragón sobre las tierras norteñas del reino de Murcia, desde el Bajo Segura aproximadamente hasta Biar-Villajoyosa. Muntaner nos refiere en consonancia con ello que ai desposar Jaime I a su hija D.ª Constanza con el infante castellano, D. Manuel, hermano de Alfonso el Sabio, le hizo entrega de aquel territorio en dote matrimonial, con la expresa condición de volverlo a su poder cuando él lo quisiere o sus descendientes"
  31. Any 644 de l'hègira, entre el 18 maig de 1246 i el 7 maig de 1247, segons del Estal (1981, p. 79)
  32. Rosser Limiñana (2012, p. 56): "Si bien es cierto que no hay unanimidad respecto a la fecha concreta de la toma de Alicante, lo que sí extraña es el prolongado silencio en las fuentes documentales en los diez primeros años de la presencia castellana [...]. Por lo tanto, podemos concluir que Alicante y su castillo debieron tomarse con bastante resistencia."
  33. Hinojosa Montalvo, 1991.
  34. Azuar, 1990.
  35. Camarero Casas, 1997, Pàg. 17.
  36. Garrido i Valls, 1997, p. 75.
  37. Garrido i Valls, 1997, p. 115.
  38. Casanova, 2001, p. 213-260.
  39. Navarro Benito, 2001.
  40. Pascial, C. «El PP y Cs no apoyan que Alicante sea una ciudad "libre de fascismo, racismo y xenofobia"». Diario Información, 20-12-2018 [Consulta: 21 desembre 2018].
  41. Navarro, David «Los pisos nuevos, solo para ricos». Diari Información, 20-12-2018 [Consulta: 21 desembre 2018].

BibliografiaModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Història d'Alacant