Obre el menú principal
Vista general de la ciutat de Badalona des de la zona industrial de Les Guixeres, al nord del terme municipal. S'hi poden apreciar, entre altres, l'antiga escola Lola Anglada, els blocs de Can Mercader (al centre), el Pont del Petroli o l'antiga central tèrmica del Besòs.

La història de Badalona té el seu origen oficial vers l'any 100 aC amb la fundació de la ciutat romana de Bætulo sobre el turó d'en Rosés, on actualment hi ha el nucli antic de la localitat. No obstant això, les primeres estructures urbanes dintre del territori del terme municipal van aparèixer cap al segle segle IV aC al poblat ibèric del turó d'en Boscà. El període romà va representar un període d'esplendor urbanístic i demogràfic, amb un desenvolupament d'un important intercanvi comercial, especialment del vi.

A partir del segle III la ciutat comença a declinar, malgrat haver-hi una continuïtat de poblament del nucli urbà entre els segles V i VI es gesta un procés de ruralització de la seva població cap a les diverses vil·les del territori. A més, a causa de la manca de documentació el període tardoantic és poc conegut, en tot cas les invasions germàniques i, després, la musulmana, van afectar negativament Badalona, que durant l'edat mitjana i fins ben entrada l'edat moderna oscil·larà entre una població de 400 i 700 habitants aproximadament. La parròquia de Badalona també entrarà en la tònica feudal, però l'any 1317 va ser alliberada pel rei i es va implantar un règim municipal, i el 1435 va esdevenir carrer de Barcelona.

La fi dels atacs pirates i d'altres perills a la fi de l'edat moderna van permetre a la localitat un creixement demogràfic i urbanístic entorn del seu nucli antic, representat, per exemple, en la construcció de la nova església parroquial de Santa Maria l'any 1778, una millora de l'agricultura i l'inici de l'activitat marinera després de molts anys de viure d'esquena al mar. A partir del segle XIX, i concretament des de la inauguració del ferrocarril entre Barcelona i Mataró el 1848, Badalona va començar créixer demogràficament i a industrialitzar-se gràcies a la seva localització propera a la via del tren i a Barcelona, però no va desenvolupar una burgesia pròpia a diferència d'altres ciutats, tot i que el teixit industrial va ser molt divers i destacat. El seu gran creixement li van valdre el 1897 la concessió del títol de ciutat per part de la reina regent Maria Cristina d'Àustria.

L'entrada al segle XX va seguir la mateixa línia i va significar, de mica en mica, un desplaçament de les activitats tradicionals pesqueres i agrícoles. El tombant de segle, a més, va suposar un gran dinamisme cultural a Badalona, amb la fundació de diverses institucions i entitats, però les dues dictadures, la de Primo de Rivera i la de Franco, les van afectar. A més, Badalona es va convertir en objectiu dels bombardeigs durant la guerra civil a causa de la gran presència d'importants indústries. La dictadura de Franco a la ciutat es va caracteritzar per un creixement vertiginós de la població a causa de les fortes immigracions arribades de diversos indrets d'Espanya, que es van instal·lar als barris de la perifèria badalonina, a barris existents de per sí amb una minsa estructuració urbana i relació amb el centre de la ciutat, i també va haver-hi barraquisme. L'arribada de la democràcia va suposar una millora a nivell urbanístic i cultural: dècada dels vuitanta i, especialment a redós de l'elecció de Badalona com a subseu olímpica l'any 1992, es van dur a terme diverses millores i projectes urbanístics: el barri de Montigalà, on es va instal·la la vil·la de premsa, l'àrea del Gorg i del Caritg, entre altres.

Gràcies al seu particular urbanisme, a les seves entitats culturals, socials i esportives, ha mantingut una identitat pròpia com a municipi malgrat el creixement constant de la població i ha evitat que esdevingui una ciutat dormitori de Barcelona.[1]

Contingut

PrehistòriaModifica

Es creu que pel territori de Badalona han passat comunitats prehistòriques, que es podrien haver establert en abrics o coves naturals. Tanmateix, no s'han trobat restes humanes que ho puguin constatar, ja que aquests llocs han estat reutilitzats per l'home posteriorment. Això no obstant, sí que s'han trobat restes materials datades a partir del període neolític mitjà-recent (3500 al 2500 aC). És a dir, a partir de la sedentarització de l'home, moment en què comença a criar bestiar o a fer ceràmica. D'aquest període hi ha testimoniades restes en possibles coves al barri del Manresà i el turó d'en Seriol, on es troben destrals de pedra, sílex i punxons realitzats en os. A més a més, també es descobriren als barris de Sistrells i Llefià sepulcres excavats a terra, amb l'individu en posició fetal acompanyat d'aixovar.[2] Durant el neolític final (2500 aC al 1800 aC aproximadament) es desenvolupa la cultura megalítica, de la qual se'n trobà un possible exemple, el dolmen de Coma d'Oms, al turó de Roda-Soques, una zona propera al barri de Canyet.[2]

A partir de l'entrada a l'edat del bronze, sembla que l'hàbitat a l'aire lliure es generalitza i es localitzen fons de cabana localitzats a diverses bòbiles de la ciutat (Elies, Serret, Submarino, Metro) datables entre el 1800 i el 1500 aC. A partir del bronze final, al voltant de l'any 1000, el territori català rep la invasió dels pobles dels camps d'urnes, que introdueixen la cremació com a ritus funerari; a més, el territori es transforma lentament: es comença a emprar el ferro en la metal·lúrgia, s'enforteix el sistema urbà i es produeix un eixamplament i millora de l'agricultura i el pasturatge. A Badalona, queda testimoniada aquesta època amb dos jaciments: uns fons de cabanes a Can Butinyà i una sitja reomplerta a Can Mora (Canyet), que contenia molt material ceràmic procedent de molts tipus de vasos i urnes, que s'han datat entorn els segles VIII aC-VII aC.[2][3]

Història antigaModifica

 
Poblat ibèric del Turó d'en Boscà.

El terme de Badalona, dins de la Laietània, va ser el territori de poblament de la cultura ibèrica, concretament hi trobem el turó d'en Boscà, al barri de Bonavista, però als voltants hi ha també els turó de les Maleses, entre els termes de Montcada i Reixac i Sant Fost de Campsentelles, o el turó del Pollo, a Santa Coloma de Gramenet. El del turó d'en Boscà és un dels jaciments més destacats de tota la comarca, i un més dels poblats ibers ubicats al llarg de la serralada Litoral Catalana en època ibèrica, que va encunyar moneda, a través de les quals s'ha pogut identificat la paraula Baitolo (en ibèric      ), evident precedent de la romana Baetulo.[4]

Amb unes 3 hectàrees de superfície, el poblat està localitzat en el cim del turó, uns 198 metres d'altitud, i els seus vessants, amb un domini visual sobre el delta del Besòs i la totalitat del pla de Barcelona. Construït adaptat a la topografia, estava ben fortificat, amb una muralla i una torre rectangular de construcció sòlida i potent. El poblat es sostenia en aquest terreny gràcies a un sistema de terrasses bastant evolucionat suportades amb murs de contenció, afavorint la presència de carrers planers, que recorren longitudinalment les terrasses, i esglaonats, que les comuniquen. Hi ha indicis que el poblat es va estendre vers el sud-oest, fins al turó d'en Folch, i el sud-est. La seva cronologia està ben establerta, amb presència d'estructures urbanes des de mitjan segle IV aC, amb una decadència progressiva des d'ençà la fi del segle II aC, amb la conquesta romana, el poblat queda finalment abandonat el segle I aC, fruit de les conseqüències socioeconòmiques i polítiques impulsades pel procés de romanització del país.[5]

D'aquesta època també en són testimonis tres esteles que van ser trobades fora del seu context original, és a dir, que havien estat reutilitzades pels romans, en moments diferents, les dues darreres en una excavació arqueològica l'any 2000,[6] conserven inscripcions en llengua ibera.

La fundació de BaetuloModifica

 
Restes de l'amfiteatre de Badalona
Article principal: Baetulo

Bætulo, o Bètulo, fou la ciutat fundada pels romans ex novo sobre el turó d'en Rosés, limitat per les rieres de Canyet i Matamoros, i el mar. La data de fundació s'acostuma a situar al voltant de l'any 100 aC, gràcies als estudis a partir dels estrats d'anivellació i la preparació del terreny per a construir-hi; per les restes arqueològiques, principalment materials ceràmics de vernís negre procedents d'excavacions antigues i, per tant, sense un context estratigràfic; i pel sistema constructiu del recinte emmurallat. Així mateix, la ciutat romana és mencionada en l'obra de Pomponi Mela De Chorographia, de l'any 43-44 dC i a la Naturalis Historiae de Plini, del segle I dC.[7]

Malgrat estar sobre una petita elevació, la ciutat fou dissenyada sobre un pla ortogonal, amb una configuració i uns atributs molt similars a altres ciutats de l'època; la seva superfície fou d'11 ha. i es completà amb un traçat de 413 per 261 metres.[1] Plini qualifica a Baetulo en la seva obra d'oppidum civium romanorum, una fortificació de ciutadans romans, que ha dut a afirmar que aquesta fundació es va fer amb una aportació de colons immigrants itàlics. A més com a establiment urbà i defensiu, neix també com una forma de complir la reforma de l'exèrcit de Màrius, en la qual s'incloïa el repartiment de terres entre els legionaris veterans. El repartiment entre els colons serà d'una propietat petita i mitjana i la colonització per tot el territori de Bætulo serà prou dispersa.[7] Amb el temps, la ciutat també es va tancar dins d'una muralla.[1]

Ubicada a prop del mar, amb un territori extens amb possibilitats agrícoles i ben comunicada amb altres poblacions, la seva entrada donava a la Via Augusta, Bætulo fou una ciutat molt dinàmica.[1] Sobretot al període de més prosperitat, durant l'època d'August, amb una economia agrícola especialitzada en la producció i exportació de vi, i que s'estendrà fins bona part del segle I dC. Es pensa que durant aquest període es dugué a terme un embelliment de la ciutat i una renovació dels antics edificis; datarien d'aquesta època les restes més importants trobades: les termes públiques, la Venus de Badalona, o les insulae.[7][1] A partir de finals del segle I dC i durant el segle II la ciutat sofreix canvis: la inutilització de canalitzacions i del clavegueram, així com el canvi de funció d'algunes de les cases benestants de la part alt de la ciutat per una nova activitat artesanal, industrial o comercial, o fins i tot de les residències més humils, mentre que les residències de les famílies benestants es traslladarien a les villae disperses pel territori. Tanmateix, en aquest moment, justament a finals del segle I dC, Baetulo assoleix la categoria de municipium i el ius latii, d'ençà es troben documentades les seves institucions i els seus magistrats en documents epigràfics.[7][1]

El declivi romàModifica

Tot i que des d'ençà el segle III, amb el davallament general de l'imperi, la ciutat comença a decaure, s'ha documentat una continuïtat d'hàbitat a la part baixa de la ciutat fins a les darreries del segle V i els inicis del segle VI, amb diverses fases constructives i cronològiques.[7] Durant aquest període es produeix un procés de ruralització dels nuclis urbans, amb un destacat paper de les vil·les. A més, durant aquest període hi ha poca documentació sobre Badalona. Vers el segle VI Badalona va viure la part final d'un intens procés de reformes urbanístiques a la zona propera al fòrum. La necròpoli de Can Peixau també es creà en aquests segles, no abans del segle IV ni més tard del VI. D'altra banda, des del segle IV, Badalona importava ceràmica africana, i encara al segle VII se'n troba.

Edat mitjanaModifica

 
Carreu medieval amb l'escut de la família Santcliment —una campana— a la façana sud de la Torre Vella.
 
El claustre i brollador del monestir de Sant Jeroni de la Murtra, d'estil gòtic català tardà.

A causa del declivi romà, a l'antiga Baetulo es produeix un procés de ruralització i un despoblament de les ciutats vers les vil·les, mantenint un petit nucli, en el què avui és el nucli més antic de Dalt de la Vila, als contorns de l'església de Santa Maria i la plaça de la Constitució. Els primers segles medievals són poc coneguts a causa de la manca de documentació. Font i Cussó va afirmar que fins al segle IV la ciutat havia anat reconstruint-se després de les invasions bàrbares, per a després quedar totalment abandonada,[8] tanmateix Josep M. Cuyàs, i altres autors,[9] creuen que hi va haver una continuïtat, i ni visigots ni musulmans van modificar l'estructura demogràfica, social i econòmica, si bé l'estabilitat arribaria amb l'establiment dels francs, sobretot després de la ràtzia d'Almansor.[10] Ha quedat demostrat que va haver-hi una continuïtat en el poblament perquè es conserva el fragment d'un cancell de l'altar de l'església paleocristiana i les restes d'un mausoleu cristià, trobat a l'espai de les termes i del decumanus de Baetulo.[11]

S'estima que durant tot el període medieval Badalona va oscil·lar entre els 400 i 700 habitants, afectada per males collites, pestes i atacs pirates a la costa, i la majoria vivien a nuclis formats al voltant de les antigues vil·les i no al nucli urbà, dedicats a l'agricultura i la ramaderia. L'antic terme de la ciutat es va mantenir, delimitat pel riu Besòs, el mar Mediterrani, el turó de Montgat i la riera de Canyelles, i la serralada Litoral, on consten diversos nuclis. En primer lloc hi ha el que era pròpiament Badalona, o Bitulona, on hi havia la parròquia de Santa Maria, consagrada el 1112[12] i que establí un territori de sagrera del petit nucli urbà sobre el turó d'en Rosés. El nucli estava dominat també per la Torre Vella, que posseïa extenses terres des del turó fins al mar i jurisdicció sobre els habitants de Badalona.[13] Els altres nuclis poblats es trobaven al voltant de les vil·les, que esdevindrien a voltes petits senyors alodials que es feren edificar torres i capelles: Can Peixau, amb la capella de Sant Salvador, a Llefià, Mas Sa Murtra, amb la capella de Sant Martí, a la vall de Poià i Canyet i Cal Comte, amb la capella del Sant Crist, a Pomar.[14] Inicialment, es creu que les terres van estar força repartida entre petits i mitjans propietaris aloers, amb diversos graus de riquesa, alguns possiblement amb terres repartides arreu de la parròquia.[15] Així mateix, malgrat el progressiu procés de feudalització, els anomenats senyors feudals a Badalona van gaudir d'un poder restringit per la seva proximitat a la ciutat de Barcelona.[16]

Posteriorment, diverses famílies es van voler fer amb els drets sobre Badalona, com els Sentmenat, els Plegamans, els Montcada o els Santcliment. Aquests darrers, amb els Aversó de Llefià van intentar imposar uns drets feudals sobre els badalonins que, en realitat, no tenien, per mantenir controlat el territori i uns minvats habitants a causa de les epidèmies baixmedievals. Els pagesos es van sindicar, perquè no gaudien de consell propi, i van aconseguir que una sentència arbitral els declarés el 1389 «sòlids i afocats» dels senyors feudals.[17] Més tard, l’any 1430, Alfons el Magnànim, mancant de diners, vendrà el terme de Badalona a la ciutat de Barcelona, assegurant la independència de Badalona dels senyors feudals, tot i els intents dels Santcliment d’imposar-se al terme i malgrat la divisió territorial entre les diferents torres feudals, el sentit d’unitat territorial del terme es mantindrà gràcies a la institució de la parròquia, radicada a l’església de Santa Maria.[18] El 1430 el rei Alfons el Magnànim, mancat de diners, venia la localitat al Consell de Cent i posteriorment Joan II, rei de qui va ser partidària la vila durant la Guerra Civil Catalana,[19] va confirmar Badalona com a carrer de Barcelona el 1472.[18]

Paral·lelament, sobre el que havia estat l'antiga vil·la de Poià es va fundar el monestir de Sant Jeroni de la Murtra el 1416, important pel patronatge reial que va rebre dels monarques de la Corona d'Aragó i posteriors.[20] Aquesta construcció, juntament amb el retaule de Sant Joan Baptista i Sant Esteve de l'antic temple romànic de Santa Maria,[21] són les obres més destacades que es conserven del període.

Edat modernaModifica

 
Parròquia de Santa Maria, inaugurada el 1778. L'actual ha sofert reformes posteriors, sobre tot després de la Guerra Civil.

L'època moderna, entre els segles XV i XVII, representà per a Badalona una continuïtat en el mode de vida, a través de la mera subsistència, sobre tot un estancament demogràfic i urbanístic.[19] La població badalonina estava a mercè d'estralls com les epidèmies de pesta, o les incursions de pirates tunisians i algerians que assolaven la costa,[19] un del més destacats fou el 25 de juny de 1564, en què setze galeres berbers desembarcaren a la desembocadura del Besòs i atacaren el terme de Badalona fins a Sant Adrià (Saqueig de Badalona).[22]

Políticament fou vila sota jurisdicció reial, com a carrer de Barcelona fins al 10 de juny de 1595.[23] Aquell any, el virrei i capità general de Catalunya concedí a Badalona privilegis, entre els quals es trobava el títol d'universitat –és a dir, de municipi– i el dret a elegir diversos càrrecs públics pel sistema de la insaculació. Les persones escollides generalment havien de ser majors de 25 anys, i havien de tenir una representació dels veïnats tradicionals de Badalona: la Sagrera i Llefià tenien una tercera part cadascuna, la darrera era repartida entre Canyet i Pomar.[24]

Les guerres foren també un factor important per a l'estancament de la vila. Badalona es convertirà en un dels escenaris durant els diversos setges a la ciutat de Barcelona, per exemple en el marc de la Guerra dels Segadors o en la Guerra de Successió Espanyola, en què la vila es posà del costat de l'Arxiduc Carles d'Àustria, amb les conseqüències posteriors de la repressió de Felip V.[19]

Amb tot, amb l'arribada dels Borbons semblen acabar els atacs de pirates i el segle XVIII representà una expansió demogràfica, econòmica i social notable per a la vila. L'economia cresqué a través de l'impuls de l'agricultura extensiva, amb gran importància de la vinya, que implicà una forta desforestació, l'ocupació d'erms i la dessecació d'aiguamolls; l'agricultura intensiva suposà també canvis amb un augment del regadiu amb la construcció de séquies, basses i safareigs. En el moment d'inici de la industrialització barcelonina, la capital ja no podia autoabastar-se i Badalona, com altres poblacions dels voltants, començaren a subministrar productes agrícoles a Barcelona, creant igualment un excedent de capital que s'orientaria a la indústria el segle següent.[19]

Badalona, que havia estat recluïda a Dalt de la Vila, és en aquest moment en què comença a créixer vers el mar,[25] amb l'allargassament de carrers com el de Fluvià o el de la Costa, enllaçant amb el Carrer de Mar; però també creix cap a altres llocs com la zona del carrer Rector, actual barri de Coll i Pujol. Amb tot el procés de renovació agrícola, també les masies badalonines es restauren i es modernitzen, sent exemples Can Cabanyes (que després fou reformada al segle XIX) o l'edifici actual de Can Miravitges.[26] També destaca alguna obra com el nou temple de Santa Maria, quan el 1758 es decidí substitur el temple romànic que amenaçava ruïna i que s'havia quedat petit per a una població que començava a créixer enormement, car la nova església es projectà per un aforament de 2000 persones.[27]

Rafael d'Amat i de Cortada, baró de Maldà, que passava temporades a la seva heretat badalonina de Can Peixau, descriu en el seu Calaix de sastre la vida quotidiana, els costums, les festes, els oficis i la gent de la Badalona d'aquell temps.[19]

Segle XIXModifica

 
Interior de la destil·leria de l'Anís del Mono fundada el 1868.
 
Casa Consistorial de Badalona, construïda el 1877 al Baix a Mar substuïnt l'antic ajuntament situat a Dalt de la Vila[28]

Badalona començarà a créixer vers el mar al segle XVIII. A principis del segle XIX, el procés de creixement de la ciutat, però, va seguir la forma dels eixamples moderns amb carrers alienats seguint criteris geomètrics i illes de cases regulars, seguint una tipologia característica per l'aparició dels populars badius o eixides.[25] Per tant, el sector marítim de l'Arenal era ja una trama urbana de carrers, conegut com el Baix a Mar, amb el carrer de Mar com el seu eix vertebrador i comunicador amb la platja. La pesca i l'agricultura foren els puntals econòmics de la Badalona d'inicis del XIX, al costat d'altres activitats menestrals com la dels corders, teixidors o les puntes de coixí. Les mestrances badalonines arribaren a tres i construïren embarcacions petites i mitjanes. La marina mercant i de cabotatge adquiriren bastant rellevància amb el litoral valencià i fins i tot a Andalusia i les Antilles.[19] El sector de Baix a Mar acabà adquirint tanta rellevància que al llarg del segle aconseguí prendre la centralitat que havia tingut fins llavors el centre històric de Dalt de la Vila.[25]

A mitjans de segle, Badalona era una vila de 5.405 habitants. El 1848 s’inaugura el ferrocarril entre Barcelona i Mataró, que donarà un gran impuls a Badalona en la seva industrialització i desenvolupament econòmic. La proximitat i les bones comunicacions amb Barcelona estimularen un intens procés d’implantació d’indústries a partir de la segona meitat de segle. En unes dècades, de forma progressiva, l’activitat industrial acabarà desplaçant els sectors agrícola i mariner tradicionals i, a més a més, comportarà grans transformacions i un enorme creixement a nivell demogràfic, de gent procedent del món rural, econòmic i urbanístic.[29] Gràcies a tot aquest creixement industrial i demogràfic, Badalona va rebre el títol de ciutat el 1897 de la mà de la reina regent Maria Cristina perquè «es un prodigio de iniciativas, que al igual produce tejidos de algodón que cal, anisados, alquitranes y jabón que mosaicos, cuerdas tintas, géneros de punto y curtidos que refinerías de azúcar y petróleo o fabrica galletas... En fin, todo lo que por sí sola constituye la creación de un gran mercado interior, muchos de cuyas producciones prodían competir con sus similares del extranjero».[19] En aquell moment Badalona tenia 18.165 habitants i funcionaven un total de 142 fàbriques, però que, d’altra banda, convivien amb 333 establiments comercials o de serveis i 159 establiments a oficis tradicionals (fusters, sabaters, ebenistes, ferrers, cistellers, terrissaires...).[29]

Això no obstant, cal matisar la declaració de la reina, car el creixement industrial de Badalona fou subordinat al de Barcelona: les indústries aprofitaven la facilitat de transport ferroviari i l’àmplia oferta en terrenys urbanitzables a preus assequibles que oferia la vila, a diferència de Barcelona que començava a saturar-se a nivell d’espais industrials[29] i uns sous minsos probablement per la pervivència d'indústries familiars amb telers manuals, etc.[19] Els empresaris barcelonins i les societats vinculades a capital francès o italià eren la gran majoria que, amb tot coexistiren amb un cert nombre de negocis incipients de fabricants badalonins.[29] A més a més, a finals de segle encara mantenia un cert equilibri entre el sector primari i el secundari. Per tant, el cúmul de factors demostraria que realment la industrialització de Badalona fou tardana per la saturació de Barcelona i de la seva rodalia més immediata i la gran varietat d'indústries de la qual parla la reina regent un tòpic que constata les irregularitats i la irracionalitat en el procés industrial.[19] De retruc, aquest model no promogué una burgesia pròpia prou potent i suposà un fre en l’aparició d’institucions patronals i financers sòlides a la localitat, a diferència d’altres centres com Sabadell o Terrassa. Amb tot, la diversitat productiva fou un dels elements característics del procés d’industrialització de Badalona: en primer lloc es trobava el sector del tèxtil, segon prenia una especial rellevància la fabricació d’alcohols i licors, però també de cuirs, cristall i vidre, pintures, tintes, perfums, productes químics, entre d’altres.[29]

Urbanísticament, a partir de mitjans de segle, les fàbriques i els habitatges obrers s’havien anat instal·lant en el sector sud-oest, terrenys compresos entre el centre històric de la població i la vila de Sant Adrià, donant origen als barris del Progrés, del Gorg i del Raval; conformats entre la via del ferrocarril i la carretera de Barcelona a França o Camí Ral, situat enmig de la plana litoral. La nova trama urbana contrastava amb la tradicional de Dalt de la Vila i del Baix a Mar, i es caracteritzà amb carrers nous amb noms representatius com “Indústria”, “Progrés” o “Carril” (avui “Eduard Maristany”). La connexió entre el centre de la ciutat i el barri industrial va impulsar la urbanització de la Plana del Corb el 1897, allà on hi havia terres d’ús agrícola i es connectà les dues zones de la ciutat a través del carrer dels Arbres i que proporcionà espais on construir noves fàbriques i edificis de tendència modernista. D’altra banda, en el sector nord-est, prop de Montgat, a finals de segle i inicis del segle XX també s’instal·larien altres fàbriques, donant inici i creixements als barris de Casagemes, Canyadó i Manresà.[29]

A finals del segle XIX neix el moviment obrer a Badalona a partir de la transformació de vila pagesa i marinera en nucli industrial comportà també la transformació en ciutat obrera,[19] destacant-ne figures com ara Joan Peiró o Simó Piera.[29]

El 1900 es produí en favor de Carles de Borbó i Àustria-Este el fracassat Alçament de Badalona i altres viles catalanes i del País Valencià liderat per Salvador Soliva[30]

Segle XXModifica

 
Aspecte actual del Teatre Zorrilla.
 
Construcció massiva de cases a Llefià entre els anys 60 i 70

Als inicis del segle XX la ciutat disposava d'una immensa varietat industrial que, juntament amb la manca d'un port propi al municipi, començà a desplaçar a poc a poc els nuclis tradicionals vinculats a la pesca.[31] Poblacionalment, el 1910 ja eren 20.900 habitants; i el 1936 48.700 passant a ser ja la 4a ciutat catalana. Aquest auge desbocat va provocar un creixement en barris mal comunicats i sense equipaments[1] durant les dècades de 1920 i 1930 a les zones més allunyades del nucli urbà, com la Salut i Llefià, però també propers com a Sant Crist i Bufalà, com una extensió no prevista en l'eixample concebut al segle XIX, alguns de dubtosa legalitats, com Lloreda.[32]

Al tombant de segle es va viure un important dinamisme cultural:[1] El 1921 es fundà l'Orfeó Badaloní mentre comencen a prendre força iniciatives esportives com el Club Joventut de Badalona o el Club Natació Badalona, entre moltes d'altres. També rebria l'impuls renaixentista al teatre amb Enric Borràs (1863-1957) i la construcció del Teatre Zorrilla (1868) i, a la premsa, amb publicacions com ara l'Eco de Badalona (1868) o Acció (1910-1919).[33] Posterior, aquest moviment es va veure posteriorment frenat i represaliat durant les dues dictadures.[1]

Badalona va patir la dictadura de Primo de Rivera en el terreny cultural, tot i que l'Ajuntament, dirigit per Pere Sabaté, va dedicar-se a la construcció d'obres públiques, una dinàmica generalitzada a tots els municipis durant aquest període, però que amb tot van pal·liar les necessitats de la ciutat, que es trobava en constant creixement. Es van aportar subvencions estatals i es van contraure deutes, un fet que va ser criticat. Es van construir en aquest moment, les escoles Ventós Mir (1924)[34] i Martínez Anido (1928),[35] el mercat Torner (1926),[36] el segon més antic de la ciutat, i la canalització de diverses rieres.

Amb l'esclat de la guerra civil, Catalunya va quedar al bàndol de la República. Com a important nucli industrial, Badalona fou repetidament bombardejada per l'aviació aliada de Franco, com els raids italians. El 1936, l’Ajuntament va quedar sense cap mena de poder, tot i tenir de fet un alcalde, i es va crear un Comitè revolucionari que quedava a càrrec dels assumptes de la ciutat a través d’una sèrie de delegacions, que restava sota un gran descontrol.[37] El final de la Guerra Civil es veu marcada amb l'afusellament de l'alcalde Frederic Xifré i Masferrer el 1940.[38]

La dictadura de Francisco Franco va significar una gran repressió a nivell polític i cultural. Durant la dictadura rebé un flux migratori de diverses regions d'Espanya i que no pogué absorbir adequadament a causa de la mateixa estructura del poder. El municipi es va omplir de barris de barraques en condicions insalubres i sense equipaments. Demogràficament la dinàmica no es va aturar i el descontrol de l'expansió feren assolir xifres vertiginoses: 76.300 habitants el 1950, 92.200 el 1960 i 201.200 deu anys després.[1]

Des de la Transició DemocràticaModifica

A la mort de Franco, la dictadura tocava la seva fi i s'obre el període de la transició vers la democràcia. A Badalona, un dels actes destacats va ser la primera manifestació tolerada, sense violència, a l'estat el 29 de gener de 1976 en favor de l'amnistia dels presos polítics.[39] En vagues i la lluita política més intensa també arribaren a través de l'Assemblea de Catalunya de 1976. Aquest impuls s'estengué fins a finals dels anys vuitanta, on s'hi va sumar les lluites del moviment veïnal per la construcció d'infraestructures i en contra de l'especulació immobiliària que havia estat general fins aleshores.[40] Per la seva banda, l'Ajuntament va quedar gairebé sense poder d'actuació, després dels resultats de les primeres eleccions generals de la democràcia, celebrades el 15 de juny de 1977, es va formar un govern paral·lel al del consistori, la Taula de Partits, format pels partits amb representació al Congrés (PSC, PSUC i CDC) i també ERC i PTE per la seva trajectòria a Badalona, si bé no va ser així amb la UCD, que es creia que estava representada pels regidors del moment. Això va fer que l'acció del darrer govern de transició abans de les eleccions fos fiscalitzada evitant la possibilitat de noves maniobres especulatives a la ciutat.[41] En el vessant més cultural foren impulsors centres com ara l'Orfeó Badaloní, el Círcol Catòlic o el Centre Excursionista de Badalona.

A les darreries del segle XX, la indústria a Badalona continuava tenint un lloc central, tanmateix a partir de 1980 el nombre d'àrees industrials es va anar reduint i ubicant en zones molt concretes,[42] a la zona anomenada Badalona Sud, a les Guixeres, entre altres, on destacà el projecte municipal del Badalona Centre Internacional de Negocis (BCIN), que pretenia millorar els intercanvis, competitivitat i projecció internacional de les empreses de Badalona de cara als mercats europeus i americans, que s'ha vist afavorida per empreses del sector de la microelectrònica, la robòtica, els envasos i aerosols, la maquinària tèxtil o els motlles industrials, mantenint-se, en paral·lel una indústria tradicional com l'Anís del Mono, on es va continuar produint l'aiguardent.[43] Algunes indústries, com la Cros, van ser evacuades a causa de la forta contaminació que repercutia, principalment, en el litoral,[44] on s'ubicaven. Gradualment, l'activitat econòmica s'ha adreçat al sector terciari, dels serveis.

 
Aspecte de l'interior del Palau Municipal d'Esports, seu de les competicions de bàsquet durant els Jocs Olímpics de 1992 i actualment seu del Club Joventut Badalona.

Al costat de la transformació econòmica hi hagué la urbanística, al voltant de la creació del barri de Montigalà, sobretot a partir de la designació de Badalona com a subseu dels Jocs Olímpics de 1992, on es van celebrar les modalitats de bàsquets i boxa. Passada una gran polèmica en què la ciutadania reclamava «Montigalà per al poble!», es va aconseguir la modificació de l'estructura del polígon inicial i es va basar en un nou tipus d'urbanisme, mantenint bona part del sector com a verd urbà, una zona residencial reduïda i una altra part comercial i industrial,[45] on es van edificar i instal·lar grans magatzems especialitzats[46] i el primer centre comercial de la ciutat,[47] afavorint així, també, el canvi de la ciutat industrial a la dels serveis. Els habitatges de Montigalà, d'un blanc característic, es van utilitzar com una de les viles de periodistes dels Jocs Olímpics de Barcelona.[48] Les olimpíades van arrossegar la millora d'altres indrets de la ciutat: l'àrea dels barris del Gorg i Can Claris, on antigament hi havia hagut el canòdrom hi fou edificat el Pavelló Olímpic de la ciutat, on es feren les competicions de bàsquets i que, posteriorment, es convertí en la seu del Club Joventut Badalona; i, al costat d'aquests, el turó d'en Caritg,[49][50] al barri de Sistrells, que es va convertir en un nou parc després de deixar de ser zona militar on hi havia unes bateries defensives amb canons[51] i de la supressió del barraquisme que hi havia concentrat als seus peus, amb la construcció de l'avinguda de Salvador Espriu.[52]

Tot i les vicissituds i l'augment demogràfic, Badalona no ha esdevingut una ciutat dormitori de Barcelona sinó que ha conservat la seva identitat pròpia, especialment en els seus barris més cèntrics,[53] però sobretot gràcies a la seva història particular, les entitats culturals, veïnals, esportives i, també, gràcies al seu particular urbanisme.[1]

Vegeu tambéModifica

ReferènciesModifica

  1. 1,00 1,01 1,02 1,03 1,04 1,05 1,06 1,07 1,08 1,09 1,10 Mestre i Campi, Jesús (director). Diccionari d'Història de Catalunya. Edicions 62, 1998, p. 84, entrada: "Badalona". ISBN 84-297-3521-6. 
  2. 2,0 2,1 2,2 Villarroya i Font, 1999, p. 21.
  3. Villarroya i Font, 1999, p. 22.
  4. «Ceca: baitolo, BAETVLO». Hesperia. [Consulta: 17 març 2018].
  5. «Turó d'en Boscà». Pat.mapa: Jaciments. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya. [Consulta: 22 novembre 2012].
  6. Comas Solà, 2001.
  7. 7,0 7,1 7,2 7,3 7,4 Guitart i Duran, Josep; Padrós i Martí, Pepita «La ciutat romana de Baetulo (Badalona): història i urbanisme». Espais: revista del Departament de Política Territorial i Obres Públiques, 31, 1991.
  8. Font i Cussó, 1980, p. 38.
  9. Soler i Sala, Maria «Feudalisme i nucleació poblacional. Processos de concentració de l'hàbitat al comtat de Barcelona entre els segles X i XIII». Acta historica et archaeologica mediaevalia, 23-24, 2002.
  10. Cuyàs i Tolosa, 1978, p. 8-12, Volum IV.
  11. Padrós i Martí; Nieto i Sabater, 2016, p. 6-7.
  12. Sadurní i Puigbò, 2005, p. 613.
  13. Villarroya i Font, 1999, p. 66-67.
  14. Cuyàs i Tolosa, 1978, p. 23.
  15. Villarroya i Font, 1999, p. 61.
  16. Villarroya i Font, 1999, p. 65.
  17. Villarroya, 1999, p. 76.
  18. 18,0 18,1 Villarroya, 1999, p. 77.
  19. 19,00 19,01 19,02 19,03 19,04 19,05 19,06 19,07 19,08 19,09 19,10 Enciclopèdia Catalana. «Badalona». [Consulta: 24 juny 2013].
  20. Villarroya, 1999, p. 78.
  21. Museu Nacional d'Art de Catalunya. «Retaule de sant Joan Baptista i sant Esteve». [Consulta: 24 juny 2013].
  22. Internacional Las Sociedades Ibéricas y el Mar a Finales del Siglo XVI. Sociedad Estatal para la Conmemoración de los Centenarios de Felipe II y Carlos V, 1998, p.544. ISBN 8492381957. 
  23. Villarroya, 1999, p. 96.
  24. Villarroya, 1999, p. 97.
  25. 25,0 25,1 25,2 CAHNER I MONZÓ, Enric; ROVIRA I SOLANAS, Mariona «Les Cases de Baix a Mar». Crònica d'Activitats [Badalona], 2003 [Consulta: 24 juny 2013].
  26. MERINO, José Luis. «La Badalona Contemporània». [Consulta: 25 juny 2013].
  27. LLADÓ, Francesc; PADRÓS, Joan Antoni. «Església parroquial de Santa Maria», 1980. [Consulta: 25 juny 2013].
  28. Ajuntament de Badalona. «Casa Consistorial», 1980. [Consulta: 24 juny 2013].
  29. 29,0 29,1 29,2 29,3 29,4 29,5 29,6 ALBADALEJO, Jordi; ZAMBRANA, Joan. Inicis d'un sindicalista llibertari: Joan Peiró a Badalona. Badalona: Edicions fet a mà [Consulta: 24 juny 2013]. 
  30. Canal i Morell, Jordi. El carlisme català dins l'Espanya de la Restauració. Eumo, 1998, p. 301. ISBN 8476022433. 
  31. Prats Gascón, J. «Antecedents del Port». UPC, 2011 [Consulta: 19 agost 2013].
  32. Villarroya, 1999, p. 164-167.
  33. Givanel Mas, Juan. Bibliografia catalana: Agramunt-Barcelona. Institut d'Estudis Catalans, 1931, p. 42. 
  34. Padrós, Joan Antoni; Lladó, Francesc. «Grup Escolar Ventós Mir». Inventari de protecció del patrimoni cultural europeu, 1980.
  35. Padrós, Joan Antoni; Lladó, Francesc. «Escoles Lola Anglada». Inventari de protecció del patrimoni. Ajuntament de Badalona, 1980. [Consulta: 30 juny 2017].
  36. Padrós, Joan Antoni; Lladó, Francesc. «Mercat Torner». Inventari de protecció del patrimoni cultural europeu, 1980.
  37. Villarroya, 1999, p. 205.
  38. Generalitat de Catalunya. «Presentació del llibre "Frederic Xifré i Masferrer, l'alcalde afusellat pel franquisme"» (en català). GENCAT. [Consulta: 13 juliol 2013].
  39. Muñoz, Sara «La primera ‘mani' sense bufetades». El Punt Avui, 01-03-2016.
  40. Baeza, 1998, p. 28.
  41. Giralt, 1998, p. 76.
  42. «Badalona». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  43. Castellano Madrid, J. F.; Sánchez Medina, J. «Anís del Mono. Més de cent anys d'història». Carrer dels Arbres. Museu de Badalona [Badalona], 2, 1996.
  44. Arroyo, Francesc «Demanda contra Ercros por contaminación en Badalona». El País, 06-09-2007.
  45. Villarroya, 1999, p. 173, 181.
  46. «Els cines Cinesa de Montigalà tanquen les portes aquest cap de setmana». Vilaweb, 13-06-2007 [Consulta: 22 octubre 2013].
  47. Membrives, Marta «El barri dels records». El Punt Avui, 24-09-2016.
  48. Campillo, Josep Manuel «Un estiu diferent per a 10.000 periodistes». Capçalera, juny 1992, pàg. 6-12.
  49. Prats Gascón, Josep. «Impactes urbanístics i socioeconòmics de la construcció del port de Badalona» p. 27. Universitat Politècnica de Catalunya, 2005. [Consulta: 22 octubre 2013].
  50. «Turó d'en Caritg». Ajuntament de Badalona.
  51. Albadalejo Blanco, Jordi «El passat dels canons del Turó d'en Caritg». Platí XXI, març-abril 2001, pàg. 18.
  52. Abras; Carreras; Nieto, 2000, p. 88.
  53. Bassas, Antoni «Badalona, tercera ciutat de Catalunya». Ara, 10-05-2015.

BibliografiaModifica

Enllaços externsModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Història de Badalona