Obre el menú principal

La Franja de Ponent és un territori històric format per les terres de parla catalana que avui formen part de la Comunitat Autònoma de l'Aragó, i que tradicionalment han tingut, per raons de veïnatge, un contacte especialment estret amb les terres de l'actual Comunitat Autònoma de Catalunya.

Mapa lingüístic de l'Aragó. La Franja en color violat

Contingut

PrehistòriaModifica

Els primers poblaments prehistòrics coneguts a la Franja daten del paleolític a la zona de les comarques de la Ribagorça,[1] la Llitera[2][3] i el Baix Cinca (indústria acheuliana a Casp), de l'Epipaleolític al Matarranya[4] (Massalió, Maella) i de l'Edat del Bronze al Baix Cinca.[3] Del Mesolític daten pintures rupestres enquadrades en l'art llevantí, com les trobades a Queretes i Beseit.

Edat del FerroModifica

A l'Edat del Ferro, la Franja va ser poblada pels ibers, si bé si més no la Ribagorça tenia una població original bascoide.[1] Tres tribus iberes van poblar la Franja: els iacetans al nord i centre de l'actual Ribagorça, els ilergets al sud d'esta comarca, a la Llitera i al Baix Cinca[2][3] i els ilercavons al Matarranya (poblats de Calaceit, Queretes, Massalió i La Vall de Tormo).

Dominació romana i visigodaModifica

L'assentament dels romans a l'Aragó, a finals del segle –III, va ser, en general, ràpid, no obstant l'oposició dels ilergets Indíbil i Mandoni (-205). Però deu anys després, sota el consolat de Marc Porci Cató, es van aixecar contra Roma la major part dels pobles ibers, essent derrotats per aquell. La Franja va quedar adscrita primer a la província d'Hispània Citerior i després, a la Tarraconense. Durant les guerres civils de l'època de Cèsar, la zona va ser escenari bèl·lic, presenciant la victòria de Cèsar a la Batalla d'Ilerda. Al segle V, quan l'imperi Romà es trobava ja a les seves acaballes, la zona va ser envaïda i saquejada per bandes de bagaudes, bandits i malfactors de l'època. A principis del segle V van arribar los visigots a la península com a aliats de l'imperi Romà (476), però amb l'afebliment i caiguda final de l'Imperi, es van fer senyors d'aquestes terres.

 
Ramon Berenguer IV i Peronella. Oli de 1634 conservat al Museu del Prado.

L'Edat MitjanaModifica

L'any 711 els musulmans envaeixen la península Ibèrica i arriben a la vall de l'Ebre l'any 714, assolint el poder. Però la seva implantació no arribarà a la zona pirinenca, sinó que s'hi limitava a cobrar tributs i doncs hi deixaren una petjada limitada.[5] Mentre a les valls pirinenques es van formar petits comtats (Ribagorça, Pallars, Sobrarbe), recolzats pels reis francs, a la resta del territori es van assentar els musulmans. Estos, dintre de l'Emirat de Còrdova, van formar la Marca Superior, amb capital a Saragossa. Durant l'Emirat i el Califat esta ciutat va créixer.

En morir Almansor el califat es va desintegrar després de crear el seu propi regne: la Taifa de Saragossa, que va dominar el centre i sud de la Franja al segle XI, ja fos directament, ja fos a través de les seves taifes satèl·lits de Lleida i Tortosa. L'any 1043, al nord, el Comtat de Ribagorça, que havia estat vinculat a vegades amb el seu veí de Pallars, a la mort del comte Gonçal va ser heretat pel rei d'Aragó, el seu germà Ramir I. A finals del segle XI, a la mort del rei taifa de Saragossa al-Muqtadir (que va reinar entre 1046 i 1081) esta va començar una situació de declivi, i van caure en mans del rei d'Aragó, Alfons el Bataller, diverses places fortes, com Montsó (1089) o Tamarit de Llitera (1104). L'any 1118 el rei Alfons prenia Saragossa i gran part del seu regne, que va haver de lluitar per mantenir davant els almoràvits, que havien conquerit la resta de taifes de la península. És per això que, tot haver conquerit Mequinensa (1133), es va perdre dos anys després.

La crisi produïda a la mort d'Alfons el Bataller (1134) es va resoldre amb el Tractat de Barbastre de 1137 on el rei d'Aragó, Ramir el Monjo, va acordar amb el comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV, que aquest es casaria amb la seva filla Peronella i s'encarregaria del govern del regne. Ramon Berenguer conquerirà Tortosa (1148), Mequinensa, Lleida i Fraga (1149).[3] A la mort de Ramon Berenguer, el seu fill Alfons el Cast va heretar tota la Franja tret del Matarranya, que va conquerir (1169)[4] i que va ser repoblat per francs i, sobretot, catalans de Lleida.[4] No obstant això, el Matarranya es va integrar al regne d'Aragó. Anys després Jaume el Conqueridor va conquerir Mallorca (1231) i València (1238), completant el que s'anomenaria Corona d'Aragó a la península.

El Compromís de CaspModifica

A la mort sense descendència i sense testament del rei Martí l'Humà (1409), es va produir una situació de desgovern en la qual els diferents candidats intentaven imposar-se als altres. Finalment, Aragó i Catalunya van arribar a un acord a Alcanyís (febrer de 1412), pel qual nou compromissaris, tres pel Regne d'Aragó, tres pel Principat de Catalunya i tres pel regne de València, decidirien qui seria el nou rei. La votació es va produir a la ciutat de Casp, el 24 de juny de 1412. A l'anomenat Compromís de Casp, es va decidir que l'infant Ferran d'Antequera, seria el nou rei de la Corona d'Aragó. La introducció d'un rei castellà va significar la progressiva imposició de la llengua castellana, especialment al regne d'Aragó, en detriment de les llengües locals, el català, i sobretot, l'aragonès.

L'Època Moderna i ContemporàniaModifica

El matrimoni de Ferran el Catòlic amb Isabel la Catòlica va produir la unió dinàstica dels seus regnes, però no la unió política, ja que aquests van conservar inicialment les seves institucions pròpies.

Al segle XVII, l'expulsió dels moriscs el 1610 tingué un gran ressò a la Franja, ja que eren un 20% de la població d'Aragó.[6] Tanmateix, no totes les comarques patiria igualment: el Matarranya degué patir menys, ja que foren matarranyencs qui repoblaren el Baix Ebre després de l'expulsió.[7] Un altre punt d'inversió fou la Guerra dels Segadors, que creà grans canvis de població i colpejà la Llitera especialment fort.[2] En conseqüència, les poblacions a l'est de la Llitera, que avui en dia no es consideren part de la comarca (Montsó, Binèfar, Albalat, Bellver i Ossó de Cinca, ente altres) passaren a tenir una població castellanoparlant.[2]

Després de la derrota que significà la Guerra de la Successió, en la qual tota Aragó prengué partida pels austriacistes, el país fou subjecte a forts canvis d'administració i també a una forta introducció de la llengua castellana.[8] Després de la Guerra de Successió, amb els Decrets de Nova Planta l'Aragó i València (1707) i Catalunya (1715), van perdre les seves institucions i la seva independència dins la monarquia hispànica.

Un dels projectes que més afectà la Franja fou el canal de navegació i reg de l'Ebre entre Navarra i Tortosa, al segle XVIII.[8]

Durant la invasió napoleònica (1808-1814), es va crear a l'Estat un projecte de divisió territorial (1810) que integrava part de la Franja a Catalunya, però va ser efímer. Durant la guerra, la zona i sobretot la part pirinenca fou cau de guerrilles antinapeolòniqes.[8] L'any 1822, durant el Trienni Liberal, que es va aprovar una divisió provincial que va enquadrar la Franja en les actuals províncies aragoneses d'Osca, de Saragossa i de Terol, divisió que serà definitiva.

La zona continuava sent molt dominada per l'agricultura, amb petites indústries artesanals.[7] Això duria al brot de carlisme al Matarranya a la darreria del segle XIX.[7]

Les primeres dècades del segle XX són, per a la Franja, una època en la qual es respira un ambient agrorevolucionari.[4] Amb l'aixecament militar, la Franja va ser l'escenari de les batalles més cruentes de la Guerra Civil espanyola.[9] Durant la majoria de la guerra, fou territori republicà mentre la resta d'Aragó fou franquista, sobretot gràcies a l'avanç dels milicians anarcosindicalistes catalans els primers dies de la guerra.[9] Així va ser que hi van crear, a l'octubre de 1936, el Consell Regional de Defensa d'Aragó, un ens que hi impulsà el comunisme llibertari i que governaria l'Aragó oriental fins l'agost de 1937, quan el control passà a un governador general republicà.[10] El 9 de març, una ofensiva franquista posterior a la batalla de Terol portà la caiguda de tota la Franja en mans de l'exèrcit franquista.[11] Una gran quantitat d'habitants esdevingueren refugiats.[12] Finalment, al 25 de març, el General Yagüe prengué Fraga.[12]

El 1984 els alcaldes de diversos municipis de la franja es van reunir a Mequinensa per a signar una declaració en la que es demana la normalització lingüística d'Aragó, va ser la Declaració de Mequinensa.

Durant el segle XX s'han proposat per la Franja diverses iniciatives de divisió comarcal. Finalment, el Govern d'Aragó, va crear una comarcalització (2003) que, respectant bàsicament les comarques tradicionals (Ribagorça, Llitera, Baix Cinca i Matarranya), dividia aquesta darrera en tres: el Baix Aragó-Casp, el Baix Aragó i el Matarranya pròpiament dit.[13] Aquell mateix any un franjolí, Marcel·lí Iglesias, esdevé president d'Aragó, càrrec que mantingué fins a l'any 2011.[13]

Segregació del Bisbat de LleidaModifica

Després de la reconquesta, el Bisbat de Lleida, incloïa pobles de tots dos costats, del regne d'Aragó i de les Terres de Lleida, organitzades com a marquesat.

Els intents de segregació duts a terme durant la dictadura Franquista van fracassar.[14]

Una vegada finalitzada la dictadura Franquista, es va iniciar un procés impulsat pels rectors dels pobles aragonesos que en aquell moment pertanyien a la diòcesi de Lleida, com el de Roda d'Isàvena, i el suport de l'únic bisbe aragonès que ocupava diòcesi aragonesa, amb la creació, el 1980, de la Comissió Central de Límits Diocesans. Finalment, amb moltes dificultats (al bisbe mencionat li va suposar ser allunyat, fora de diòcesi aragonesa), la segregació es va aprovar per l'Església, duent-se a terme en tres fases, els anys 1955, 1995 i 1998.

Arran d'aquesta segregació sorgí un litigi sobre les obres d'art dipositades al Museu Diocesà de Lleida procedents dels pobles aragonesos.[15]

Llinatges originaris de la Franja de PonentModifica

Llinatge dels BardaixíModifica

El llinatge dels Bardaixí de les valls de Bardaixí i de Benasc, s'incorporaren a la política i a l'administració de Ribagorça i d'Aragó des de mitjan segle XIV.[16] Els membres familiars més destacats són:

Llinatge dels BenaventModifica

Un dels llinatges més forts de la Ribagorça dels segles XI i XII, després d'Arnau Mir de Tost i de Sanç I d'Aragó i Pamplona. Eren senyors de la Vall de Lierp i Vilacarle, així com propietaris del Senyoriu de Rin de la Carrasca. El llinatge va créixer en propietats després de les conquestes als musulmans el segle XI.[20]

Llinatge d'Entença, Entença (nissaga)Modifica

Llinatge originari de Ribagorça.[21]

Línia troncalModifica

Llinatge dels Erill, Baronia d'ErillModifica

Llinatge feudal establert al castell d’Erill.[23]

Senyors d'ErillModifica

Barons d'ErillModifica

Comtes d'ErillModifica

Vegeu tambéModifica

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 GEC Ribagorça
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 GEC Llitera
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 GEC Baix Cinca
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 GEC Matarranya
  5. GEC:Història d'Aragó
  6. GEC:Història d'Aragó, expulsió dels moriscs
  7. 7,0 7,1 7,2 GEC:Història del Matarranya 2
  8. 8,0 8,1 8,2 GEC:Història d'Aragó 2
  9. 9,0 9,1 GEC:Història d'Aragó 3
  10. Martínez de Sas, María Teresa. «Ascaso Budría, Joaquín». A: Diccionari biogràfic del moviment obrer als països catalans. Abadia de Montserrat, 2000, p. 131. ISBN 848415243X [Consulta: 9 octubre 2010]. 
  11. PAGÈS, Pelai, 1193, La guerra civil (1936-1939), Barcelona, Barcanova. Pàgina 74.
  12. 12,0 12,1 THOMAS, Hugh, 2001, The Spanish Civil War (anglès), pp. 778-779
  13. 13,0 13,1 GEC:Història d'Aragó 4
  14. La voluntat de minvar la llengua i cultura de Catalunya es va accelerar el 20 de febrer de 1712 a Madrid quan es varen dictar les famoses instruccions secretes als corregidors del territori català: "Pondrá el mayor cuidado en introducir la lengua castellana, a cuyo fin dará las providencias más templadas y disimuladas para que se consiga el efecto, sin que se note el cuidado."
  15. El conflicte per les obres d'art del Museu Diocesà de Lleida és l'últim capítol del llarg procés de desmuntatge de la unitat social, econòmica i cultural que formen les comarques de la Franja de Ponent amb les seves veïnes del Principat
  16. «Bardaixí». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  17. «Berenguer de Bardaixí». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  18. «Joan de Bardaixí». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  19. «Pere de Bardaixí i d’Ascon». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  20. L'Organització del Territori i les Dinàmiques Socials a Ribagorça. Universitat de Saragossa, pàg. 223
  21. «Entença». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  22. «Gombau d’Entença». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  23. «Erill». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  24. «Guillem d’Erill i de Castellvell». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  25. «Bernat Roger d’Erill i de Coserans». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  26. «Arnau d’Erill i de Mur». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  27. «Francesc d’Erill i d’Orcau». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  28. «Felip d’Erill-Orcau-Anglesola i d’Erill». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  29. «Francesc d’Erill i de Sentmenat». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  30. «Alfons d’Erill-Orcau i de Sentmenat». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  31. «Antoni Vicentelo de Lecca i d’Erill». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  32. «Berenguer d’Erill». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.

BibliografiaModifica

  • Diccionario Enciclopédico Salvat Universal (Salvat). Barcelona, 1981. 20 vols.
  • LYNCH, John (dir): Historia de España (El País). Madrid, 2007. 20 vols.
  • UBIETO ARTETA, Antonio: Historia de Aragón, Zaragoza, Anubar, 1981-1989, 6 vols. Consulta online
  • UBIETO ARTETA, Agustín: Cómo se formó Aragón Consulta online
  • Institución Fernando el Católico: Atlas de Historia de Aragón Consulta online.
  • Portal Aragón investiga (Gobierno de Aragón): Los primeros habitantes de Aragón Consulta online
  • Revista de Historia Jerónimo Zurita Consulta online

Enllaços externsModifica