Obre el menú principal

Història dels Països Baixos

HistoriografiaModifica

PrehistòriaModifica

Alteracions històriques del relleu neerlandèsModifica

El coneixement de la prehistòria dels Països Baixos és particularment dificultosa degut a les alteracions climàtiques i de relleu, sobretot les paleoclimàtiques, així com l'efecte de l'ocupació humana d'època històrica que en dificulta la presa de dades. La major part de les traces prehistòriques es troben en certes regions avantatjades per les condicions naturals: el Limburg que oferia la seguretat de la seva altitud així com la riquesa del seu loess; Drenthe que es troba a l'abric de les transgressions marines i dotada alhora d'abundants boscs primaris; la regió dels grans cursos fluvials, eix natural de penetració i lloc de pesca.[1]

 
Els Països Baixos el 5500 ane
 
Els Països Baixos el 3850 ane
 
Els Països Baixos el 2750 ane
 
Els Països Baixos el 500 ane
 
Els Països Baixos el 50
  • crestes i dunes
  • mars de sorra, planes de marea, saladars
  • torres i planes d'inundació
    (inclosos els antics cursos fluvials i reberes representades per llims i torbes)
  • Valls de la major part dels rius (no coberts per torbes)
  • Dunes fluvials del pleistocè)
  • mar obert (mar, llacunes, rius)
  • Paisatge pleistocè (> −6 m comparat al NAP)
  • Paisatge pleistocè (−6 a 0 m; –20 a 0 ft)
  • Paisatge pleistocè (0–10 m; 0–33 ft)
  • Paisatge pleistocè (10–20 m; 33–66 ft)
  • Paisatge pleistocè (20–50 m; 66–164 ft)
  • Paisatge pleistocè (50–100 m; 164–328 ft)
  • Paisatge pleistocè (100–200 m; 328–656 ft)
  • Primeres estades de farratjadors (abans de 5.000 ane)Modifica

    L'àrea que hui anomenem Països Baixos fou habitada per humans almenys fa 37.000 anys arrere, tal com confirmarien les restes de sílex utilitzades com a eines a Woerden l'any 2010. També existixen restes que remunten l'existència humana a 250.000 anys arrere a Belvedere, a prop de Maastricht. Altres encara mostren fragments de 40.000 anys arrere de neandertals com un crani trobat a la costa de Zeeland a la mar del nord. Els sediments de Rhenen, entre Arnhem i Utrecht, rebelen igualment milers de pedres talladers de 175.000 ane segons datació.[2][3][4]

    Caldrà esperar-se al final de la darrera edat glacial, vers el 12.000 ane, per veure ja una presència humana continuada i assegurada. Durant les darreries de l'Edat del Gel, els Països Baixos presenten un clima de tundra amb escassa vegetació. Els humans hi sobrevivien mercès a la caça i la recol·lecció. Se sap igualment que vers el 8000 ane durant el mesolític hi ha una presència de tribus nòmades amb pràctica freqüent de la caça de rens. Tenen un habitat artificial i estris de pedra, os i fusta vinguts majorment de daines. Residien majorment a Burgumer Mar. El mesolític també veu la successió d'una agrupació humana amb un clima molt més favorable que treuen la seua supervivència de la pesca, des d'on s'han trobat restes de canoes. De fet, són les canoes més antigues d'Europa, aconseguides a partir de tronc de pins procedents de Pesse a Drenthe i que remuntarien vers el 6500 ane.[5][6][7] Hui aquestes canoes s'exposen al Museu de Drenthe d'Assen.

    Els primers agricultors (5000-4000 ane aprox.)Modifica

    L'escalfament del clima marca l'arribada d'agricultors als Països Baixos. És una tendència climàtica que aleshores estigué marcada per la transgressió atlàntica durant la segona part del VI mil·leni i que coincidí amb l'arribada de pobles procedents d'Europa central, aportadors de tècniques i modes de vida revolucionaris i propis del neolític com ara l'agricultura, la domesticació d'animals i plantes, productors de ceràmica i sedentaritzats en quant a estil de vida.

    Els assentaments es localitzen a Limburg als loess. No hi ha cap resta que vinga parlar-nos d'un establiment més enllà d'aquesta regió. De fet, l'arqueòleg neerlandès Leendert Louwe Kooijmans pensa que "s'està fent pal·lès que la transformació agrícola de les comunitats prehistòriques fou un procés indígena pur que tingué lloc de forma gradual". Per això les datacions ens porten vers el 4500 ane.[8]

    Cultures megalítiques (4000-3000 ane)Modifica

    Fàcilment accessible per mar a través de les vies fluvials, els Països Baixos conegueren la major part de les cultures de la prehistòria occidental, identificades per la seua ceràmica i per les construccions de megalítics. Concretament, la cultura dels vasos d'embut fou la responsable d'elevacions de pedra sobre terra amb l'objectiu de fer-ne cementiris ritualístics. Es tracta d'una cultura identificada per la seua ceràmica en forma d'embut i que s'hauria estès a partir de Dinamarca fins a l'Alemanya actual, tocant terres neerlandeses. Drenthe és altra volta la regió amb més presència de dòlmens que s'han datat vers el 4100 a 3200 ane.

    Els megalítics neerlandesos són de corredor, en llengua oridinària "hunebed". Limburg també sembla que explotà mines mercès a sílex vers el 3300 ane. Una indústria que també es pot apreciar a Rijckholt. A banda, caldria parlar semblantment de la cultura d'Hilversum que es desenvolupà entre el 1870 i 1050 ane. És una cultura que es caracteritza pel bronze i les ceràmiques amb una força extensiva que la situa entre Anglaterra i França.

    Hi ha igualment pràctica d'incineració de cossos al sud del país vers el 1500 ane i al nord vers el 1000 ane. Ja cap al 500 ane, s'instal·laren al nord dels Països Baixos el poble frisó que per bé que marcà una part no gens menys preable als països anglosaxons i escandinaus, hui és una minoria que espera ser escoltada i respectada culturalment. En darrer lloc, d'altra banda, cal destacar una mòmia exhumada al petit poble d'Yde a Drenthe l'any 1897.

    Edat dels metallsModifica

    Cultura de la ceràmica cordada i cultura del vas campaniformeModifica

    El bronze neerlandès està marcat per la presència de dues cultures associades a una branca indoeuropea dins la seua vessant lingüística. Aparegueren a l'est i el centre d'Europa. Es tracta de la cultura de la ceràmica cordada i, procedent d'altres indrets i amb una presència menor, la cultura del vas campaniforme. Aquesta darrera es presencia al sud d'Europa.

    La introducció de la metal·lúrgia a partir del segon mil·leni no representà per als Països Baixos una veritable ruptura en la mesura que l'abscència d'or, de coure i d'estany al subsol en limitaren l'ús de l'elit. Malgrat les riqueses, els sepulcres de Druwen a Drenthe seguixen considerant-se mostres aïllades. L'ús de la pedra seguí vigent durant molt de temps i l'explotació del sílex només atenyé l'apogeu veritable a mitjan segon mil·lenni.[9]

    De forma general, l'Edat dels metalls feu un creixent flux migratori de totes bandes. S'instal·len tribus germàniques provinents d'Escandinàvia i tribus celtes provinents de la Suïssa actual. La cultura celta no és la més nombrosa per bé que té una presència destacada de fronteres cap avall. Alguns acadèmics (De Laet, Gysseling, Hachmann, Kossack & Kuhn) han especulat sobre la possibilitat d'haver-hi una ètnica germànica o celta que hagués sobreviscut durant el període romà en territori neerlandès.

    Edat del FerroModifica

    Nombrosos pobles s'instal·laren a l'Edat dels Metalls als Països Baixos però no sempre s'ha pogut diferenciar-los dels celtes i els germans. Vers el 700 ane la presència celta és atestada al sud dels cursos fluvials del país, però les traces que en queden seguixen sent molt modestes, si més no comparades a allò que s'ha arribat a trobar a França. Evoquen més l'existència d'una aristocràcia guerrera més que no pas un moviment d'immigració massiu.[10]

    Els frisons són el poble més destacat del Ferro. Arribaren a mitjan mil·leni i procedien probablement d'Alemanya del nord. Són força coneguts pels terps.[11] Es tracta turons artificials des d'on s'instal·laven els frisons amb l'objectiu de tenir un cert control del territori amb què es pretenia protegir-se de possibles incursions. Això denota doncs una certa organització social, a més d'una pràctica ja força recurrent de la guerra. Eren, de fet, el centre econòmic dels frisons, un complex fonamentat en la domesticació, la pesca, el comerç marítim i l'explotació del sal marí.

    Els frisons són considerats un poble germànic que s'aparentaria lingüísticament a la branca vèstica. Actualment es diferenciar els frisons antics dels frisons moderns perquè arrel de la caiguda de Roma, els frisons dits antics s'acaben diluint alhora que sorgix un nou poblament cultural humà que es reivindica frisó. Els frisons parlen (480.000 locutors; 2001) una llengua germànica, el frisó, els més antics manuscrits de la qual remunten al segle XIII. Existix igualment la traducció del Nou Testament al frisó i resulta ser encara una llengua d'ús en sermons d'Esglésies evangèliques. Constituïx per al govern neerlandès contemporani part del patrimoni dels Països Baixos.

    Els Països Baixos segons RomaModifica

    Els escrits de Juli Cèsar posen la hipòtesi sobre la taula de l'existència de més tribus o subgrups tribals als Països Baixos. A les seues cròniques de les guerres gàl·lies, el general romà parla de l'existència de menapins a Flandes i Zelanda i Eburons al Barbant. Presentats com a germans, pareix, no obstant, que s'aparenten més a les tribus celtes que les germàniques. En tot cas, si les restes trobades s'haguessen de posar en relació amb els escrits, caldria parlar de poblacions molt aculturades a la cultura celta.

    Edat antigaModifica

    Frontera de dos monsModifica

    Vegeu també: Països Baixos durant l'era romana
     
    Localització de l'illa bàtava segons Cèsar

    Durant les guerres gàl·lies, la Bèlgica romana fou envaïda per les forces romanes sota l'espasa de Juli Cèsar en una sèrie de campanyes que caldria situar vers el 57 ane fins al 53 ane. Les tribus que es trobaven als Països Baixos actuals aleshores no havien estat objecte d'invasió, si més no la informació que en tenim deriva dels escrits romans i grecs. Un dels escrits més importants són el Commentarii de Bello Gallico de Cèsar. En aquest, en Cèsar hi descriu dues tribus que, segons ell, vivien als Països Baixos. La seua localització es trobava a les acaballes de dues fronteres: la de la Germània romana i de la Bèlgica romana.

    Roma tingué com a objectiu explícit de fer-se amb Germània i Bèlgica. Però, malgrat les intencions i les diverses expedicions militars, Germània mai fou absorbida. Els Països Baixos actuals acabaren esdevenint una frontera entre dos mons. D'una banda, el sud estigué ocupat per assentaments romans i, d'altra banda, el nord fou ocupada per tribus germàniques, probablement descendents dels bataus.

    Segons que explica Tàcit, els Països Baixos havien estat ocupats per una tribu anomenada bàtava abans que Roma trepitjés sol neerlandès. Els bataus procedirien dels cats, una subtribu germànica, establerta a Turíngia. El clan reial dels cats haurien marxat d'una revolta interior per tal d'instal·lar-se entre el Rihn i el Waal. El seu nou territori, un triangle delimitat pel mar i dos rius, rebé el nom d'"insula batavorum" per part romana, és a dir, "illa bàtava"; terme que s'extrau de "betuwe" que designa en llengua originària aquesta regió. Posteriorment, durant el segle XIX, és napoleó qui volgué crear una república titella anomenada bàtava i que ja concebia el territori actual dels Països Baixos. A Europa fou d'allò més habitual després de la caiguda de Roma, conservar toponímies romanes. Aquests, després, són d'ús recurrent durant els segle XIX per designar l'establiment d'estat-nació arreu del continent.[12]

    Important: és d'allò més important fer una aturada per parlar d'etimologia i designacions. Els terme de Països Baixos procedix del neerlandès i que en llengua originària fa referència a la situació geogràfica del país.[13] Políticament, però, Països Baixos és un terme que ha patit evolucions tot al llarg de la història. Originàriament designava la regió de Flandes i d'Holanda, totes dues de parla neerlandesa. Ara bé, després de la guerra portada a terme contra les forces hispàniques durant la Guerra dels Trenta Anys, Flandes s'acaba separant a la força, sota espasa hispànica, d'Holanda. El territori neerlandès natural quedà dividit i amb el temps, la part flamenca esdevé una regió dins l'Estat belga i, l'altra part, esdevé un Estat emancipat. Aquesta composició de les fronteres fa que actualment es designe els Països Baixos referint-se només a Holanda. Holanda, com a terme, també prové del neerlandès i fa igualment referència a la situació geogràfica. Tot i així, als Països Baixos mateix hi ha una regió anomenada Holanda, per bé que internacionalment s'empra, sobretot en manuals llatins, el terme Holanda per referir-se als nous Països Baixos. Per últim, caldria parlar de la concepció pannacional neerlandesa que voldria una reunificació de les dues regions de parlar neerlandòfona i que foren dividides degut a les ambicions hispàniques, franceses i angleses.

    Cèsar no parlar d'aquesta tribu bàtava i Tàcit es mostra força mut pel que fa l'assentament romà en territori batau. Es pensa que probablement aquest silenci prové d'un acord amigable amb què Roma aconseguix penetrar i establir-se al sud dels Països Baixos actuals. L'aliança entre romans i bataus sembla i tot atestada en títols com "socii" recollits en alguns escrits. Els romans haurien eximit els bataus de pagar tributs a canvi que Roma s'hi pogués assentar. A banda, els escrits romans també parlen d'una altra tribu, la caninefat. Es pensa que devia ser un subgrup batau. El general Drus, no obstant, usà el territori sud batau per com a rereguarda des d'on es concebien les estratègies d'annexió de Germània. En aquest sentit, llança una flota d'expedició cap a Frísia, des d'on pretengué sotmetre les tribus frises. Malgrat el fracàs, fins a l'any 47 es documenten intents d'invasió de Frísia i Germània, a més de rebel·lions per part de les tribus locals.[14]

    Tot amb tot, Roma no aconseguix passar més enllà de Germània i hi crea una frontera que vindrà a reforçar-se a partir de la dinastia dels Falvis al poder. Aquests reforçaren efectivament la frontera amb més presència militar, la qual havia de garantir, sobretot, la lleialtat dels bataus vers el poder romà. Tàcit, alhora, fa esment de revoltes posterior de les tribus caninefats. El passatge permet donar una visió del procés de romanització dels Països Baixos actuals. I és que segons Tàcit, existia uns "civilis", "raça romana", és a dir, els civilitzats, els romans aculturats i per això civilitzats que havien passat anys i panys sota el servei militar romà. Roma fabricà efectivament tot un imaginari etnocèntric al voltant de fer diferències entre bàrbars i civilitzats. Així doncs, aquests "civilis" s'haurien il·lustrat durant les conquestes contra Britània.[15]

    Suposadament la convivència entre aculturats i romans derivà en revoltes bataus amb les quals s'hauria aconseguit la independència de cara a Roma.[16] El problema, però, és que la major part dels escrits romans estan tacats de propaganda i hom no pot discernir els fets ficticis dels reals. Per això mateix, la independència bàtava d'aquesta època s'ha de deixar en hipòtesi, pregunta, especulació. En tot cas, els escrits romans esmenten que Roma aplacà les revoltes amb molta duresa i que tot seguit, vingueren anys d'un control més acèrrim del territori batau ocupat.

    La revolta dels batausModifica

    Vegeu també: Revolta dels bataus

    Bataus i canafats, entre altres tribus, serviren tradicionalment l'exèrcit romà. L'aliança entre romans i bataus permeté l'emergència d'una certa cultura de mixitat en aquesta part del món europeu. Tanmateix, l'esclavització de joves bataus sembla que originà un enuig important que s'acabà traduint en l'anomenada Revolta dels bataus.

    El líder fou el batou Gai Julià Civil. S'atacaren i cremaren forts de protecció, és a dir, castres. De retruc, s'hi sumaren altres tribus, com els caninefats. La revolta s'allargà durant força temps. Vesparià hagué de muntar l'any 70 ane una legió contra els revoltats. Comandada per Quintus Petillius Cerialis, donà lloc una negociació a dues bandes, probablement entre Wall i Maas, per establir una pau que es volgué definitiva.

    Posteriorment, les tribus bataus acabaren introduint-se en les franques salianes. Així i tot, la revolta fou un fracàs malgrat que vers el segle XVIII començaren ja els relats heroïcistes propis del segle XIX que exalten una suposada independència bàtava en aquesta revolta. S'apuntava llavors les angoixes de Castella de fer-se amb territori neerlandès i per això el relat heroïcista batau es presentà gairebé com l'anell al dit. D'un punt de vista nacionalista, doncs, els bataus són els vertaders neerlandesos d'origen.

    L'aculturació bàtavaModifica

    Assentaments romans
    Màscara d'un guerrer romà, descoberta prop de Leiden.
    Frontera del Rhin de l'Imperi romà als voltants de 70 CE.

    Establerts els Països Baixos com a frontera entre el món germànic i el romà, l'àrea ocupada s'acultura a Roma. Primerament procedix a establir l'àrea ocupada dins de la Germània interior de l'Imperi romà. Després es construïxen forts militars tot al llarg dels anomenats llims germànics amb l'objectiu de tenir-hi una vertadera protecció vers les possibles incursions i/o invasions germàniques. Això portà un creixement arreu on s'hi hagué de construir contencions militars. Hi aparïx així doncs tot una sèrie de vies terrestres que asseguren la logística al poder. Els guarniments aporten naixement de noves ciutats com la de Nimeg, Heerlen, Maastricht o Voorburg. L'economia agrícola permet avituallar les tropes.[17]

    No existeix administració local. Malgrat el pacte entre bataus i romans, la zona es tractada com una regió dins d'una província. És d'alguna manera la perifèria de la perifèria. Tanmateix, aquesta perifèria és potser de les més rellevants perquè allà mateix s'hi assenten les bases de protecció de l'Imperi. D'ací probablement de necessitar l'aliança amb els bataus i assegurar-se d'aquesta manera un poble no revoltat. De retruc, aquesta àrea hi veu néixer un comerç intens d'oli, vi, marbre, entre altres, amb les regions escandinaves. L'abundància de moneda romana als terps frisons permet saber que hi devia haver igualment comerç entre Germània i Roma. Els frisons serviren, en efecte, d'intermediari amb el Gran Nord.[18]

    Del punt de vista religiós, l'existència de santuaris bataus mostra, d'una banda, la tolerància de Roma vers altres religions per bé que són totes tractades de forma asimètrica i, d'altra banda, la influència creixent del politeisme romà en haver ja presència de relats romans amb figures romanitzades. Les divinitats, així i tot, són indígenes i mostren una religió politeista amb processos cíclics. Les similituds, però, amb Roma són evidents: Nehalennia, divinitat protectora dels mars, com si parlessin d'un Hèrcules Magnasius. El fet religiós és força important de destacar, així com el lingüístic vist que formen part del procés de romanització romà.[19]

    Les grans migracions germàniquesModifica

    Emergència francaModifica

     
    El mapa mostra la distribució dels francs salians i els francs ripucians. Els primers són en verd i els segons en roig.

    Els estudis contemporanis sobre el període de migracions germàniques es posen d'acord amb el fet que hi hagué emergència d'una identitat franca vers el IIIè segle entre moltes tribus germàniques, inclosos els salians, cats o bataus. Concretament, entre les que vivien entre la vall de Zuyder Zee i del riu Lahn. La federació franca es constituïx probablement vers el 210s.

    Eventualment, els francs es dividiren en dos grups: els francs ripucians i els francs salians. Els primers s'assentaren entre els Països Baixos i Luxemburg. Els segons, en canvi, s'establiren a Bèlgica, més concretament a Flandes, des d'on baixen fins a França.

    La procedència de la primera dinastia franca és incerta. Ningú pot actualment donar cap línia o nom concret malgrat les recerques fetes en aquest camp. Els francs es veieren empesos a penetrar territori romà després que des de l'est les alteracions climàtiques forçaren els pobles de les estepes a procurar un altre habitatge. Aquestes provocaren el desplaçament dels huns, els quals al seu torn feren desplaçar les tribus germàniques. El contacte entre Roma i els germans fe caure l'Imperi romà.

    Invasions germàniquesModifica

    Vegeu també: Invasions bàrbares

    Les annexions germàniques tingué dues conseqüències per al territori neerlandès. En primer lloc, els frisons, tal com en deixa constància manuscrits com el Panegyrici Latini, hagueren de marxar de la part no romanitzada dels Països Baixos, cosa que provocà una alta pressió a les fronteres dels llims neerlandesos. El poble frisó, segons que es desprèn de cerques arqueològiques i climàtiques, patiren unes alteracions del seu medi que impossibilitaren la permanència en aquest territori. A més, la pressió esdevinguda pel desplaçament d'altres tribus, impossibilità quedar-se als llims. Per això, les annexions germàniques estan marcades pel desplaçament dels frisons cap al sud dels Països Baixos. Aquests arribaren fins i tot fins a Flandes.[20]

    Tanmateix, semblaria ser que a partir del segle VIII hi hagué una aculturació acomplida del poblament frisó de manera que els historiadors parlen d'una desaparició d'aquest poble. Així i tot, la presència de la llengua frisona encara hui als Països Baixos, demostra que, si bé s'haguessen pogut aculturar, no deixaren mai de banda la seua pròpia cultura. També sabem actualment que tribus saxones, juts i angles s'instal·laren al nord del país des d'on es dibuixaren dos camins. Els uns es quedaren i es reivindicaren frisons i la resta decidí marxar cap a Anglaterra des d'on neix la llengua anglesa a partir de la frisona. A banda, el territori neerlandès fou ocupat igualment pels francs salians. Aquesta federació de tribus és la responsable de bastir un nou imperi durant l'Edat Mitjana. Un imperi que volia emular-se al romà malgrat que a la pràctica la caiguda de Roma deixà un territori que ja no era ben bé com el d'abans.

    Però els francs no jugaren un rol equiparable a aquell que exerciren els bataus. L'afebliment de l'Imperi romà l'obligà a cedir constantment terreny davant la pressió exercida pels germans. Julià vers el 358 hagué d'abandonar les instal·lacions de Toxandria al Barbant. La qüestió del manteniment de les fronteres és encara hui debat dins la historiografia. Es planteja com s'aconseguí defensar les fronteres. Sembla que aquestes hagueren de ser protegides als llims per tribus germàniques introduïdes expressament com si es tractessen de nous nacionalitzats. La presència de Roma no degué ser molt forta sobre el terreny, en particular al Limburg, fins i tot a Maastricht. De tot, després de la caiguda de Roma, el territori neerlandès fou disputat entre frisons, saxons i francs.[21]

    Edat MitjanaModifica

    El regne de FrísiaModifica

    Vegeu també: Regne de Frísia
     
    Mapa amb la distribució de francs i frisons

    En la seqüència de les masses migratòries germàniques que feren caure l'Imperi romà, l'Edat Mitjana dels Països Baixos s'inaugura amb una primera ventada de saxons, angles, juts i frisons. És el període de Volskverhuizigen. El nord dels Països Baixos reberen migracions i assentaments saxons, angles i juts. La seua major part decidiren marxar cap a Anglaterra des d'on imposen regnes de caràcter medieval sobre les poblacions romanitzades i celtes. El territori neerlandès quedà doncs marcat per una forta presència frisona en creixement a la primera meitat de l'Edat Mitjana. Els seus assentaments se situen més aviat al nord del país mentre el sud es veu ocupat pels francs.

    Aquests frisons no són exactament els mateixos que d'antuvi. Són poblacions germàniques de saxons, angles o juts que aleshores es donaren a conèixer com a frisons. La similitud de llengües entre anglosaxons i frisons fa pensar que els frisons moderns són descendents directes d'aquests nouvinguts. Els anomenats antics frisons originaren per la seua banda l'anglès antic a Anglaterra.

    De retruc, al final del segle VI, el territori frisó ha aconseguit estendre's fins al mar del nord i, vers el segle VII, al sud, fins a Dorestad. Durant aquest període el nord dels Països Baixos es considera Frísia, de vegades Frísia Magna, que traduït al català, seria una Gran Frísia. El sud en canvi és dels francs saliens els quals enceten llavors una dura pugna per aconseguir fer-se amb territori frisó. Durant el segle VII i VIII, els escrits francs mencionen que existix un Regne de Frisons sobre el territori neerlandès per bé que de vegades se'n designa els reis com a "ducs" i altres vegades com a "reis". Un regne que comprèn les províncies costaneres dels Països Baixos i les costes del nord d'Alemanya. Es coneixen dos principals reis: Aldegisel i Redbad que establiren ja un centre polític a Utrecht.

    Nota: la llengua frisona viu durant aquest període un temps esplendorós mercès a la seua expansió dins del regne i, sobretot, a les costes, del sud fins al nord.

    En aquest període, Dorestad es convertix en un centre gravitatori de comerç, donant peu tres quilòmetres després, mitjançant els camins fluvials del Rihn i Lek a Utrecht, considerada la ciutat més moderna de Wijk Bij Duurstede. El vi és fortament preuat i el seu cultiu és força estès. La regió esdevé centre de conflicte entre francs i frisons.

    L'imperi francModifica

    Vegeu també: Guerres franco-frísies
     
    Expansió de les invasions franques del 481 al 870

    A partir del territori belga actual, la confederació de tribus germànica anomenada franca, sota retòriques religioses, emprèn campanyes militars per fer-se amb territori aliè i tornar a crear l'Imperi romà. En aquesta fita, la dinastia merovíngia dels francs es convertix al catolicisme per tal de tenir el suport de l'Església romana a la seua causa. Així, durant els merovingis i, després, amb els carolingis al poder, els francs absorbixen gairebé tot el territori europeu. L'Imperi carolingi ateny llavors la seua màxima extensió mercès a Carlemany el qual regnà sobre un territori que anava d'Andorra i el nord de la Catalunya actual fins a les fronteres daneses, txeques i croates, tot passant pel nord d'Itàlia.

    Les guerres empreses contra els frisons foren intenses i continuades. Des dels primers governs frisons amb rei propi fins la seua annexió definitiva sota l'espasa de Carlemany, el regne de Frísia es trobà en guerra constant contra els francs que juntament amb els saxons miraren d'annexar-se el territori. Els saxons consideraven efectivament el territori frisó com a anglosaxó en reivindicar-se provinent d'aquest. Els francs, però, dins la seua idea de recreació d'imperis, volgué tenir sota les seues espeses el territori frisó. És així com les vel·leïtats s'anaren justificant mútuament per tal d'accedir a més territori. Els francs no acceptaren la mort de missioners cristians com Bonifaci així com els frisons no acceptaren els mètodes sagnants dels francs.

    És l'arrel de les campanyes militars dels francs contra els saxons, segons que poden afirmar alguns historiadors, que s'encetaren les invasions víkings. Les poblacions escandinaves veieren amb molta preocupació les massacres que es duien a terme al regne de Frísia i contra els saxons. Per això mateix, de por a esdevenir la propera presa, els víkings o normands, avui sabem que eren danesos, noruecs i suecs, iniciaren les ràtzies contra francs.

    El regne frisó és doncs annexat i amb això visqué els canvis propis que s'esdevingueren amb l'ascens de Carlemany al poder. Hi hagué una reorganització del territori frisó en consonància amb la incorporació del cristianisme. Un repartiment que durà fins al 1559. S'hi veié igualment un cert creixement econòmic i poblacional. El rei establí algunes residències als Països Baixos així com a altres indrets d'Europa com és el cas de Luxemburg o Alemanya. També hi promogué les lletres dins l'anomenat Renaixement carolingi. Alhora començaren a desenvolupar-se els llaços de caràcter medieval que caracteritzen l'Edat Mitjana. El fenomen de la feodalització als Països Baixos és així i tot molt menys net que a França. El trànsit de moneda s'intensificà i el comerç frisó permeté diluir de forma més o menys tova la feodalització als Països Baixos. Creixeren ciutats com Maastricht, Domburg i Dorestad. El desenvolupament d'aquesta darrera s'ha visibilitzat amb sorpreses mercès a l'arqueologia. Les restes mostren un impacte important a tot Europa del comerç que fluïda en aquesta ciutat. I és que en aquesta època es construïxen els grans ports marítims dels Països Baixos.[22]

    Dubtes contemporanis sobre francs, frisons i saxonsModifica

    Sinopsi dels Estats
    establerts des del 800 fins avui al territori del
    Benelux
    Imperi Carolingi
    ca.800 - 843
    Regne de Lotaríngia
    843 - 855
    Uns vint feus (comtats, ducats, principats, senyories…)
    del rei de França: Flandes
    o del Sacre Imperi (els altres territoris)
    amb fronteres i aliances canviants
    855 - 1384
     
    Principat de Lieja
    +
    Principat de Stavelot-Malmedy
    +
    Ducat de Bouillon
    9851795
     
    Països Baixos Borgonyons

    Ducat de Luxemburg
    integrat el 1441

    1384/14731482

    Disset Províncies
    14821556
    Països Baixos espanyols 15811713  
    República de les Set Províncies Unides
    15811795
    Luxemburg: 1684 - 1697 francès
    Països Baixos austríacs 17131790
    Estats Units Bèlgics 1790 1713 - 1795 austríac
    Països Baixos austríacs 17901794
     
    Revolució Francesa 17951804
    República batava
    1795
    1806
     
    Primer Imperi francès 18041815
    Regne d'Holanda
    18061810

     
    Regne Unit dels Països Baixos
    18151830
     
    Luxemburg
     
    Regne de Bèlgica
    des 1830
    Regne dels Països Baixos
    des 1830
    (unió personal amb els Països Baixos fins a 1890)
    vegeu / modifiqueu la plantilla

    És al segle XIX i empesos pel romanticisme que molts historiadors volgueren veure els francs, els frisons i els saxons els ancestres dels estats que s'establiren llavors. Es descrigué que les tradicions i cultures de cadascuna d'aquestes tribus germàniques donaren peu a l'adveniment de tres nacions ben diferenciades: França, hereva dels francs; Anglaterra, hereva dels saxons; els Països Baixos, hereus dels frisons. Dintre d'aquesta línia, es volgué veure els Països Baixos com una nació diferent de Flandes, és a dir, les explicacions per les quals hi havia un territori flamenc i un territori holandès. L'holandès era aleshores un Estat sobirà i reconegut arreu mentre que Flandes constituïa una part de Bèlgica que els descendents del Congrés de Viena volgueren crear per així evitar l'esdeveniment d'una força marítima i comercial neerlandesa que rivalitzés amb Anglaterra i, alhora, evitar que França s'annexionés territori aliè, tot i que la creació de Bèlgica resultà d'un estat-tampó en què flamencs i valons no se suporten mútuament. Així es dubta actualment de tota aquestes explicacions romàniques i es posa en dubte que efectivament els francs, saxons o frisons hagin estat els originaris de res. Hui sembla una mica més evident que Flandes és un territori neerlandès i que aquestes lectures romàniques foren més aviat un instrument per justificar la creació de Bèlgica. De retruc, l'explicació de francs al sud dels Països Baixos, de frisons al nord i saxons al sud, és contestada i depèn molt més en l'actualitat de les troballes arqueològiques que dels escrits d'època.

    Emergència de la llengua neerlandesaModifica

    Les discussions sobre el sorgiment del neerlandès és més especulació que fets verídics. Això es deu al fet que les fonts actuals de què disposem no donen certeses siga per la composició mateixa del fràncic com pels relats que els mateixos pobles de l'època volgueren donar-se. Una cosa és clara: és durant l'Edat Mitjana que el neerlandès es forma com a llengua a part.

    A part del nord de la Bèlgica actual, sembla que s'hi desenvolupà diferents parlars fràncics i a poquet a poquet aquests dibuixaren diverses realitats lingüístiques. A Valònia s'hi desenvolupà el francès que després fou expandit a França mentre que a Flandes i a partir del baix alemany s'anaren formant el neerlandès, el qual s'acabà diferenciant el frisó; mentre el frisó deriva en l'anglès a Anglaterra. El francès, nascut del fràncic, es desconnectà del llatí, així com altres llengües neollatines com el català, el romanx, el romanès o el portuguès. Els descendents lingüístics dels francs, anaren imposant el francès a tot França en detriment de l'occità, el bretó o el cors.

    En tot cas es podria dir que amb l'aparició dels francs hi hagué un desenvolupament notable de la llengua neerlandesa. Aquesta esdevé amb el temps molt majoritària i fins i tot en detriment del frisó. Actualment el neerlandès és llengua oficial als Països Baixos mentre que el frisó gaudix d'estatut de llengua regional i patrimoni del país.

    CristianitzacióModifica

    El francs també foren sinònim de cristianització forçada de les poblacions neerlandeses. Ara bé, el cristianisme arriba a les fronteres neerlandeses amb la crisi de l'Imperi romà. L'annexió de la província de Frísia actual fou aleshores un fet que marcà el procés de conversió sistemàtic de les terres neerlandeses al cristianisme. Els francs se serviren de la guerra i la repressió per tal d'aconseguir els seus objectius. No només. També s'enviaren molts missioners anglosaxons i escocesos, dels quals destaca Willibord, Wulfram i Bonifici, per tal d'evangelitzar tothom. Els frisons martiritzaren Bonifaci l'any 754 a Dokkum en represàlia per les massives massacres dels francs.

    La fragmentació carolíngiaModifica

    La mort de CarlemanyModifica

    A la mort de Carlemany l'imperi carolingi entra en una crisi durable de la qual mai es recupera. Abans de morir, Carlemany havia designat ja un hereter per a tot el regne, el qual hauria de tenir la missió de continuar amb la tasca del pare i governar sobre tot el territori que el seu pare havia deixat. Aquesta decisió trencava definitivament amb la tradició franca. D'ençà que es volia que hi hagués únicament un rei i no una redistribució del regne a parts iguals entre els fills. Tanmateix, quan Carlemany pronuncia ja les seues paraules, les coses canvien diametralment. Els fills de Carlemany no accepten la seua decisió. Carles i Lluís, contraris amb la designació del seu germà, s'unixen mitjançant el Pacte d'Estrasburg en què hi expressaren de forma explícita suport mutu fins a aconseguir el seu objectiu. I, l'objectiu, era tornar a partir el regne a parts iguals.[23]

    De forma paral·lela, el territori carolingi torna a ser assetjat. Els regnes peninsulars del nord d'Europa, comencen la seua particular expansió i decidixen penetrar territori carolingi. Els víkings o normands, així anomenats a l'època, provocaren desestabilització i agreujaren de forma considerable els resultats de la crisi dinàstica. A la crisi interior deguda per les esbatusses entre fills, s'hi afegí l'esbatussa contra els normands. Les fronteres han de ser protegides però la reialesa es troba en qüestionament mateix de la seua figura sobirana.

    Aquesta situació és la que provoca la debilitació del regne i, per tant, la seua fragmentació. Principats, ducats, comtats i altres entitats pròpies de l'Edat Mitjana s'assumixen a elles mateixes. Mercès a això, es creen regnes a les fronteres militars carolíngies. Amb tot, els germans Carles i Lluís aconseguixen apartar l'hereter legítim i partixen el regne en tres mitjançant el Tractat de Verdun.

    Segons aquest, l'antic regne carolingi queda repartit de la següent manera:

    • Frància que traduït del llatí queda en França; part atorgada a Carles el Calb
    • Lotaríngia; part atorgada a Lotari I i que traduïda del llatí al català dona Lorena
    • Germània que deriva justament de l'alt alemany i que dona nom a Alemanya* en la seua versió germànica (ex.: Germany en anglès); part atorgada a Lluís el Germànic

    Els Països Baixos quedaren dins de Lotaríngia, és a dir, la França Mitja mentre que Flandes quedà dins la França de l'oest, és a dir, aquella governada per Carles el Calb. Posteriorment, s'ha volgut veure en aquesta divisió un primer precedent que diferenciaria flamencs de neerlandesos. El nucli tradicionalment frisó, per la seua banda, quedaren dins la França Mitja, és a dir, la Lorena de Lotari.

    A la mort de Lotari I, Lluís II rep el títol imperial de les terres italianes. Carles de Provença rep les terres borgonyones. Lotari II rep, per la seua banda, la resta del territori, és a dir, de Bèlgica fins a Suïssa actuals. El Regne de Lotaríngia comença llavors a fracturar-se al seu torn. És el Tractat de Prüm. Durant la vida de Lotari II, la seua porció és objecte d'ambició per part de França i del Sacre Imperi Germànic. A la seua mort, no hi ha hereters. Els seus oncles, Carles el Calb i Lluís el Germànic, decidixen repartir-se el regne de Loratíngia amb el Tractat de Meersen. El regne de Borgonya no sobreviu per les ambicions territorials dels veïns i el territori antigament lotaringi queda dividit en tres:

    • La part occidental es queda a França
    • La part oriental es queda al Sacre Imperi Romà
    • La part del sud es queda a Itàlia

    Després d'un episodi breu d'unió mercès a Carles el Gros, el territori antigament lotaringi torna a ser dividit amb la mort de Carles el Calb i Lluís el Germànic. Tota l'antiga Loratíngia a excepció de Borgonya passa a mans del Sacre Imperi Romà. Els reis germànics miren de substituir els antics càrrecs absorbits per fills seus. El fill bastard d'Arnulf, per exemple, esdevé rei de Loraríngia sota el nom de Zwentibold I. Això el porta a fer la guerra contra Reginald de Hainaut que pretén substituir-lo. Gran feudatari, és mort l'any 900.[23] Tot i les constants divisions, el territori neerlandès quedà dins la França de l'est, és a dir, aquella que rebé el Sacre Imperi Romà.

    Les ràtzies víkingsModifica

    Al segle IX fins al segle X, els anomenats víkings emprenen una cursa per la conquesta que porta a un llarg període de ràtzies i violència a les ciutats franques i frisones, fins a arribar finalment a les costes de la regió història dels Països Baixos. Les ciutats d'Utrecht i Dorestad, per exemple, foren pillades a cada any durant tot aquest temps. Els caps normands reberen aviat importants feus amb que s'instal·laren i formaren els seus reialmes a banda i banda. El Regne Unit actual veu l'aparició d'un període relativament llarg amb la formació de cinc a sis regnes confrontats entre ells. Inicialment, però, no establiren tampoc llargues estància i bases malgrat que després miraren de fer-se amb territori aliè, com és el cas del territori franc.

    A Walcheren s'hi formà una primera dinastia amb Harald i Hemming com a reis més destacats. A Frísia s'hi instal·là en Roderik de Dorestad, una de les famílies dinàstiques més importants a destacar dins la història dels Països Baixos. Embolicats en el contenció bèl·lic carolingi, en Roderik fou l'últim a dominar les terres frisones amb el títol de duc. A partir del seu establiment definitiu, feren de fortificacions com ara Asselt o Limburg, zones estratègiques per organitzar ràtzies arreu d'Europa, principalment contra l'imperi carolingi.

    L'un dels poderosos senyors de la guerra, en Godfried, obligà en Carles el Gros, franc, a cedir-li el títol de duc de la Frísia occidental. I és que l'imperi carolingi patí una fragmentació important amb la mort de Carlemany. Les invasions víkings, hongareses i les hostilitats musulmanes no ajudaren gens ni mica a tenir un regne estable per bé que la seua immensitat també l'obligava a desdir-s'hi perquè el monarca no aconseguia arribar arreu. La situació també afectà el Sacre Imperi Germànic que detenia a la pràctica els Països Baixos històrics sota la seua tutela i per això mateix l'emperador Arnulf de Caríntia hagué d'oposar-s'hi fins a vèncer-los.

    L'impacte de les ràtzies víkings donaren peu a un gran debat arreu en historiografia que pren les distàncies vers la llegenda negra tradicional elaborada pels monestirs, víctimes dels saqueigs, fins i tot amb morts, de forma que ben sovint hi veiren onades de dracs que venien a portar foscor al món cristià.[24]

    L'estada víking ateny el seu apogeu mercès a la unificació de tots els territoris víkings sota l'anomenat Dorestad que anava de les illes britàniques fins a Dinamarca, passat per Islàndia i els Països Baixos mateixos. Aleshores el comerç frisó es mantingué dempeus i visqué i tot una gran empenta. L'època normanda, segons que poden apuntar alguns historiadors, ha empès part de l'Europa occidental a introduir-se dins el procés de feudalització, del qual en tenim una mostra ben visible al Sacre Imperi Germànic.[25]

    En tot aquest període, el regne carolingi es fragmenta i amb això neix una necessitat constant dels regnes de la França Oriental i Occidental de fer-se amb el territori dels Països Baixos històrics, principalment Flandes que l'Estat francès volia a tot preu, considerant-lo una part amputada del seu territori, dins el marc imperialista de l'època. Alhora el territori queda sota les mans d'Enric I de Germània, dins l'anomenada Baixa Lorena, és a dir, després de la fragmentació mateixa de les Lorenes, tot plegat dins les ambicions territorials d'ambdues parts, els Països Baixos queden finalment sota les ordres germàniques. [26]

    Els víkings cremaren principalment tresors de plata mercès a les seues expedicions a Maastricht, a lieja, Stavelot, Prüm, Colònia o Koblenz. Ciutats, avui flamenques, valones, alemanyes, neerlandes, etc, que patiren incendis i molta destrucció. Segons les cròniques d'època, els últims atacs víkings tingueren lloc a la primera dècada dels 900 i anaren dirigits contra Tiel i Utrecht.

    Baixa Edat MitjanaModifica

    Dins la multitud germànicaModifica

    Durant el segle X i XI els Països Baixos queden dins el Sacre Imperi Romà. Aquest fou un territori constituït per una diversitat de formes diferents d'entitats independents que es governaven a elles mateixes tot i escollir un emperador central a través de parlaments estamentals que havien de ser la representació de cada Estat. Són les anomenades Dietes que poden associar-se perfectament a les Corts de la península ibèrica.

    En aquest període qui estigué al capdavant de tot aquest conjunt de regnes lligats entre ells per una dinastia electa fou Oto I. El ducat dels Països Baixos tingué vàries visites reials. I és que la ciutat de Nijmegen fou utilitzada sovint pels emperadors germànics com a lloc d'estància o passatge. La mateixa emperadriu bizantina Teodora que s'esposà amb un rei germànic hi morí. Utrecht es transformà en aquest període en una important ciutat comercial mercès al seu port.

    Hi ha constància que el territori frisó esdevé aleshores terra de revoltes constants en contra del poder germànic i ducal neerlandès. En aquest cas els caps jeràrquics volgueren fer de Frísia un Estat més dins del panorama germànic però això no sempre fou del grat del ducat neerlandès.

    La política de la desunióModifica

    El Sacre Imperi Romà no fou capaç de mantenir mai la unitat política. En conjuminació amb l'autonomia creixent de les ciutats, les normes de cada Estat, ducats, principats, comtats, entre altres, feia difícil tenir una autoritat centralitzada, tal com es volgué construir des de la dinastia capeciana a França. Fet que no és sinònim tampoc d'empitjorament de la situació. L'actual capitals dels Països Baixos tingué justament un creixement notable mercès a aquesta política descentralitzadora que caracteritza l'Europa del centre.

    Una bona part dels Països Baixos històrics foren governats pel Comtat holandès, el ducat de Gelre, el ducat de Barbant i el bisbat d'Utrecht. Utrecht es fe fins i tot amb un poder d'alçada degut al maritatge entre Església i Estat. La política otoniana volgué efectivament que la seua autoritat no fos qüestionada per ningú de forma a construir o, més aviat, reconstruir un simulacre de l'Imperi romà d'antuvi. Això el portà a teixir aliances amb l'Església catòlica, la qual hi cedeix pels avantatges monetaris i territorials que percep. Així doncs el bisbat d'Utrecht assumix pràcticament el rol de governant en aquest període pel que fa als Països Baixos o si més no, tingué un poder d'influència gens menys preable.

    En aquest conjunt d'Estats dins l'Estat, s'hi veié un desenvolupament constant de la guerra entre principats i altres entitats. A França, paral·lelament, i malgrat ser un estat centralitzat, també s'hi veié una guerra constant. Així, pel que fa als Països Baixos, el territori fou escenari de violències sigui per les ambicions franceses, sigui per les ambicions frisones, sigui per les ambicions otones com, finalment, per les ambicions de les diverses jerarquies feudals que envoltaven o habitaven el territori.

    L'afer frisóModifica

    Com ja s'ha apuntat, la comunitat frisona, liderada per uns caps ambiciosos, es veié immersa en un procés de rebel·lió contra el ducat neerlandès. Això fou així perquè des de Frísia es volia accedir a tenir una autonomia total, cosa que no s'admetia a banda i banda per ambicions purament territorials.

    La llengua i la cultura de la major part de la població que vivia en aquest àrea dels Països Baixos era originàriament frisona o en qualsevol cas se'n reivindicava. Això per l'anomenada Frísia de l'oest perquè la Frísia dita del nord, estigué en tot moment sota règim d'independència i mantingué fins i tot aliances amb les Lligues suïsses que aleshores per bé que no fossen un Estat a part, sí que aspiraven a ser-ho, a més de comportar-se com a tal.

    La Frísia independent del nord fou gairebé fundada per Gerulf qui en tingué el protagonisme més destacat. La seua dinastia comença amb en Dirk V qui fou el primer a prendre el comtat d'Holanda l'any 1075 mercès al suport del seu parent frisó, Robert el Frisó, comte de Flandes. La protecció de tenir aquests llinatges li valgué la donació de territoris força importants malgrat que amb el temps hi hagué una degradació progressiva de les relacions. I és que el Comtat d'Holanda s'esforçà d'anar ampliant el territori, tot argumentant una suposada propietat nominal sobre Frísia. En aquesta contesa, el mateix bisbe d'Utrecht tindrà molta cosa a veure-hi.

    La nomenclatura holandesaModifica

    El poder central sorgí vers el final del segle XI dins la varietat dispersa dels Països Baixos sota el Comtat d'Holanda. Originàriament era el garant el feu danès després d'herència per part de Roderik i en signe de lleialtat l'any 862. Però, amb el començ del segle XI s'assistix a intervencions militars comtals que posen sota Holanda la part del nord dels territoris neerlandesos. Així, vers el 1083 neix el nom d'"holanda" com a referent a una regió que correspon si fa no fa a la província actual del sud d'Holanda. La influència d'aquest comtat holandès que donà fins i tot nom a una regió que amb el temps dona nom igualment als Països Baixos del Nord, creixé i la seua influència s'anà estenent tot al llarg dels dos segles vinents. Exemple d'aquesta influència i augment notori el trobem a la conquesta del Zeeland. És d'ací que s'emprengueren guerres contra la Frísia del Nord per així apoderar-se'n del territori, tal com acabà passant.

    Això pel que fa als Països Baixos del Nord atès que en terres flamenques la influència fou una altra. El ducat de Barbant fou qui aconseguí apoderar-se amb territori cada volta més gran fins pràcticament tenir sota la seua tutela a tota la Bèlgica actual, per bé que quedaren exclosos molts territoris com el comtat de Limburg mateix. La prosperitat que donava els loess permeté als ducs de Barbant d'esdevenir uns senyors considerables: el mateix Enric II casà la seua filla amb el rei França. En aquest matrimoni, però, cal veure-hi sempre l'ull imperial francès, vistes les seues voluntats gens amagades de fer-se amb Flandes. Alhora, el ducat tingué accés a una part vital de Colònia fins a Burges.

    L'edat d'orModifica

    Article principal: Edat d'Or Holandesa
     
    Mapa de les Set Províncies Unides, 1658

    Al segle XVIII, entre l'any 1579 i el 1795, es van constituir república federal arran de la Unió d'Utrecht (1579), com un escissió independent de les Disset Províncies. Acceptada la seva independència per Espanya el 1648, les Províncies Unides esdevingueren una de les més importants potències marítimes i econòmiques del segle xvii. Durant aquest període, conegut localment com l'Edat d'Or o Segle d'Or els Països Baixos establiren colònies a diversos continents. Les set províncies eren d'Holanda, Zelanda, Gelderland, Utrecht i Frísia i, des del 1594, també Groningen i Overijssel. A més, la República de les Set Províncies Unides va occupar les Terres de la Generalitat davall dels ‘grans rius’ i la frontera amb els Països Baixos del sud. També va establir al sud diverses ciutats fortificades per a protegir-se contra Espanya i Àustria.

    Amb el pas dels segles acabaren donant lloc als actuals Països Baixos. Van ser objecte de nombroses disputes europees, encapçalades per les monarquies borbòniques i austríaques, fins que l'any 1648, la Pau de Münster els alliberà del domini castellà.

    Annexió a FrançaModifica

    El 19 de gener de 1795, un dia després que l'stadhouder Guillem V d'Orange-Nassau fugís a Anglaterra, fou proclamada la Bataafse Republiek (República Batava), portant els Països Baixos a un estat unitari. De 1795 a 1806, la República Batava convertí els Països Baixos en una república seguint el model de la Primera República Francesa.

    De 1806 a 1810, el Koninkrijk Holland (Regne d'Holanda) fou establert per Napoleó Bonaparte com un regne titella governat pel seu germà, Louis Napoleó Bonaparte, per tal de controlar els Països Baixos de forma més eficient. El nom de la província més destacada, Holanda, fou escollida per representar el país al complet. El Regne d'Holanda comprenia l'àrea dels actuals Països Baixos, amb l'excepció de Limburg i parts de Zelanda, que eren territoris francesos. El 1807, la prussiana Frísia Oriental i Jever foren afegides al regne. El 1809 això no obstant, després de la invasió anglesa, Holanda va haver de cedir tots els seus territoris per sota del riu Rin a França.

    El rei Louis Napoleon no acomplí les expectatives de Napoleó - intentà servir els interessos dels holandesos en comptes dels del seu germà - i va haver d'abdicar l'1 de juliol de 1810. Fou succeït pel seu fill de cinc anys Napoleó Louis Bonaparte. Aquest regnà com a Louis II durant deu dies mentre l'emperador Napoleó Bonaparte ignorà l'ascens del seu jove nebot al tron. L'emperador envià un exercit per envair el país i dissolgué el Regne d'Holanda. Els Països Baixos esdevingueren aleshores part de l'Imperi Francès. Aquest període durà de 1810 a 1813, quan Napoleó fou derrotat a la batalla de Leipzig.

    Regne Unit dels Països Baixos (1815-1839)Modifica

    El 1815,, al Congrés de Viena després de la desfeta de Napoleó a Waterloo, es va crear el Regne Unit dels Països Baixos amb el seu estatus actual com a monarquia constitucional el durant el regnat de Guillem I. Aquest regne incloïa també el Luxemburg, el Principat de Lieja i els Països Baixos austríacs.

    Bèlgica es rebel·là i obtingué la seva independència el 1830 (revolució belga).

    Regne dels Països Baixos (1839-……)Modifica

    Després del Tractat de Londres (1839), les fronteres definitives es van fixar i el nom de l'estat s'escurçà a Regne dels Països Baixos. En morir Guillem III el 1890 sense descendència masculina i accedir la reina Guillermina al poder, Luxemburg adoptà un rei diferent del dels Països Baixos per culpa de la llei sàlica. Aquesta llei impedí que Guillemina I dels Països Baixos esdevingués Gran Duquessa. Aleshores, el tron de Luxemburg passà de la Casa d'Orange-Nassau a la Casa de Nassau-Weilburg, una altra branca de la Casa de Nassau.

     
    Nova Amsterdam el 1664, abans que fos canviada amb els britànics per Surinam. Sota els britànics es convertí en la ciutat de Nova York.

    El major assentament holandès mar enllà fou la Colònia del Cap. Fou creada per Jan van Riebeeck en nom de la Companyia Holandesa de les Índies Orientals a Ciutat del Cap (en neerlandès Kaapstad) el 1652. El Príncep d'Orange consentí l'ocupació i control britànics de la Colònia del Cap el 1788. Els Països Baixos també posseïen altres colònies, però els assentaments holandesos en aquests territoris eren limitats. Les més importants eren les de les Índies Orientals Neerlandeses (avui Indonèsia) i Surinam (Surinam fou intercanviat amb els britànics per la ciutat de Nova Amsterdam, avui dia la ciutat de Nova York). Aquestes colònies foren en primer lloc administrades per la Companyia Holandesa de les Índies Orientals i la Companyia Holandesa de les Índies Orientals, ambdós empreses privades col·lectives. Tres segles més tard aquestes companyies van tenir problemes econòmics i en els territoris on elles operaven el control fou assumit pel govern neerlandès (el 1815 i 1791 respectivament). Aleshores esdevingueren oficialment colònies. Durant aquest període colonial els Països Baixos s'involucraren activament en el comerç d'esclaus.

    Durant el segle xix, els Països Baixos s'industrialitzaren lentament, comparat amb els seus països veïns, principalment a causa de la gran complexitat que significava modernitzar les seves infraestructures, consistents en grans canals d'aigua i la gran confiança que la seva indústria tenia en l'energia del vent.

    El segle XXModifica

    Malgrat els Països Baixos romangueren neutrals durant la I Guerra Mundial, en realitat hi va tenir un paper destacat.[27] El Comte Schlieffen havia planejat envair els Països Baixos mentre avançava cap a França. Aquest pla fou canviat per Helmuth von Moltke el Jove amb la intenció de mantenir la neutralitat holandesa. Aquesta fou essencial per a la supervivència alemanya fins al blocatge dels Estats Units i Gran Bretanya del 1916 quan la importació de béns a través dels Països Baixos ja no fou possible. Això no obstant, Holanda seguí neutral durant la comtessa, gràcies a la seva diplomàcia i la seva habilitat pel comerç.[27]

     
    Rotterdam després dels atacs aeris alemanys el 1940.

    Els Països Baixos intentaren també mantenir-se neutrals durant la Segona Guerra Mundial. Això no obstant, l'Alemanya nazi envaí els Països Baixos el 1940 durant la seva campanya de l'Europa Occidental i el país capitulà en només cinc dies. El regne com a tal, continuà la guerra des del seu imperi colonial i el govern continuà en el seu exili a Londres.

    Durant l'ocupació, al voltant de 100.000 jueus holandesos[28] foren portats a caps de concentració a Alemanya, Polònia i Txecoslovàquia. Quan aquests camps foren alliberats, només 876 n'havien sobreviscut.

    El govern en l'exili va perdre el control de la seva més gran colònia, les Índies Orientals Neerlandeses (Indonèsia), a mans de l'Imperi Japonès el març de 1942. Un cop acabada la guerra, Indonèsia proclamà la seva independència, que assolí el 1949.

    La família reial dels Països Baixos es traslladà eventualment a Ottawa tot esperant l'alliberament dels Països Baixos, i la princesa Margarida nasqué durant aquest exili canadenc. El 1944-45, l'exèrcit canadenc fou el responsable d'alliberar la major part dels Països Baixos de l'ocupació alemanya.

     
    Els treballs de Zuiderzee es desenvoluparen entre 1920 i 1975 i portaren a la creació d'una nova província. Aquesta fou creada el 1986 amb el nom de Flevoland.

    Entre el 31 de gener i 1 de febrer de 1953 el país patí unes inundacions desastroses en trencar-se bona part dels dics que protegien les províncies del sud-oest, cosa que ocasionà més de 1800 morts. La causa en fou un nivell del mar excepcionalment alt (2,5 a 3 m per sobre de l'habitual), explicat per una forta marea i sobreelevació per onatge. Les conseqüències no només foren econòmiques sinó que afectaren també l'ordenació del territori (fou el detonant per a l'inici de les obres del Pla Delta) i fins i tot polítiques, amb acusacions contra el govern d'haver fet prevaldre la inversió militar per sobre de les infraestructures, a emmarcar en el context de Guerra Freda del moment.

    Després de la guerra, l'economia holandesa prosperà, deixant enrere l'era de neutralitat i apropant-se als seus estats veïns. Els Països Baixos foren uns dels fundadors del Benelux (Belgica, Netherlands (Països Baixos) i Luxemburg), i fou un dels 12 fundadors de l'OTAN i un dels 6 fundadors de la Comunitat Europea del Carbó i de l'Acer, la qual evolucionà, a través de la Comunitat Econòmica Europea, cap a la Unió Europea. Alhora que altres països que en són membres, adoptà l'euro el 2001, tot abandonant la seva anterior moneda, el florí.

    Als anys 60 i 70 el país visqué una època de canvi cultural. Especialment els joves rebutjaren les tradicionals línies religioses i classistes i pressionaren a favor de nous canvis en matèria de drets de les dones, sexualitat, desarmament o temes medi-ambientals, que portaren a liberalitzar temes com la política de drogues, l'eutanàsia o els afers relacionats amb l'homosexualitat.

    Vegeu tambéModifica

    ReferènciesModifica

    A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Història dels Països Baixos  
    1. Christophe De Voogd. Histoire des Pays Bas; Col·lecció Nations d'Europe. Hatier, 1992. 
    2. «Neanderthal may not be the oldest Dutchman | Radio Netherlands Worldwide». Rnw.nl. [Consulta: 25 març 2012].
    3. «Neanderthal fossil discovered in Zeeland province | Radio Netherlands Worldwide». Rnw.nl, 16-06-2009. [Consulta: 25 març 2012].
    4. Christophe De Voogd. Histoire des Pays Bas; Col·lecció Nations d'Europe. Hatier, 1992. 
    5. Christophe De Voogd. Histoire des Pays Bas; Col·lecció Nations d'Europe. Hatier, 1992. 
    6. Van Zeist, W. (1957), "De steentijd van Nederland", Nieuwe Drentse Volksalmanak 75: 4–11
    7. «The Mysterious Bog People – Background to the exhibition». Canadian Museum of Civilization Corporation, 05-07-2001. Arxivat de l'original el 9 March 2007. [Consulta: 1r juny 2009].
    8. Volkskrant 24 August 2007 "Prehistoric agricultural field found in Swifterbant, 4300–4000 BC"
    9. Christophe De Voogd. Histoire des Pays Bas; Col·lecció Nations d'Europe. Hatier, 1992. 
    10. Christophe De Voogd. Histoire des Pays Bas; Col·lecció Nations d'Europe. Hatier, 1992. 
    11. Christophe De Voogd. Histoire des Pays Bas; Col·lecció Nations d'Europe. Hatier, 1992. 
    12. Christophe De Voogd. Histoire des Pays Bas; Col·lecció Nations d'Europe. Hatier, 1992. 
    13. Christophe De Voogd. Histoire des Pays Bas; Col·lecció Nations d'Europe. Hatier, 1992. 
    14. Christophe De Voogd. Histoire des Pays Bas; Col·lecció Nations d'Europe. Hatier, 1992. 
    15. Christophe De Voogd. Histoire des Pays Bas; Col·lecció Nations d'Europe. Hatier, 1992. 
    16. Christophe De Voogd. Histoire des Pays Bas; Col·lecció Nations d'Europe. Hatier, 1992. 
    17. Christophe De Voogd. Histoire des Pays Bas; Col·lecció Nations d'Europe. Hatier, 1992. 
    18. Christophe De Voogd. Histoire des Pays Bas; Col·lecció Nations d'Europe. Hatier, 1992. 
    19. Christophe De Voogd. Histoire des Pays Bas; Col·lecció Nations d'Europe. Hatier, 1992. 
    20. Christophe De Voogd. Histoire des Pays Bas; Col·lecció Nations d'Europe. Hatier, 1992. 
    21. Christophe De Voogd. Histoire des Pays Bas; Col·lecció Nations d'Europe. Hatier, 1992. 
    22. Christophe De Voogd. Histoire des Pays Bas; Col·lecció Nations d'Europe. Hatier, 1992. 
    23. 23,0 23,1 Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs amb l'etiqueta :05
    24. Christophe De Voogd. Histoire des Pays Bas; Col·lecció Nations d'Europe. Hatier, 1992. 
    25. Christophe De Voogd. Histoire des Pays Bas; Col·lecció Nations d'Europe. Hatier, 1992. 
    26. Christophe De Voogd. Histoire des Pays Bas; Col·lecció Nations d'Europe. Hatier, 1992. 
    27. 27,0 27,1 Abbenhuis, Maartje M. The Art of Staying Neutral. Amsterdam: Amsterdam UP, 2006.
    28. «http://www.westerbork.nl/site1.2/English/KAMP/k08.html» (en nl). [Consulta: 19 desembre 2017].