Obre el menú principal

Història geològica de les Illes Balears

Serra de Tramuntana a Mallorca
Albufera des Grau a Menorca
Vista aèria de les Salines d'Eivissa

La formació geològica de les Illes Balears és complexa i diferent segons cada illa o part d'illa.

L'arxipèlag balear es troba sobre un sòcol submarí separat de les costes peninsulars per una canal de més de 1.000 m de profunditat. Les illes Balears (en sentit ampli) tenen l'origen en els materials dipositats durant el Secundari a la conca del mar Tetis els quals també formen gran part de la serralades bètiques. A nivell de Balears s'observa que a la zona nord Menorca hi afloren els materiales més antics (finals de l'era Primària), i que cap al sud els materials són més moderns. Aquest fet es pot atribuir a un basculament del conjunt cap al sud a partir del Terciari o finals del Secundari. A Menorca hi ha dues zones geològiques diferents pràcticament amb la mateixa extensió: Tramuntana (formada per roques Paleozoiques i Mesozòiques), i Migjorn (formada per roques Terciaries). A l'Eivissa i Formentera i a Mallorca hi afloren roques Mesozòiques i Cenozòiques plegades durant l'orogènia Alpina. Així mateix en aquestes Illes també hi ha grans extensions de roques Terciàries i Quaternàries que omplen les conques que separen les serres.

Contingut

MallorcaModifica

La geomorfologia de Mallorca presenta molts contrasts. Les àrees muntanyenques amb relleus estructurals complexos corresponen als punts més elevats de las Serres de Llevant, Cabrera, al massís de Randa, a determinats relleus del Pla (Sant Nofre), i a la totalitat de la Serra de Tramuntana. En altres llocs, el relleu està format per turons entre els quals hi ha valls molt amples, com passa a la major part del pla central, i també a les parts baixes de les serres de Llevant, la part occidental del pla de Palma i els voltants de Calvià.

Els relleus tabulars abasten les marines meridionals i orientals, Sa Marineta de Petra i la part occidental del pla central.

És remarcable la presència de planures al·luvials. N'hi ha de costaneres a Palma, Campos, Sa Pobla, Muro, Pollença, etc.) i d'interiors, com les d'Inca, Manacor, Felanitx, Santa Margalida, Sóller, etc.

També són destacables grans sectors d'albuferes i aiguamolls al fons de les badies principals, així com camps de dunes, especialment a la badia d'Alcúdia, badia de Palma i en la zona meridional de l'illa.

Hidrologia superficialModifica

S'ha de tenir en compte que el sòl és molt permeable cosa que implica que no hi hagi cursos superficials permanents però que algunes fonts es puguin carregar molt quan les precipitacions són importants com acostuma a passar a la tardor. A Mallorca hi ha un total de set vessants hidrogràfics. Dos d'aquests vessants són litorals, amb cursos d'aigua breus que drenen respectivament des de la Serra de Tramuntana cap al litoral nord-occidental i des de les Serres de Llevant cap al litoral sud-oriental.

Els cursos més llargs es dirigeixen cap als tres vessants que acaben en les planures al·luvials de les badies, es tracta dels vessants d'Alcúdia, de Palma i de Campos. Les vessants són:

  • Vessant de Palma. Amb els torrents de sa Riera, na Barbara i es Torrent Gros.
  • Vessant d'Alcúdia. Amb els torrents de Muro, Pina, Sant Miquel (s'origina a ses fonts ufanes) i na Borges.
  • Vessant Meridional (dins els municipis de Campos i Ses Salines, on trobam el torrent de Son Catlar. En aquest vessant predominen les aigües torrencials i l'escolament subterrani de l'aigua.
  • Vessant de Tramuntana. Amb els torrents de Parells(resultant de la unió dels torrents del Gorg Blau i el de Lluc) i el torrent de Sóller, els cursos d'aigua són molt irregulars, molt curts i amb un gran pendent.
  • Vessant de Pollença. On trobam s'albufereta i els torrents de Sant Jordi i s'Almadrava.
  • Vessant d'Andratx. On trobam els torrents de Santa Ponça i Andratx.
  • La vessant de Llevant li passa el mateix que el Meridional i no té cap torrent predominant ni molt marcat sinó que es tracta de petits cursos d'aigua molt intermitents.

MenorcaModifica

Menorca compta amb els materials més antics de les Balears, ja que daten de 400 milions d'anys. L'illa està separada en dues grans unitats geològiques per una línia pràcticament recta que va des del Port de Maó fins a Cala Morell, al nord de Ciutadella. La part més antiga correspon a la zona nord.

Aquesta zona Nord està composta per silicats, mentre que la part sud està formada per materials d'origen calcari.[1]

EivissaModifica

Eivissa i formentera estan situades a la part SE de la placa ibèrica just a la zona de ruptura de les plaques africana i euroasiàtica cosa que explica la seva història geològica. La història geològica de les Pitiüses comença fa 223 milions d'anys (inici del Mesozoic) que és l'edat de les roques més antigues d'aquestes illes. La sèrie estratigràfica d'Eivissa es divideix en dos trams, els materials més antics pertanyen al Triàsic mitjà o Muschelkalk afloren a Tagomago, al cap Roig, Talaia de Sant Llorenç, etc. i estan constituïdes principalment per roques carbonatades. A partir del Miocè superior s'originaren uns moviments verticals que continuaren al Pliocè i el quaternari que provocaren el desplaçament d'Eivissa i Formentera uns 50 km cap al sud-est i la separació respecte a les illes Gimnèsies responsables de la insularitat de cadascuna de les illes de les Balears.

FormenteraModifica

La formació geològica de Formentera es pot reconstruir partint del Miocè superior; fa uns 11 milions d'anys, donat que no s'han trobat evidències anteriors a aquesta edat. Malgrat això en l'època del Paleogen tot l'arxipèlag Balear va experimentar una emersió amb un plegament de tots els sediments dipositats durant el secundari. En el transcurs del Miocè inferior i mitjà es produïren oscil·lacions marines i passà la fase tectònica major que originà l'estructuració d'Eivissa i la deformació dels terrenys dipositats abans del Miocè superior.

A partir del Miocè superior hi va haver la separació de Formentera (i Eivissa) respecte a les illes Gimnèsies responsables de la insularitat de cadascuna de les illes de les Balears.

Les calcàries del Miocè superior devien formar una llosa contínua que unia Formentera amb Eivissa. El Miocè postectònic formà el sòcol així com els principals relleus de Formentera. Els afloraments més importants es troben als penya-segats de la Mola, el cap de Barbaria i la costa nord de cala en Baster i punta Prima.[2]

ReferènciesModifica

  1. [enllaç sense format] http://agendalocal.cime.es/WebEditor/Pagines/file/PRES27GEN_2.pdf
  2. Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera, Consell Insular d'Eivissa i Formentera