Hoco caranú
L'hoco caranú[1] (Crax fasciolata) és una espècie d'ocell de la família dels cràcids (Cracidae) que habita la selva humida i boscos galeria del nord, centre i sud-oest del Brasil, est de Bolívia, el Paraguai i nord-est de l'Argentina.[2]
Crax fasciolata  | |
|---|---|
 | |
| Dades | |
| Pes | 90 g 2,75 kg 2,45 kg |
| Nombre de cries | 2 |
| Període d'incubació de l'ou | 30 dies |
| Estat de conservació | |
 | |
| Vulnerable | |
| UICN | 45092100 |
| Taxonomia | |
| Superregne | Holozoa |
| Regne | Animalia |
| Fílum | Chordata |
| Classe | Aves |
| Ordre | Galliformes |
| Família | Cracidae |
| Gènere | Crax |
| Espècie | Crax fasciolata Spix, 1825 |
| Distribució | |
 | |
.svg){kind=icon}
Descripció
modificaL'hoco caranú és un ocell gros que arriba a una longitud de 82 a 92 centímetres. Els sexes difereixen en aparença. El mascle té les parts superiors negres lleugerament brillants de color verdós-oliva, amb la cara sense plomes, pell nua groguenca, una petita cresta negra i parts inferiors blanques. La femella, en canvi, té el cap, la gola, el coll i el mantell superior negres, i una cresta barrada blanca i negra. La resta de les parts superiors són de color verdós-negre barrades de blanc o ocre. La cua és negra i té la punta blanca o ocre i les parts inferiors són negres amb barres ocres al pit, que es tornen pàl·lides fins a al ventre groguenc o ocre. La pell facial de les femelles és negrós.[3]
Comportament
modificaL'hoco caranú viu en boscos humits, semicaducifolis i de galeria, sovint a prop dels límits del bosc. S'alimenta principalment de fruita, però també menja llavors, flors i petits invertebrats. La cria té lloc a l'estiu a la part sud de la seva àrea de distribució, i els nius són plataformes de pals als arbres.[4][5]
Estat
modificaL'hoco caranú té una àmplia distribució i és força nombrós en algunes parts de la seva àrea de distribució; tanmateix, està subjecte a la caça i a la destrucció del seu hàbitat i és probable que la població total estigui disminuint força ràpidament. La Unió Internacional per a la Conservació de la Natura ha avaluat el seu estat de conservació com a "vulnerable".[4]
Subespècies
modificaS'han descrit tres subespècies:[6]
- C. f. fasciolata (von Spix, 1825) - del nord-est de l'Argentina, Paraguai i centre i sud-oest de Brasil.
- C. f. grayi (Ogilvie-Grant, 1893) - Bolívia oriental.
- C. f. pinima (Pelzeln, 1870) - Brasil nord-oriental.
Segons algunes classificacions modernes com ara HBW Alive 2017, l'última de les subespècies és en realitat una espècie diferent: Hoco de Belém (Crax pinima).[7][8]
Referències
modifica- ↑ «Hoco caranú». Cercaterm. TERMCAT, Centre de Terminologia. [Consulta: 15 maig 2025].(català)
- ↑ «2024 Citation & Downloadable Checklists». Clements Checklist. [Consulta: 15 maig 2025].
- ↑ Blake, Emmet Reid. Manual of neotropical birds. 1: Spheniscidae (penguins) to laridae (gulls and allies), 1977, p. 433. ISBN 978-0-226-05641-8.
- ↑ 4,0 4,1 IUCN «Crax fasciolata: BirdLife International» (en anglès). The IUCN Red List of Threatened Species 2016, 01-10-2016. DOI: 10.2305/iucn.uk.2016-3.rlts.t45092100a95141387.en.
- ↑ «Bare-faced Curassow Crax Fasciolata Species» (en anglès). Birdlife International. [Consulta: 15 maig 2025].
- ↑ Gill, Frank; Donsker, David. «Megapodes, guans, guineafowl, New World quail – IOC World Bird List» (en anglès). IOC World Bird List v15.1, 20-02-2025. [Consulta: 15 maig 2025].
- ↑ «Belem Curassow Crax Pinima Species» (en anglès). [Consulta: 15 maig 2025].
- ↑ «Handbook of the Birds of the World and BirdLife International v9» (en anglès). HBW and BirdLife International, 2024. [Consulta: 15 maig 2025].
