Obre el menú principal
Icona de finals del segle XIV-inicis del XV, il·lustrant el Triomf de l'Ortodòxia sota l'emperadriu bizantina Teodora al 843. Thedoroda va ser considerada com una iconodula

Un iconòdul (grec: eikono-doulos, «hom qui serveix imatges»; també «iconodulista» o «iconòfil») és aquell qui exposa iconodulisme, per exemple, qui dóna suport o favor a les imatges religioses o icones i les venera, en oposició a un iconoclasta, que és qui es mostra en contra de l'ús d'imatges religioses. El terme és emprat usualment en relació a la controvèrsia iconoclasta que va tenir lloc a l'Imperi Bizantí; els iconòduls més famosos d'aquells temps van ser els sants Teodor Estudita i Joan Damascè.

La controvèrsia l'inicià l'emperador bizantí Lleó III l'Isauri el 726, quan ordenà que es retirés la imatge del Crist que presidia la Porta Chalke del palau imperial a Constantinoble.[1] El 730 seguí una prohibició d'icones més ample. Sant Joan Damascè argumentà amb èxit que prohibir les icones era equivalent a negar l'Encarnació de Crist, la presència de la Paraula de Déu al món material. Les icones recordaven a l'Església la naturalesa física de Déu manifestada en Jesucrist.

La veneració de les icones es restaurà al Segon Concili de Nicea (setè concili ecumènic el 787 dc). Malgrat això trobà oposició, en particular de Carlemany. El darrer esclat iconoclasta a l'Imperi Bizantí va ser el 843, en un esdeveniment celebrat com la Festivitat de l'Ortodòxia.

Vegeu tambéModifica

Referències i fontsModifica

Referències
  1. Lowden, John. (1997) Early Christian and Byzantine Art. London: Phaidon Press, p. 155. ISBN 0714831689
Fonts
  • Barnard, Leslie William. «volum 5». A: The Graeco-Roman and oriental background of the iconoclastic controversy. BRILL, 1974. ISBN 90-04-03944-9.