Idali
Idali o Idaci (Barcelona?, segle VII - 689) fou bisbe de Barcelona entre el 666 i el 689. Fou amic del metropolità Julià de Toledo, amb qui tractà en el XV Concili de Toledo del 688 i que escriví, a petició d'Idaci, el Prognosticon futuri saeculi. El 689 envià aquest tractat a Sunifred, metropolità de Narbona, amb el prec de difondre'l entre els seus sufraganis. Morí vell, a Barcelona, poc després, cap al 689,
 Catedral de Barcelona en època visigòtica; maqueta al Museu d'Història de la Ciutat de Barcelona  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | Idalius Primera meitat del segle vii Barcelona |
| Mort | 689 Barcino |
 Bisbe de Barcelona | |
| 666 – ← Quirze (bisbe de Barcelona) – Laülf → | |
| Dades personals | |
| Religió | Església Catòlica |
| Activitat | |
| Ocupació | sacerdot catòlic |
| Bisbe i confessor | |
| Celebració | Església catòlica (probable culte antic, desaparegut) |
| Canonització | Antiga; no ha estat oficialment canonitzat ni figura al Martirologi romà |
| Festivitat | No apareix als santorals |
| Iconografia | Com a bisbe |
Idali fou el successor de Quirze al bisbat de Barcelona[1] des de prop de l'any 666 fins al de 689, o poc més; que no havent pogut assistir al XIII Concili de Toledo celebrat l'any 683 va enviar vicari a Laülf, el seu diaca, qui va confirmar que estableix el sínode subscrivint així": «Laulfus Diaconus agens vicem Idalii episcopi Barcinonensis», i que Idali assistí personalment al XV Concili de Toledo, tingut l'any 688, en què va presidir tots els co-provincials d'Espanya i de la Gàl·lia Narbonesa, immediat al metropolità de Mèrida que llavors va tractar més íntimament amb sant Julià, que Idali va persuadir d'escriure l'obra «Prognosticon futuri saeculi», i la va dedicar sant Julià amb l'altra intitulada «Responsiones», en què reprodueix i deté aquells cànons i lleis, que prohibeixen que els cristians siguin serfs dels infidels.[2] Idali morí entrat l'any 689 essent succeït pel bisbe Pasqual, deixant fama de benaurat, per la qual raó Gerónimo Paulo en el catàleg que és a la fi de la seva obra li diu Santíssim.
Domenech el posa entre els sants que no se sap haver sigut canonitzats, però que es tenen per homes il·lustres en santedat, i Diago el situa, sense cap restricció en el catàleg dels Sants de Barcelona. Tot i que aquest Gerónimo Paulo diu en el catàleg esmentat, que Idali va escriure molt: pluralitat scripsit, i al cap. 4t de l'obra «Pauca quaedam per intervalla podagrae». No es coneixen altres escrits d'Idali que la carta que va escriure a sant Julià en acció de gràcies d'haver-li remès el «Prognosticon futuri saeculi», i la que dirigí a Sunified metropolità de Narbona enviant aquesta mateixa obra «Prognosticon», que aquest prelat li havia demanat ;.[3] Aquestes dues cartes les va donar a llum la primera vegada Lucas d'Acheri en el tom primer de la seva «Spicilegium», copiades d'un manuscrit del monestir de Corvey, i d'aquestes en fa esment D. Nicolás Antonio quan tracta d'Idali en la pàg. 309 del tom 1r de la «biblioteca antigua española».
Julià li dedicà una altra obra, perduda, i el tractà de sant, fama que ha passat a la literatura posterior. No es va incloure, però, en els santorals posteriors a la reforma del segle xvi i malgrat que apareix esmentat com a sant en cròniques i històries (Domènec, Pujades, etc.), mai no ha tingut una veneració popular i el seu probable culte antic s'ha perdut.
Notes modifica
- ↑ D'aquest prelat tracta fra Enrique Flórez a l'«España Sagrada», tom 29, pag. 139 i següents, donat a llum com a obra pòstuma pel P. M. Fr Manuel Riscodigno continuador de l'obra
- ↑ Torres i Amat, Fèlix. Memorias para ayudar a formar un diccionario crítico de los escritores catalanes y dar alguna idea de la antigua y moderna literatura de Cataluña (en castellà). Barcelona: Imprenta de J. Verdaguer, 1836, p. 306-312 [Consulta: 29 setembre 2013].
- ↑ el P. M. Flórez reprodueix les dues cartes en l'«España Sagrada», apèndix X, tom XXIX
Bibliografia modifica
- Pujades, Jeroni. Crónica universal del principado de Cataluña (en castellà). Barcelona: Impr. de J. Torner, 1831, p. Vol., 3-4, p. 290-291.