Iftikhar-ad-Dawla —en àrab افتخار الدولة, Iftiẖār ad-Dawla, literalment ‘orgull de la nació’— fou el governador fatimita de Jerusalem durant el Setge de Jerusalem, a la Primera Croada. El 15 de juliol es va rendir i entregà Jerusalem a Ramon IV de Tolosa, comte de Tolosa i marquès de Provença, en unes vistes la Torre de David; després fou escortat fora de la ciutat amb la seva guàrdia.[1]

Infotaula de personaIftikhar ad-Daula
1099jerusalem.jpg
modifica
Biografia
Naixementsegle XI modifica
Dades personals
ReligióIslam modifica
Activitat
OcupacióCap militar modifica
Carrera militar
Rang militargeneral modifica

Es tenen poques dades sobre Iftikhar-ad-Dawla, tot i que és mencionat com a governador d'Ascaló, la qual cosa pot suggerir que podria haver estat governador fatimita de tota Palestina.[2] El cronista sirià Bar Hebreu s'hi refereix com «un home de la regió dels egipcis», la qual cosa podria indicar que era un home d'origen nubi o sudanès, atès que les fonts àrabs sovint expressen així aquest procedència ètnica.[2] L'autobiografia d'Ussama ibn Múnqidh menciona un emir anomenat Iftikhar-ad-Dawla, la germana del qual estava casada amb el seu oncle, el governador de Xaizar.[2]

Defensa de JerusalemModifica

Iftikhar-ad-Dawla tenia una forta guarnició composta per tropes àrabs i sudaneses. Quan va rebre notícies de l'avanç dels croats, enverinà tots els pous d'aigua de l'exterior de Jerusalem, féu portar les provisions dels camps a dins de la ciutat i envià un missatge urgent a Egipte on sol·licitava reforços.[3] Després ordenà a tots els cristians, que en aquell moment eren la majoria de la població de la vila, que l'evacuessin i permeté als jueus que s'hi quedessin.[3] Tot i que la guarnició estava ben equipada, no hi havia prou homes per protegir totes les muralles, i finalment es veié superat per un setge que durà sis setmanes.[1]

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 Crusades. (2007). A Encyclopædia Britannica. Accés el 25 d'agost de 2007, a Encyclopædia Britannica Online.
  2. 2,0 2,1 2,2 Nicolle, 2003, p. 19.
  3. 3,0 3,1 Runciman, 1992, pp. 181-184.

BibliografiaModifica