Imperi Anuixtigínida
L'Imperi Anuixtigínida (conegut també com Imperi Khwarizm) va ser un imperi musulmà sunnita turco-persa que va governar grans parts de l'actual Àsia central, Afganistan i l'Iran (regió del Khwarizm) en el període aproximat de 1077 a 1231, primer com a vassalls de l'Imperi seljúcida,[1] i de Kara-khitai (dinastia Liao occidental),[2] i més tard com a governants independents, fins a la conquesta mongola al segle XIII.
| Localització | |||||
|---|---|---|---|---|---|
| |||||
| Capital | Köneürgenç Gazni Samarcanda Tabriz  | ||||
| Població humana | |||||
| Població | 50.000.000 | ||||
| Idioma oficial | persa | ||||
| Religió | islam i sunnisme | ||||
| Dades històriques | |||||
| Fundador | Anuixtigin | ||||
| Creació | 1077 | ||||
| Dissolució | 1231 | ||||
| Organització política | |||||
| Forma de govern | absolutisme oligarquia | ||||
| • Cap de govern | Dinastia Anuixtigínida | ||||
| Moneda | dírham | ||||
.svg&lang=ca)
S'estima que l'imperi abastava una superfície de 2,3 a 3,6[3] milions de quilòmetres quadrats al començament del segle xiii, convertint-lo efectivament en un dels imperis terrestres més grans de la història.
La data de la fundació de l'estat dels anuixtigínides continua sent discutible. La dinastia que governava l’imperi va ser fundada per Anuixtigin (també conegut com Garčai), inicialment esclau turc dels governants del Gharjistan, més tard mameluc al servei dels seljúcides. No obstant això, va ser Atsiz, descendent d'Anuixtigin, qui va aconseguir la independència dels seus veïns.
El 1220, els mongols sota el seu governant Genguis Khan van envair l'Imperi Anuixtigínida, conquerint-lo amb èxit en menys de dos anys. Els mongols van explotar les debilitats i conflictes existents a l’imperi, assetjant i saquejant les ciutats més riques, en una de les guerres més cruentes de la història de la humanitat.
Història modifica
Orígens modifica
El títol de xa de Khwarizm (Khwarizmshah) va ser introduït el 305 dC pel fundador de la dinastia dels àfrigides i va existir fins al 995. Després d'un breu interval, el títol es va restablir. Durant la revolta de Khwarizm el 1017, els rebels van matar el llavors governant de khwarizm Mamun II i la seva dona Khurra-ji, germana del sultà dels gaznèvides Mahmud de Ghazna.[4] Com a resposta, Mahmud va envair la regió per sufocar la rebel·lió. Més tard va instal·lar un nou governant i va annexionar una part de Khwarizm. Com a resultat, Khwarizm es va convertir en una província de l'imperi dels Gaznèvides i va romandre així fins al 1034.[5]
El 1077 el control de la regió, que anteriorment va pertànyer als seljúcides del 1042 al 1043, va passar a mans d'Anuixtigin Garčai, un comandant mameluc turc dels seljúcides.[6] El 1097, el governador khwarizm d'origen turc Ekinchi ibn Qochqar es va declarar independent dels seljúcides i es va proclamar xa de Khwarizm. Tanmateix, després d'un breu període, va ser assassinat per alguns emirs seljúcides que s'havien aixecat en la revolta. Posteriorment, fou substituït pel fill d'Anuixtigin Garčai, Atsiz, que havia reconquerit la regió. Així, Atsiz es va convertir en el primer membre de la dinastía.[7]
Auge modifica
Anuixtigin Garčai modifica
Anuixtigin Garčai va ser un comandant mameluc turc dels seljúcides[8] i governador de Khwarizm des de aproximadament el 1077 fins al 1097. Va ser el primer membre de la seva família a governar Khwarizm, i homònim de la dinastia que governaria la província el segle XII i principis del segle xiii.
Anuixtigin va ser posat al comandament juntament amb el seu mestre Al-Taj Gümüshtegin el 1073 pel sultà seljúcida Màlik-Xah I per recuperar el territori del nord del Gran Khorasan que els gaznèvides havien ocupat.[9] Posteriorment va ser nomenat tasht-dar del sultà (en persa: "guardià dels vaixells reials") i, com que els ingressos de Khwarizm es van utilitzar per pagar les despeses ocasionades per aquest càrrec, va ser nomenat governador de la província. Els detalls del seu mandat com a governador no són clars, però va morir el 1097 i el càrrec es va donar breument a Ekinchi ibn Qochar abans de ser transferit al seu fill, Atsiz.
Atsiz ibn Muhammad modifica
Atsiz va guanyar la seva posició després de la mort del seu pare el 1127. Durant la primera part del seu regnat, es va centrar a assegurar Khwarizm dels atacs nòmades. El 1138 es va rebel·lar contra el seu sobirà, el sultà seljúcida Àhmad Sanjar, però va ser derrotat a Hazarasp i obligat a fugir. Sanjar va instal·lar el seu nebot Suleiman Shah com a governant de Khwarizm i va tornar a Merv. Atsiz va tornar, però, i Suleiman Shah no va poder mantenir la província. Atsiz va atacar Bukharà, però el 1141 es va sotmetre de nou a Sanjar, que el va perdonar i li va retornar formalment el control de Khwarizm. El mateix any que Sanjar va perdonar Atsiz, els kara-khitai dirigits per Yelü Dashi van derrotar els seljúcides a Qatwan, prop de Samarcanda, i van aprofitar la derrota per envair Khorasan, ocupant Merv i Nixapur. Yelü Dashi, però, va enviar una força per saquejar Khwarizm, obligant Atsiz a pagar un tribut anual.[10] El 1142, Atsiz va ser expulsat de Khorasan per Sanjar, que va envair Khwarizm l'any següent i va obligar Atsiz a tornar al vassallatge, tot i que va continuar rendint tribut a Kara-khitai fins a la seva mort. Sanjar va emprendre una altra expedició contra Atsiz el 1147 quan aquest es tornà a rebel·lar.[11]
Atsiz era un polític i governant flexible i va poder maniobrar entre el poderós sultà Sanjar i el també poderós Yelü Dashi. Va continuar la política d'acumular terres iniciada pels seus predecessors, annexionant Djand i la península de Manguistau a Khwarizm. Moltes tribus nòmades depenien del Khwarizmshah. Cap al final de la seva vida, Atsiz va subordinar tota la part nord-oest de l'Àsia central i, de fet, va aconseguir la seva independència dels veïns.[12]
Expansió territorial modifica
Il-Arslan i Tekix modifica
.jpg)
Il-Arslan va ser el xa de Khwarizm des del 1156 fins al 1172. Era fill d'Atsiz. Inicialment, Il-Arslan va ser nomenat governador de Djand, un lloc avançat del Sirdarià que havia estat reconquerit recentment pel seu pare. El 1156, Atsiz va morir i Il-Arslan el va succeir com Khwarizmshah. Com el seu pare, va decidir homenatjar tant el sultà seljúcida Sanjar com el gurkhan Kara-khitai.
Sanjar va morir pocs mesos després de l'ascensió d'Il-Arslan, provocant el caos al Khorasan seljúcida. Això va permetre a Il-Arslan trencar efectivament la sobirania dels seljúcides, tot i que va mantenir l'amistat amb el successor de Sanjar, Mas'ud. Com el seu pare, Il-Arslan va intentar ampliar la seva influència a Khorasan.
El 1158, Il-Arslan es va involucrar en els assumptes d'un altre estat vassall de Kara-Khitai, els karakhànides de Samarcanda. El karakhànida Chaghri Khan havia estat perseguint els karlucs al seu regne, i diversos líders karlucs van fugir a Khwarizm i van demanar ajuda a Il-Arslan, que va respondre envaint els dominis de Karakhnid, prenent Bukharà i assetjant Samarcanda, on Chaghri Khan s'havia refugiat. Aquest últim va apel·lar tant als turcs de Sirdarià com als Kara-Khitai, i el gurkhan va enviar un exèrcit, però el seu comandant va dubtar a entrar en conflicte amb els khwarizmians.
El 1172, els Kara-khitai van llançar una expedició punitiva contra Il-Arslan, que no havia pagat l'homenatge anual requerit. L'exèrcit khwarizmià va ser derrotat. Il-Arslan va morir poc després. Després de la seva mort, l'estat es va veure breument embolicat en la confusió, ja que la successió es va disputar entre els seus fills Tekix i Sultan Shah. Tekix va sortir victoriós i, posteriorment, va governar l'imperi del 1172 al 1200.
Tekix es va mantenir amb les polítiques expansionistes del seu pare Il-Arslan. Tot i obtenir el seu tron gràcies a l'ajut de Kara-khitai, més tard va alliberar el seu estat de la seva sobirania i va rebutjar la posterior invasió de Khwarizm per part de Kara-khitai. Tekix va mantenir relacions estretes amb les tribus oghuz i kiptxak de les rodalies de la mar d'Aral, i les va reclutar de vegades per a la seva conquesta de l'Iran. Un gran nombre d'aquests turcmans encara eren pagans i eren coneguts a l'Iran per la seva barbàrie i ferocitat.[13]
El 1194, Tekix va derrotar el sultà seljúcida de Hamadan, Toghrul III,[14] en una aliança amb el califa An-Nasir, i va conquerir els seus territoris.[15] Després de la guerra, va trencar amb el califat i va estar a la vora d'una guerra amb ell fins que el califa el va acceptar com a soldà de l'Iran, Khorasan i Turkestan el 1198. Tekix va morir d'un abscés peritonsilar el 1200.[16] i el va succeir el seu fill, Alà ad-Din Muhàmmad. La seva mort va desencadenar revoltes espontànies i una massacre generalitzada dels odiats soldats turcs khwarizmians estacionats a l'Iran.[17]
Descens i caiguda modifica
Muhàmmad de Khwarizm modifica
Després de la mort del seu pare Tekix, Muhàmmad el va succeir. El 1218, un petit contingent de mongols va creuar les fronteres a la recerca de Kutxlug, un general enemic fugit. En recuperar-lo amb èxit, Genguis Khan va entrar en contacte amb el Shah. Genguis buscava obrir relacions comercials, però després d'escoltar informes exagerats dels mongols, el Shah va creure que aquest gest només era una estratagema per envair Khwarizm.
Genguis va enviar emissaris a Khwarizm per emfatitzar la seva esperança en una ruta comercial. Muhàmmad, al seu torn, va fer que un dels seus governadors (Inalchuq, el seu oncle) els acusés obertament d'espionatge, confiscant els seus béns i detenint-los.[18]
Intentant mantenir la diplomàcia, Genguis va enviar tres homes al Shah, per donar-li l'oportunitat de desmentir els actes del governador i lliurar-lo als mongols perquè el castiguessin. El Shah va executar els enviats. Aquests fets van portar a Genghis a prendre represàlies amb una força de 100.000 a 150.000 homes que van creuar el Sirdarià el 1219 i van saquejar les ciutats de Samarcanda, Bukharà, Otrar i altres. Gurganj, la capital de Muhàmmad, va seguir poc després.
Terken Khatun modifica
A la vigília de la invasió mongola, es va desenvolupar una diarquia a l’Imperi Khwarizm. El Khwarazmshah Muhàmmad va ser considerat el governant absolut, però la influència de la seva mare Terken Khatun també va ser gran. Terken Khatun fins i tot va tenir el làqab: "el governant del món" (Khudavand-e Jahaan), i un altre pels seus decrets: "Protector de pau i fe, Turkan el Gran, el governant de les dones dels dos mons". Terken Khatun tenia un diwan separat, un palau separat i les ordres del sultà no es consideraven efectives sense la seva signatura. Aquest fet, unit als seus conflictes amb Muhàmmad, podrien haver contribuït a la impotència de l’Imperi Khwarizm davant l’atac mongol.
El 1221 va ser capturada per les tropes de Genguis Khan i va morir en la pobresa a Mongòlia.
Invasió i col·lapse mongol modifica
El 1218, Genguis Khan va enviar una missió comercial a l'estat, però a la ciutat d'Otrar, el governador, sospitant que els ambaixadors del Khan eren espies, va confiscar els seus béns i els va executar. Genguis Khan va exigir reparacions, que el Shah es va negar a pagar. Genguis va prendre represàlies amb una força de 100.000 a 200.000 homes, llançant una invasió de múltiples vessants. El febrer de 1220 l'exèrcit mongol va creuar el Sirdarià. Els mongols van assaltar Bukharà, Gurganj i la capital Samarcanda. El Shah va fugir i va morir setmanes més tard en una illa al mar Caspi.
El fill d'Ala ad-Din Muhàmmad, Jalal-ad-Din Mangubertí, es va convertir en el nou sultà (va rebutjar el títol de Shah). Va intentar fugir cap a l'Índia, però els mongols el van capturar abans d'arribar-hi i va ser derrotat a la batalla de l'Indus. Va escapar i va buscar asil al sultanat de Delhi. No obstant això, Iltutmix li va negar l'asil en deferència a la seva relació amb els califes abbàsides. De retorn a Pèrsia, va reunir un exèrcit i va restablir un regne. Va perdre el poder sobre Pèrsia en una batalla contra els mongols a les muntanyes d'Elburz. Escapant al Caucas, va capturar Azerbaidjan el 1225, establint la seva capital a Tabriz. El 1226 va atacar Geòrgia i va saquejar Tbilissi. Seguint les terres altes armènies, va xocar amb els aiúbides, capturant la ciutat d'Ahlat al llarg de la riba occidental del llac Van, que va buscar l'ajut del sultanat seljúcida de Rum. El sultà Kaykubad I el va vèncer a Erzincan, a l'Eufrates superior, a la batalla de Yassıçemen el 1230. Va escapar a Diyarbakir, mentre els mongols van conquerir Azerbaidjan en la confusió que va seguir. Va ser assassinat el 1231 per bandolers kurds.[19]
Jalal ad-Din Miangubertí modifica
Jalal-ad-Din va ser l'últim dels xas de Khwarizm, i va governar les restes de l'imperi i del nord-oest de l'Índia del 1220 al 1231. Va ser el fill gran d'Ala ad-Din Muhàmmad II, mentre que la seva mare era una concubina turcmana anomenada Ay Chichek[20] A causa del baix estatus de la mare de Jalal-ad-Din, la seva poderosa àvia i la princesa kipchak Terken Khatun es van negar a donar-li suport com a hereu al tron i van afavorir al seu germanastre Uzlagh-Shah, la mare del qual també era kipchak. Jalal al-Din apareix per primera vegada als registres històrics el 1215, quan Muhàmmad II va dividir el seu imperi entre els seus fills, donant la part sud-oest (part de l'antic Imperi dels Gúrides) a Jalal-ad-Din.[21]
Després de la derrota del seu pare, Ala ad-Din Muhàmmad II, per part de Genguis Khan el 1220, Jalal-ad-Din Mangubertí va arribar al poder i es va retirar amb les forces restants, mentre era perseguit pels mongols, que va derrotar a la batalla de Parwan, al nord de Kabul.[22] Després de reunir un exèrcit i entrar a Pèrsia, Jalal-ad-Din va intentar restablir el regne de Khwarizm. No va consolidar mai el seu poder, passant la resta dels seus dies lluitant contra els mongols, els seljúcides de Rum i els pretendents al seu propi tron. El seu domini a la regió requeria campanyes any rere any. Jalal-ad-Din va ser assassinat el 1231 per un kurd desconegut, presumptament emprat pels seljúcides.[23]
Vegeu també modifica
Referències modifica
- ↑ Rene Grousset, The Empire of the Steppes:A History of Central Asia, Transl. Naomi Walford, Rutgers University Press, 1991, page 159.
- ↑ Biran, Michel, The Empire of the Qara Khitai in Eurasian history, (Cambridge University Press, 2005),pàg. 44
- ↑ Rein Taagepera «Expansion and Contraction Patterns of Large Polities: Context for Russia». International Studies Quarterly, 41, 3, setembre 1997, pàg. 497. DOI: 10.1111/0020-8833.00053. JSTOR: 2600793.
- ↑ C.E. Bosworth, The Ghaznavids: 994-1040, Edinburgh University Press, 1963, page 237
- ↑ Buniyatov, Z. The State of Khwarazmshah-Anushteginids. 1097—1231 М., 1986. pàgines 41-75.
- ↑ Biran, Michel, The Empire of the Qara Khitai in Eurasian History, Cambridge University Press, 2005, 44.
- ↑ Encyclopædia Britannica, "Khwarezm-Shah-Dynasty", (LINK)
- ↑ Bosworth, 1986.
- ↑ Bosworth, 1968, p. 93.
- ↑ Biran, pàgina 44.
- ↑ Grousset, Rene, The Empire of the Steppes: A History of Central Asia, (Rutgers University Press, 2002), pàgina 160.
- ↑ Historical and Cultural Heritage of Turkmenistan: Encyclopedic Dictionary. ed. by: Gundogdyeva, O. A.; Muradova R. G. Istanbul: UNDP, 2000. pp 1-381. ISBN 975-97256-0-6
- ↑ Bosworth, C.E. The Political and Dynastic History of the Iranian World (A.D. 1000-1217). V. Cambridge, 1968, p. 181-197.
- ↑ Hitti, Philip K. History of The Arabs (en anglès). 10th ed.. London: The Mcmillan Press Ltd., 1970, p. 182. ISBN 0-333-09871-4.
- ↑ Buniyatov, Z.M.. A History of The Khorezmian State under the Anushteginids 1097 – 1231 (en anglès). IICAS Samarkand, 2015, p. 482. ISBN 978-9943-357-21-1.
- ↑ Juvaini, Ala-ad-Din Ata-Malik, History of the World Conqueror, Manchester University Press, Manchester, 1997. p. 314.
- ↑ Kafesoglu, Ibrahim. The History of the State of Khwarazmshah (485-617/1092-1229) (en turkish). Ankara: Turk Tarih Kurumu, 1956, p. 83-146.
- ↑ Svat Soucek. A History of Inner Asia. Cambridge University Press, 2002, p. 106. ISBN 0-521-65704-0.
- ↑ «Archived copy». Arxivat de l'original el 6 octubre 2008.
- ↑ Gundogdiyev, O. Historical and Cultural Heritage of Turkmenistan: Encyclopedic Dictionary. Istanbul. 2000. page 381. ISBN 9789759725600
- ↑ Paul, Jürgen. «Jalāl al-Dīn Mangburnī». A: Encyclopedia of Islam - 3, 2018, p. 142.
- ↑ Man, John. Genghis Khan: Life, Death, and Resurrection. St. Martin's Press, 2004, p. 181. ISBN 0-312-31444-2.
- ↑ Paul, 2017, p. 145.
| A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Imperi Anuixtigínida |