Institut Ramon Muntaner
L'Institut Ramon Muntaner és un institut d'ensenyament secundari ubicat a la ciutat de Figueres fundat l'any 1839 pel pare Julián González de Soto; és l'institut públic i laic més antic d'Espanya.[1] L'edifici del centre està protegit com a bé cultural d'interès local.[2]
 | ||||
|---|---|---|---|---|
| ||||
| Epònim | Ramon Muntaner  | |||
| Dades | ||||
| Tipus | Institut de Catalunya i edifici escolar | |||
| Construcció | 1839 | |||
| Característiques | ||||
| Estil arquitectònic | arquitectura neoclàssica | |||
| Localització geogràfica | ||||
| Entitat territorial administrativa | Figueres (Alt Empordà) | |||
| Localització | C. Sant Pau. | |||
| ||||
| Catàleg | 17001218 (Directori de centres docents de Catalunya, , ) | |||
| Bé cultural d'interès local | ||||
| Id. IPAC | 19615 | |||
| Lloc web | iesrm.net | |||
Història modifica
La història del centre ha estat marcada pels esdeveniments viscuts la regió.
La creació del centre educatiu fou entre els anys 1817 i 1826, degut al trasllat del convent dels franciscans, que havia sigut afectat per la Guerra del Francès i no permesa llur reconstrucció. L'església ocupava el lloc de l'actual Parròquia de la Immaculada. Degut a la desamortització de 1835, la comunitat abandona el convent i el 1839 s'hi instal·la la primera escola d'Humanitats d'Espanya promoguda per González de Soto, en tornar de França.[2] L'any 1839[3] l'actual Institut Ramon Muntaner s'anomenava Col·legi d'Humanitats i formà part d'un conjunt d'iniciatives que distingiren Figueres com a ciutat moderna i culturalment avançada.
Fins al col·legi figuerenc, tots els centres d'ensenyament mitjà estaven en mans d'organitzacions catòliques; vist el tarannà liberal i republicà de la Figueres vuitcentista, es va voler aprofitar proverbial coincidència; d'una banda podien disposar, cedit per l'Estat, de l'edifici que allotjaria el Centre: el claustre franciscà, construït el 1827[4] afectat per la desamortització de Mendizábal de 1835.
A l'inici va ser un establiment de tercera classe però ja el 1847 va ser promogut de primera classe, mercès a la intervenció de l'advocat agrònom empordanès, Narcís Fages de Romà.[5]
L'institut havia guanyat prestigi a la universitat de Barcelona, de la qual depenia, per la bona preparació dels batxillers que allà acudien a seguir estudis; alhora, el centre físicament anava millorant i prenent més relleu social. El 1876 actuava ja com a institut, perquè s'incorpora a ell l'Escola Granja de Fortianell -Escola d'Agricultura- que ocuparà la façana que dona a les Nacionals. El 1877 i gràcies a les terres obtingudes per la companyia del ferrocarril es va poder anivellar el carrer i fer l'actual plaça de l'Institut.[2]
Edifici modifica
L'edifici de l'institut és neoclàssic de principi del segle xix. Està inclòs en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Està situat al costat de l'església de la Immaculada. És un edifici de planta baixa i dos pisos.[2]
La façana està ordenada amb un cos central i dos cossos, un a cada banda amb finestres al primer i segon pis, amb pintures geomètriques decoratives entre les finestres d'aquest segon pis. De la façana destaca el cos central que recorda a una església renaixentista. Encoixinat fins al primer pis, i en el segon un balcó amb l'obertura emmarcada per una motllura i dos gran volutes a cada costat del balcó. Continua amb una gran cornisa que dona lloc a dues volutes més petites que les anteriors i que sostenen un frontó. Pel que fa al seu interior tot l'edifici se situa al voltant d'un claustre, de planta quadrangular, que en l'actualitat presenta uns arcs de mig punt, amples, sostinguts per columnes de fust gruixut i quadrat. Un dels costats presenta un sòcol de pedra d'uns 75 cm d'alçada que el tanca. Hi ha una petita entrada en la part central d'aquest costat.[2]
A la planta baixa s'hi ubiquen: les sales de professors, despatxos, i cinc aules; els lavabos, l'habitatge del bidell, i laboratori. Totes les dependències estan retocades. El primer pis presenta aules, i el que havia estat l'antiga biblioteca i un petit museu. El costat dret ha sofert la reforma d'un segon pis, totalment nou, -1974 aproximadament-. Les parts visibles i no retocades, de l'antic edifici, són de construcció senzilla, sense ornamentació. Té una façana que dona al Col·legi Sant Pau on es conserva una clau de volta datada del 1556 amb una figura exempta, que podria ser la mare de Déu. Aquesta clau es trobava a l'antic convent, i seria on se situarien les cambres dels monjos.[2]
Docents modifica
- Els historiadors Antoni Papell, Jaume Vicens i Vives, Santiago Sobrequés, Alexandre Deulofeu i Albert Compte[6]
- En va ser Director en Ramon Reig i Corominas.[7]
Alumnes modifica
.jpeg)
- Els polítics Carles Pi i Sunyer, Francesc Cambó, Frederic Rahola i Trèmols, Alexandre Lerroux, Joan Armangué, els germans Josep i Emili Pallach, el senador Narcís Oliveras.[7]
- Els historiadors Joaquim Pla i Cargol i Josep Maria Bernils.[7]
- Els pintors Evarist Vallès i Rovira i Salvador Dalí i Domènech.[7]
Premi de narrativa Maria Àngels Anglada modifica
El 2004, l'institut va instaurar el Premi de narrativa Maria Àngels Anglada per tal de contribuir al foment de la literatura catalana i de mantenir viva la memòria de l'escriptora Maria Àngels Anglada i d'Abadal.[8]
- 2004 Emili Teixidor, Pa Negre
- 2005 Carme Riera, La meitat de l'ànima
- 2006 Joan-Daniel Bezsonoff, Les amnèsies de Déu
- 2007 Imma Monsó, Un home de paraula
- 2008 Quim Monzó, Mil cretins
- 2009 Joan Francesc Mira El professor d'història
- 2010 Màrius Carol, L'home dels pijames de seda
- 2011 Sergi Pàmies, La bicicleta estàticat
- 2012 Jaume Cabré, Jo confesso[9]
- 2013 Lluís Llach i Grande, Memòria d'uns ulls pintats
- 2014 Rafael Nadal i Farreras Quan en dèiem xampany
- 2015: Vicenç Pagès per Dies de frontera[10]
- 2016: Teresa Colom per La senyoreta Keaton i altres bèsties[11]
- 2017: Pep Puig per La vida sense la Sara Amat[12]
- 2018: Tina Vallès per La memòria de l'arbre[13]
- 2019: Joan Lluís-Lluís per Jo soc aquell que va matar Franco[14]
- 2020: Irene Solà per Canto jo i la muntanya balla[14]
- 2021: Miquel Martín i Serra per La drecera[15]
Publicacions modifica
- Edicions de l'institut
- Pasquet, Rafael (ed.), Breu elogi del llibre, Institut Ramon Muntaner, Figueres 1984.
- Edicions sobre l'institut
- Guillamet, Ferrerós, Pasquet, Studium, la revista del jove Dalí, Brau edicions, Figueres 2003.
- Guillamet, Ferrerós, Pasquet, Dalí, Miravitlles, Reig, Turró, Xirau. Revista Studium, Edicions Federals, Figueres 1989.
- Bernills i March, Josep Maria 150 anys de l'Institut Ramon Muntaner, Editorial Empordà, Figueres 1989.
- Rodeja Galter, Eduard, Notas históricas sobre el Instituto Nacional de Enseñanza Media de Figueres, Figueres, Figueres, INEM de Figueres, 1940
Referències modifica
- ↑ Jesús Burgueño i Francesc Nadal Agrimensores para un país sin catastro. La enseñanza de la agrimensura en los institutos de segunda enseñanza (1857-1877): (II) El caso de Figueres. (castellà), s.d.,Universitat de Barcelona i Universitat de Lleida, pàgina 1 (en català: Agrimensors per a un país sense cadastre. L'ensenyament de l'agrimensura als instituts d'ensenyament secundari (1857-1877): (II) el cas de Figueres)
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 «Institut d'Estudis Secundaris Ramon Muntaner». Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya. [Consulta: 10 gener 2014].
- ↑ Manuel Moreno i Chacón, «L'arxiu de l'Institut d'Ensenyament Secundari Ramon Muntaner de Figueres: notes al quadre de classificació.» a:Annals de l'Institut d'Estudis Empordanesos, volum 30 (1997), pàgines 339
- ↑ «Institut Ramon Muntaner». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ Joan Ferrerós, «L'Institut i la ciutat», a Studium, la revista del jove Dalí.Figueres, Brau edicions, 2003, pàgina 56
- ↑ «Premis juvenils “Albert Compte”»[Enllaç no actiu], a: a: Butlletí de l'Institut d'Estudis Empordanesos, 2002, pàgina 4
- ↑ 7,0 7,1 7,2 7,3 «Història». [Consulta: 19 abril 2022].
- ↑ «Emili Teixidor guanya amb 'Pa negre' el primer premi de narrativa Maria Àngels Anglada.» a: Vilaweb, 11 de maig de 2004
- ↑ «Jaume Cabré, guardonat amb el novè Premi de Narrativa Maria Àngels Anglada»[Enllaç no actiu], Edicions 62, Nota de premsa
- ↑ «Vicenç Pagès, 12è premi Anglada de narrativa». El Punt Avui.
- ↑ «Teresa Colom guanya el 13è premi Maria Àngels Anglada de narrativa». Empordà.info, 08-04-2016. [Consulta: 20 maig 2018].
- ↑ «Pep Puig guardonat amb el Premi de Narrativa Maria Àngels Anglada 2017». Empordà.info, 09-03-2017. [Consulta: 18 maig 2018].
- ↑ «Tina Vallès guanya el quinzè premi de narrativa catalana Maria Àngels Anglada per 'La memòria de l'arbre'». Empordà.info, 17-05-2018. [Consulta: 18 maig 2018].
- ↑ 14,0 14,1 «Irene Solà guanya el premi de narrativa Maria Àngels Anglada». Nació digital, 21-09-2020 [Consulta: 25 desembre 2020].
- ↑ «Miquel Martín Serra guanya el XVIII Premi de Narrativa Maria Àngels Anglada». Empordà info, 14-05-2021 [Consulta: 30 juny 2021].
Enllaços externs modifica
| A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Institut Ramon Muntaner |