Obre el menú principal

L'interval és la distància existent entre dues notes. Segons que ens referim a sons simultanis o a sons successius, parlem, respectivament, d'intervals harmònics o bé d'intervals melòdics. Entre aquests darrers, parlem, també d'intervals ascendents o d'intervals descendents, segons quin sigui el moviment que efectuï la melodia en qüestió.

Pel que fa a l'amplitud d'aquests intervals, aquests reben dues denominacions que es complementen. En primer lloc cal establir el nombre de notes que hi ha entre l'una i l'altra, tenint en compte que cal comptar-les totes dues. Així, de do a re en sentit ascendent hi ha una segona (dues notes), i entre sol i re, en sentit descendent hi ha una quarta (quatre notes). En segon lloc cal establir el nombre de tons i semitons que hi ha entre ambdues notes.

Denominació dels intervalsModifica

Segons el nombre de notes o graus que hi ha entre les dues notes que formen els intervals, s'anomenen:

  1. uníson
  2. segona
  3. tercera
  4. quarta
  5. quinta
  6. sexta
  7. sèptima
  8. octava

Aquests són els intervals simples, és a dir, els menors o iguals a una octava. Els intervals més amplis que aquests s'anomenen compostos. Així, per exemple, una novena harmònicament és equiparable a una segona, i una desena ho és a una tercera.

Els intervals melòdics de 2a s'anomenen, també, graus conjunts. Les melodies per graus conjunts acostumen a tenir una suavitat que no tenen les melodies en les quals predominen els intervals més amples.

El qualificatiu dels intervalsModifica

El nom d'un interval només dona una idea aproximada de la seva extensió exacta. Per exemple, els dos intervals de tres notes, do-mi i re-fa, tot i ser intervals de tercera, no tenen la mateixa extensió, ja que el primer inclou dos tons i el segon inclou un to i mig. El qualificatiu permet distingir-los. N'hi ha cinc de principals que són:

  • major
  • menor
  • just
  • augmentat
  • disminuït

Més rarament podem trobar els qualificatius de doble augmentat i doble disminuït.

El qualificatiu just s'utilitza només per a la quarta, la quinta i l'octava. Per a les segones, les terceres, les sextes i les sèptimes s'utilitzen els qualificatius de major i menor. La resta s'utilitza per a tots els intervals.

Podem veure de manera esquemàtica el qualificatiu de tots els intervals simples en la taula següent:

Qualificatius possibles dels intervals simples
quarta

quinta

octava
doble augmentat segona

tercera

sexta

sèptima
augmentat
justa major
menor
disminuït
doble disminuït

Consonància i dissonànciaModifica

Els intervals harmònics es classifiquen en dissonants i consonants segons la sensació que produeixin a l'oïda, sempre en relació al context concret en el qual sonin. La qualificació d'intervals com a consonants o dissonants ha variat notablement al llarg dels segles, així com la definició de consonància i dissonància en si.

Per exemple, durant l'edat mitjana l'autoritat adjudicada a Pitàgores va portar als teòrics a considerar la quarta justa com la consonància perfecta i a utilitzar-la per a la composició de l'organum. Durant la mateixa època, especulacions de caràcter teòric van portar a considerar la quarta augmentada, anomenada tríton, com a diabòlica (tritonus diabolus in musica est).

L'harmonia tradicional des del segle XVII considera dissonants els intervals harmònics de primera augmentada -semitò cromàtic-, segona major o menor, quarta augmentada, quinta disminuïda o augmentada, sèptima major o menor i octava disminuïda o augmentada. Una possible consideració més detallada és la següent:

  • Consonàncies perfectes: els intervals de 4a, 5a i 8a quan són justes.
  • Consonàncies imperfectes: els intervals de 3a i 6a quan són majors o menors.
  • Dissonàncies absolutes: els intervals de 2a i 7a majors i menors.
  • Dissonàncies condicionals: tots els intervals augmentats i disminuïts, excepte la 4a augmentada i la 5a disminuïda.
  • Semiconsonàncies: la 4a augmentada i la 5a disminuïda.

A més, en el context de l'harmonia tradicional, l'interval melòdic de quarta augmentada és considerat dissonant.

HistòriaModifica

Els primers treballs teòrics coneguts són els d'Aristoxen de Tàrent, que es va basar en un mètode empíric i matemàtic, a diferència de les especulacions filosòfiques i matemàtiques de Pitàgores.

Antigament s'utilitzava per al seu ensenyament un instrument anomenat monocordi. El càlcul matemàtic de les freqüències dels sons i intervals musicals va ser estudiat al segle XVII per Simon Stevin mitjançant funcions exponencials. Durant el segle XVII, els investigadors Bonaventura Cavalieri i Juan Caramuel van aplicar-hi el càlcul logarítmic.

Al segle XIX, Hermann Helmholtz va construir els ressonadors que avui porten el seu nom, posteriorment utilitzats per a demostrar que tots els sons són per naturalesa complexos i consisteixen en una sèrie de sons concomitants o harmònics naturals en intervals que són iguals que els demostrats pel monocordi.

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Interval musical