Isaac Pàvlovski
Isaac Iakovlévitx Pàvlovski -rus: Исаак Яковлевич Павловский- (Taganrog, 1853 - París, 1924) fou un periodista i escriptor rus.
  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 1853 Taganrog (Rússia) |
| Mort | 25 març 1924 (70/71 anys) París |
| Sepultura | cementiri de Père-Lachaise, 92 Grave of Pavlovsky (en)  |
| Dades personals | |
| Formació | Institut Txèkhov |
| Activitat | |
| Ocupació | periodista, traductor, escriptor |
| Nom de ploma | Yakovlev |
Premis | |
Biografia modifica
Després d'estudiar a l'institut de Taganrog, on fou company de classe i amic d'Anton Txékhov, va començar a estudiar Medicina a Sant Petersburg, on va ser actiu en les activitats anti-tsaristes i participà en el moviment de la Khojdenie v Narod (La marxa vers al poble). Fou detingut el 1877 per 'propaganda subversiva' contra el règim i fou empresonat a la Fortalesa de Sant Pere i Sant Pau.[1] Estant a la presó, es va casar amb Vera Serguéievna Gontxarova, una jove activista aristòcrata a qui no coneixia, amiga de la matemàtica Sófia Kovalévskaia i neboda de la muller d'Aleksandr Puixkin, suposant que aquest matrimoni de conveniència agilitaria el procés polític o afavoriria la sentència.
Deportat a la petita ciutat de Pinega, a prop del Cercle Polar Àrtic, va fugir-ne per traslladar-se a Finlàndia,[1] després a Suïssa, i instal·lar-se finalment a París, el 1878, on va rebre el suport de l'escriptor rus Ivan Turguénev, que el presentà a Zola.[2] La seva muller, Vera, s'hi reuní fins al 1882, any en què se separaren. El 1891, Isaac Pavlovsky es casà amb Teodòsia Vasilievna Vandacourova (1865-1932), natural de Sibèria, cirurgiana dental. D'aquest matrimoni nasqueren quatre fills: Nathalie (1890-1972), André (1891-1961), Nicolas (1895-1974) i Jean (1898-1957).[3] Va morir el març de 1924[3] i està enterrat al cementiri parisenc de Père-Lachaise.
Obra periodística i literària modifica
S'inicià en el periodisme a Le Temps, en 1880, diari en què publicà al llarg del mes de novembre[1] En Cellule: impressions d'un nihiliste (A la cel·la: impressions d'un nihilista), una novel·la curta que descriu les sensacions i dificultats experimentades per un presoner durant el seu confinament. Treballà com a corresponsal a París del diari rus Nóvoie Vrémia (El temps nou). Va deixar el diari al final de l'Afer Dreyfus, tot i que hi reprengué la col·laboració a partir de 1908.[4] També va participar en la creació i direcció política d'un diari liberal, Rossia,[5] en el qual treballà entre 1900 i 1907, i col·laborà en diverses publicacions periòdiques russes, franceses i espanyoles.[4] Contribuí a crear el Syndicat de la Presse russe à Paris i fou membre de l'Association de la Presse étrangère a la capital francesa.
Apassionat d'Espanya i de Catalunya, on faria nombrosos viatges, feu amistat amb Narcís Oller, Emilia Pardo Bazán, José María de Pereda, Benito Pérez Galdós i Ernesto Bark.[6] D'aquestos viatges nasqué Ocherki sovremennoi Ispanii 1884-1885 (Notes sobre l'Espanya contemporània 1884-1885), editat a Sant Petersburg el 1889, en què recull vivències i impressions de les seves trobades amb els representants del món literari i intel·lectual espanyol i català, en el moment de la Renaixença.[7] Els apartats corresponents al Principat, Mallorca i València han estat traduïts per Josep Maria Farré i publicats sota el títol Un rus a Catalunya.[8]
Durant les seves estades a Barcelona, establí contacte amb Josep Yxart, Joan Sardà, Francesc Matheu, Àngel Guimerà, de qui traduí al rus Terra Baixa.[1] Especialment fecunda fou la relació amb Narcís Oller, amb qui establí una amistat que s'allargà durant gairebé quaranta anys i donà lloc a més de cent seixanta cartes conservades[4] i diverses col·laboracions en articles i traduccions, que Oller consigna en les seves Memòries literàries.[9] El 1886 Oller li traduí les Memòries d'un nihilista, la primera novel·la russa traduïda al català. Pavloski traduí per a la premsa russa alguns textos d'Oller, per exemple, El vailet del pa o La papallona, publicada al Vedomosti (la Gaseta) de Sant Petersburg.[6]
Pavloski signà els seus textos amb el seu nom veritable o sota diversos pseudònims identificats: I. Polotsky, Iacovlev, Ivan Pavlovsky, Jean Pavlovsky.[3]
Enllaços externs modifica
| Vegeu texts en català sobre Isaac Pàvlovski a Viquitexts, la biblioteca lliure. |
- (rus) "Isaac Pavlovsky" biografia per Jacques Pavlovsky, France-libris.fr, març 2011.
Referències modifica
- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 Pinyol, Ramon. «Traducciones literarias en la prensa catalana». A: Marta Giné, Solange Hibbs. Traduccion y cultura/ Translation and Culture: La literatura traducida en la prensa hispanica (1868-98) / Translated Literature in the Press Hispanica (1868-98). Peter Lang, 2010, p. 505. ISBN 3034303661.
- ↑ Thion Soriano-Mollá, Dolores «Amistades literarias: doce cartas de Emilia Pardo Bazán a Isaac Pavlosky». La Tribuna. Cadernos de Estudios da Casa Museo Emilia Pardo Bazán [A Coruña], núm.1, 2003, pàg. 97-147.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 «Isaac PAVLOVSKY» (en francès). Jacques Pavlosky. Arxivat de l'original el 2023-06-16. [Consulta: desembre 2018].
- ↑ 4,0 4,1 4,2 Llovera Juncà, Anna «Correspondència d'Isaac Pavlovsky a Narcís Oller, 1907-1908. Presentació i edició.». Anuari TRILCAT, 2013. ISSN: 014-4 644 2 014-4 644.
- ↑ «La vie d'Isaac Pavlovsky en quelques dates» (en francès). CRINI, Centre de Recerca sobre Identitats Nacionals i Interculturalitat. Universitat de Nantes, juny 2008. [Consulta: desembre 2018].
- ↑ 6,0 6,1 González Herrán, José Manuel «Un nihilista ruso en la España de la Restauración: Isaac Pavlovsky y sus relaciones con Galdós, Oller, Pardo Bazán, Pereda». Anales galdosianos, 1988, pàg. 83-105.
- ↑ «Monogràfic: 2011 Any de Rússia a Espanya i d'Espanya a Rússia». LlegeixB@rcelona, 20-03-2011. [Consulta: desembre 2018].
- ↑ Pavlovski, Isaac. Un rus a Catalunya. Barcelona: El Llamp, 1989 (L'Aplec). ISBN 8477810281.
- ↑ Oller, Narcís. Memòries literàries: història dels meus llibres. Barcelona: Editorial Aedos, 1962 (Biblioteca biogràfica catalana; 31).