Isabel de Josa

humanista catalana

Isabel de Josa o Isabel d'Orrit, Lleida, vers l'octubre de 1490 - Vercelli (Itàlia), 5 de març de 1564[1] fou una humanista i predicadora catalana, protectora d'Ignasi de Loiola.[2][3]

Retrat d'Isabel de Josa a la sala de juntes de l'ajuntament de Vercelli. segle XVII.
Infotaula de personaIsabel de Josa
Isabel de Josa.jpg
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement1490 Modifica el valor a Wikidata
Lleida Modifica el valor a Wikidata
Mort5 març 1564 Modifica el valor a Wikidata (73/74 anys)
Dades personals
ReligióEsglésia Catòlica Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciópredicadora Modifica el valor a Wikidata
PatrocinadorCompanyia de Jesús
Ignasi de Loiola Modifica el valor a Wikidata
Família
PareVicenç Orrit Modifica el valor a Wikidata

BiografiaModifica

Isabel d'Orrit i Pagès, era filla del jurista Vicenç Orrit i de Miquela Pagès, família d'origen lleidatà. Tant el seu pare com l'avi matern, Joan Pagès, eren membres destacats de la prohomenia de Lleida. Encara que gaudien de bona posició no eren nobles. Per raons del treball del pare van haver-se de traslladar a viure a Barcelona, on van residir, primer a la Riera de Sant Joan i després a unes cases del carrer del Forn de Ripoll. Isabel d'Orrit va néixer molt probablement a Lleida.

Isabel va contraure matrimoni amb Guillem Ramon de Josa i de Cardona, fill de Gaspar Joan de Josa i de Maciana de Cardona, l'any 1509 a Barcelona, en un ofici celebrat per Jaume Fiella, canonge i degà de la Catedral de Barcelona.[1]

Els Josa era un llinatge de la petita noblesa catalana procedents de la vall de la Vansa, al Pirineu, una branca del qual es va establir a Solsona. Eren senyors de Madrona, Altés, Ogern, Ciuró, Pinós i Castellar, entre altres.

El matrimoni Josa-Orrit, va tenir tres fills: Maciana (1510), Guillem (1515) i Anna (1517), filla pòstuma.

Guillem Ramon de Josa i de Cardona va morir el 1517, quedant Isabel viuda amb només 26 anys i amb tres fills petits.

Isabel va gaudir d'un ensenyament al que només tenien accés les noies nobles, ja que sabem que va arribar a ser una dona culta i amb grans coneixements de les llengües llatina, grega i hebrea, així com en teologia, particularment la de Duns Escot. També es va destacar pel suport al col·lectiu femení, garantint amb els seus béns, dots de dones que no s'ho podien permetre. Sabem que va exercir de mestra de noies òrfenes [1] com ho testimonia la seva contribució a la fundació de la casa dels infants òrfes, recollint a les òrfenes al monestir de santa Maria del Peu de la Creu.[4]

Isabel va exercir de senyora jurisdiccional de les baronies de Solsona fins a la majoria d'edat del seu fill. Guillem es va casar el 1535 amb Helena de Cardona, filla del bisbe de Barcelona, Joan de Cardona, entroncant així per segona vegada amb la família més important del moment a Catalunya.[5]

El 1534 és cridada a la cort d'Isabel de Portugal com a possible preceptora de la infanta Maria, intent que no fructificà. Seguidament es traslladà a Lleida on professà com a monja del monestir de Santa Clara.

Jeroni Pujades al capítol 8 del llibre 14 de la Crònica universal de Catalunya diu que va ser Terciària de Sant Francesc, d'un esperit sublim i de molta erudició.[6]Predicava molt sovint a la capella del Peu de la Creu que després serà l'església dels Àngels, fet testimoniat per Miquel Canyelles al procès de beatificació de sant Ignasi de Loiola. Anava pels carrers de Barcelona demanant almoina amb un cove per distribuir als pobres.

El 1536 apareix a les ordinacions de l'Arxiconfraria de la Sang de Barcelona en primera posició juntament amb homes notables de la ciutat.[4] Alfonso García Matamoros en 1553 escrivia que era una matrona noble de Barcelona, comparant-la en l'estudi de les belles lletres i pel seu fecund enginy, amb Diotima platònica, i en els costums amb santa Paula de Roma. Tot i que Caresmar i altres la citen com a escriptora, Torres i Amat escriu que no havia pogut trobar cap títol dels seus escrits, encara que sabem d'un manuscrit d'ella titulat Fidei orthodoxae antidotum conegut com a Tristis Isabella que està indexat a la Biblioteca del Escorial.[4]

Va viatjar a Roma el 1543, acompanyada entre d'altres per Isabel Roser. El fet més destacable de la seva estança romana va ser la prèdica davant dels cardenals i del propi Papa Pau III. El 1547 van arribar a Vercelli, ciutat del Piemont on Isabel de Josa hi va romandre fins al final de la seva vida, estança interrompuda per l'assassinat perpetrat pel seu fill Guillem, el qual acabà amb la vida de la seva esposa Helena de Cardona el 1548. Isabel acudí a Barcelona per assistir al seu fill i nets però va haver de tornar a marxar davant de la fugida d'aquest i de les pressions socials. En tornar a Itàlia el 1551, el vaixell que la duia a Gènova va patir una forta tempesta i es va haver d'aturar a Niça. Reconeguda per la seva fama i virtuts tant els síndics municipals de Niça com les autoritats eclesiàstiques amb el beneplàcit del príncep de Savoia, Emmanuel Filiberto, fundà aquell mateix any el primer convent de Santa Clara de Niça.[4]

L'any 1553 tornà a Vercelli on fundà el Collegio delle Orfane de Santa Maria de Loreto i el 1555, a Milà, la casa de dones recoliides de Santa Maria del Soccorso delle Anime,[7] amb la col·laboració en totes dues fundacions de Maddalena Borromeo, tia de sant Carlo Borromeo.[4]

Molts autors pensen que Isabel de Josa tenia el desig de posar-se sota l'obediència d'Ignasi de Loiola. Si bé en el cas de la Roser aquest desig fou evident, no és tant clar en el cas d'Isabel de Josa, ja que sembla més independent i desitjosa de realitzar aquelles obres caritatives a les quals se sent cridada sense la intermediació del Sant.

Va morir a Vercelli el 5 de març de 1564, als 73 anys.[1]

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 Sáez García, M. Ángeles «Isabel de Josa, una insòlita dona catalana del segle XVI». Diposit Digital de Documents, Universitat Autònoma de Barcelona, Desembre-2015, pàg. 34.
  2. Diccionari biogràfic de dones. «Isabel de Josa». Xarxa Vives d'Universitats (CC-BY-SA via OTRS). [Consulta: 1r octubre 2015].
  3. «Isabel Orrit i Pagès | enciclopèdia.cat». [Consulta: 21 març 2020].
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 Sáez García, M. Ángeles. Creure, somiar, lluitar. Barcelona en femení i l'aventura espiritual d'Isabel de Josa (1490-1564) (tesi). Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona, 2018. 
  5. Sáez García, M. Ángeles «Isabel de Josa y de Cardona. Una puella docta predicadora del siglo XVI.». Boletín de la Real Academia de la Historia, 2016, pàg. 189-215.
  6. Pujades, Jerónimo. Crónica Universal del Principado de Cataluña, vol 7 (en castellà). Barcelona: Josep Torner, 1831, p. s/p. cap. 8. 
  7. SAEZ GARCIA, M. Ángeles. Isabel de Josa, una insòlita dona catalana del segle XVI. Dipòsit Digital de Documents de la Universitat Autònoma de Barcelona. UAB, Desembre-2015, p. 49-54.