Isidor de Kíev

(S'ha redirigit des de: Isidor de Kiev)

Isidor de Kíev (Monembasia, Peloponès, Imperi Romà d'Orient, ca 1385 - Roma, 27 d'abril de 1463) va ser metropolità de l'Església de Kíev i de tota Rússia de 1437 a 1441.[1]

Infotaula de personaIsidor de Kíev
Isidore of Kiev.jpg
Modifica el valor a Wikidata
Nom original(el) Ἰσίδωρος τοῦ Κιέβου Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement1385 Modifica el valor a Wikidata
Monembasia (Grècia) Modifica el valor a Wikidata
Mort27 abril 1463 Modifica el valor a Wikidata (77/78 anys)
Roma Modifica el valor a Wikidata
Sepulturabasílica de Sant Pere del Vaticà Modifica el valor a Wikidata
Degà del Col·legi Cardenalici
1461 (Gregorià) – 1463 (Gregorià)
← Giorgio FieschiBessarió →
Camarlenc del Col·legi Cardenalici
1450 (Gregorià) –
← Astorgio Agnensi (en) TradueixLatino Orsini (en) Tradueix →
Arquebisbe catòlic
1437 – 1442
Diòcesi: Ruthenian Uniate Church (en) Tradueix
External Ornaments of a Cardinal (not a bishop).svg Cardenal-prevere
Metropolitan of Kiev and all Rus' (en) Tradueix
Metropolitan of Moscow and All Russia (en) Tradueix
External Ornaments of a Cardinal Bishop.svg Cardenal-bisbe
Bisbe catòlic
Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
ReligióEsglésia ortodoxa, Església Ortodoxa de Constantinoble, Església Catòlica, Església grecocatòlica russa i Greek Byzantine Catholic Church (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciódiplomàtic, teòleg, prevere catòlic, presoner Modifica el valor a Wikidata
Participà en
16 agost 1458conclave de 1458
4 abril 1455conclave de 1455 Modifica el valor a Wikidata

CoA Isidore of Kiev.svg Modifica el valor a Wikidata

BiografiaModifica

Després d'estudiar a Constantinoble, es fa monjo al monestir Sant Miquel de Monembasia, abans de convertir-se en hegumen del monestir de Sant Demetri a Constantinoble.

L'any 1434, és ambaixador de l'Església de Constantinoble al concili de Basilea l'any 1437, és anomenat metropolità de Kíev i representarà, amb diversos altres membres de l'alt clergat rus, l'Església russa al Concili de Florència l'any 1439. Hi és també com a delegat del patriarca de Antioquia.

El 5 de juliol de 1439, Isidor de Kíev signa l'Acte d'Unió a la sortida del concili. El 7 d'agost, Isidor és nomenat legat del papa per a Polònia, Lituània i Rússia, amb la missió d'implantar la unió en aquests territoris.

De pas per Polònia i Lituània, hi és acollit sense entusiasme, fins i tot amb hostilitat, pels bisbes catòlics locals, que temen que la Unió no condueixi a la igualtat dels ritus occidentals i orientals.[2][3]

El metropolità Isidor i el seu seguici arriben després a Moscou el 19 de març de 1441; hi celebra el mateix dia la Divina Litúrgia, al cor de la qual resa per al papa i llegeix solemnement el text d'Unió de les Esglésies, la qual cosa sorprèn els fidels presents. Segons les cròniques moscovites, Isidor és llavors acusat de heretgia, i detingut per ordre del Gran Príncep Basili II de Moscou, i destituït per un sínode de bisbes locals.[4][5]

Empresonat, Isidor va aconseguir escapar-se i arribar a l'oest, aparentment amb la complicitat del mateix Gran Príncep. A Roma, el papa Eugeni IV el fa cardenal-prevere del títol dels sants Marcel·lí i Pere l'any 1443. És legat de Nicolau V a Constantinoble (1452-1453), cardenal-bisbe de Sabina (1452).

Va celebrar solemnement la Unió a Santa Sofia de Constantinoble el 12 de desembre de 1452. El 29 de maig de 1453, és fet presoner en la presa de la ciutat pels turcs i portat a Àsia Menor. Alliberat al setembre, torna a Roma. Porta diverses missions a favor de la Unió de les Esglésies a Europa oriental. L'any 1459, esdevé patriarca llatí de Constantinoble. L'any 1461, és arquebisbe de Xipre i de Negroponte. Mor a Roma l'any 1463.

ReferènciesModifica

  1. V. Laurent «Isidore de Kiev et la métropole de Monembasie» (en francès). Revue des Etudes Byzantines 17,, 1959, pàg. 150-157.
  2. Gill Joseph, Histoire des conciles œcuméniques: Constance et Bale-Florence, Edition de l'Orante, París 1965, p.267
  3. Jean-Marie Mayeur, Luce Pietri, André Vauchez, Marc Venard ,De la réforme à la Réformation (1450-1530): Histoire du christianisme, Volume 7, Desclé, 1994, p.425
  4. «Isidor the Apostate».
  5. Abbott Gleason ,A Companion to Russian History, Blackwell Publishing, 2009, p.61