Jinn
Un jinn[1][2] (àrab: جن, jinn, plural جنون, junūn,[3] mot segurament emparentat amb el llatí genius, ‘geni’) és una criatura sobrenatural citada en la religió islàmica, on se la presenta com la tercera raça creada per Déu, de rang inferior als àngels.[4] Els jinns són esmentats en l'Alcorà, per exemple a la sura La caverna: «Quan Nós vam dir als àngels: “Prosterneu-vos davant d'Àdam [Adam]”. Ells ho van fer, llevat d'Iblís [el gran dimoni], que era un geni gin i no va voler obeir l'ordre del seu Senyor.»[Alcorà 18:50 (traduït per Míkel de Epalza)]
Els jinns són descrits com una espècie amoral, no necessàriament maligna, i solen ser bromistes i engalipadors en les seves formes més benignes de comportament. Estan presents en els contes i llegendes de la zona d'influència de l'islam, tot i que és pràcticament segur que l'extensió de l'Alcorà va imposar un mateix nom a moltes manifestacions diferents pròpies dels països islamitzats, anteriors a la islamització.[5]
D'aquesta manera, en llocs on el mazdeisme va dominar abans que l'islam, els jinns són protagonistes de diverses pràctiques màgiques allunyades de l'ortodòxia sunnita; per als beduïns, són temptadors del desert i lladres nocturns; i per als musulmans de l'Índia i el Pakistan són molestos invasors de la llar que s'han d'expulsar mitjançant unes sures concretes de l'Alcorà i una cerimònia semblant a l'exorcisme cristià.
Els jinns tenen una miríada d'atributs a causa de l'efecte aglutinant que va tenir l'extensió de l'Alcorà sobre les llegendes i supersticions locals dels pobles islamitzats. Poden transformar-se en animals petits, travessar parets sòlides sense deixar de poder tocar coses materials i éssers vius, moure's a grans velocitats, transfigurar-se en éssers humans per suplantar a familiars i coneguts, etcètera. L'estat normal d'un jinn és invisible per als humans, ja que Déu va proporcionar-los moltes habilitats, però els dificultà així que els humans s'hi poguessin relacionar normalment. Segons la tradició, al final dels dies això s'invertirà i seran els humans qui podran veure'ls. Els jinns tenen dinasties i jerarquies comparables a la demonologia cristiana.
Referències modifica
- ↑ La traducció catalana de l'Alcorà empra la forma gin, adaptació fònico-gràfica del mot àrab, cf. Míkel de Epalza (trad.). L'Alcorà. Barcelona: Proa, 2001. ISBN 84-8256-958-9.
- ↑ «Consultes lingüístiques - Institut d'Estudis Catalans». [Consulta: 4 setembre 2023]. «D'acord amb els criteris de transcripció i transliteració de l'àrab aprovats per l'IEC, el nom que designa el geni o esperit, generalment hostil a l'home, segons les creences musulmanes' és jinn, escrit amb j inicial i dues n.»
- ↑ Castells Criballes, Margarida; Cinca Pinós, Dolors. Diccionari Àrab-Català. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2007, p. s.v. «جن». ISBN 978-84-412-1546-7. «جِنّ genis, éssers intermedis entre els àngels i els homes; dimonis.»
- ↑ El-Zein, Amira. «Jinn». A: Meri, Joseph W.. Medieval Islamic Civilization. An Encyclopedia. 1. Routledge, 2006, p. 420-421. ISBN 0-415-96691-4.
- ↑ Lane, Edward William. An Arabic-English Lexicon (en anglès). Londres: Willams & Norgate, 1863, p. 462-464.
Bibliografia modifica
- Al-Ashqar, Dr. Umar Sulaiman (1998). The World of the Jinn and Devils. Boulder, CO: Al-Basheer Company for Publications and Translations.
- Barnhart, Robert K. The Barnhart Concise Dictionary of Etymology. 1995.
- "Genie". The Oxford English Dictionary. Second edition, 1989.
- Abu al-Futūḥ Rāzī, Tafsīr-e rawḥ al-jenān va rūḥ al-janān IX-XVII (pub. so far), Tehran, 1988.
- Moḥammad Ayyūb Ṭabarī, Tuḥfat al-gharā’ib, ed. J. Matīnī, Tehran, 1971.
- A. Aarne and S. Thompson, The Types of the Folktale, 2nd rev. ed., Folklore Fellows Communications 184, Helsinki, 1973.
- Abu’l-Moayyad Balkhī, Ajā’eb al-donyā, ed. L. P. Smynova, Moscow, 1993.
- A. Christensen, Essai sur la Demonologie iranienne, Det. Kgl. Danske Videnskabernes Selskab, Historisk-filologiske Meddelelser, 1941.
- R. Dozy, Supplément aux Dictionnaires arabes, 3rd ed., Leyden, 1967.
- H. El-Shamy, Folk Traditions of the Arab World: A Guide to Motif Classification, 2 vols., Bloomington, 1995.
- Abū Bakr Moṭahhar Jamālī Yazdī, Farrokh-nāma, ed. Ī. Afshār, Tehran, 1967.
- Abū Jaʿfar Moḥammad Kolaynī, Ketāb al-kāfī, ed. A. Ghaffārī, 8 vols., Tehran, 1988.
- Edward William Lane, An Arabic-English Lexicon, Beirut, 1968.
- L. Loeffler, Islam in Practice: Religious Beliefs in a Persian Village, New York, 1988.
- U. Marzolph, Typologie des persischen Volksmärchens, Beirut, 1984. Massé, Croyances.
- M. Mīhandūst, Padīdahā-ye wahmī-e dīrsāl dar janūb-e Khorāsān, Honar o mordom, 1976, pp. 44–51.
- T. Nöldeke "Arabs (Ancient)", in J. Hastings, ed., Encyclopaedia of Religion and Ethics I, Edinburgh, 1913, pp. 659–73.
- S. Thompson, Motif-Index of Folk-Literature, rev. ed., 6 vols., Bloomington, 1955.
- S. Thompson and W. Roberts, Types of Indic Oral Tales, Folklore Fellows Communications 180, Helsinki, 1960.
- Solṭān-Moḥammad ibn Tāj al-Dīn Ḥasan Esterābādī, Toḥfat al-majāles, Tehran.
- Moḥammad b. Maḥmūd Ṭūsī, Ajāyeb al-makhlūqāt va gharā’eb al-mawjūdāt, ed. M. Sotūda, Tehran, 1966.
| A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Jinn |