Joan-Carles Mèlich

escriptor i filòsof català

Joan-Carles Mèlich (Barcelona, 1961) és llicenciat en Filosofia i doctor en Filosofia i Lletres per la Universitat Autònoma de Barcelona. Actualment és professor titular de Filosofia de l'Educació en aquesta mateixa universitat. Autor de diverses obres de filosofia, ètica i educació, de caràcter clarament assagístic.

Infotaula de personaJoan-Carles Mèlich
Joan-Carles Mèlich.jpg
modifica
Nom original(ca) Joan-Carles Mèlich Sangrà modifica
Biografia
Naixement1961 modifica (58/59 anys)
Barcelona modifica
Dades personals
FormacióUniversitat Autònoma de Barcelona modifica
Activitat
Director de tesiOctavi Fullat i Genís modifica
OcupacióEscriptor, filòsof i professor d'universitat modifica
OcupadorUniversitat Autònoma de Barcelona modifica
Joan-Carles Mèlich a la Diada de Sant Jordi de 2015

BiografiaModifica

Natural de Barcelona,[1] va estudiar la llicenciatura de filosofia a la Universitat Autònoma de Barcelona (1979-1984). El 1984, inicia la seva tesi doctoral dirigida per Octavi Fullat sobre el concepte de situacions-límit en Karl Jaspers i les seves implicacions en filosofia de l'educació. L'any 1988 obté el doctorat en aquesta mateixa universitat. El 1991 és nomenat professor titular de l'àrea de Teoria i Història de l'Educació a la Facultat de Ciències de l'Educació (Universitat Autònoma de Barcelona). Entre els anys 1992 i 1995 assisteix regularment als seminaris amb el professor Bernhard Waldenfels a la Universitat Ruhr de Bochu (Alemanya). Des de 1995 combina les seves classes i articles en revistes especialitzades amb l'elaboració d'una obra assagística a voltant de la noció de finitud, en la que incorpora referències filosòfiques, literàries i cinematogràfiques. A principis de l'any 2000 inicia la seva col·laboració amb Lluís Duch i Álvarez. Junts escriuen Escenaris de la corporeïtat i Ambigüitats de l'amor (Publicacions de l'Abadia de Montserrat i Trotta, en castellà). A partir de l'estiu de 2012 col·labora a Els matins de Catalunya Ràdio de l'estiu en un espai sobre grans frases de filosofia.

El pensament de MèlichModifica

La seva obra es caracteritza per la configuració d'una filosofia de la finitud, en les diverses formes en què aquesta es presenta. S'ha ocupat d'estudiar les situacions-límit, l'expressió simbòlica, mítica i ritual, el sofriment i la memòria a partir dels relats dels supervivents dels camps de concentració, el cos i el desig,[2] així com la qüestió de la contingència, la fragilitat i la vulnerabilitat. El seu pensament filosòfic gira sobretot al voltant de la qüestió ètica. Mèlich, en l'estela del pensament postmodern i postestructuralista, la defineix com una relació d'alteritat en què la presència de l'altre trenca l'ordre establert, sigui moral, legal o polític, així com els projectes i les expectatives del jo. Apareix aquí la seva ètica de la compassió,[3] una ètica que trenca sobretot amb els plantejaments kantians i neokantians (com per exemple els de les ètiques dialògiques), i situant-se propera a autors com Emmanuel Levinas, Michel Foucault, Jacques Derrida, Judith Butler, entre d'altres.

L'educació és un dels temes fonamentals de l' obra filosòfica de Mèlich. Segons ell, la relació educativa és dual, de dos, ni pública ni privada, sinó íntima, cara a cara, asimètrica. L'educació és, doncs, un esdeveniment ètic. En la relació educativa la memòria i el testimoni ocupen un lloc primordial. Mentre que la pedagogia moderna i contemporània ha desprestigiat la memòria, Mèlich la reivindica com la facultat primordial que tenim els éssers humans per instal·lar-nos en el món. La memòria no és el simple record del passat, sinó la tensió entre el record i l'oblit, és l'impuls que els llança a l'esdevenidor, a un futur que mai no serà del tot bo ni del tot just, perquè mai no es viu en el millor dels mons possibles.

D'altra banda, Mèlich distingirà en el seu llibre Ética de la compassió, entre el testimoni i l'exemple. En l'estela de el Tractatus logico-philosophicus de Ludwig Wittgenstein distingeix entre el “dir” i el “mostrar”. El testimoni, figura clau de tota relació educativa, no diu res ni és exemple de res. El testimoni mostra, transmet una experiència, però no perquè sigui imitada sinó perquè l'altre la reelabori. Perquè som finits, perquè som éssers “des” d'una situació, un context i una història, necessitem punts de referència, sempre fràgils i revisables, que ens serveixin de suport en els moments crítics de l'existència. El testimoni compleix aquesta funció. Per desenvolupar aquesta tesi Mèlich estudia sobretot els relats dels supervivents dels camps de concentració i d'extermini nazis: Primo Levi, Elie Wiesel, Jorge Semprún, entre d'altres.[4]

Obres principals[5]Modifica

  • Vers una pedagogia de la mort : el problema de la finitud en el pensament de Martin Heidegger i les seves implicaciones en l'àrea de la filosofia de l'educació (Tesi de llicenciatura, 1984).
  • Los Sistemas morales : textos y ejercicios. (En col·laboració amb Octavi Fullat, 1984).
  • Pedagogia de la finitud : vers una filosofia de l'educació existencial (1987).
  • Situaciones límite y educación : estudio sobre el problema de las finalidades educativas. (Tesi doctoral, 1989).
  • El Atardecer del bien : una pedagogía freudoexistencialista. (En col·laboració amb Octavi Fullat, 1989).
  • Fenomenología y existencialismo (1989).
  • Después de la modernidad : nuevas filosofías de la educación (En col·laboració amb Antoni J. Colom, 1994).
  • Del extraño al cómplice : la educación en la vida cotidiana (1994).
  • Antropología simbólica y acción educativa (1996).
  • Totalitarismo y fecundidad. La filosofía frente a Auschwitz (1998).
  • La educación como acontecimiento ético (En col·laboració amb Fernando Bárcena, 2000).
  • La ausencia del testimonio. Ética y pedagogía en los relatos del Holocausto (2001).
  • La lliçó d'Auschwitz (2001); Publicacions de l'Abadia de Montserrat.
  • Filosofía de la finitud (2002); nueva edición revisada y aumentada (2012); Herder Editorial, ISBN 9788425428647
  • Antropologia de la vida quotidiana juntament amb Lluís Duch, Publicacions de l'Abadia de Montserrat (Traducció Castellana a Editorial Trotta):
    • 2/1 Escenaris de la corporeïtat (2003)
    • 2/2 Ambigüitats de l'amor (2004)
  • Transformaciones. Tres ensayos de filosofía de la educación (2006), Miño y Dávila Editores, ISBN 978-8496571143
  • El otro de sí mismo : por una ética desde el cuerpo (2010)
  • Ética de la compasión (2010); Herder Editorial, ISBN 9788425426599
  • Emparaular el món : el pensament antropològic de Lluís Duch (2011). Editor juntament amb Ignasi Moreta i Amador Vega. (Traducció castellana a la mateixa editorial). Fragmenta Editorial, ISBN 9788492416462
  • Lógica de la crueldad (2014); Herder Editorial, ISBN 978-84-254-3256-9
  • La lectura com a pregària. Fragments filosfòfics I (2015), Fragmenta Editorial, ISBN 978-84-15518-05-1[6]
  • La prosa de la vida. Fragments filosòfics II (2016), Fragmenta Editorial, ISBN 978-84-15518-54-9
  • L'experiència de la pèrdua. Assaig de filosofia literària I (2017), Arcàdia Editorial, ISBN 978-84-947174-1-3
  • La Condició vulnerable : assaig de filosofia literària II (2018), Arcàdia Editorial, ISBN 9788494820526
  • Contra els absoluts: converses amb Ignasi Moreta (2018), Fragmenta Editorial, ISBN 978-84-15518-89-1
  • La religió de l'ateu (2019), Fragmenta Editorial, ISBN 978-84-17796-03-7
  • La sabiduría de lo incierto (2019), Tusquets Editores, ISBN 978-8490667446

ReferènciesModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Joan-Carles Mèlich
  1. «Biografia de Joan-Carles Mèlich» (en català). Universitat Autònoma de Barcelona. [Consulta: 23 desembre 2014].
  2. «Cos i textualitat, grup del Departament de Filologia Espanyola de la Universitat Autònoma de Barcelona» (en català). Universitat Autònoma de Barcelona. [Consulta: 23 desembre 2014].
  3. Sendra i Mestre, Assumpta «[revistarecat.org La paraula ‘perdó' s'ha banalitzat, entrevista a Joan-Carles Mèlich]». Revista RE, 2002.
  4. Lynch, Enrique «Una ética desde la experiencia». El País, 19-04-2013.
  5. «Obres de Joan-Carles Mèlich Sangrà» (en castellà). Dialnet. [Consulta: 23 desembre 2014].
  6. Susanna, Àlex «Joan-Carles Mèlich o la poètica de l'indicible». Cultura (El Punt Avui), 20-03-2015, p. 7.