Joan Tolosa i Noguera
Joan Tolosa i Noguera (Barcelona, 1818 - ibidem, 31 de gener de 1890) va ser un músic català que va sobresortir com a compositor, violinista i director.
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 1818  Barcelona |
| Mort | 31 gener 1891 (72/73 anys) Barcelona |
| Activitat | |
| Ocupació | empresari, compositor, violinista |
Biografia modifica
Després d'estudiar solfeig i iniciar-se als tretze anys amb el violí amb F. Berini, director d l'orquestra del Teatre Principal a la seva ciutat natal,[1] es trasllada als setze anys a Marsella on treballa durant dos anys al teatre com a violinista, al mateix temps que completava la seva formació.[2] A París estudia amb E. Colete harmonia i contrapunt i guanya la plaça de violinista al Teatre Nacional de l'Opéra-Comique, que exerceix durant quinze ayns component diverses obres instrumentals.
A la seva estada a París coneix a Guillaume Louis Bocquillon Wilhem, creador del concepte modern d'orfeó, de qui es convertiria en destacat deixeble. Quan torna a Barcelona funda juntament amb el seu germà Pere, la societat dramaticomusical Euterpe y Talía i la societat musical Concierto Barcelonés (1848).[2][3]
L'Orfeó Barcelonès modifica
El 1850, va decidir popularitzar l'estudi de la música de les escoles introduint el mètode de Wilhem, que va traduir al castellà. Així, a partir d’aquestes experiències, i amb l'ajuda de l'Ajuntament, el 1853 va començar un curs amb setanta alumnes, nombre que va créixer ràpidament. D'aquí va sorgir l'Orfeó Barcelonès, el primer de l'Estat, reunió setmanal dels alumnes més avantatjats amb la finalitat, segons el mateix Tolosa, “de difondre l'ensenyament musical a totes les classes de la societat”, a més de “organitzar masses de cors semblants a les que sovint amenitzen les solemnitats polítiques i religioses a Alemanya, Bèlgica, França, Anglaterra, etc.". El 1856 va publicar un Repertorio de música vocal. El 1861 havien passat per les seves classes 1300 alumnes, que havien actuat en teatres, jardins, esglésies i funcions públiques, la major part de les vegades amb fins benèfics. Aviat es van crear en altres ciutats agrupacions corals que seguien el model de l'Orfeó Barcelonès. Aquest va ser el cas dels orfeons Valencià i Apol·lo, fundats a València el 1862.[1]
Revista El Orfeón Español i conflicte amb Clavé modifica
Entre 1862 i 1864 va publicar la revista El orfeón español,[4] Òrgan de difusió dels orfeons, subtitulat, "Òrgan de les associacions artisticomusicals, bandes de música de l'exèrcit i dels orfeons espanyols".[1] Des de la direcció d'aquesta revista els germans Tolosa establiren una forta rivalitat amb Josep Anselm Clavé, creador d'un gran nombre de societats corals, i el 1863 esclatà entre ells una dura polèmica a través dels respectius mitjans de comunicació:[2][3] El Orfeón Español de l'Orfeón Barcelonés i El Metrónomo dels cors claverians, demanant la paternitat del cant coral d'Espanya y la doneïtat dels mètodes emprats per ambdues tendències.[1][2] El 1867 l’Orfeón Barcelonés desaparegué de l’escena musical catalana i Joan Tolosa continuà dedicant-se a la direcció orquestral.[2][3]
Obra[1] modifica
Entre les seves composicions van aconseguir una gran difusió algunes obres corals escrites per engrossir el repertori dels orfeons, com El campanario flamenco.
Autor prolífic, de la seva obra destaca:
- L'Himne a l'Excm. Ajuntament de Barcelona (amb lletra de Pròsper de Bofarull).
- Magalí (sobre textos de Frederic Mistral).
- El cant de la pàtria (lletra de Víctor Balaguer).
I música religiosa com:
- Stabat Mater.
- Tota pulxra.
- Salve Regina.
Referències modifica
- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 Ferrer, María Nagore. Diccionario De La Música Española e Hispanoamericana (Vol. 10) (en castellà). Madrid: Iberautor Promociones Culturales, 2002, p. 336-337. ISBN 84-8048-313-X.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 Carbonell, Jaume. Història de la Música Catalana, Valenciana i Balear (en català). Barcelona: 62 Edicions, 2003, p. 232. ISBN 84-297-5329-X.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 «Joan Tolosa i Noguera» (en català). [Consulta: 18 gener 2023].
- ↑ Fuster i Sobrepere, revistes musicals barcelonines, 1817-1868 Barcelona quaderns d'història, 15, 2005, pàg. 122.
Bibliografia modifica
- Història de la Música Catalana, Valenciana i Balear. Volum X. Barcelona: Edicions 62, 2003.
- Gran Enciclopèdia de la Música. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2003.
- Emilio CASARES, Celsa ALONSO: La música española en el siglo XIX. Oviedo: Universitat, 1995.
- Ferrer, María Nagore «Tolosa Noguera [i Noguera], Juan [Joan]». Diccionario de la Música Española e Hispanoamericana, Madrid: SGAE, 2002, vol. 10.