Joan Vicent Clar i Camarena

poeta valencià

Joan Vicent Clar i Camarena (Tavernes de Valldigna, 26 febrer 1962 - 27 juny 1990) va ser un poeta valencià adscrit al corrent del realisme intimista.

Infotaula de personaJoan Vicent Clar i Camarena

Joan Vicent Clar, «el Mac» Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement26 febrer 1962 Modifica el valor a Wikidata
Tavernes de la Valldigna (la Safor) Modifica el valor a Wikidata
Mort27 juny 1990 Modifica el valor a Wikidata (28 anys)
Activitat
Ocupaciópoeta Modifica el valor a Wikidata

El febrer de 1984 va fundar la revista Tac Carbònica junt a una colla d'amics.[1] L'octubre d'aquell mateix any va guanyar el premi Vicent Andrés Estellés de poesia per Le sucrier velours (Edicions Tres i Quatre): el seu primer poemari i únic que escapà a la seua posterior voluntat de no publicar.

En una nota prèvia del poemari, Clar diu:

«Vaig nàixer a Tavernes de la Valldigna un 26 de febrer de l’any 1962. Sóc Peixos, doncs, un signe dual per excel·lència, signe alhora de depressius i d’artistes. La meua infantesa i adolescència transcorren en la vida tranquil·la de Tavernes, un poble que m’estime força. Ací vaig fer l’EGB i el BUP i comence a escriure l’any 1978. D’aleshores ençà, entre d’altres poemes, comence a bastir el present llibret, una ocupació que compagine a partir de 1979 amb els estudis de Filologia Catalana a la Facultat de València. Actualment visc entre València i Tavernes. Forme part al meu poble d’un grup literari, els membres del qual editem la revista Tac Carbònica, un intent de moure la vida cultural de la comarca. Com la majoria dels joves valencians conscients de la deplorable situació del País Valencià, simpatitze amb un corrent nacionalista d’esquerra, tot considerant-lo l’única alternativa vàlida per a la solució dels problemes nacionals. En el futur m’agradaria traslladar-me a Barcelona per a finalitzar els meus estudis i integrar-me així en l'ensenyament del nostre idioma i de la nostra literatura».

Segons Jesús Girón Araque, autor del blog especialitzat en poesia El cau de Calpurni, «Le sucrier velours va suposar una ruptura en l'estètica poètica del moment. Molt variat en la seua composició, inclou poemes amb estructura rígida al costat de poemes visuals i altres composicions arriscades que connecten amb certa avantguarda i experimentació».

Des d'aleshores escriu diversos poemaris que va anar refent, inclòs el ja publicat. El resultat de tot aquest treball es condensa en l'obra: Infinitud de paisatge, que culmina un procés de reelaboració constant. Al cap de poc d'enllestir-la va decidir posar fi a la seua vida. Ocorregué a principi de l'estiu de 1990.

En homenatge pòstum, La Forest d'Arana va publicar la plaquette titulada Amb tinta xinesa (1992); i posteriorment l'obra inèdita de Joan Vicent Clar: Infinitud de Paisatge (Amós Belinchón Ed., 1993), ambdues edicions a càrrec del guardonat poeta valencià Lluís Roda, a qui unia una especial amistat. En la presentació d'aquesta última, Roda diu de Clar: «Era una persona sensible i ordenada, visceral i orgullosa, tímidament orgullosa, autoexigent, profundament creadora. Poeta total; en una societat poc poetitzada».

Al final de la plaquette Amb tinta xinesa, Clar diu d'ell: "El caràcter imperceptible d’un cert relliscament s’engreixava mentre ho llegia en els llibres: res no s’atura sinó dins de la paraula..."

Clar retirà a punt de ser publicada la plaquette Amb tinta xinesa. Dos anys després de la seua mort va ser publicada per La Forest d’Arana. Un any després formà part del recull fet per Lluís Roda: Infinitud de paisatge.

Lluís Roda, amic del poeta, decideix amb bon criteri fer públic tot aquest material. Hi trobem proves junt a poemes més elaborats. Conté nou poemaris de diverses estructures i temàtiques, entre ells està el que dóna nom a aquest recull de l’obra inèdita de Joan Vicent Clar; també alguns poemes esparsos.

Al dietari El vaixell de Genseric, llibre de l'escriptor i historiador Ferran Garcia-Oliver guardonat amb el XXVII Premi Carles Rahola d’assaig, fa una excel·lent presentació:

«Joan Vicent Clar fou un poeta, probablement res més que poeta, ja que es va consagrar fins al moll de l’ànima a l'elaboració d’una obra relativament curta, però intensa, original i imprevisible. Una obra que no sols era una aposta estètica sinó també una forma de coneixement. La poesia per a Clar era la vida mateixa. Voluntàriament digué adéu al món un dia del 1990, al poble que vint-i-vuit anys abans l’havia vist nàixer i fer-se un home: Tavernes de Valldigna. No el vaig arribar a conèixer, ni tan sols puc imaginar-me’l físicament, i això diu mal de nosaltres, perquè evidencia que una mateixa comarca pot ser un espai per a la incomunicació.

A les primeries dels vuitanta, un grup de joves, entre els quals despunta Clar, emprenen un seguit d’agitacions culturals, enganxats al llenguatge contracultural que duen els temps. La revista Tac Carbònica és el vaixell insígnia de les seues escomeses, amarada d’un aire alternatiu, irreverent i avantguardista. Joan Vicent Clar n’és un dels col·laboradors assidus i m’imagine que un dels seus inspiradors. El mateix any de 1984 en què apareixen per primera vegada aquests papers literaris, ell, un jovenet de vint-i-dos anys absolutament desconegut guanya el premi de poesia Vicent Andrés Estellés amb Le sucrier velours, que ens desconcertà a molts i encara continua desconcertant, perquè se situava ben al marge d’un discurs poètic més o menys hegemònic, i bevia en fonts de veus maleïdes com la de Plath, Rilke, Foix o Brossa. Des d’aleshores es llança a una producció desconcertant, magmàtica, fantàstica i al·lucinant. Mai no se sent satisfet de res, evita el compromís de la publicació definitiva d’un altre llibre, reescriu els poemes, en fa versions; si cal els llança al foc.

La poesia ha esdevingut una obsessió per tal de trobar la paraula essencial, la imatge precisa, el pensament definitiu. Clar «ja no reposa en la mar, sinó que s'ofega en la soledat de la cambra», aquest laboratori de llibres, i alhora finestra per mantenir contactes visuals amb l'exterior, des d'on s'inventa un món i «carruatges en què viatjar pel camí de la paraula».

Mai no sabrem quines cotes literàries hagués pogut atènyer. Tenia les condicions, el pòsit de lectures i una passió formidable per esdevenir una de les nostres veus fonamentals. Traspassada la febrosa joventut, les experimentacions, el textualisme i l'automatisme haurien cedit a formes més serenes. Amb l'edat i la calma, les coses -la vida, mai millor dit- haurien pres una altra drecera...

Passa el temps, però, i un no pot sinó queixar-se de la inutilitat de la mort, i demanar-se si res es va poder redimir amb la gratuïtat d'un gest tan terrible - el «gest» de Pavese i molts d'altres... «Sols em resta encendre una cerilla», diu en un dels darrers versos. I després, la llum fugaç es consumia per sempre més.

».

Tant Lluís Roda ("L'estudi de l'obra, avance, és apassionant, des de molts aspectes, tant el biogràfic, com el de l’anàlisi del món recreat per ell, i sobretot la manera com aquest ha estat creat i ha evolucionat des dels seus primers escrits. La figura, l’obra, de Clar és apassionant. I digna d’estudi." Infinitud de paisatge, p. 16) com Ferran Garcia-Oliver, senyalen la importància d'aprofundir en l'obra de J.V. Clar:

«De Joan Vicent Clar ha restat un poemari considerable, i urgeix tant l'estudi de l’obra com la confecció d’una biografia. La batalla per difondre l’obra s’augura difícil. Ovidi Montllor posà veu als seus poemes, però no arribà a enregistrar-los. Poesia en aquests temps de peresa còsmica de l'ànima, ¿per a què?» (El vaixell de Genseric, p. 102)

«I caldrà fer tots els esforços necessaris perquè la seua veu no siga sepultada per la dictadura del temps i la comoditat de les inèrcies. Costa suor i llàgrimes el reconeixement de les persones que han preferit el treball seriós a l'estil tan nostrat de la manta al coll i el cabasset, el risc a la indolència i, en fi, que han apostat per “burxar la guimbarda i la llegenda del meu poble, aquest que ara badalla en llevar-se del llit a la matinada» (p. 99).

Poemes modifica

le sucrier velours


    dades

  per a una elegia

(Lsv, p.10)



Una marinada bruna

em llepava els sentits de gavines

i aigües profundes de l'abisme.

Era a la platja i la mar

es giravoltava a sobre meu

com en un malson on tenia por,

sense llum, només l'arena i la meua barca

quan acabava la tempesta.

(Lsv, p.11)



... mon ennui, doux

comme le sucre dans le denture gâtée.

                   A. Rimbaud

(Lsv, p.12)



  CAMISA DENTEGADA

He sortit al balcó, com quan

per escriure un decasíl·lab del pati

escriure

estant llance el pinzell o el deixe caure

despreocupadament

Un altre jorn d’octubre m’escura

la veu: Decapitar el fre líquid

que em delimita,

           fendre la contrada

estergida pel fullatge

     Oure el batent d’una passa

cap a la pluja

         camines

(Lsv, p. 17)


OBJECTE D'UN CULTE

Enyores la calma, la superfície

de fusta d'un llac, la seua fiblada

literal, que un fer esclau inflama

i cales al manoll de pergamins.

No desmaies si la pedra es congela

i s'oxida, o el bestiar coneix

preceptes de la ciència i els professa,

tot adquirint maneres d'oficina.

Aprèn a constatar la malaltia,

el nom de cada mineral i el nombre

en què es manifesta. Serva per sempre


la cadència i aquest orgull legítim

que procura el benestar dels teus súbdits.

El vent brama pels camins del regne


d'Oriflama.

(Lsv, p.25)



              A Xispa

I'm a bad dream that I just had

today.

I. Anderson

Sospite que la meua clientela

augmenta. Per tot arreu se senten

blasmes i del colze em cau l'empenya.

No en saben greu les sutures

sagitals, és feina de sacerdot

i en som matriu de mobiliari,

repòs callat dels músculs pronadors.

Els golafres, que passen la pontana,

si empre dialectes de noctàmbul

no penseu que a la llosana hi folgue.

(Lsv, p. 30)


             In memoriam Carles Riba

Si de músculs ben estranys

se'm declinàs un cavall

jo prendria un poema

ara del vent que, gasiu,

m'alimenta. ¿On és, mar,

el teu llevant i per on

he d'anar a la recerca

del port més fondo, salvatge

mar que m'assedega gens

i em transforma, decebut

com sóc? El meu alè breu

em ve tu: fum encès

esdevindria si em manques:

cap perill no m'és tan grat.

(Lsv, p. 43)



                      A Joan Fuster

Salvatge com sóc cercaré per l’aire,

‘niré darrere les manses gavines,

preguntant per tu a les aus i als peixos:

Digues-me tu on eres i el comiat

que has pres sola de la nit i el dia,

de la meua claror ara llunyana.

Acosta’t a mi sense cap reserva

i oblidem el fruit de l’arbre malalt,


que mor tendre i sol, i que elevant-nos

només ens encomana malaltia.

Vull, pregoner com sóc de la incertesa,


trobar-te entre les fulles de rosada

i fer-te meua tota, i emmirallada

dipositar-te sobre el marbre blanc.

(Lsv, p. 46)


                  A Vicent Andrés Estellés

Tèbia sina on assaboria la llum del

teu cos. Una mirada, amor,

era sageta de foc que m'encenia

la paraula invicta que ara proclame.

Sóc covard i al teu recer

el temps s'escola suau i ens deixa l'ombra.

La porcellana de la vitrina s'il·lumina

del darrer raig de sol de la tarda,

i al contacte d'un punt de llum sembla

que les faroles del carrer s'encenguen per tu.

I bojos de mandràgora, assaltem el castell

inexpugnable de la nit.

(Lsv, p.47)





   EL PUBLICISTA
               A Eliseu Climent
  ...salvo si no decís que's enterrado

lo que nunca se halla ni se tiene.

                G. de la Vega.

Monodia dels barrots,

cantussegen els ocells a les branques

dels tarongers. La tramoia

de l'engrut manifesta l'embolcall

i el sexe, que són glops. Una mena de pa

dràstic per no envellir, una vorera que

pertany al publicista, una ciutat

que s'hagués adormit de bell nou

a la matinada, un tramvia que desprèn

fum: inconcebible o formidable.

Donar un crit als déus, aixoplugar-se

sota els sostres dels ploraners, gemegar

a la fi quan ja tot s'esfuma. Un llampec.

Mil braus, els meus germans de l'avern,

em multipliquen i és un canvi d'escenari

que caldrà tenir en compte, seria pervers

no adonar-se de les matrones de la ciutat,

dels seus fills més savis d'ara endavant. Seria

envilidor o infame no adonar-se del fum

que embadoca la infantesa. No cal fer temps:

El crit d'un nen assassinat a l'hora de l'alba,

un nou vaixell, suor de llum, pell de vidre,

escates d'arena, un insubornable passat

de cavaller medieval en poesia, de cara a

la mort que renaix cada migdia.

Un llampec. Acompliré l'ordre establert per mi

i la selva negra. Els vells savis beuran

per sempre més amb mi: un silenci

em nega el cap i es desfà en milers de bocins

de petita porpra: sóc l'amor bisbètic de

  dos-cents

temples subterranis: he d'eixir a la llum

i no ho vull encara. Un llampec. M'amage en

 aigües

tèrboles per a no descobrir el meu destí fatal.

(Lsv, p. 78)



    LECTURA D'UN VERS

D'un oure les gavines assassinades

me'n vaig tan lluny del vol d'ocells perduts

en l'escomesa llarga i en assaig

de l'astre, que em duu al carruatge

d'una claror de boca, mans i sol

em resten, i me l'omplin del sabor

que, sense claus, obri el poema pàl·lid,

escrit i relligat amb fils de palla.

I n'és tantíssim el plegar de lletres

que em submergeix, infinitesimal,

als territoris blancs de la follia,


una plugeta fina em daura els muscles,

hipnòtica, que m'acompanya als molls

aquesta tarda que serà el meu cos.

(Lsv, p. 86)



  LA VESPA DE LA MORT

El menstru del vi delmava pell d'armes,

feria profund el breu campaneig

de les catapultes. (Hi eren sembrades

com ara el camp ha restat lent, desert.)

Espiga l'oboè que has recolzat

a la muralla. Em reclama a dintre

la certera monofòbia nua,

interiorment refaig els pròlegs

d'aquesta ardent memòria d'aram.

Cap lladruc no m'indica la portella

per on entren els meus dos assassins.

Emboliques amb compte delicat

el puny obert pels vidres. A la mati-

nada sembla que em veu qui m'ha de colpir.

(Lsv, p. 105)

Obres modifica

Referències modifica

  1. Pellicer, Joan. Antologia d'escriptors de la Safor (volum 2) (en valencià). Gregal llibres, 1986, p. 149-151. ISBN 84-7575-066-4. 


Premis i fites
Precedit per:
Francesc Prat i Figueres
El soldat rosa
Premi Vicent Andrés Estellés de poesia
1984
Succeït per:
Jordi Pàmias i Grau
Àmfora grega