Joan de Socarrats

Joan de Socarrats
Biografia
Naixement	c. 1426
Mort	c. 1483 (<1484) (56/57 anys)
Activitat
Ocupació	jurista

Joan de Socarrats o Joan Socarrats (Sant Joan de les Abadesses, c 1426 ? - Barcelona, 1483/1484) fou un jurista català.

Biografia modifica

Fou nomenat notari reial l'any 1450. Inicià la seva carrera com a escrivent a Olot, d'on va ser notari, i a la cúria senyorial, com a jutge, a partir de 1459.^[1] Del 1460 en endavant consta com a jutge de les vegueries de Besalú i Camprodon. Es tracta, doncs, d'un notari que passa a jurisconsult, a semblança de Tomàs Mieres. Si bé consta com a llicenciat i doctor en lleis, es desconeix en quin Estudi General es va formar. En el marc de la guerra civil catalana cal situar-lo al costat del bàndol de la Generalitat i, per tant, dels candidats reials que aquesta institució propugnà enfront del rei Joan. Entre 1462 i 1463 actua com a assessor jurídic de quatre capitans de la Generalitat, documentats a Vic i rodalia en uns anys en què la ciutat i la seva comarca són amenaçades pels remences de Verntallat i Vilacetrú, els francesos i els rumors d'una expedició del rei Joan a Girona; els capitans en qüestió són Bernat de Guimerà, veguer de Barcelona, Arnau de Vilademany, fra Joan Galceran de Pinós i Ramon Planella. Està documentada la presència de Socarrats a l'Audiència del lloctinent Joan de Beaumont, per primer cop, a la sessió celebrada a Barcelona el 21 de novembre de 1463. A partir del mes d'abril de 1464, quan ja governava Pere el Conestable de Portugal (Pere IV de Catalunya), també forma part del Consell reial, que acompanya per diverses poblacions del Principat. La seva activitat judicial continuà sota els angevins. Segons els manuscrits conservats de Socarrats, aquest va prendre part en causes judicials presentades entre 1467 i 1480 a les Audiències i als Consells de Joan de Lorena (lloctinent de Renat d'Anjou), Joan II i Ferran II d'Aragó, a l'Audiència del governador general de Catalunya i a la cort del batlle de Barcelona.^[2]

De ben segur que estava inscrit a la Matricula jurisperitorum, dels juristes de Barcelona, que es custodiava a la cort del veguer, ja que consta que feia funcions de jutge o assessor a les cúries del veguer i del batlle de Barcelona, el que constituïa un deure dels inscrits en tal matrícula, coincidint també en tals tasques amb Tomàs Mieres i Joan Ramon Ferrer. El 1481 fou elegit prior dels juristes. També exercí com a jutge a l'Audiència del governador general de Catalunya, com Jeroni Pau i Joan Ramon Ferrer.

Tot i haver donat suport a la Generalitat i als monarques patrocinats per aquesta institució, no consta que patís cap represàlia política un cop Joan II entrà a Barcelona, l'octubre de 1472, com a vencedor en la guerra civil. Tot al contrari, hi ha dades que la Dinastia Trastàmara li feu confiança. Així, el mes de novembre està documentada la seva presència a l'Audiència. Posteriorment, el 1474 consta que actuava al Consell reial, on hi fou fins a principis de 1483. L'obra que li donà fama, els Comentaria, la dedicà, quan era conseller reial de Joan II, a l'infant Ferran.

Morí el 1483 o 1484.

Obres: ^[1]

Repertorium (manuscrit). Compilació jurídica amb tractats i qüestions de Bartolo de Sassoferrato, Baldo i Angelo degli Ubaldi, Guido da Suzzara, etc., i qüestions pràctiques sobre dret català. Socarrats hi cita, com a fonts dels seus arguments, a juristes com Jaume Callís, Esperandéu Cardona, Jaume Desfar, Guillem Despabord, Jaume Marquilles, Jaume de Montjuïc, Bertran de Seva, Guillem i Jaume de Vallseca, etc., que també apareixen com a tals als Commentaria.

In tractatum Petri Alberti, canonici barchinonensis, de consuetudinibus Cathaloniae inter dominos et vasallos ac nonnullis aliis, quae Commemorationes Petri Alberti appellantur, doctissima ac locupletissima commentaria (Barcelona, Joan Guardiola, 1551, i Lió, Antoine Vincent, 1551). Coneguda com a Commentaria, és l'obra més difosa de Socarrats i un clar exponent de la recepció del dret comú a Catalunya. Pretén ser una eina per a l'acció de govern de l'infant Ferran, a qui va dedicada l'obra, tant en temps de guerra com de pau. Bartolo de Sassoferrato és qui hi consta més citat, junt amb Baldo.^[3]

Glosses a l'usatge "Auctoritate et rogatu"
Additiones pacis et treugae (obra no localitzada), citada als Commentaria.

Referències modifica

↑ ^1,0 ^1,1 Maria Toldrà. Biografia de Joan de Socarrats a la Biblioteca Digital "Studia Humanitatis" de la Universitat de Girona Arxivat 2010-06-08 a Wayback Machine.)
↑ Segons Maria Toldrà (ob. cit.), la informació que proporcionen aquests manuscrits de Socarrats, amb les seves notes personals sobre els referits casus judicials, "també es pot contrastar amb les actes de les sessions de l'Audiència i el Consell reial conservades als Libri consiliorum o dietaris d'ambdues institucions. L'elaboració d'aquests llibres anava a càrrec d'escrivans de la Cancelleria assignats a l'Audiència; entre els redactors trobem, per exemple, Pere Miquel Carbonell; entre els juristes dels quals recullen l'activitat i que destaquen per la seva producció escrita hi ha Joan Ramon Ferrer, Tomàs Mieres, Bernat Miquel (autor d'unes poc conegudes miscel·lànies manuscrites de textos jurídics, devocionals i historiogràfics), Jaume i Jeroni Pau i el mateix Socarrats, entre 1463 i 1483. Les sessions de l'Audiència i el Consell reial són, doncs, un punt de trobada de representants de diversos corrents culturals de l'època; en els al·legats i/o les compilacions d'aquests autors, les sentències dels clàssics o dels sants pares apareixen al costat de fonts estrictament jurídiques."
↑ "Tot i que les institucions feudals són el centre de l'obra i la seva terminologia és tradicional, s'hi manifesta la voluntat d'enfortir l'autoritat reial com a solució a les lluites feudals i els conflictes coetanis entre la noblesa i la pagesia, i s'hi fa palesa la influència del pactisme catalanoaragonès en la definició del concepte de llibertat política. Els Commentaria contenen referències a esdeveniments polítics i socials de la història del país fins a l'època de l'autor, relacionats amb l'activitat de pràctics catalans antics i moderns, inclòs ell mateix. L'interès per la historiografia, com a font d'arguments i exemples per a la discussió, es reflecteix en la presència d'una breu crònica d'Espanya que compta amb testimonis en català i llatí des del segle xiii fins al XVI, entre els quals hi ha els juristes Guillem de Vallseca (font de la versió de Socarrats) i Marquilles; i de la llegenda que justifica la servitud remença amb la negativa dels pagesos a lluitar al costat de Carlemany contra els invasors musulmans.", Maria Toldrà, ob.cit.

Bibliografia modifica

Maria Toldrà Biografia de Joan de Socarrats Arxivat 2010-06-08 a Wayback Machine., Biblioteca Digital "Studia Humanitatis" de la Universitat de Girona
Mariàngela Vilallonga, La literatura llatina a Catalunya al segle xv. Repertori bio-bibliogràfic, 1993, ISBN 978-84-7256-930-0
Torres i Amat, Fèlix. Memorias para ayudar a formar un diccionario crítico de los escritores catalanes y dar alguna idea de la antigua y moderna literatura de Cataluña (en castellà). Barcelona: Imprenta de J. Verdaguer, 1836, p. 604-605 [Consulta: 28 octubre 2013].

Enllaços externs modifica

[www3-1] 1,0 ^1,1 Maria Toldrà. Biografia de Joan de Socarrats a la Biblioteca Digital "Studia Humanitatis" de la Universitat de Girona Arxivat 2010-06-08 a Wayback Machine.)

[2] Segons Maria Toldrà (ob. cit.), la informació que proporcionen aquests manuscrits de Socarrats, amb les seves notes personals sobre els referits casus judicials, "també es pot contrastar amb les actes de les sessions de l'Audiència i el Consell reial conservades als Libri consiliorum o dietaris d'ambdues institucions. L'elaboració d'aquests llibres anava a càrrec d'escrivans de la Cancelleria assignats a l'Audiència; entre els redactors trobem, per exemple, Pere Miquel Carbonell; entre els juristes dels quals recullen l'activitat i que destaquen per la seva producció escrita hi ha Joan Ramon Ferrer, Tomàs Mieres, Bernat Miquel (autor d'unes poc conegudes miscel·lànies manuscrites de textos jurídics, devocionals i historiogràfics), Jaume i Jeroni Pau i el mateix Socarrats, entre 1463 i 1483. Les sessions de l'Audiència i el Consell reial són, doncs, un punt de trobada de representants de diversos corrents culturals de l'època; en els al·legats i/o les compilacions d'aquests autors, les sentències dels clàssics o dels sants pares apareixen al costat de fonts estrictament jurídiques."

[3] "Tot i que les institucions feudals són el centre de l'obra i la seva terminologia és tradicional, s'hi manifesta la voluntat d'enfortir l'autoritat reial com a solució a les lluites feudals i els conflictes coetanis entre la noblesa i la pagesia, i s'hi fa palesa la influència del pactisme catalanoaragonès en la definició del concepte de llibertat política. Els Commentaria contenen referències a esdeveniments polítics i socials de la història del país fins a l'època de l'autor, relacionats amb l'activitat de pràctics catalans antics i moderns, inclòs ell mateix. L'interès per la historiografia, com a font d'arguments i exemples per a la discussió, es reflecteix en la presència d'una breu crònica d'Espanya que compta amb testimonis en català i llatí des del segle xiii fins al XVI, entre els quals hi ha els juristes Guillem de Vallseca (font de la versió de Socarrats) i Marquilles; i de la llegenda que justifica la servitud remença amb la negativa dels pagesos a lluitar al costat de Carlemany contra els invasors musulmans.", Maria Toldrà, ob.cit.

[1]

[2]

[3]